ABANS DE CALLAR

Andreu Sevilla ho ha tornat a fer, ha tornat a emprar la fórmula de l’autoedició per tal d’oferir-nos un nou treball literari, Abans de callar. Un dia algú haurà d’estudiar i després explicar-nos per què un grapat dels millors escriptors valencians, com ara el poeta castellonenc Josep Porcar o el xativí Toni Cucarella, estan emprant aquesta fórmula, ja siga en la seua vessant en paper ja en format digital, per a oferir al públic lector les seues darreres creacions, totes elles amb una notable qualitat.

L’elecció d’Andreu Sevilla no és nova, ja que ha estat la manera com sempre ens ha oferit la seua obra des de l’aparició de la seua primera novel·la, La penombra de la coloma, amb la qual va obrindre l’any 2010 el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians.

En Abans de callar, Sevilla després de dues novel·les, la segona és Camins de Dulcamara (2012), s’estrena com a contista, amb un recull de nou relats d’extensió diversa, alguns dels quals podien haver estat l’embrió d’una nova novel·la per la força de la història narrada i el caràcter i personalitat de la galeria de personatges que hi apareixen. Els nous relats que conformen aquest volum tenen en comú que són històries contades per un dels personatges a l’autor que apareix amb el seu propi nom i cognom i no com un alter ego, i que acabarà en alguns moments formant part del mateix relat.

Algunes d’aquestes narracions són d’aquells relats que un bon narrador, un narrador experimentat que va sempre amb l’antena posada, capta al vol i tenen la frescor i la força que els dóna la senzillesa, però anem amb compte, només són petits diamants en brut que després cal que un destre tallador sàpiga donar-los forma i descobrir la intensitat de la seua bellesa, en aquest apartat entrarien els contes La mamma mia o Amor de mare. I altres més elaborats i amb una intensitat aclaparadora aconseguida gràcies al fet que l’autor ha estat capaç de crear una atmosfera densa on transcorre el drama del viure (omnipresent en tot el volum), com ara en Germà silenci o Suni Grey.

Tanca el llibre un llarg relat que dona títol al recull, on l’autor fa un exercici de metaliteratura i on un dels personatges, una dona desconeguda, culta, viscuda i carregada d’enigmes, reflexiona en veu alta sobre el fet creatiu i sobre la postura ètica i estètica del mateix autor, fent una crítica dura, de vegades injusta sobre la seua obra anterior.

Estem davant d’un llibre dels que no trobarem en les prestatgeries de la nostra llibreria habitual. Un llibre que als bons lectors ens obligarà a eixir a buscar-lo (i aquesta i no altra és la pretensió de l’article que escric). Un llibre que després ens demanarà tindre una actitud activa, ja que ens farà reflexionar sobre la condició humana.