32 MANERES DE DIR ADÉU

Almudena Puchol Serrano (Alcàsser, Horta Sud, 1979) és una poeta que apareix en el panorama literari valencià el 2013 amb la publicació, en l’editorial Germania, del llibre Paraules que mosseguen la nit, un volum on trobem algunes dels trets més característics de la seua poesia, una certa propensió a la narrativitat, un realisme de marcat caràcter intimista i uns poemes amb imatges senzilles i un ritme interior amb batec diàfan.

L’any 2015, en l’editorial Neopàtria, publica el seu segon poemari, El desig quotidià, ací Almudena Puchol afegix una nova peça en la construcció d’una poètica que vol sòlida i inspirada en les petites i grans emocions quotidianes que un ésser humà sent cada dia i que acaben donant forma i color a la seua història personal.

Enguany, i de nou en Neopàtria, Almudena Puchol Serrano ens oferix el seu tercer poemari, 32 maneres de dir adéu, on trobem una poeta més madura i amb més domini del complicat i sofrit ofici de compondre versos.

Almudena és una autora que naix i creix d’una manera assossegada, tranquil·la, quasi silenciosa, es deixa veure poc o gens pels cenacles literaris, no té cap vel·leïtat de vedet, només la mou una gran passió per la vida, per l’ésser humà i per la poesia.

32 maneres de dir adéu no és un llibre unitari, ni tan sols conté trenta-dos poemes. Hi ha, sí, un primer apartat que conforma el cos central del llibre amb vint-i-cinc poemes, amb els quals seguint el títol Almudena ens parla dels diversos comiats que ha viscut o d’aquells de què ha estat una privilegiada testimoni al llarg de la seua vida. Moltes de les imatges que utilitza estan extretes de la realitat quotidiana i l’autora, d’una manera senzilla, les convertix en fabulosos instruments amb els quals evoca i suggerix unes emocions i uns sentiments que van negant l’ànim del lector fins a fer-lo partícip de cada vers.

Després apareix un segon apartat, Les ciutats que no dormen (o no diuen adéu), amb cinc poemes que recullen l’impacte que ciutats com ara Samarcanda, Tebes, Havana, Samotràcia, Jerusalem o Roma (la tria té molt a veure amb l’altra vessant de la poeta, ja que és llicenciada en Història per la Universitat de València) produïren en la nostra autora. Viatjar és un verb ple de benvingudes, acolliments, descobriments i comiats que sovint s’experimenten en molt poc de temps.

El tercer apartat, Un adéu ferroviari, és un extens poema de vers lliure i amb una concepció narrativa, un apartat ple d’escenes i d’escenaris amb una gran força visual que l’emparenten amb el cinema.

I tanca el llibre, com un epíleg, L’adéu conclús, amb un únic poema amb el qual des del primer vers la poeta afirma: «És hora d’aplacar la set. / D’apaivagar camí, de seure, de tornar / o no mirar enrere». És l’hora de reposar, de trobar-se amb un mateix, de respirar a fons i escriure sobre tot allò que ens ha colpit després d’haver sobreviscut a trenta-dos comiats.