QUADERN DE RAFALELL (Antologia)

(Pintura de Bernat Alonso)

II
Navegues a les meues pupil·les
i el teu balanceig infla les veles
del vaixell del meu desig.

IV
La mar i tu
estimant-vos entre braçades i ones.

La mar i tu
una dins de l’altra.

La mar i tu
i tu i jo com una trilogia pirata.

V
Sobrevolar la mar
és com veure’t
a través d’un mirall
nua i infinita.

Les illes són
Les pigues del teu cos.

(Publicats a De la mar –Quaderns Literaris. Editorial Germania. Alzira 1995)

EL RASTRE DELS DIES

Josep Igual

«Els escriptors valencians que encara usem la llengua del país –i que som directament funcionaris– hem de fer tots els papers de l’auca per sobreviure. Exigiria un assaig amè si algú investigués les jugades funambulesques, les dinàmiques de circ que cal fer per a guanyar-se la garrofa diària». L’autor d’aquestes paraules i del llibre que les conté, Josep Igual, al llarg del 2002 es va veure obligat a combinar la seua tasca com a escriptor amb dues faenes periodístiques (premsa i televisió comarcal) i alguna conferència, però qualsevol excusa li era bona per a obrir un parèntesi: la lectura d’un llibre, la música de Bach, una conversa, un àpat, un paisatge, un encontre fortuït o un pensament, i construir un petit artefacte literari per a convertir-lo en un maó amb el qual construir el dietari El rastre dels dies (Onada edicions)
El dietari és el gènere literari més transversal. Però anem amb compte, ja que un autor poc hàbil el pot convertir en un cul-de-sac, en unes golfes plenes d’andròmines polsoses.
Si l’autor és una mica intel·ligent, si té ofici i coneix la tradició dietarista catalana que com a grans mestres té Pla i Fuster, així com els grans autors occidentals, i a més sap crear un espai mental en el lector i dota el text d’un ritme i d’una veu propis, en les seues pàgines es podran donar la mà la ficció narrativa i la poesia, l’esbós d’un paisatge i la caricatura d’un individu qualsevol, l’aforisme i l’acudit sagaç, conformant una unitat plural i rica. Josep Igual ho ha sabut fer.
Igual té una prosa brillant, concisa, la seua capacitat per a l’observació del detall és ressenyable, sap traure-li punta al silenci i sap vestir amb elegància la ironia i el sarcasme. És intel·ligent. És vital, encara que no ho semble amb eixa imatge de desmenjat, d’avorrit, amb la qual es disfressa, sap –i això no és fàcil– ressenyar amb eficàcia i amb estalvi de mots un plat, un vi, una música, un llibre. Coneix el seu ofici, no em referisc al de gasetiller, sinó el d’escriptor, és poeta, narrador, assagista, articulista i fins i tot compositor de cançons, un ofici que l’apassiona i que per a ell és una manera d’entendre la vida.
El rastre dels dies conté un grapat de bones pàgines i algunes entrades realment brillants.

EL CARRER DELS BONSAIS (Microcontes)

UN CAS EXTRAORDINARI

A Jaume Messeguer, el veí del número nou, el cervell li funcionava a tot rendiment durant les vint-i-quatre hores del dia. Sempre tenia al seu abast una idea nova a posar en pràctica, un pensament novell a oferir.
El fet era tan extraordinari que alguns, entre ells el fuster i Joan Casanova, afirmaven que li havien vist traure fum del cap un dia en plena canícula estival. Altres barallaven la hipòtesi que aquell excés tenia la culpa de la seua alopècia.
Produïa tant el seu cervell que una nit, mentre dormia, li van començar a supurar per les orelles milers i milers d’idees i de pensaments que anaren escampant-se per tots els racons de sa casa, vessant-se per les finestres obertes i per davall de la porta fins negar el carrer i les llars dels seus veïns.
L’endemà, en trencar l’alba, tothom es va llevar amb un pensament nou. Alguns no ho van poder resistir i, després de dinar, van haver de tornar-se’n al llit.

(Publicat dins del llibre El carrer dels Bonsais -Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, col·lecció Literària Joan Escrivà, núm. 14, Catarroja, 2000- amb el qual vaig obtindre el Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999)

UNA BONA NOTÍCIA PER A LA NARRATIVA BREU

Durant els darrers quinze anys m’he vist en el compromís d’haver de formar part de nombrosos jurats de certàmens literaris. Ha estat una faena a la qual m’he enfrontat amb paciència i disciplina, intentant sempre ser el més equànime possible. Sovint en els premis de narrativa he vist com els reculls de narrativa breu partien en clar desavantatge en relació amb les novel·les. Sóc conscient que és difícil escriure un bon recull de narrativa breu, amb un relat que falle n’hi ha prou per a descompensar tot el llibre. De vegades, al bell mig d’un mal recull, m’he trobat una bona narració surant entre el naufragi sense la possibilitat que algú la rescatara.
Corre la brama entre els narradors que els editors no són massa partidaris de publicar reculls de relats. D’altra banda, en tot el País Valencià, si no m’equivoque, només hi ha un premi per a reculls de narrativa breu. No fa massa temps un amic bibliotecari em va confessar que els del seu gremi preferien adquirir abans una novel·la que un recull de contes, ja que els assidus a la biblioteca preferien emportar-se a casa una novel·la, per molt extensa que fóra, que un recull de relats. En una novel·la –em deia el meu amic– el lector s’endinsa en un món de ficció i després, si el convenç, es deixa dur fins el final. Un recull de narrativa breu exigix més, perquè quan acaba un relat ha de tornar a fer un nou esforç i capbussar-se en un altre univers.
A pesar de tots aquests contratemps, els escriptors continuem escrivint narrativa breu. Les noves tecnologies, si els contes no són excessivament llargs, ens ajuden a difondre’ls.
A la Vall d’Albaida un grup de gent ha decidit fer una aposta per a possibilitar l’edició i difusió de bona narrativa breu i han creat la revista La lluna en un cove. El consell de redacció d’aquesta revista, que és de caràcter mensual i que ara arriba al número sis, selecciona i publica els millors relats que els arriben. Treballen amb una gran seriositat i rigor, i intenten, en la mesura del que els és possible, portar la revista d’una manera professional. A diferència d’altres iniciatives com ara L’Horabaixa o L’Aljamia, no descuiden el tema dels subscriptors i porten la seua economia d’una manera ordenada.
Aquest grup, al capdavant del qual està Lluís Miquel Pérez, ha vingut a omplir un buit important i aquells que com a escriptors i com a lectors estimem la narrativa breu els ho agraïm.

PLAGIS

(A la fira del llibre de València d'esquerra a dreta els escriptors Manel Alonso, Urbà Lozano, Josep Ballester i Pasqual Alapont)

Si hi ha alguna cosa que es valora en aquesta societat de la (des)informació, massificada i farcida de subproductes culturals creats d’una manera industrial i que es pareixen tant els uns als altres, eixa és sense cap mena de dubtes l’originalitat. Hi ha qui diu que res no és original, que tot està inventat, només cal donar un colp d’ull als clàssics per a comprovar-ho. Els temes són sempre els mateixos. La cultura es reinventa en cada generació. Només la biografia s’acosta a l’originalitat (i amb humilitat, afegisc jo), ens pareixem tant els uns als altres! I justament d’això, de la falta d’originalitat de les nostres vides, de com de predicibles som en les nostres relacions socials, ens parla Urbà Lozano en la novel·la Plagis (Bromera).
De la lectura que jo li he fet hi ha unes quantes qüestions que m’agradaria resaltar. La primera, la capacitat del seu autor per a jugar amb les diverses modalitats dialectals del català. La segona, la facilitat per a canviar de registre genèric dins de la mateixa novel·la; el llibre comença amb un guió cinematogràfic, un guió que més endavant veurem convertit en un conte; aquesta metamorfosi no és només de gènere, sinó també d’estil, de veu narrativa. La tercera qüestió: la manera com ha conseguit Urbà Lozano marcar un ritme a la novel·la a base de reiteracions sense fatigar el lector, el qual aconseguix atrapar i arrossegar-lo en un ball fins el final.
La quarta, l’humor, un humor de vegades corrosiu que nega tota la novel·la. Lozano, amb grans dosis de mala llet, passa comptes amb una societat hipòcrita i amb alguns dels seus espècimens, però en concret amb una generació (la meua, la seua) les diferents tribus de la qual coneix bé i retrata a tot color.
La primera vegada que vaig ensopegar amb una obra narrativa d’Urbà Lozano fou en llegir en un premi literari la novel·la La màquina ronca (Brosquil edicions), un llibre que ha passat inadvertit als lectors i a la crítica i que es mereixia millor sort. Ja aleshores em vaig trobar un narrador madur, intel·ligent, segur de si mateix i amb unes grans qualitats que llibre a llibre ha sabut desenvolupar amb més ofici i destresa.

LA MIRADA DE XAHRAZAD

Josep Ballester pertany a eixe grup de poetes valencians que una vegada han consolidat la seua veu poètica i han vist reconeguda la seua obra han sentit la necessitat d’obrir-se a altres gèneres. Junt amb ell ho han fet altres membres de la seua generació, com ara Manel Rodríguez-Castelló (que se’ns ha destapat com un gran articulista), Lluís Roda, Ramon Guillem, Isidre Martínez Marzo, Josep Lluís Roig, Antoni Gómez, o el desaparegut Manel Garcia i Grau (vull fer constar que parle d’autors que en un principi no combinaven la seua vessant de poetes amb la seua vessant com a narradors, com sí que és el cas de Xulio Ricardo Trigo, Vicent Penya, etc). Aquesta és una actitud que compta amb pocs precedents en les anteriors generacions poètiques valencianes.
Supose que per a tots aquests poetes era un repte al qual calia enfrontar-se amb valentia per tal d’aconseguir que l’aventura no acabara en una simple anècdota en la seua trajectòria, sinó que els obrira nous camps a la seua creativitat.
La mirada de Xahrazad (Editorial 3 i 4), de Josep Ballester, ve a corroborar les meues paraules. Es tracta d’un llibre difícil de situar per la seua transversavilitat genèrica. Pot llegir-se com un recull d’articles, com un diari personal, com un assaig o com un llibre de viatges. Com un llibre de viatges en el sentit més ampli del concepte. Com un viatge de vegades en l’espai, d’altres en el temps i quasi sempre a través de personatges destacats de la cultura occidental. Moltes de les proses que el conformen són com viatges a l’interior, a l’interior de la biblioteca, de la cedeteca, de la pinacoteca de Ballester i també a l’interior de l’univers personal i creatiu d’un artista o un escriptor (ací incloc també filòsofs, pensadors, etc.) i per a fer-ho possible l’autor presta la seua veu doblant-se i assumint la veu de l’altre.
La mirada de Xahrazad és un recull de proses valentes, algunes d’una qualitat literària impecable. La seua prosa és excel·lent. No tots els poetes aconseguixen ser bons prosistes. Un llibre absolutament recomanable.

EL CARRER DELS BONSAIS (Microcontes)

QÜESTIÓ D'OPINIÓ

D’entre tots els veïns del barri que s’entretenien mirant-lo, ningú no s’atrevia a dir al cec que volia ser torero i que cada dia la família abandonava en un camp obert dels afores de Pouet, amb una capa vella (la qual els més atrevits afirmaven que fou de Manolete), ningú, repetisc, no es va atrevir a dir-li que deixara de jugar amb la capa, ja que al trot s’apropava el brau que s’havia escapat de les festes patronals del poble del costat.
I què anaven a fer o a dir els veïns si ells estaven deslliurats de perill i, d’altra banda, havien decidit per unanimitat democràtica que tothom té dret alguna vegada en la vida a una oportunitat amb què poder, amb el risc que això comporta, agafar l’alternativa?