"UN GAT I L'HOME AL SEU COSTAT"

Ona nua és un projecte personal del músic de la ciutat d’Alzira (Ribera Alta) Josep Pérez. Un músic de llarga trajectòria que des de fa més de dues dècades ha tocat amb diversos grups i ha produït discos de gent com Òscar Briz o Nèstor Mont, entre altres.

Aquest mes d’abril ha publicat el que és el seu primer treball discogràfic en solitari, Un gat i l’home al seu costat (Mésdemil), produït pel seu soci i amic Tony García, el treball del qual ha estat fonamental per a donar-li al disc un so determinat, una atmosfera intensa i càlida.

Estem davant d’un treball que es mou entre el pop anglosaxó i el folk d’arrel nord-americana, amb gotes de sons mediterranis i africans aportades, aquestes darreres, per Moumouni Diarra amb el seu instrument, la kora.

La lletra i la música de la majoria de les cançons han estat a càrrec de Josep Pérez, interessat en oferir un so senzill i homogeni tot reduint al màxim els artificis, però també trobem adaptacions en el disc, com ara Between the bars (Entre barrots), d’Elliott Smith, la cançó Cant a un mateix, de Marcel·la Payà o un parell de composicions sobre els poemes  D’un any  i Collita, els dos del poemari Llibre de Meravelles de Vicent Andrés Estellés. El poema Collita, Ona nua el titula com a cançó Llàgrimes, un tema amb un ritme trepidant que invita a eixir a la pista de ball i que a mi personalment m’ha recordat bandes com el trio britànic Bronsky beat.

El disc ha comptat amb nombroses col·laboracions, com ara les de Mara Aranda, Josep Maravilla o Abraham Rivas, al pandero, a la guitarra o als teclats, respectivament.

Hi ha en aquest treball una certa nostàlgia per un temps que en poc més d’una generació ens ha allunyat a la majoria del camp, de la natura, d’un temps en què vivíem lligats als cicles de la terra. Són cançons escrites en primera persona del singular (“He baixat al poble...”, “Camine perdut..., “Entra l’hivern i al meu costat...”, “Deixes petjades amb compte...”) i en les quals l’autor intenta recuperar sensacions que creu perdudes (“L’olor de les tomaques...), són cançons sensorials, algunes de les quals són un cant a la terra, a una manera d’entendre la vida que considera més natural, menys artificiosa i agressiva i a la que ell ha retornat, “però m’agrada més el fet poc trivial de viure en el camp”. També hi trobem un cant crític al seu poble, Alzira,  “El meu poble ha estat governat/ per intrusos que mai l’han estimat”.

En les lletres s’escolta un to íntim i confessional que ens parla de les pors que el tenallen, pors a les quals intenta enfrontar-se tot buscant el costat positiu de la vida i un espai on desenvolupar-se com a ésser humà i com a creador, “perdona, estima, no mires al costat./ La vida s’envola si t’alces sempre fart.”

Un gat i l’home al seu costat és un disc amb una atmosfera càlida, amb un so evocador, sensual, que busca l’atenció i la complicitat de l’oient.

Les cançons tenen uns arranjaments senzills, però no estan nues, qui ho està és el seu autor, que se’ns apareix sense disfresses, sense personatges interposats, encara que adopte un pseudònim, Ona nua. Estem davant d’un lletrista honest, d’un bon professional de la música que ha aprés el seu ofici dalt de l’escenari acompanyant uns i altres, i a l’estudi de gravació. Aquest ofici el dota de seguretat i coherència a l’hora de compondre i a l’hora de configurar un treball amb una personalitat tan definida com és aquest Un gat i l’home al seu costat.