D'ESTIUS SENSE HORARIS NI OBLIGACIONS

L’estiu és un temps en el qual aconseguim deslliurar-nos de les cadenes, dels peatges a què ens obliga el viure i reestrenem una llibertat, sovint fictícia, que ens fa retrobar-nos amb nosaltres mateixos, amb la natura, amb els amics. Un període que, malgrat la intensa activitat a la qual ens obliguem, també compta amb un espai per a la reflexió i per a la memòria. El record de l’estiu va aparellat, quasi conformant un tot, amb el record del paradís perdut de la infantesa i de la joventut. Quan arriba l’estiu ens envaïx el desig que amb ell retorne la capacitat que teníem per a encantar-nos de la vida, per a enamorar-nos d’un somriure, per a establir llaços fraternals, per a gaudir dels petits detalls que al cap i a la fi són els que li donen color a la vida. L’estiu s’acomiada de sobte de nosaltres quan som reclamats de nou per la rutina, però aquells que encara gaudixen de la llibertat poden gaudir de la bellesa de la seua fi quan el blau del cel s’ompli de traços grisos i el bosc queda negat de perles transparents, mentre el silenci es convertix en company del caminant.
L’estiu és també, però, el darrer disc d’Òscar Briz, un pomell de cançons en les lletres de les quals trobem un autor sensible, reflexiu, preocupat per l’individu i la seua fragilitat, i esperançat en la seua força interior. Un home que creu en la llibertat individual, en la fraternitat, en el poder de la música, de la paraula i de la bellesa.

Briz forma part d’una generació de cantautors que no beuen de la cançó francesa i italiana. És un home que ve del camp del pop-rock, la seua música forma part d’aquesta tradició. Briz xucla de les fonts de cantautors com ara James Taylor, a qui dedica el tema JT, o de músics nostrats com ara l’incombustible Remigi Palmero o Pep Laguarda i Tapineria, banda de la qual en la cançó Baixant del cim de les boires he sentit ecos. M’ha sobtat gratament el so intimista del disc i en especial l’adaptació musical que ha fet de dos poemes de Vicent Andrés Estellés: Llibertat I i Llibertat II, que ell ha unit amb una cançó sota el títol Font Serena de la Llibertat, m’agrada el marcat ritme que té.
L’estiu és un treball en el qual les guitarres acústiques prenen un gran protagonisme, on les veus estan molt ben tractades i l’acompanyament de teclats, violí, contrabaix i bateria empara amb cura el puntejat i els arpegis de les guitarres. Un disc en el qual el ritme és més pausat que en els anteriors, on Briz va cantant i relatant-nos a cau d’orella la seua visió de la vida i del món, una visió d’un home realista que creu que davant del desencant hi ha vies alternatives i totes estan encara al nostre abast.
Un recull de molt bones cançons, que cal escoltar amb atenció, descobrint la sonoritat de cada acord, atenent a les lletres, gaudint d’un so fresc i aparentment senzill. Una mostra magnífica del saber fer d’un músic honest amb molts escenaris trepitjats, que ha fet de la música ofici i passió.