dilluns, 9 de setembre del 2024

HAN TORNAT LES ROSELLES

 


Amb Han tornat les roselles (Perifèric Edicions), la traductora i poeta Isabel Robles va obtindre l’any 2023 el Premi Benvingut Oliver de Poesia que atorga l’Ajuntament de Catarroja. Es tracta d’un llibre conformat per vint-i-cinc poemes organitzat en quatre apartats: The way we were, títol que ens porta a la memòria la pel·lícula dirigida l’any 1973 per Sydney Pollack i protagonitzada per Barbra Streisand i Robert Redford, Tal com érem; D’un temps; Presències i En el camí. Poemes de vers lliure exceptuant-ne un: Una dona sense un home, escrit com a lletra d’una riberenca amb estrofes de cinc versos i set síl·labes típiques del cant d’estil valencià.

En la primera part Isabel evoca un temps que comença amb un viatge amb tren, i ens hi parla de la seua pròpia biografia, ella va nàixer a Alhambra, província de Ciudad Real, i es va instal·lar a la ciutat de València. Així ens narra un viatge des de l’altiplà fins a la mar que «era llum de primavera» i la ciutat grisa, «bruta i franquista, com la resta». Escriu sobre un temps i un país tot evocant la infantesa, el contes que l’acompanyaren, els jocs que va practicar, el somnis que la nodriren d’il·lusions. El canvi de vida i de paisatge sintetitzat en aquests dos versos senzills: «vaig canviar l’olla i el trespeus / per la cassola al forn».

En la segona part, D’un temps, la més breu de tot el llibre, la poeta escriu amb una gran tendresa de i per al seu company de vida. Un company amb el qual ha compartit anhels, exilis, somnis i la passió per la poesia. M’ha emocionat d’una manera especial el poema Ignorant, no sabia... on se’ns descriu un atac cardíac que pareix acabar amb la vida de l’estimat. Ho fa amb una gran precisió i una impressionant càrrega lírica. Isabel va construint l’escena en la qual la fortalesa interna i l’esperit rebel del company aconseguixen véncer, en aquesta ocasió, la mort.

Presències, al seu torn, ens parla de les absències de tot un seguit d’amics que ens han deixat, petits homenatges a la seua gran humanitat i a una obra que els absents han convertit en presències vives. Versos per a la titellaire Rosa Navarro, per a una jove romanesa assassinada a les marjals dels voltants de València que representa d’alguna manera totes les dones maltractades, explotades, assassinades; per als poetes Manel Marí o Fina Cardona.

Isabel Robles escriu una veritat de l’altura d’un campanar: «La darrera mort / remou totes les morts / que la precediren».

Tanca el llibre En el camí, un títol que és sinònim d’anar navegant per la vida. Ací ens parla del pas del temps que ens porta a la maduresa, però també a comprovar com el dolor acumulat es va suavitzant; de l’esperança, de veure tornar a florir noves il·lusions com roselles al camp, de la condició de dona, de la defensa davant dels depredadors de ciment dels nostres barris, de la nostra horta.

Isabel Robles és una dona de profundes conviccions que estima la vida i la poesia amb la qual sempre paga la pena conversar i llegir.

dilluns, 2 de setembre del 2024

ROGLES

 

 

La poeta de Nules (la Plana Baixa) Marisol González Felip va obtindre l’any passat el XIV Premi de Poesia Ciutat de Torrent amb el llibre Rogles, que ha editat enguany Tabarca Llibres.

Marisol apareix en el panorama poètic en llengua catalana l’any 1988 amb la publicació del llibre Les hores breus. Durant la dècada dels noranta, sens dubte la més productiva de la seua carrera, publica nou llibres de poesia dels quals acabarà fent una selecció en Paraula del retorn. Tria personal, publicat el 2002 per Brosquil Edicions. Per diverses circumstàncies de caràcter personal i laboral, que ara no venen al cas, el seu ritme de producció s’alentix notablement i en dues dècades només ens oferix quatre llibres, comptant-hi Rogles i una nova tria, Antologia cordial (2022). Marisol ha tingut la mala sort que molts dels seus llibres han aparegut en edicions municipals i altres s’han publicat en editorials que ja han passat a la història, això ha fet que la seua obra no haja arribat al lector com caldria i com es mereixeria.

La poeta de Nules, des dels primers llibres, ha anat construint-se un llenguatge poètic propi amb una gran riquesa expressiva i metafòrica que en aquest cas l’acosta a un cert surrealisme: «Balenes sense rostre alenen / a les avingudes de xàfecs». En la seua poesia trobem ecos de grans poetes, com ara Vicent Andrés Estellés o Miquel Martí i Pol. És una poesia que entra dins de l’anomenat realisme intimista, sense acabar-ho de ser del tot.

Rogles compta amb un pròleg del poeta i rapsode Vicent Camps, qui afirma que Marisol «ens entrega un llibre construït sobre el dolor». Recull trenta-set poemes i està dividit en dos grans apartats: Infàncies i Baladres, precedits per un pòrtic, el poema L’escola era un salze ocult: «L’escola era un salze ocult, / un quadern d’aire i de febra, / un trànsit de negres coloms / en la vesprada de cireres».

Marisol González evoca des del present el passat, la infantesa, vull dir les diverses etapes que componen la infantesa: «Tenia nou anys i a punt el crit ofegat de la carn». Una infantesa poc amable. De l’adolescència i de l’etapa de maduresa.

L’ésser humà és un animal social, necessita d’un entorn en el qual desenvolupar-se i compartir amb els qui l’envolten anhels, penes i alegries, un espai conformat per diversos rogles, el de la família, el veïnat, l’escola, els amics. Rogles que sovint no triem. Rogles de vegades problemàtics i on de vegades no acabes d’encaixar, i aquesta falta d’encaix ens produïx frustració, desencant, dolor, tristesa i soledat. En aquesta lluita entre el jo i el nosaltres en la qual ens veiem immersos, un refugi és la lectura, la recerca de la bellesa i la creació poètica, amb la qual ara la poeta intenta calmar els traumes patits.

No és casual la cita inicial de Federico García Lorca «... y yo oigo el canto de la lombriz / en el corazón de muchas niñas», xiquetes com la que fou la nostra poeta, que encara patixen el dolor de les tempestes emocionals passades.