"DIRECTAMENT" DE JOAN AMÈRIC

No em considere un apòstol de les noves tecnologies ni he pretés, com altres ho fan, evangelitzar les masses amb la nova del poder digital que ens ha sobrevingut i que en bona mesura ens ha canviat les hores de lleure i les del treball també. El vehicle que em transporta per les autopistes de la informació m’ha facilitat la vida, ha fet possible la visibilitat de la meua obra i, sobretot, m’ha donat l’oportunitat de conéixer gent que d’una altra manera no hauria conegut mai. Aquest és el cas del cantautor d’Alzira Joan Amèric, que un dia a través del xat em va convidar a veure una obra de Carles Alberola a la ciutat de València. Jo sabia qui era, el poeta Vicent Penya feia uns anys m’havia deixat una casset d’Amèric i uns anys més tard me’n vaig comprar el cedé Escala de colors. Després de l’obra de teatre ens en vam anar a pegar un mosset a un bar del barri del Carme i vam estar parlant durant un parell d’hores. Joan és un home directe, amistós, que busca la comoditat del seu interlocutor, amb un to de veu pausat, masculí i alhora tocat d’una certa sensualitat.

Parlant amb ell vaig recordar que allà per la dècada dels huitanta me l’havia trobat, quan anava al barri del Carme a les tertúlies de la Forest d’Arana, aleshores ell vivia en aquest barri, també, segons em va dir, Borja Penalva, un dels músics i productors més interessants que ha donat aquest país les darreres dècades i que col·labora en el darrer treball d’Amèric.

Joan Amèric comença la seua trajectòria musical en solitari a mitjans de la dècada dels huitanta. Abans, però, havia format part del grup Califat. L’any 1987 publica Papallones del verd, l’any 1989, produït per Lluís Llach, grava Tornar a l'aigua, el 1992 Escala de colors, el 1995 Ànima, diari de les hores blaves i l’any 2000 Obert.

Directament és el primer disc en directe de Joan Amèric i va ser enregistrat durant el concert que va fer a l'auditori de Barcelona que tancava el Festival Barna Sants, Cançó d’Autor, el 2012, obtenint el Premi BarnaSants al millor concert de la secció oficial.

En les cançons de Joan Amèric hi ha un gran protagonisme de la veu, una veu suggestiva, suggeridora, amb tocs de sensualitat i de tendresa. Joan ho sap (ho ha escoltat moltes vegades, els especialistes en parlen sempre) i per això, perquè quede ben clar, inicia Directament amb una cançó, L’inefable, que canta sense cap acompanyament, no li fa falta, perquè és capaç d’omplir el silenci de la sala amb la veu. L’inefable parla de la lluita, de la recerca de l’artista per trobar la paraula justa, el so just per a dir tot allò que porta dins, i és tota una declaració de principis, com ho és també Primer color, que canta acompanyat al piano per Miguel Ángel Vera, i que diu coses com ara “He triat la melodia, la veu i les paraules/ per fer artesania i expressar-me./ És  mirant-me cap a dintre/ com he tret allò que cante/ i per tant, el meu ofici és despullar-me”.

Les lletres de les seues cançons, totes les d’aquest disc, estan escrites per ell, carregades d’una gran intensitat lírica, amb una veu poètica personal un univers pròpi guardat per sirenes, que junt amb la temàtica, l’amor i el compromís, el compromís vital amb la recerca de la felicitat, el compromís social amb la demanda de llibertat individual i col·lectiva, i l’exigència de justícia creen una atmosfera de complicitat de bona companyonia amb l’oient que es veu atrapat per la xarxa musical d’un gran seductor. Perquè Amèric és un gran seductor, no a la manera dels cantants melòdics, que tants n’ha donat el País Valencià: Juan Bau, Nino Bravo, Camilo Sesto..., sinó amb una imatge barreja de mariner d’un gran vaixell mercant i de poeta maleït, que és capaç de despullar-se d’hipocresia i de falsos rituals per a tot seguit convidar-nos també a fer-ho nosaltres.

Joan Amèric no és tampoc, però, un cantautor d’afirmacions, de veritats contundents. No obliga qui l’escolta a estar en una banda o l’altra de la trinxera, encara que des d’un principi ens deixa clar on és: a favor dels que pateixen les accions barbares dels mercenaris del benefici econòmic. Ell és un militant de la vida, capaç de fer una cançó de benviguda al viure com és Paula, un soldat de l’amor, com diria el magnífic poeta Salvador Jàfer, i com el poeta de Ràfol de Salem inventa possibilitats per a sobreviure dignament en un món al qual li falten grans dosis d’estima.

Amèric, que pertany a una generació de cantautors que van aparéixer en un temps en el qual regnaven els diversos grups de la movida, en el qual amb la constitució de l’estat autonòmic el govern i la mateixa ciutadania van donar l’esquena a la música en valencià, no sols va aconseguir sobreviure, com ho feren uns pocs, sinó també gaudir d’un gran reconeixement entre la crítica i el públic, per a després convertir-se en la baula necessària entre dues generacions.

La seua música, a diferència dels cantautors anteriors, no està marcada per la influència de la cançó francesa, però sí en part per la italiana del moment, i sobretot per la nova troba cubana.

Directament, a més d’oferir-nos una antologia de l’obra d’Amèric, amb tres  cançons fins aleshores inèdites Perquè sóc poble, Defensa del somriure i Despert per a somiar, ens brinda l’oportunitat d’escoltar com l’artista es reinventa amb una nova sonoritat, com es relaciona amb el seu públic, un públic que prompte se sent captivat per les cançons però també per la manera d’interpretar-les, per la manera de crear complicitats que li són tan necessàries.

Joan compta amb una trajectòria que li dóna ofici, però també amb uns músics dalt de l’escenari d’una gran qualitat, Rafa Martín, Miguel Àngel Vera, Eloi López, Borja Penalva, Nacho Lesko, Eduard Iniesta, que li donen una enorme seguretat i un acompanyament musical de gran qualitat, tot això es transmet a qui, com jo, escolta el disc des de la butaca de sa casa i en gaudix.

Un gran treball al que esperem no tarde massa temps a seguir-li un de nou amb noves cançons.