Aquesta darrera setmana Raimon ha tornat a ser notícia no sols per la publicació després de catorze anys d’un nou treball discogràfic, Rellotge d’emocions (un treball que des d’ací aprofite per a recomanar-lo), sinó perquè la Universitat d’Alacant l’ha anomenat doctor honoris causa. I no seré jo qui li traga mèrits al de Xàtiva, tot el contrari, em sent en deute amb ell ja que gràcies a la seua tasca jo i molts altres valencians hem pogut conéixer i gaudir d’un tast exquisit dels nostres clàssics. Aquests dies alguns mitjans de comunicació l’han entrevistat i entre les diverses coses que ha dit n’hi ha una que m’ha cridat l’atenció, i això és quan afirma que la llengua en la qual ell jo i supose que vostés lectors ens expressem és combatuda per moltes de les autoritats elegides democràticament. No ho negaré, seria estúpid fer-ho, però afegiré que no sols és menyspreada d’una manera agressiva per certs elements de la classe política, sinó que hi ha una part important de la societat que també ho fa.
Es diu sovint que el mercat en un sistema econòmic com el que ara vivim (i patim) s’encarrega de regular lliurement tota mena de produccions. I això en el cas per exemple dels productes culturals fets en valencià és una fal·làcia, primera perquè partim d’una situació irregular en què el poder polític durant segles amb tota la força de l’Estat va intervindre per tal que foren inexistents; després perquè entre els productors i els consumidors hi ha tot un seguit d’intermediaris que deliberadament o no entrebanquen l’accés al mercat dels productes culturals en valencià.
Només cal posar la televisió o la ràdio per a veure l’espai que dediquen als nostres músics i cantants, als nostres dramaturgs i escriptors. Trobar música o llibres en valencià en una gran superfície és impossible, en algunes papereries i llibreries independents també. Si anem al cinema, la cartellera ens oferix pel·lícules en castellà o en versió original (amb comptades excepcions, dins de cicles organitzats per algunes universitats públiques, com ara el Cinema en valencià). I l’únic que potser està normalitzat és el nostre teatre.
Fa un temps vaig anar a comprar la versió en valencià d’una famosa novel·la a una de les llibreries més conegudes i visitades de la ciutat de València. Mentre que la versió en castellà estava situada al costat de la caixa tot formant un pilar espectacular, la versió en valencià restava al soterrani en un racó bastant discret, per no dir ocult, no siga que m’acusen de poc objectiu.
Un creador valencià té la sensació, com ara Raimon, que la classe política està en contra seu i que el resultat d’eixes actituds causa un gran mal a la difusió de la nostra cultura. Però jo vaig més lluny: un creador com jo, a més de sentir en el clatell l’alé fètid d’eixos membres de la classe política que els mou una ideologia nacionalista bel·ligerant i excloent, sent com una part de la societat valenciana l’ignora i el menysprea, quan no l’agredix.
Es diu sovint que el mercat en un sistema econòmic com el que ara vivim (i patim) s’encarrega de regular lliurement tota mena de produccions. I això en el cas per exemple dels productes culturals fets en valencià és una fal·làcia, primera perquè partim d’una situació irregular en què el poder polític durant segles amb tota la força de l’Estat va intervindre per tal que foren inexistents; després perquè entre els productors i els consumidors hi ha tot un seguit d’intermediaris que deliberadament o no entrebanquen l’accés al mercat dels productes culturals en valencià.
Només cal posar la televisió o la ràdio per a veure l’espai que dediquen als nostres músics i cantants, als nostres dramaturgs i escriptors. Trobar música o llibres en valencià en una gran superfície és impossible, en algunes papereries i llibreries independents també. Si anem al cinema, la cartellera ens oferix pel·lícules en castellà o en versió original (amb comptades excepcions, dins de cicles organitzats per algunes universitats públiques, com ara el Cinema en valencià). I l’únic que potser està normalitzat és el nostre teatre.
Fa un temps vaig anar a comprar la versió en valencià d’una famosa novel·la a una de les llibreries més conegudes i visitades de la ciutat de València. Mentre que la versió en castellà estava situada al costat de la caixa tot formant un pilar espectacular, la versió en valencià restava al soterrani en un racó bastant discret, per no dir ocult, no siga que m’acusen de poc objectiu.
Un creador valencià té la sensació, com ara Raimon, que la classe política està en contra seu i que el resultat d’eixes actituds causa un gran mal a la difusió de la nostra cultura. Però jo vaig més lluny: un creador com jo, a més de sentir en el clatell l’alé fètid d’eixos membres de la classe política que els mou una ideologia nacionalista bel·ligerant i excloent, sent com una part de la societat valenciana l’ignora i el menysprea, quan no l’agredix.
(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia 3 de febrer de 2011)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada