Manel Joan i Arinyó és un escriptor prolífic, capaç de
submergir-se amb èxit dins de qualsevol gènere literari. És, a més, l’escriptor
valencià que ha sabut crear un nou subgènere barreja del gore amb la sàtira, la
ironia i l’humor més genuïnament valencià. És, també, l’únic escriptor valencià
que ha estat capaç de convertir-se en un personatge l’autor dels seus llibres:
un individu seductor, de sexualitat voraç, provocador, exagerat, vividor i
hedonista, amb un punt d’ingenuïtat i d’innocència, que viu en la fina línia
que separa les ombres de la realitat, un senyor que té un assassí particular no
massa destre, una caricatura de tants antiherois literaris capaç de viure o de
ser testimoni de les escenes més surrealistes.
Arinyó, nascut a Cullera l’any 1956, és un home de
llarga i extensa trajectòria dins de les lletres catalanes, amb una obra amb
títols de reconeguda solvència literària. Conegut més com a narrador que com a
poeta, el gruix de la seua producció poètica havia estat recollida fins ara en
l’antologia Plany de l’home llop,
editada l’any 1999 per l’editorial 3i4. Tretze anys més tard n’apareix una de
nova, sota el títol de Versos blancs
i publicada per Onada edicions.
La crítica que li faré a aquesta nova mostra poètica
començarà per la tria del títol, més que res per allò de blancs, ja que res en
Arinyó no és innocent sinó tot el contrari: és premeditat i potser que la tria
haja estat una altra provocació seua; ell és un escriptor que gaudix amb les
imatges impactants, amb la sal grossa, amb les dobles i triples lectures, amb
la construcció d’un discurs poètic amb elements provinents de la literatura de
terror i pornogràfica, no sense oblidar les millors essències dels clàssics,
tal com ens mostra en el poema que obri el recull, «Així com la serp», de
clares referències ausisasmarquianes.
L’antologia està formada per poemes de sis obres, de
les quals ens oferix una mostra d’extensió irregular, ja que, per exemple, de Crims ens porta només dos i de Retaules onze.
Al llarg de l’antologia podem trobar poemes de vers
lliure i de prosa poètica d’extensió diversa.
A Arinyó li agrada anomenar elements com la lluna o la
boira, i fins i tot la mort, la seua Na Desconeguda, com si aquests tingueren
una personalitat quasi humana, un fet que en el llibre Senyera pren una dimensió tal que acaba convertint l’ensenya
nacional en una senyora, en una amant, un ésser viu per a crear amb ella un
espai joiós de llibertat, «N’Estel pregunta per Tu, / Senyera, / i està que no
li’n cap més! / Te l’entre?».
L’escriptura per a Arinyó és un joc i, encara que ens
puga semblar una ànima torturada que se submergix en un infern a la recerca d’imatges
vidrioses de sang i líquids seminals, és el seu un infern fals, confeccionat
com es fan els escenaris apocalíptics en el cinema per a subratllar el joc
dialèctic que ens proposa i el missatge propi. Però no s’equivoquen, en Versos blancs Arinyó ens demostra que
pot arribar a ser tan sorprenentment tendre com ho és en el poema In Illo tempore: «Verí sense antídot, / el coltell del teu adéu. / Ai!, primer
amor: / exorcisme de poncella. / No hi haurà res de tan bell», o tan
extremadament cruel i sarcàstic com en El
degollament dels innocents: «Va ser al pic de la mitjanit, / decapitaren
els infants / amb motoserres. / Queien els caps / i redolaven / pel pendent de
l’infern / nostre de cada dia», un poema amb una gran càrrega narrativa que
alhora és sintètic i contundent.
Una mostra del quefer literari d’un autor que mai no
ens deixa indiferents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada