JOSEP IGUAL. L'AUTORETRAT D'UN POETA DE FONS

Escriure un dietari és un acte d’exhibicionisme. Llegir-lo ho és de vojeurisme. Ara, com en tot, també hi ha peròs. Potser que la motivació del seu autor a l’hora d’escriure haja estat la de mentir, de donar una falsa imatge d’ell mateix i crear un personatge més atractiu, més glamurós. També potser un acte de venjança...
Al llarg de la meua vida com a lector he tingut una certa predilecció pel vojeurisme, és a dir he estat un lector de dietaris i llibres de memòries, sobretot d’escriptors: El quadern gris de Josep Pla, Diari (1952-1960) de Joan Fuster, De l’art i de l’artista de Jaume Pla, Trajecte circular de Vicent Alonso, El somriure de l’atzar de Feliu Formosa, El cingle verd de Josep Piera, París partícular de Ferran Garcia-Oliver, Mentre parlem i La lentitud del mar d’Enric Soria, Espill d’insolències de Toni Mollà, La cambra insomne de Ramon Guillem, Les hores fecundes i Senyals de fum de Joan Garí,... Em fascina deixar-me endur de la mà del seu autor i pas a pas submergir-me en els laberints del seu temps passat, recórrer amb ell i la seua mirada els paisatges dels quals ha estat figura sempre prescindible i saber les imatges que l’han colpit, els amors que ha tingut, les seues lectures predilectes i fins i tot els instants en els quals s’ha avorrit.
Darrerament també m’he convertit en exhibicionista i he publicat dins de la col·lecció Els llibres de l’Aljamia dos petits dietaris Estiu, 1987 (2006) i El temps no vol quedar penjat. Dietari dels primers noranta (2008).
Hi ha molta mena de dietaris, tants, supose, com autors, o potser caldria dir practicants? Hi ha qui la caiguda de la fulla d’un arbre vista des de la finestra d’un hotel del barri llatí de París el fa vessar rius de tinta com si el fet haguera provocat la gran desfeta de la seua vida. N’hi ha d’altres que l’escena més colpidora li mereix una frase breu. Hi ha qui escriu nu, sense pudor. Hi ha qui ho fa cobrint-se les vergonyes amb els verbs.
Josep Pla va escriure a meitat dels anys seixanta un seguit de dietaris, que després de mort publicaria el seu editor, Josep Vergés. Són uns dietaris d’una brevetat minimalista on el de l’Empordà deixa constància de la seua quotidianeïtat i on el possible lector, d’una manera crua, va construint el puzle del món que envolta l’escriptor.
Josep Igual, amb el dietari L’any de la fi del món, (Premi de Narrativa Ciutat de la Vall d’Uixó. Col·lecció Glossari, 1. Brosquil edicions. València, 2001) seguint l’exemple del mestre Pla, ens fa dia a dia un retrat sintètic de la seua vida pública i privada des d’una geografia, Benicarló, que és perifèria de la perifèria de la perifèria. I ens retrata el món del seu treball, de la família, el seu temps d’oci però també d’agitació cultural. Ens diu que llig, on va, que escriu, quines són les seues il·lusions, les seues dèries, els personatges amables que comparteixen amb ell instants de la seua vida i els nefastos que el volen malament. Però també hi apareixen el prisma de la seua literatura i les seues vessants: l’Igual poeta, l’Igual narrador, l’Igual articulista. Tot queda retratat en breus anotacions, com peces d’eixe puzle del qual parlàvem i que només el lector sabrà encaixar. I ho fa amb una prosa sense concessions al lirisme ni amb recarregats i falsos artificis verbals, seguint els consells del mestre Pla també en aquest aspecte: subjecte, verb i predicat, o, dit d’una altra manera, La persiana és verda. I el resultat final no és una obra mestra. Però sí que és un llibre correcte, honest, amb una sinceritat aparent i creïble –supose que com tots, Josep Igual menteix l’estrictament necessari– que ens mostra la intimidat d’un home tranquil, solitari, tímid, descregut i irònic, addicte a la literatura i amb totes les febleses de qualsevol altre ésser humà.
Potser alguns cafres que tinguen mitificat l’escriptor com un ésser tocat per la mà dels deus quedaran decebuts en descobrir que, en baixar de l’escenari, es torna un home entre els homes, un artesà preocupat pel seu ofici. Però d’això es tracta, no?

TOBIES GRIMALTOS. IDEES I PARAULES

Claredat, senzillesa en la forma, ganes de fer-se entendre i de no ocultar-se darrere d’una falsa pirotècnia verbal són els paràmetres sota els quals, seguint l’estel de Montaigne, Pla, Fuster..., Tobies Grimaltos (Castelló de la Ribera, 1958) ha escrit els articles que s’aixopluguen sota el títol Idees i paraules. Una filosofia de la vida quotidiana, i on es despulla i s’exhibeix al bell mig de l’àgora amb valentia i naturalitat.
Idees i paraules, malgrat que no és un llibre extens (152 pàgines), està dividit en quatre parts (sense comptar-hi el pròleg i l’índex de noms i obres), en les quals aquest professor de filosofia i escriptor ha agrupat els articles per temàtiques: Primum vivere, O tempora!, O mores!, ... deinde filosofari, o dit d’una altra manera: sobre la vida, el pas del temps, la mort i la filosofia, i una cinquena on ha fet un recull de refranys de creació pròpia que la redacció de cada entrada li ha suggerit: «He anat descobrint que, d’una manera més o menys explícita o amagada, cada text conté un refrany o moral... Que altres facen aforismes, jo he volgut fer refranys».
Aquesta és una manera com qualsevol altra de col·leccionar aquestes «càpsules de pensament», ja que durant la seua lectura he comprovat que també haurien pogut funcionar com a entrades d’un dietari.
Del llibre cal destacar el gran sentit de l’humor, la capacitat per al sarcasme i la ironia de què fa gala Tobies Grimaltos, als quals caldria afegir la facilitat que té per a crear complicitat amb el lector, així com la franquesa i l’amenitat que respira el text.
Caigudes les primeres pàgines, com si foren peces de la roba de l’autor que es despulla, ens apareix un home amic dels seus amics, amant dels petits plaers que ens ofereix la vida, enemics de les impostures i de la hipocresia social, partidari de dir les coses pel seu nom i de posar, quan és necessari, el dit en la nafra. Un tipus intel·ligent i agut. Un llibre divertit per a gaudir-lo d’una tirada.

EL PRIMER VICENT USÓ

(Vicent Usó junt a Vicent Pallarés i Pasqual Mas, durant una taula redona a Sagunt l'abril del 2003)

Sota el títol La memòria del vent, Brosquil Edicions va editar l’any 2002, en un volum, les dues primeres novel·les breus de Vicent Usó i Mezquita (Vila-real, 1963): La cançó de la terra estimada i I en els arbres i en el vent. Es dóna la coincidència que totes dues van aconseguir el Premi de Vila-real en els lliuraments del 1992 i 1995, respectivament, i la seua aparició dins de les publicacions municipals. La consolidació d’Usó dins del panorama de la nova i prometedora narrativa valenciana, després d’haver obtingut els prestigiosos premis Ulisses 2000 i Fiter i Rossel 2001 (més tard li han atorgat, entre altres, l’Andròmina de Narrativa el 2004) i la publicació de les novel·les La mirada de Nicodemus, La taverna del cau de la lluna, L’herència del vent del sud (més endavant han aparegut Crònica de la devastació i Les ales enceses) feia necessària la revisió i recuperació de les seues primeres obres, difícils de trobar per a un lector interessat en la trajectòria del de Vila-real. Les dues narracions, a pesar del seu tret iniciàtic, deixen entreveure bona part dels elements que caracteritzen l’obra d’Usó, així com alguns dels temes que posteriorment ha anat desenvolupant: la memòria, la guerra civil i la postguerra.
La memòria com a motiu literari unix les dues novel·les i crea un territori compartit que dóna credibilitat al volum. La memòria o el desig de memòria, com diria el poeta Ramon Guillem, perquè d’això es tracta, de mantindre viva la memòria d’un temps que ens diu qui hem estat i qui som i on ens cal adreçar-nos.
En La cançó de la terra estimada Usó, més que alçar acta notarial d’un temps, que ho fa, reflexiona sobre el retorn a la contrada que un dia ens va veure nàixer i créixer, un paisatge que hem anat convertint en una pàtria amb la mesura exacta del nostre cor, una pàtria irremeiablement perduda i que al llarg del temps ens va generant sentiments d’enyorança. Aquesta sensació s’aguditza més encara en el cas de l’emigrant o de l’exiliat, el retorn dels quals es convertix en un impossible, ja que, com el mateix autor afirma, mai no es torna al lloc d’on es va partir.
La guerra civil espanyola i la seua postguerra, un tema tractat d’una manera crua i brillant en L’herència del vent del sud, van significar la castració sagnant per a la societat espanyola, el seu pas va crear un paisatge diferent, oposat al que va provocar l’esclat democràtic i de llibertat que va suposar la Segona República. Aquest nou paisatge de silencis forçats, resignació, oblits, odis i venjances covades llargament obri un temps de quaresma que dóna pas a una societat sense veus, la qual es refugia en les aparences i en els racons de l’amnèsia col·lectiva.
La venjança, que ha mogut el retorn del protagonista de l’obra, diuen que cal deixar-la sempre refredar en el plat, per a posteriorment servir-la en taula. Però el ben cert és que freda perd tot el sentit, el pas del temps també és el seu enemic, com de quasi tot.
En I en els arbres i en el vent Usó escriu sobre el trencament que hi ha hagut en una societat com la de Vila-real com a conseqüència del pas d’un món agrícola a un altre eminentment industrial. A través de les fissures que deixa obertes aquest terratrèmol, l’autor veu i ens mostra com es va escolant tota una manera d’entendre la vida que forma part del nostre patrimoni cultural i que abasta l’ampli ventall de la vida quotidiana, des de la metamorfosi del paisatge i el canvi d’usos i costums fins el mateix llenguatge.

MANUEL BELLVER O L'HOMENOT QUE PLA NO VA CONÈIXER

(Manuel Bellver. Fotografia: Vicent Salvador)

Manuel Bellver és un setciències, no vull dir amb això que siga una persona que presumeix de saber més que ningú, com assenyala el diccionari, el que vull dir en usar aquesta expressió, la qual en un principi pot resultar pejorativa, és que és un especialista en totes les ciències i arts, un enciclopedista dels que ja ens resten pocs. Manolo és un home que sap fer de tot i que té resposta per a tot. Si no la sap, amb una rapidesa colossal n’improvisa una tan versemblant que estic segur que supera la correcta. Intel·ligent, sagaç, histriònic, sarcàstic, irònic, amb un sentit de l’humor una mica sorneguer, home d’una extensa cultura i amb una manera d’expressar-se d’allò més planera i cordial, és un conversador infatigable i un tot terreny, no li he vist encara un rival en cap tertúlia, i en una reunió és un home orquestra que amenitza amb interés la trobada més insípida.
Dos elements caracteritzen aquest saguntí: la pipa, sempre en les mans o en la boca, i la bossa, que com un sarnatxo de pastor du sempre penjada del coll i d’on pot traure els elements més impensables.
Manolo no es considera ni dibuixant, ni pintor, ni ceramista, ni escultor, ni gravador, ni dissenyador, ni fotògraf, sinó artista, i la seua obra tot ho inclou, fins i tot la seua vessant com a poeta i traductor (és autor dels llibres de poesia Dies després, Erols, Açò, solsida al passadís i Accions), escriure sobre ell pot resultar una tasca inacabable perquè inesgotables són la seua personalitat i la seua capacitat creativa.
Lector voraç, consumeix pàgines ingents de paper imprés en diverses llengües (català, castellà, francés...), part de la seua obra ha estat pensada per al món del llibre: els dissenys per a les col·leccions Ardeas, els Llibres de l’Aljamia i la revista Abalorio o per acompanyar l’obra d’alguns poetes com ara l’entranyable amic Rafael Català (Inventaris –llibre d’artista– i Destrucció de la paraula o inici del silenci?) i J. Burguet i Ardiaca (Segona Marrada), impressor i escriptor de Balaguer amb qui manté una gran amistat.
De la meua relació amb Manolo Bellver va nàixer una col·lecció de dibuixos que al llarg de més de vuitanta títols han conformat el motiu de les portades de les col·leccions de poesia en castellà i en català de Brosquil Edicions. Amb traços senzills, gairebé psicològics i en dues tintes, el negre i el violeta, Manolo aconsegueix atrapar el concepte d’un poemari i oferir-lo al possible lector com una sinopsi abstracta, suggerent i suggestiva del que trobarà dins.
Fa anys que vaig darrere d’ell perquè organitze una exposició amb la totalitat o part d’aquest treball que, malgrat el temps transcorregut entre el primer i el darrer llibre, és d’una unitat ferma i coherent. Bellver em dóna allargs i, savi i recurrent com és, m’insinua que l’exposició ja està muntada en cada llibreria on és la col·lecció.

RAFA XAMBÓ

Hi ha begudes i aliments que la primera vegada que els tastem ens desagraden pel seu sabor amarg, agre o picant. Qui no recorda el seu primer glop de cervesa, de tònica o d’una infusió de timó? Després arriba un dia que per casualitat ho tornes a tastar i trobes que el sabor no està tan malament com havies cregut, i vas consumint-ne fins que quasi sense adonar-te’n te’n fas addicte.
La primera vegada que vaig escoltar un cedé de Rafael Xambó (era Dies oberts, que algun crític va qualificar com a irregular), la seua manera de cantar em va recordar el meu primer tast de cervesa. Entre altres coses, no m’acabava d’agradar la manera com modulava la seua veu.
Vicent Penya (que a banda de fer literatura és un gran aficionat a la música en valencià i té una extensa col·lecció) un dia em va deixar el cedé 7 acústics, en el qual Rafael Xambó era acompanyat pel grup La Fusteria, format per Àlvar Carpí (a les guitarres), Josep Maravilla (al baix) i Bernat Pellicer (bateria). Vaig trobar que aquest era un bon treball, d’una gran bellesa musical, amb un so cristal·lí, clar, intimista, que arriba al seu moment més àlgid en temes com ara La dona bruna; amb ritmes brasilers: Platja de Llum, roquers: Naufragis, Secrets; i també una mica de folk: Mariola; i fins i tot amb un toc de blues magníficament aconseguit en la cançó Maria Gracia.
7 acústics em va seduir des de les primeres notes. Només li trobava un defecte: la seua brevetat, jo haguera preferit dotze o catorze acústics en compte de set.
Després d’escoltar aquest treball em vaig convertir en un addicte a l’acidesa de les lletres de Xambó i a la seua manera arrogant d’interpretar-les, i amb un altre tarannà he tornat a escoltar Dies oberts, un disc amb onze temes, tres amb lletres de Miquel Martí i Pol i una versió del tema de Vull veure ja del desaparegut Carles Barranco. De les onze cançons, la que més m’agrada és la roquera La Sirena.
Fa uns mesos, a la llibreria Tres en ratlla de Sagunt, vaig adquirir el cedé Cançons de la memòria trista (que el meu amic Josep Vicent Frechina, que sap un munt d’aquestes coses i té un magnífic blog que porta per nom La caseta del Plater qualifica com «una mena de celebració nostàlgica que no cerca l’autosatisfacció malenconiosa sinó el nodriment de la ràbia que el sustenta i que li permet d’avançar»), un treball elèctric on a més de cançons pròpies i fer una versió d’un tema del Toti Soler ha musicat poemes de Marc Granell (Madinat-At-Turab) i de Txema Martínez Inglés (Dedicat i Bales).
En la meua modesta opinió, aquest cedé, en el qual es presenta sense el grup La Fusteria, és el més sòlid, el més madur de Xambó, el que sense dubte marcarà en els pròxims anys la línia i la personalitat musical d’aquest joglar del rock valencià. Entre les nou cançons que el conformen, totes d’una bona factura, destacaria Bales, trobe que és la peça on Xambó ha arriscat més creativament i on millor resultats ha obtingut.

RIBELLES: RETRAT DE CARNET D’UN POETA ( i IV)

(J.M. Ribelles i Manel Alonso a les tertúlies Les Nits Màgiques del Django's. Fotografia: Vicent Salvador)

Durant bona part de la dècada dels noranta els escriptors de la comarca de l’Horta Nord que confluírem al voltant de la revista L’Aljamia ens reuníem en unes tertúlies al café-bar Django’s. Una tertúlia quinzenal en la qual en cada encontre es presentava l’obra d’un escriptor valencià. Al voltant de les tertúlies també va crear-se un premi de poesia i una exposició fotogràfica.
Aquest moviment cultural no haguera sigut possible sense la generositat del propietari del local, Rafael Serena, amb la paciència de la seua família, ell era qui ho finançava tot com un vertader mecenes.
Pel Django’s, com a invitats, passaren vells companys d’universitat de Ribelles, com ara Marc Granell, Josep Piera, Alfons Cervera o Pere Bessó. Aquest darrer l’acompanyaren alguns amics de la tertúlia La Forest d’Arana: Francesc Collado i Manel J. Romero, els quals durant un temps ens visitaren en reiterades ocasions. La vella amistat de Pere Bessó amb Ribelles durant aquells anys es va veure reforçada. La Forest d’Arana fou copartícip de la reaparició pública de Ribelles, tot editant poemes seus en les antologies-homenatge a Joan Valls, Vicent Andrés Estellés i Joan Brossa, i presentant la seua darrera obra en la tertúlia que se celebrava al café Lisboa.
En aquesta reaparició participaren també altres persones, com ara els membres de l’Instituto de Estudios Modernistas, amb Ricardo Llopesa i Pedro Gandia al capdavant, i persones com ara Salvador F. Cava i la seua revista La Factoría Valenciana, que li dedicaria un número sencer. Per a Pedro Gandía, en essència els mons poètics de Ribelles són la bellesa, l’amor, la màgia, la perversió, els fantasmes, les màscares, la realitat virtual, el maleisme, el verí, l’hermetisme...
Josep Maria Ribelles, fins la malaltia que el portaria a la mort la matinada del 18 de març del 1997, participà activament en les tertúlies del Django’s. Era habitual veure’l entrar al café per la porta que donava a la N-340 i adreçar-se directament on era Rafa Serena, saludar-lo afectuosament i després d’atendre la invitació del propietari seure amb nosaltres i prendre’s el café amb llet que li servien.
Ribelles obria el paquet de sucre, el vessava dins de la tassa i amb parsimònia estudiada li donava voltes. Després, a glops lents, se’l prenia mentre anava saludant els contertulians. Jo li presentava els nouvinguts i ell els saludava sempre amb una frase de cortesia sobre la seua obra. Era aquest un ritual que amb poques diferències es va repetir durant anys.
Ribelles era un conversador infatigable que guanyava molt en les distàncies curtes. Estant de jurats els dos en el Premi de Poesia Les Nits Màgiques del Django’s, en companyia de la poeta Maria Fullana, vaig poder gaudir d’una vessant de Ribelles que només coneixia a través del seus versos: la seua passió per la màgia. (El poeta Pedro Gandía en un article l’arriba a qualificar de «poeta mago»). Maria, que també és una mica fetillera, va traure la conversa i Ribelles mostrà els seus coneixements sobre el tema. La simbologia dels colors i dels números, la mitologia nòrdica, l’hindú, la grecollatina, la judaica; els horòscops. Fou un diàleg intens, viu, el que van mantindre el dos poetes. Amb el bar quasi buit, amb un fons del millor jazz de Louis Armstrong, vaig poder sentir que naixia una mútua simpatia entre ells dos. Ribelles, quan volia, era un gran seductor i aquella nit ens va seduir. Quan van tancar el local, a altes hores de la matinada, Maria se'n va anar a la ciutat i ell i jo tornàrem junts i a peu cap a casa. Pel camí, una vegada més, em va assegurar que coneixia la història secreta de Puçol, i no vaig poder deixar de pensar que el poeta també era un savi hermeneuta.

RIBELLES: RETRAT DE CARNET D’UN POETA (III)

(J. M. Ribelles amb Pere Bessó a les tertúlies Les Nits Màgiques del Django's. Fotografia: Vicent Salvador)

A finals dels anys vuitanta vaig iniciar contacte amb Josep Maria Ribelles, a través del consell de la biblioteca municipal del qual els dos formàvem part –precedent del consell municipal de cultura en què a mi ja no m’inclogueren–, o en algun jurat dels premis de narrativa i d’assaig Vila de Puçol. Aleshores ell es trobava immers en la llarga etapa de silenci.
Durant aquesta època fou quan el poeta prengué la decisió d’escriure en la seua llengua materna, i més tard fins i tot va arribar a acariciar la idea de traduir bona part de la seua obra anterior, cosa que mai no va arribar a fer.
Un matí en què per raons de treball m’havia reunit amb l’aleshores regidor de Cultura, Josep Maria Iborra, li vaig plantejar la possibilitat que l’ajuntament finançara la publicació d’un nou poemari de Ribelles. Feia més de quinze anys que no lliurava un llibre a la impremta. El regidor em contestà que Ribelles s’hi negaria. En unes quantes ocasions havia dit en públic que era reticent a noves publicacions. Em vaig mostrar escèptic i li vaig demanar que ho deixara en les meues mans. Iborra acceptava si el poeta consentia. I tant que ho va fer. Des d’aleshores l’ajuntament ha fet un petit esforç pressupostari i ha anat col·laborant en l’edició de la seua obra poètica, de la qual s’han encarregat diverses editorials com ara Camacuc, Edicions de la Guerra, Instituto de Estudios Modernistas i Brosquil Edicions. El poeta abans de morir deixà la seua obra tancada i preparada per a ser editada.
El nou títol fou La mort als llavis, i amb ell s’estrenava com autor en valencià, obrint un període que inclou quatre volums, el ja referit, Senso, Kenosi i El rei de la vida. Citant paraules de Josep Vicent Frechina per a la revista Lletres Valencianes, La mort als llavis va suposar la confirmació «d’una veu poètica senar, brostada de la tradició simbolista francesa –però amb l’hel·lenisme i l’expressionisme alemany ben presents–, que perita extremadament paraules i conceptes a la recerca d’allò més essencial». Dels tres darrers llibres diu: «Tots tres es caracteritzen per la seua rigidesa formal –Ribelles hi tria el sonet de metre curt com a forma poètica exclusiva–, per l’extraordinària sonoritat dels seus versos..., i pel patronatge tàcit d’altres outsiders afins: Wilde, Trakl, Baudelaire, Mallarmé...».