"VALÈNCIA SIC TRANSIT"

El periodista i escriptor d’Almàssera (l’Horta Nord) Francesc Bayarri, en la seua darrera novel·la, València sic transit (Companyia Austrohungaresa de Vapors SL, 2016), ens proposa un viatge en el temps, que no en l’espai, a través de quatre dècades. L’escenari elegit per l’autor és la ciutat de València, capital de província i després capital autonòmica. Situar l’acció en aquest espai concret fa possible que Bayarri ens oferisca a peu de carrer i de despatx la seua visió no sols del que ha passat allí durant els darrers quaranta anys, sinó la seua influència en la resta del País Valencià.

Són aquests quaranta anys un llarg període en què hem passat d’una dictadura a una democràcia aparent, i dic aparent perquè en realitat és una partitocràcia per a un estat clienteral. Quaranta anys en què hem passat de l’encant al desencant, de l’ànsia de llibertat a l’autodestrucció. Hi ha moltes maneres d’autodestruir-nos com a individus i com a societat, i Bayarri ens narra amb un nombre important amb cruesa.

Com si estiguera davant d’un jutge, Francesc Bayarri va narrant les peripècies vitals del seu alter ego en el llibre, de nom també Francesc, la qual cosa convertix el relat en quasi unes memòries on trobem records d’infantesa i d’adolescència, amb el cinema i la música com a peces fonamentals; la vida familiar amb eixa presència poderosa del pare, de qui assistirem a la seua terrible decadència; el descobriment del món que l’envolta i després dels paradisos artificials que l’alcohol i les drogues oferixen.

En la novel·la hi ha una interessant barreja de realitat i ficció, d’acció i de reflexió. Les seues són reflexions crues, àcides per moments, sobre la realitat social, política, periodística, empresarial i cultural del país, però també sobre les relacions d’amor i d’amistat.

Apareixen personatges reals, com ara Vicent Ventura, Joan Monleón, Juli Esteve o J.J. Pérez Benlloch. Aquest darrer és el que més pes de tots té i ens aporta a través de la veu del protagonista una mirada lúcida i agra del periodisme valencià d’aleshores.

València sic transit és una novel·la polièdrica, per una banda conté literatura de la memòria, per una altra ens narra dues històries d’amors molt diferents i una de desamor, és un relat amb tints de denúncia política, un passeig personal per la història, un cant perplex del desencant, amb punts d’assaig, i és un retrat, que no una caricatura, d’una generació, la del baby boom, que per cert també és la meua.

Francesc Bayarri ha construït amb ofici una novel·la valenta que no deixarà cap lector indiferent i que sense cap mena de dubte l’ajudarà a entendre què dimonis ha passat en aquest país no en els darrers vint anys de govern de la dreta, sinó en els darrers quaranta anys, i com tota una generació ha anat surant i de vegades naufragant a través d’un temps força complicat que ha estat en mans de tafurs mediocres i cínics de les finances i de la política.