JO FAIG EL TÒFOL, TU FAS EL TÒFOL, ELLS FAN EL VERRO

(Palau de Benicarló, seu de les Corts Valencianes)

Els valencians tenim en el nostre vocabulari una paraula a la qual, a diferència de la resta de parlants de la nostra llengua, li donem un significat propi, em referisc a tòfol (que també és la reducció del nom Cristòfol). Fer el tòfol és fer el beneit, fer el fava. Jo al llarg de la meua vida professional he fet molt el tòfol, i d’això en poden donar testimoni familiars, amics i coneguts, alguns malànimes li han tret un bon partit al meu defecte. Però u, que ja té la barba poblada de pèls blancs, s’adona que a nivell col·lectiu també ens han agafat als ciutadans d’aquest país que no vol ser-ho per tòfols, per becos (un altre mot que ve a significar el mateix), tenim una classe política, uns legisladors que ens han pres la mida des de la transició ençà, i per a demostrar-ho posaré uns quants exemples sense eixir-me’n massa de l’àmbit en què em solc moure. La Constitució espanyola parla que, junt amb el castellà, hi ha altres llengües cooficials en diversos territoris de l’Estat, però en cap moment no diu quins territoris i quines llengües són, deixant oberta una caixa (no volguera que fóra la de Pandora) a través de la qual en un moment determinat la llengua noruega, per exemple, podria colar-se i ser cooficial a l’Alfàs del Pi, o l’àrab en algun barri de Barcelona o de València, aquest cas seria quasi una paradoxa si després li donem un colp d’ull a l’Estatut d’Astúries i comprovem que la llengua asturiana no té l’estatus de cooficialitat en el seu territori. Aquests mateixos legisladors van posar en marxa l’estat autonòmic sense desmuntar l’estat centralista i provincial, duplicant i triplicant competències i despeses, i fent així més opaca l’administració pública.
Se’ns diu que som una autonomia bilingüe, però mentre que un ciutadà castellanoparlant pot viure sense saber ni un borrall de valencià, a un altre que té com a llengua materna el valencià li és molt difícil emprar-la amb normalitat, i està obligat, vulga o no, a ser bilingüe mentre que el primer no. Què fa l’administració? No res. Què fa una part de la classe política i dels mitjans de comunicació? Doncs, tot actuant com uns pudents, afirmar en grans titulars que la llengua amenaçada i maltractada és el castellà, i a pesar de l’evidència, amb tota la barra del món, fan passar les seues mentides com a veritats absolutes. Però què es pot pensar d’uns polítics que obliguen l’home del temps a dir que plou sobre la Comunitat, quan tot el món sap que quan plou la comunitat es posa a recer i, si cau l’aigua, cau sobre el territori també anomenat país?
Els parlamentaris valencians van crear i aprovar la Llei de Radiotelevisió Valenciana, que hauria de servir per a promoure el coneixement i l’ús del valencià, així com per a potenciar la indústria audiovisual valenciana. I què passa? Que no sols incomplixen la llei, sinó que a més han convertit l’ens en un pou negre (literalment), en un ullal que se xucla bona part dels diners de tots. Els nostres ajuntaments redacten i aproven una normativa per a promoure l’ús social del valencià en els seus municipis, una normativa amb la qual s’omplin la boca i que mai no compliran.
Aquests exemples només són una mostra de com alguns verros (llegir en les accepcions de deshonests, grossers i fins i tot d’individus que presumixen de ser molt forts) de la política ens han pres per tòfols. Ara, per molt que s’encaparren, el meu vot no anirà mai a l’abstenció, això volgueren ells! Jo sóc d’aquells que pensen que sí que hi ha alternatives, envieu-me si voleu a que em moque la iaia per beco.

(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia 27 de gener de 2011)