RAIMON I VERDCEL

Una nit d’estiu dels primers anys de la dècada dels setanta del segle passat, com tenia per costum, estava prenent la fresca al carrer en companyia de la meua àvia i els veïns, quan Empar Claramunt, una veïna que aleshores estudiava filologia italiana a la Universitat de València, va traure al bancalet de casa un petit tocadiscos. Aleshores Empar no imaginava el món com un teatre de titelles. Encuriosit, m’hi vaig acostar, mentre ella treia de la funda un Long Play, que tot seguit posà damunt del plat de l’aparell. El disc començà a girar alhora que del petit altaveu eixien les notes d’una cançó. «Però si canta en valencià!», vaig exclamar. No m’ho podia creure, ja que jo fins aleshores només havia sentit cantar en valencià durant la nit del Cant d’Albades en festes. Vaig agafar la funda del disc i vaig llegir en veu alta el nom del cantant: «Raimon». Empar em va somriure amb una certa complicitat, una complicitat que d’una manera o altra hem mantingut al llarg dels anys.
Aquest va ser el meu primer contacte amb l’obra del cantant de Xàtiva, un contacte que he anat incrementant i mantenint al llarg dels anys, adquirint els seus treballs, assistint a concerts, recorde una nit a la Universitat de Prada de Conflent escoltant la cançó He mirat aquesta terra, de Salvador Espriu, des de la finestra d’un vàter mentre a l’amic Albert Calls, aleshores cap de redacció del Diari de Prada, li queien unes llàgrimes com el puny pensant en el seu Maresme estimat; i fins i tot allà, l’any 1987, vaig tindre la fortuna de fer-li una entrevista per a l’emissora municipal de televisió, just abans de l’únic concert que ha fet a Puçol.
Si hi ha algun adjectiu que definisca la personalitat de Raimon, eixe és coherent, però també li escaurien constant, perseverant, valent, rigorós, fidel... El nostre cantautor, com els bons vins i els bons artistes, ha anat madurant i millorant amb el pas del temps. El seu ventall creatiu s’ha anat eixamplant des de la cançó de combat a la cançó d’amor, des de les cançons inspirades en l’obra d’artistes plàstics com ara Tàpies o Miró a les inspirades en altres músics com ara Montsalvatge. Però a mi una de les vessants que més m’ha enriquit ha estat el magnífic treball que ha fet musicant els nostres clàssics: Jordi de Sant Jordi, Joan Roís de Corella, Joan Timoneda, Anselm Turmeda, Ausiàs March, però també de moderns com Pere Quart i sobretot Salvador Espriu. De fet, tot aquest treball, d’una gran riquesa, ha estat fonamental perquè jo i supose que altres poetes coneguérem i assumírem amb una certa facilitat i alegria la nostra més genuïna tradició literària, nosaltres que a l’escola ens havien educat en una altra tradició literària, negant-nos-en la pròpia.
Han passat cinquanta anys des que un estudiant de Xàtiva, anant de paquet en una vespa, creara una cançó, una cançó que encara hui ens ompli i ens atrapa i s’alça com un estendard en el blau del cel del meu país. I mig segle després una gent d’Alcoi, Verdcel, amb el rigor i el perfeccionisme que els caracteritza, ens ofereix un treball que com ja comencen a acostumar-nos va més enllà de la música, un treball multidisciplinar que inclou còmic, videocreació i la versió de quinze cançons de Raimon, sota el títol de Petjades (Bromera edicions, 2010). En eixir de la llibreria amb aquest producte en les mans i anar descobrint-lo a casa, he tingut la sensació de sentir-me de nou un preadolescent al qual encara la vida el pot sorprendre gratament amb el treball honest, digne d’un artista.
Verdcel ha entrat dins de l’univers creatiu de Raimon, se n’ha amerat i després ho ha anat digerint i treballant per a fer-lo seu. Verdcel no ens oferix simples versions, sinó uns temes que han fet propis i que sonen com si foren cançons de Verdcel sense perdre de vista l’ombra de l’autor que els va crear.
El so que ens oferix Verdcel és ric, ple de detalls i matisos, amb una força creativa que li dóna nova saba a velles, que no envellides, cançons.

S'ESTÉN EL TEMPS

A Carme Riera, autora
de la novel·la Dins del darrer blau.

S’estén el temps sobre les llambordes
com una sargantana àvida
de les filagarses tèbies del sol.
Destorbat pels torsimanys dels còdols,
cerca fugisser amagatalls d’oblit
entre els carrers estrets, torturats, de la jueria.
Aquest és el barri on habita la desmemòria;
només hi resten les pedres i un nom tatuat sobre ceràmica,
no es veu ni una engruna volàtil de les humiliacions,
ni l’ungla fossilitzada dels dits que delataren,
ni una espurna apagada del ferro roent, inquisitorial,
cap recordatori dels pogroms i els saquejos,
cap resta de la carn carbonitzada dels acusats per deïcisme,
cap engruna de l’amarg comiat just abans de l’expulsió...

Com un ocell espantadís torna el silenci
i surt solitari el passat a escalfar de bell nou
els seus secrets damunt les llambordes.

(Del llibre Correspondència de guerra de Manel Alonso i Català (Editorial Agua Clara, Alacant, 2009)

VIATJAR EN EL TEMPS

Una nit de pluja tres joves adolescents, Guillem, Mireia i Lluís, lliuren a un vell rodamón, que dorm en un caixer automàtic, de l’atac d’un grup d’eskins. En veure’l indefens, trist i adolorit, decidixen ajudar-lo i se l’emporten a casa. L’home resulta ser d’origen alemany i només poden entendre’s amb ell en anglés. En preguntar-li quin és el seu nom, diu que és Albert Einstein i que ha viatjat fins el segle xxi amb una màquina del temps, cosa que els costa una mica de creure. Els joves, amb l’ajuda directa de l’àvia de Guillem i indirecta dels seus pares, l’acolliran com un membre més de la família.
Gemma Pasqual i Escrivà, en La relativitat d’anomenar-se Albert (Premi Mallorca de Narrativa Juvenil 2008, col·lecció Antaviana nova, núm. 152, Editorial Barcanova, Barcelona, 2009), amb una prosa fluida i una trama plena d’interés fa un repàs no tan sols per la biografia del famós físic creador de la teoria de la relativitat, sinó per destacats esdeveniments del nostre país: la visita a Barcelona d’Einstein durant els anys vint del segle passat, la guerra civil, la dictadura, la riuada...
Com en altres ocasions, l’escriptora d’Almoines ens oferix un text narratiu escrit des d’un òptica de progrés, tolerant i de denúncia del feixisme, de la violència gratuïta, envidant per valors positius: el pacifisme, la solidaritat... Un text que en la seua aparent senzillesa oferix un seguit de matisos que l’enriquixen com ara els jocs de paradoxes i endevinalles, les nocions de física que aporta al lector o l’habilitat que demostra per a dotar amb versemblança els personatges de referents culturals autòctons, o de furgar en la memòria de cadascun d’ells per tal de reconstruir, mitjançant el diàleg, la memòria col·lectiva com un interessant exercici per a donar a conéixer a les noves generacions el passat més pròxim, alhora que incrementar l’autoestima de la societat de la qual tots formem part.

UN REGAL PER A ANDREA

Esther, l’àvia d’una xiqueta de vuit anys que atén pel nom d’Andrea, li regala a la seua néta, un dia que aquesta havia fet els deures, un medalló màgic al qual podrà demanar-li tots els desitjos que vulga. És un regal que exigix una gran responsabilitat a qui el posseïx. «Vés alerta què li demanes», l’avisa Esther. En un principi Andrea no s’ho acaba de creure i així li ho comunica als seus amics, amb els quals fa un pacte: «Que siguem sempre amics i que ens puguem ajudar a comprendre els majors».
Però Andrea prompte oblida la recomanació de la seua àvia i d’una manera egoista decidix utilitzar el medalló per a fer desaparéixer algunes assignatures i alguns elements de l’escola que no li agraden. El resultat és un món sense llibres, sense números, que no li acaba d’agradar. Però abans de poder-ho solucionar haurà d’aprendre una gran lliçó.
El regal de l’àvia Esther (Edelvives, Baula, 2009, Albades sèrie blava, núm. 23) és la primera incursió en el món de la narrativa infantil del castellonenc Albert Garcia i Pascual, un narrador que fins ara ens havia ofert diversos llibres per a adults i joves com ara La revolta ignorada, Contes inversos: dispersos i diversos i Aquell matí era perfecte, entre altres. Així i tot, es mostra sense complexos, directe i força imaginatiu, oferint una prosa pensada per a un lector del segon cicle de primària, però que també podem gaudir els més grans.
El llibre, que té una bona edició, ha comptat a més amb les il·lustracions de Jordi Sunyer.

UNA NACIÓ AL DESERT

Des de fa uns quants anys l’editorial de Picanya Edicions del Bullent té en el mercat de llibres per a joves una col·lecció que com el seu propi nom indica intenta oferir al lector claus per a entendre el món. La meua primera impressió en caure el seu darrer títol en les meues mans és que es tractava d’un recull de textos de no ficció, però no estava equivocat, són en la seua majoria textos literaris en els quals es va creant el context adient per tal d’oferir les coordenades informatives necessàries perquè el lector es puga situar davant de qualsevol realitat, ja siga el sistema educatiu, la immigració, les religions, els drets de les dones, la globalització, la sexualitat, el racisme...
El darrer llibre de Claus per a Entendre el Món és Un país al desert, del bibliotecari Francisco Collado Cerveró, on ens parla d’una família valenciana que, com tantes altres ho fan tots els estius, acull en sa casa un xiquet sahrauí, Zag. Aquesta serà l’excusa per a narrar des del punt de vista a Miquel, el fill de la família d'acollida, la seua experiència, les vivències que tenen els dos xiquets al poble i sobretot la informació que sobre la situació del Sàhara Occidental li va arribant des de l’òptica de cadascun de la llarga galeria de personatges que hi van apareixent.
Una de les aportacions més interessants que fa aquest llibre és la d’introduir la visió que sobre el conflicte tenen els marroquins, no el govern marroquí, sinó alguns dels emigrants marroquins que viuen en els nostres pobles.
L’aspecte més negatiu potser siga l’excés d’informació, sobretot en els darrers capítols. Un excés que pot estar justificat si la lectura del llibre es té prevista acompanyar-la amb un posterior treball a l’aula.
La narració està seguida d’un glossari i d’un vocabulari hassaniyah-valencià. La lectura del llibre no sols és un repàs per al lector sobre la història d’un conflicte, també és una manera d’aproximar-se a una cultura i una manera diferent d’entendre la vida.

DIES A CALÀBRIA

Els poetes Josep Lluís Roig i Iban L. Llop a l'edifici Octubre de València participant al cicle Poetes al terrat que organitza L'AELC. Fotografia Mercè Climent.

Itàlia és el país on ha viscut els darrers anys el poeta de Burriana Iban L. Llop, i també és el lloc des d’on ha escrit els seus darrers llibres de poesia, reculls de les cròniques dels seus dies en diverses ciutats. Fa un temps ens va oferir Llibre de Nàpols (Premi Ausiàs March 2002 de Gandia) i a finals del 2009 ens va presentar Crònica de Calàbria (Premi Alfons el Magnànim Ciutat de València de Poesia 2009), tots dos editats a la col·lecció de poesia d’Edicions Bromera. Calàbria és la punta de la bota que conforma la península itàlica i que és a punt de colpejar el baló de l’illa de Sicília, una península dins de la península, una regió singular.
Aquesta Crònica de Calàbria té un marcat caràcter narratiu, es mostra nua de pirotècnia poètica, però no per això exempta de riquesa i de matisos. El lector es troba davant de la veu d’un individu que ens va relatant a través d’uns artefactes literaris que no omplin del tot les línies la crònica subjectiva que fa d’un país on es guanya el pa dia a dia. Sota el seu esguard anem descobrint el plànol d’un món, la vida d’uns personatges, però també assistim als canvis d’humor del poeta que li fan tindre percepcions diferents d’una mateixa cosa segons el seu estat d’ànim.
La mirada del poeta, presa de vegades per l’enyor, la tristesa, la ràbia, l’amor o el desencant és important en la concepció d’aquest poemari, però el llibre no ha estat inspirat només pel sentit de la vista, també hi ho han actuat l’olfacte, el sabor, el so i sobretot allò que li ha entrat directament a través de la pell.
En el llibre, a més de Calàbria i altres ciutats d’Itàlia com ara Milà o Verona, trobem els paisatges d’altres llibres i les lectures que li han oferit a Iban els poetes que ha llegit i que d’una manera o altra l’han influenciat: Joan Salvat-Papasseit i Gaspar Jaén, sobretot, als quals ret un petit tribut.
Crònica de Calàbria el componen quaranta-dos poemes dividits en sis apartats sense títol ni numeració, separats només per la citació de poetes valencians i catalans (Carles Salvador, Jaume Pérez Muntaner, Carmelina Sànchez-Cutillas, Gaspar Jaén i Manuel Forcano) i italians (Giuseppe Ungarreti,, Antonia Pozzi i Italo Calvino). Els apartats són irregulars quant al nombre de poemes, els més extensos són el primer i el tercer amb deu i quinze poemes respectivament, els més curts el segon i el darrer amb tres i un amb el qual tanca el llibre i on fa una pregona reflexió sobre el futur que li espera en deixar el quadern damunt de la taula i fer la darrera ullada al poema. El quart i el cinqué apartat contenen, al seu torn, vuit i cinc poemes.
Els quaranta-dos poemes, tots ells amb títols exceptuant el que tanca el llibre, són de vers lliure i d’una extensió superior a deu estrofes tret de L’Illa, el haiku Protecció de testimonis i Cobra.
Es tracta d’una obra carregada de referències personals en què l’autor ens parla sense complexos de les seues angoixes, les seues indecisions i fins i tot les seues covardies. Un llibre aparentment de fàcil lectura, però que en segones i terceres lectures ens descobrix allò que ocultava darrere de tanta claredat.

LA MIRADA DEL LINX

L’últim linx, de l'autor de Castelló de la Plana Santiago Forné (XIXé Premi Carmesina de Narrativa Infantil, il·lustracions d'Antoni Laveda, col·lecció Els llibres del gat en la lluna número 32, Edicions del Bullent, Picanya 2009), és un relat en el qual el protagonista és un jove linx una mica especial, primer per la seua cua blanca i també perquè a diferència dels altres membres de la seua espècie no li agrada viure sol. Però, al contrari del que abans d’iniciar la seua lectura ens puga paréixer, no estem davant d’una faula fantàstica on els animals prenen personalitats humanes per a explicar coses d’humans, ací els animals que apareixen exercixen d’allò que són.
El relat està narrat en primera persona. A través de la mirada i les paraules del protagonista, anirem descobrint com viuen, com cacen, com busquen un territori propi i com el defenen, a quins problemes s’enfronten, les relacions amb altres individus de la seua espècie, com s’aparellen i crien els seus cadells, com els arriba la mort i les difícils relacions que tenen amb l’ésser humà, que causa bona part dels seus mals. Santiago Forné fa posar amb bon ofici els seus lectors en la pell d’un linx, un linx que inicia per una banda l’aventura de viure i per l’altra la recerca del seu germà que l’ha abandonat, a través d’aquesta recerca recorrerà diversos ecosistemes fins que el troba. No estem ni davant d’un llibre melindrós ni davant d’un pamflet ecologista, ací hi ha relatada una història amb els suficients elements per a ser considerada una bona i interessant narració literària.
El linx és un animal preciós, intel·ligent, que a la península ibèrica es troba en perill d’extinció. La lectura d’aquest llibre ens farà veure les coses des del punt de vista dels altres animals, i sentirem com el seu espai vital es va reduint, de tal manera que el simple fet de traslladar-se d’un lloc a un altre es convertix en una cursa d’obstacles mortal.