SUC DE MAGRANA

Francesc Mompó, després del parèntesi que va suposar en la seua trajectòria poètica el llibre “55 maneres de mirar València” (Editorial Germania), en el qual oferia als lectors la seua particular visió sobre el cap i casal, torna ara a un dels temes més recurrents en la seua obra, l’erotisme. En aquesta ocasió el tracta, en la forma i en el contingut, d’una manera molt diferent a com ho fa en el seu llibre “De la fusta a l’aigua” (Onada edicions), on Mompó ens descrivia tota una llarga escena sexual des del punt de vista masculí, des de l’ansietat del ser acceptat o no fins la realització total de l’acte i la dutxa final on l’aigua s’emporta els fluids corporals i tots els pensaments i sentiments sovint contradictoris que han assaltat l’amant durant la trobada amatòria.

En el seu nou llibre, “Suc de magrana” (col·lecció Plaerdemavida, Editorial Germania, 2014), la forma poètica que ha triat Francesc Mompó és el haiku, una forma que ha estudiat prèviament a fons des dels seus orígens al Japó fins la seua extrapolació i adaptació a la cultura occidental, i en especial en la seua introducció en la literatura catalana a través d’autors com ara Marià Manent i Joan Salvat-Papasseit. D’aquest darrer, sobretot del magnífic llibre “La rosa als llavis”, Mompó agafa en part la intensitat sensual que d’una manera senzilla i diàfana ens transmet el barceloní.

Les xarxes socials en la cultura catalana han donat peu a una gran proliferació d’autors que en narrativa conreen el que s’ha anomenat microconte i en poesia el haiku d’origen japonés i la tanka d’origen xinés. Mompó no és alié a aquest moviment i ens oferix en “Suc de magrana” quasi un centenar de haikus amb una estructura sil·làbica de 4-6-4, on els dos primers versos fan una descripció i el tercer intenta sorprendre el lector trencant o explosionant allò que ha dit en els dos anteriors.

Al llarg de tot el llibre Mompó juga amb el títol de cada poema buscant un nou sentit a la mateixa paraula haiku, combinant-la amb diversos adjectius que el qualifiquen d’una manera o altra o situant-lo en diverses escenes i escenaris.

Com ja ens té acostumats en els seus poemes, hi trobem homenatges i referències culturals de tota mena com ara el mite de Sísif, un mite que com el Guadiana apareix i desapareix en la seua obra, o a l’escriptor italià Cesare Pavese.

Francesc Mompó se’ns ofereix en “Suc de magrana” en petites dosis i en una poètica minimal, però amb una gran capacitat d’evocació. Una poètica de la mirada i dels sentits, capaç de seduir-nos (no li ho diguen a ningú: Mompó és un gran seductor) amb un sol mot que ens explota com una mina sota els peus i canvia la percepció d’allò que en llegir el vers la ment donava ja per fet.

“Suc de magrana” és un llibre per a ser digerit a poc a poc, una lectura ràpida farà que ens perdem els detalls d’un bon tast. És un llibre per a no ser tancat en molt de temps, cal que reste obert sobre la taula de lectura com una papallona que de tant en tant ha d’iniciar el vol per a descobrir-nos un univers on la paraula ens suggerix les tòrrides imatges del desig.