María Carmen Sáez és una escriptora un tant atípica, una autora valenciana que fa literatura en valencià però que és nascuda a Millars, poble de la comarca de la Canal de Navarrés a la zona castellanoparlant del País Valencià i, per tant, la seua llengua materna és el castellà, de fet les seues primeres obres tant en narrativa com en poesia estan escrites en aquesta llengua.
María Carmen és també una gran agitadora cultural (cosa no tan atípica a València), membre fundadora del Cercle Poètica Argila de l’Aire, de la col·lecció de poesia i de la revista Diàfora que edita aquesta entitat. Es dedica al teatre i és una contacontes i una rapsode professional. L’amistat amb alguns autors com ara Berna Blanch o Maria Carme Arnau i la seua sensibilitat per la realitat sociolingüística del nostre país han fet que fera un pas important en la seua carrera literària convertint-se, sense cap renúncia, en una autora bilingüe capaç d’oferir al públic lector un treball honest i ben acabat en qualsevol de les dues llengües: la materna i la d’adopció.
Ara acaba de publicar el seu segon llibre de poesia en valencià, Illa retrobada (XIII Premi de Poesia Josep Maria Ribelles, Onada edicions, 2010).
La seua poesia està conformada per elements biogràfics i, a diferència del que seria una poètica de l’experiència o del realisme intimista, amb una certa narrativitat la seua és una poètica de les sensacions i dels suggeriments a través de les metàfores.
Illa retrobada recull trenta-sis poemes i està dividida en tres parts: Despenge llunes cegues, Ombra que vaig perdent i Pell retrobada. El to dels poemes va evolucionant des de la tristesa que li produïx una realitat hostil que l’envolta per a, mitjançant l’esperança, ben patent en tot el llibre, retrobar una fortalesa, una seguretat que la convertirà en protagonista de la seua vida.
A diferència d’altres poetes valencians coetanis, la seua poesia se sustenta sobretot en les imatges, de vegades tocades per un cert surrealisme.
La seua capacitat de treball, la seua provada perseverança segur que faran possible que més prompte que tard ens oferisca altres títols encara d’un major interés.
María Carmen és també una gran agitadora cultural (cosa no tan atípica a València), membre fundadora del Cercle Poètica Argila de l’Aire, de la col·lecció de poesia i de la revista Diàfora que edita aquesta entitat. Es dedica al teatre i és una contacontes i una rapsode professional. L’amistat amb alguns autors com ara Berna Blanch o Maria Carme Arnau i la seua sensibilitat per la realitat sociolingüística del nostre país han fet que fera un pas important en la seua carrera literària convertint-se, sense cap renúncia, en una autora bilingüe capaç d’oferir al públic lector un treball honest i ben acabat en qualsevol de les dues llengües: la materna i la d’adopció.
Ara acaba de publicar el seu segon llibre de poesia en valencià, Illa retrobada (XIII Premi de Poesia Josep Maria Ribelles, Onada edicions, 2010).
La seua poesia està conformada per elements biogràfics i, a diferència del que seria una poètica de l’experiència o del realisme intimista, amb una certa narrativitat la seua és una poètica de les sensacions i dels suggeriments a través de les metàfores.
Illa retrobada recull trenta-sis poemes i està dividida en tres parts: Despenge llunes cegues, Ombra que vaig perdent i Pell retrobada. El to dels poemes va evolucionant des de la tristesa que li produïx una realitat hostil que l’envolta per a, mitjançant l’esperança, ben patent en tot el llibre, retrobar una fortalesa, una seguretat que la convertirà en protagonista de la seua vida.
A diferència d’altres poetes valencians coetanis, la seua poesia se sustenta sobretot en les imatges, de vegades tocades per un cert surrealisme.
La seua capacitat de treball, la seua provada perseverança segur que faran possible que més prompte que tard ens oferisca altres títols encara d’un major interés.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada