Coincidint amb la
publicació del disc 10 Poetes
contemporanis, el cantautor de Castelló Artur Àlvarez edita el llibre de
poesia Amor i fum. Un recull de
cinquanta-quatre poemes, amb una tirada numerada i oferit com a recompensa a
tota aquella gent que mitjançant el micromecenatge va fer possible el
finançament del disc.
El volum compta
amb un pròleg del poeta de Vila-real Manel Pitarch, el qual d’una manera aguda
i brillant posa el lector en antecedents sobre allò que es va trobar en
travessar el Pòrtic i entrar de ple en el gruix del poemari: «El text
d’aquestes pàgines ens presenta el contrast entre dos escenaris vitals: l’amor,
que satisfà els objectius del desig, contra el fum, la marca negativa que
representa la vilesa i la boira que contamina el camí del futur». Res més a
afegir.
La poesia d’Artur
Àlvarez defuig l’hermenèutica i l’hermetisme, és una poesia clara, vinculada al
realisme intimista, una poesia que reflectix la seua experiència vital, la qual
en plena maduresa es mostra lúcida i sense la candidesa, la ingenuïtat de la
joventut.
Artur té una
propensió al vers lliure, un vers sempre amb un ritme interior nítid. A
diferència de molts poetes actuals que travessen amb més o menys gràcia la fina
línia que actualment hi ha entre poesia i prosa (una prosa on s’inclou la
narrativa de ficció, l’apunt filosòfic, la nota biogràfica o el minúscul
assaig), la seua poesia s’acosta a la lletra de cançó. No debades apareixen
citats, junt amb Pablo Neruda i Vicent Andrés Estellés, cançons d’alguns dels
cantautors que l’han influenciat al llarg de la seua trajectòria com a
intèrpret i compositor: Joan Manuel Serrat, Joan Isaac, Leonard Cohen, Raimon,
Ovidi Montllor i, sobretot, Luis Eduardo Aute, que li ha inspirat el títol del
llibre mitjançant aquest versos «... l’única raó que encara assumisc / és
l’improcedent desraó / d’estimar i estimar i estimar.../ i només estimar, la
resta és fum».
El llibre
l’acompanyen diverses il·lustracions del mateix autor, que suma la vessant de
pintor a la de músic i escriptor.
Tenim moltes raons
per a la desesperança, només cal obrir les pàgines d’un periòdic per
adonar-nos-en. Costa veure el camí i el paisatge que l’envolta entre aquesta
boira espessa, que en realitat no és més que fum, un fum que no hem d’aspirar per
a no intoxicar-nos i caure malalts de tristesa. Però només és fum que el vent
s’emportarà.
Davant de tant
falsedat, avarícia i egoisme, hem d’apuntalar la bastida de l’amor per a
superar l’asfíxia que vol acabar amb tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada