CANÇONS DE LA ROBA ESTESA

Abraham Rivas, un músic multiinstrumentista de Xàtiva que fins ara havia acompanyat els cantautors Òscar Briz o Ona Nua, que havia participat en projectes poètics musicals com La màquina del temps, o havia fet duet amb Xavier Morant en el disc Revolutum (Mésdemil, 2012), ha publicat el que és el seu segon disc en solitari, Cançons de la roba estesa (Mésdemil, 2017). Recordem que fa dos anys es va autoeditar el disc L’art de Glauc, un recull de nou cançons les lletres de les quals naixien de la seua realitat quotidiana per a parlar-nos dels daltabaixos emocionals que ens cal superar si no volem enfonsar-nos en el pessimisme. Aquest primer treball en solitari fou nominat com a millor disc de cançó d’autor en la desena edició dels Premis Ovidi a la Música en Valencià.

En Cançons de la roba estesa, Abraham Rivas ha comptat amb la complicitat de Josep Pérez (Ona Nua), el qual l’ha ajudat amb els arranjaments musicals, la coproducció del disc junt amb Tony García i a més s’ha encarregat de la bateria, les percussions, les guitarres elèctriques i les veus; el baix elèctric ha estat a càrrec de Jorge Molina (Seguridad Social).

A diferència de L’art de Glauc, que fou enregistrat en diverses cases i locals amb un equipament portàtil, el nou treball d’Abraham Rivas ha estat gravat a La Casella al paratge natural de la Murta d’Alzira.

Cançons de la roba estesa el conformen nou temes, amb un so elèctric hereu de la tradició dels cantautors pop-rock (als instruments ja mencionats cal sumar la guitarra acústica i els teclats que ha tocat el mateix Abraham Rivas) i amb una atmosfera íntima on Rivas reflexiona en veu alta, debat amb ell mateix sense impostures sobre la vida i la mort, la memòria, l’amor, la por que sempre ens acaba coartant la llibertat, la desídia que provoca la impotència i el pessimisme.

El vent recorre bona part de les cançons. Un vent que balanceja la roba estesa, la qual ve a ser sinònim de paternitat, però també d’innocència. Davant de la innocència podem optar per la impostura o per l’honestedat, Rivas tria la segona. El vent s’ha alçat per a somoure’ns i obligar-nos a prendre decisions. No podem restar quiets, immòbils, la vida és moviment (la música, la poesia ho és també) i ens exigix moviment. Restar quiets, conformar-nos, és caure en mans de la tristesa, de la malenconia.

En Cançons de la roba estesa Abraham Rivas ens oferix un treball acurat, allunyat de l’anomenada cançó protesta, amb un so intens, embriagador, que ens pren i ens eleva sobre un núvol sonor el qual ens acaba transportant cap als escenaris on el jo es relaciona amb el seu entorn i es debat entre les seues contradiccions.