L'ETERNA LLUITA ENTRE EL BÉ I EL MAL

Va haver-hi un temps en què els nostres avantpassats van somniar en la construcció d’un regne que tinguera com a columna vertebral la serralada dels Pirineus. Un somni que es va frustrar davant l’aliança política del rei de França i del Papat, els quals amb l’excusa d’una croada contra els càtars, una confessió cristiana de tipus gnòstic que s’havia estés per les terres d’Occitània, va fer possible que França s’annexionara els diversos comtats occitans obsessionada com sempre ha estat en fer coincidir el seu territori amb el de la Gàl·lia romana. Aquesta aliança, dècades més tard, tornaria a donar fruit contra l’ordre del Temple. Tant els càtars com els cavallers templers trobarien un cert refugi en les noves terres de la Corona d’Aragó.

El final del somni d’aquest nou regne féu que la corona aragonesa girara la seua mirada i els seus interessos cap al sud i cap a la Mediterrània, conquerint els regnes de Mallorca i València, però també Sardenya i Nàpols.

La croada contra els càtars a Occitània fou cruenta, amb episodis d’una gran violència que van acabar amb vertaderes massacres d’una gran vilesa i crueltat.

L’escriptor Antoni Rovira, en la seua primera novel·la, La profecia del llorer, recupera el mite dels càtars, també coneguts com a bons hòmens, i l’agermanament entre els pobles d’un costat i l’altre dels Pirineus, per a escriure un relat situat en dos plans temporals distanciats l’un de l’altre per prop d’un mil·lenni, una trama que va més enllà de la història ficció, quan dic història ficció vull dir que és un relat històric en què es pretén canviar el curs de la història, per a incloure-hi elements màgics i fantàstics, alguns dels quals provinents de les llegendes artúriques i de les novel·les de cavalleries.

El temps és relatiu i Rovira, que ho sap, se n’aprofita per a transportar el lector amb un viatge a través del temps d’anada i tornada. En el pla temporal del present tres personatges distingits amb una marca de naixement que representa les fulles d’un llorer acaben d’una manera involuntària ajuntant-se per a després unir les seues forces i coneixements per tal d’esbrinar quina és la profecia i com poden complir-la. Rovira ens parla de l’eterna lluita entre el bé i el mal, entre el costat obscur i el clar dels éssers humans. El mal s’ha apoderat de la cort francesa que ha iniciat a les terres d’Occitània una vertadera orgia de sang. La consecució de la profecia no sols salvarà la humanitat, sinó també canviarà la història tot rescatant el somni del regne que té com a columna vertebral els Pirineus i la confessió càtara.

El llenguatge emprat per Rovira és una barreja de la llengua estàndard, amb paraules més o menys arcaïtzants que li donen versemblança i color a l’acció. La prosa és amena i àgil. El relat conté elements del gènere policíac, a més dels ja anomenats històrics i fantàstics.

Antoni Rovira és un home de cultura llibresca, però que no ha pogut ni ha volgut defugir de la cultura audiovisual per tal d’escriure aquest relat ple d’acció trepidant. Dins de la cultura audiovisual no incloc solament el cinema o la televisió, també hi pose els videojocs. La manera de narrar de Rovira està més a prop d’aquesta cultura que de les novel·les de cavalleria, la qual cosa fa que el relat connecte d’una manera directa amb un públic més o menys jove avesat (anava a dir aviciat) a l’audiovisual.