LA LLUM DE LES ESTRELLES MORTES

No és gens habitual trobar-se amb un llibre guardonat en un certamen literari modest, el Premi Soler i Estruch de Narrativa Curta, tan ben estructurat i amb una àmplia gamma de recursos literaris exposats i amb un estil tan ben definit com és el cas de La llum de les estrelles mortes (Edicions del Bullent, 2017).

Fins ara el seu autor, Josep Manel Vidal (l’Alcúdia de Crespins, 1965), ens havia oferit en format de llibre dos poemaris, El teu nom és un ésser viu i La fràgil arquitectura de l’ésser, dos volums amb uns artefactes literaris que un dels personatges del relat La terra somia sobre corbes de nivell definix de la manera següent: «Jo pensava que feia narrativa. Però diuen que hi ha tant de lirisme en el que dic que el que faig realment és prosa poètica».

En format digital Josep Manel manté una intensa activitat a través del seu blog Filant prim i altres mitjans.

La llum de les estrelles mortes recull deu relats amb una gran càrrega lírica marca de la casa. Deu relats en els quals el seu autor en cap moment no ha pretés contar-nos historietes més o menys intrigants, divertides o didàctiques, hem patit massa lectures farcides de qüestions transversals útils a l’aula. En aquest llibre Josep Manel Vidal té la voluntat de fer només literatura, la millor literatura que és capaç de construir. No li calen històries efectistes, trames complicades, només el domini dels recursos que li oferix el llenguatge. Una trobada casual, un viatge en autobús, li servix per a escriure un relat ple de càrregues de profunditat i en el qual l’humor i la ironia, per potents que siguen, colpegen amb elegància. Els deu relats tenen un fons inquietant, crític, i en ells el lector no acabarà mai de saber si està dins d’un somni o la realitat és un somni o un malson del qual no podem fugir.

Hi ha relats molt efectius que captivaran el lector des del primer moment, com és el cas de La nit de Nadal o Indisposició bèl·lica amb un inici bestial «Hi havia la guerra. Una excusa com qualsevol altra per no anar a treballar en dilluns». N’hi ha altres que necessiten una segona lectura, o una primera molt atenta perquè la força, la intensitat no està en allò que se’ns conta, en eixe final sorprenent que sovint el lector espera que l’impacte, sinó en cada frase, que acaba deixant-nos un tast en la boca que ens obliga a reflexionar sobre la nostra realitat quotidiana. Josep Manel Vidal és un manipulador de la rutina, d’allò que és més previsible en la nostra vida, li sap donar la volta com si aquesta fóra una truita, ho distorsiona, ho situa en un temps passat o en un passat pròxim, en un espai urbà o en un rural, per acabar obligant-nos d’una manera subtil a preguntar-nos sobre diversos aspectes de la nostra vida que pensàvem que teníem clars.

La llum de les estrelles mortes és un d’aquells llibres que no hem de deixar passar per alt, a mi personalment m’ha fet retornar la fe en la nova narrativa  valenciana.