ELS CONVIDATS

Emili Teixidor, el veterà novel·lista de Roda de Ter, situa la seua darrera novel·la, Els convidats (Col·lecció Clàssica. Columna d'edicions. Barcelona 2010), en els difícils anys quaranta del segle passat, un temps on el final de la guerra civil va donar pas a la victòria, un temps en el qual, per una banda, gent provinent del món de la religió oficial, com un exèrcit de nous missioners, es va posar a reevangelitzar el proletariat per a fer-lo més submís i conformat, i, per una altra, individus provinents del món de la cultura tingueren la pretensió no sols de treballar per a condemnar a l’oblit i a la desaparició una llengua i una cultura mil·lenàries, sinó que s’atreviren des de l’autoritarisme i la intransigència a imposar a través de la reeducació dels mestres i el control dels mitjans de comunicació i d’expressió artística una manera d’entendre el món i la vida amb el beneplàcit, la complicitat i la col·laboració d’oportunistes i feixistes locals.
La trama transcorre en un poble petit de l’interior de Catalunya, al terme municipal del qual hi ha una colònia tèxtil i un orfenat on els fills dels vençuts (morts, exiliats, presoners o desapareguts) són obligats a oblidar el seu passat, se’ls canvia el nom i se’ls dóna en adopció a famílies afectes al nou règim. La novel·la descriu un període curt de temps marcat per una riuada que ha fet desaparéixer un dels presos polítics que treballen en la reparació d’un pont, el canvi sobtat en l’alcaldia i el casament de la filla del candidat a alcalde. Teixidor, fent honor al seu llinatge, amb cura i agilitat teixix d’una manera coral una narració que ens descobrix la cruesa, la crueltat, la hipocresia d’uns personatges molt ben retratats, on les misèries de la molt o escassa economia es barregen amb la misèria moral imperant.
Emili Teixidor ens parla d’una societat en la qual perdedors hi havia en tots dos bàndols, on sota la disfressa d’un pare s’oculta un maltractador, sota la d’un alumne avantatjat un delator disposat a fer qualsevol cosa per a eixir de la pobresa, fins i tot trair la memòria del seu progenitor. Una societat on els interessos urbanístics d’uns pocs podien decidir una alcaldia.

EL RECORD D'UNA PAPALLONA

La ciutat per la nit pren una altra dimensió. Sota la seua aparent tranquil·litat hi ha espais més o menys ocults on la transgressió és la norma. La transgressió de lleis i bons costums, però també transgressions estètiques. En aquests espais trobarem, entre una gran varietat de personatges, papallones que ens oferixen d’una manera o altra la seua bellesa, la seua vitalitat.
Les nits de tots els temps i de totes les ciutats tenen punts de connexió i detalls que les fan diferents. Barcelona, durant la primera dècada dels anys setanta del segle passat, es movia entre el feixuc cansament de quaranta anys de dictadura i de moral hipòcrita i l’esperança pressentida del seu final, una fi que capgirara tanta falsedat i alhora aportara aires de renovació ètica però també estètica.
Jordi Coca, en La nit de les papallones (Premi Sant Joan Caixa Sabadell 2009. Col·lecció El Balancí número 623. Edicions 62, Barcelona, 2009) es posa en la pell d’un periodista que un dia descobrix al bell mig de la nit barcelonina una ballarina, Carla, que amb el seu art porta una brisa fresca al món del music-hall.
Dècades més tard aquest vell i obscur periodista, en trobar una fotografia de l’artista en un diari, ens farà un relat de la vida de Carla, una jove vital, intuïtiva, valenta, que va regnar en la nit barcelonina d’abans de la transició i que va aconseguir captivar artistes i intel·lectuals.
A través d’aquesta llarga i una mica reiterativa crònica basada i escrita com a homenatge a l’estríper Christe Leem i dels diversos personatges, Jordi Coca ens fa un magnífic retrat d’una època que sembla oblidada entre la foscor de la dictadura i la tebiesa de la transició, en la qual la fam de llibertat predisposava a enamorar-se de qualsevol moviment que suposara una ruptura, un canvi.
El drama de tot plegat es troba en el fet que sovint les reines de la nit, com les papallones, acaben sent devorades per la llum abraçadora de l’èxit.

EL BULEVARD DE FERRAN TORRENT

Des de fa més de dues dècades he anat seguint la trajectòria literària de Ferran Torrent. El seu treball ha gaudit del reconeixement d’un públic que com jo mateix se li ha mantingut fidel al llarg dels anys i això ha estat perquè ha anat oferint unes novel·les cada vegada més sòlides, amb un llenguatge entenedor i una temàtica sempre atractiva. Torrent és un escriptor que ha sabut tindre i mantindre una veu, un estil personals i característics, és un gran creador d’atmosferes i de personatges, sap com ningú barrejar una ironia àcida amb l’humor sorneguer i fins i tot amb la tendresa. La galeria de personatges que ens sol presentar són individus bona part dels quals són supervivents de diversos naufragis que sobreviuen en un marge de la societat, sobre la línia que separa la legalitat de la il·legalitat, immersos en el desencant.
La seua darrera novel·la, Bulevard dels francesos, (col·lecció Clàssica, Columna edicions, Barcelona 2010) recull com cap altra tots aquests elements. La situa en dos períodes temporals, la dècada dels seixanta del segle passat sota la dictadura franquista, amb la lluita clandestina i els silencis forçats; i la primera dècada del segle xxi, el temps de la desafecció política i la corrupció generalitzada. La ciutat de València i la seua comarca tornen a ser l’escenari triat per l’autor de Sedaví.
Ferran Torrent, que per a la meua modesta opinió s’està convertint en el millor cronista de València, ens descriu una ciutat fosca, corrupta, on els interessos de classe estan per damunt de la justícia, on no hi ha bons ni dolents, sinó tota una àmplia varietat d’individus que van des dels miserables, els idealistes i els ingenus fins els psicòpates i els malànimes, uns individus que en un cas es deixen arrossegar per la vida i pel sistema establit i en altres intenten aprofitar-se’n al màxim sense adonar-se que estan dins d’una claveguera que tard o d’hora els xuclarà.
Ferran Torrent sap com cap altre crear ambients i agafar-li el pols al temps del qual ens parla, oferint-nos un retrat cru, violent, d’una ciutat oculta darrere dels tòpics més edulcorats. Sap també, però, construir un relat i mantindre al llarg de quatre-centes pàgines una tensió narrativa que atrapa des de l’inici el lector tot submergint-lo en un univers literari del qual se sentirà part.
En Bulevard dels francesos Torrent es mostra brillant, lúcid, incisiu, directe, i analitza, amb la perspectiva de l’home que ha rebut tots els colps baixos del desencant, un temps del qual ha estat testimoni per assegurar-nos que, malgrat tot i per damunt de les ideologies i les classes socials, encara hi ha gent honesta que sap i actua segons la seua consciència, a pesar que la situació els siga adversa.

RAIMON I VERDCEL

Una nit d’estiu dels primers anys de la dècada dels setanta del segle passat, com tenia per costum, estava prenent la fresca al carrer en companyia de la meua àvia i els veïns, quan Empar Claramunt, una veïna que aleshores estudiava filologia italiana a la Universitat de València, va traure al bancalet de casa un petit tocadiscos. Aleshores Empar no imaginava el món com un teatre de titelles. Encuriosit, m’hi vaig acostar, mentre ella treia de la funda un Long Play, que tot seguit posà damunt del plat de l’aparell. El disc començà a girar alhora que del petit altaveu eixien les notes d’una cançó. «Però si canta en valencià!», vaig exclamar. No m’ho podia creure, ja que jo fins aleshores només havia sentit cantar en valencià durant la nit del Cant d’Albades en festes. Vaig agafar la funda del disc i vaig llegir en veu alta el nom del cantant: «Raimon». Empar em va somriure amb una certa complicitat, una complicitat que d’una manera o altra hem mantingut al llarg dels anys.
Aquest va ser el meu primer contacte amb l’obra del cantant de Xàtiva, un contacte que he anat incrementant i mantenint al llarg dels anys, adquirint els seus treballs, assistint a concerts, recorde una nit a la Universitat de Prada de Conflent escoltant la cançó He mirat aquesta terra, de Salvador Espriu, des de la finestra d’un vàter mentre a l’amic Albert Calls, aleshores cap de redacció del Diari de Prada, li queien unes llàgrimes com el puny pensant en el seu Maresme estimat; i fins i tot allà, l’any 1987, vaig tindre la fortuna de fer-li una entrevista per a l’emissora municipal de televisió, just abans de l’únic concert que ha fet a Puçol.
Si hi ha algun adjectiu que definisca la personalitat de Raimon, eixe és coherent, però també li escaurien constant, perseverant, valent, rigorós, fidel... El nostre cantautor, com els bons vins i els bons artistes, ha anat madurant i millorant amb el pas del temps. El seu ventall creatiu s’ha anat eixamplant des de la cançó de combat a la cançó d’amor, des de les cançons inspirades en l’obra d’artistes plàstics com ara Tàpies o Miró a les inspirades en altres músics com ara Montsalvatge. Però a mi una de les vessants que més m’ha enriquit ha estat el magnífic treball que ha fet musicant els nostres clàssics: Jordi de Sant Jordi, Joan Roís de Corella, Joan Timoneda, Anselm Turmeda, Ausiàs March, però també de moderns com Pere Quart i sobretot Salvador Espriu. De fet, tot aquest treball, d’una gran riquesa, ha estat fonamental perquè jo i supose que altres poetes coneguérem i assumírem amb una certa facilitat i alegria la nostra més genuïna tradició literària, nosaltres que a l’escola ens havien educat en una altra tradició literària, negant-nos-en la pròpia.
Han passat cinquanta anys des que un estudiant de Xàtiva, anant de paquet en una vespa, creara una cançó, una cançó que encara hui ens ompli i ens atrapa i s’alça com un estendard en el blau del cel del meu país. I mig segle després una gent d’Alcoi, Verdcel, amb el rigor i el perfeccionisme que els caracteritza, ens ofereix un treball que com ja comencen a acostumar-nos va més enllà de la música, un treball multidisciplinar que inclou còmic, videocreació i la versió de quinze cançons de Raimon, sota el títol de Petjades (Bromera edicions, 2010). En eixir de la llibreria amb aquest producte en les mans i anar descobrint-lo a casa, he tingut la sensació de sentir-me de nou un preadolescent al qual encara la vida el pot sorprendre gratament amb el treball honest, digne d’un artista.
Verdcel ha entrat dins de l’univers creatiu de Raimon, se n’ha amerat i després ho ha anat digerint i treballant per a fer-lo seu. Verdcel no ens oferix simples versions, sinó uns temes que han fet propis i que sonen com si foren cançons de Verdcel sense perdre de vista l’ombra de l’autor que els va crear.
El so que ens oferix Verdcel és ric, ple de detalls i matisos, amb una força creativa que li dóna nova saba a velles, que no envellides, cançons.

S'ESTÉN EL TEMPS

A Carme Riera, autora
de la novel·la Dins del darrer blau.

S’estén el temps sobre les llambordes
com una sargantana àvida
de les filagarses tèbies del sol.
Destorbat pels torsimanys dels còdols,
cerca fugisser amagatalls d’oblit
entre els carrers estrets, torturats, de la jueria.
Aquest és el barri on habita la desmemòria;
només hi resten les pedres i un nom tatuat sobre ceràmica,
no es veu ni una engruna volàtil de les humiliacions,
ni l’ungla fossilitzada dels dits que delataren,
ni una espurna apagada del ferro roent, inquisitorial,
cap recordatori dels pogroms i els saquejos,
cap resta de la carn carbonitzada dels acusats per deïcisme,
cap engruna de l’amarg comiat just abans de l’expulsió...

Com un ocell espantadís torna el silenci
i surt solitari el passat a escalfar de bell nou
els seus secrets damunt les llambordes.

(Del llibre Correspondència de guerra de Manel Alonso i Català (Editorial Agua Clara, Alacant, 2009)

VIATJAR EN EL TEMPS

Una nit de pluja tres joves adolescents, Guillem, Mireia i Lluís, lliuren a un vell rodamón, que dorm en un caixer automàtic, de l’atac d’un grup d’eskins. En veure’l indefens, trist i adolorit, decidixen ajudar-lo i se l’emporten a casa. L’home resulta ser d’origen alemany i només poden entendre’s amb ell en anglés. En preguntar-li quin és el seu nom, diu que és Albert Einstein i que ha viatjat fins el segle xxi amb una màquina del temps, cosa que els costa una mica de creure. Els joves, amb l’ajuda directa de l’àvia de Guillem i indirecta dels seus pares, l’acolliran com un membre més de la família.
Gemma Pasqual i Escrivà, en La relativitat d’anomenar-se Albert (Premi Mallorca de Narrativa Juvenil 2008, col·lecció Antaviana nova, núm. 152, Editorial Barcanova, Barcelona, 2009), amb una prosa fluida i una trama plena d’interés fa un repàs no tan sols per la biografia del famós físic creador de la teoria de la relativitat, sinó per destacats esdeveniments del nostre país: la visita a Barcelona d’Einstein durant els anys vint del segle passat, la guerra civil, la dictadura, la riuada...
Com en altres ocasions, l’escriptora d’Almoines ens oferix un text narratiu escrit des d’un òptica de progrés, tolerant i de denúncia del feixisme, de la violència gratuïta, envidant per valors positius: el pacifisme, la solidaritat... Un text que en la seua aparent senzillesa oferix un seguit de matisos que l’enriquixen com ara els jocs de paradoxes i endevinalles, les nocions de física que aporta al lector o l’habilitat que demostra per a dotar amb versemblança els personatges de referents culturals autòctons, o de furgar en la memòria de cadascun d’ells per tal de reconstruir, mitjançant el diàleg, la memòria col·lectiva com un interessant exercici per a donar a conéixer a les noves generacions el passat més pròxim, alhora que incrementar l’autoestima de la societat de la qual tots formem part.

UN REGAL PER A ANDREA

Esther, l’àvia d’una xiqueta de vuit anys que atén pel nom d’Andrea, li regala a la seua néta, un dia que aquesta havia fet els deures, un medalló màgic al qual podrà demanar-li tots els desitjos que vulga. És un regal que exigix una gran responsabilitat a qui el posseïx. «Vés alerta què li demanes», l’avisa Esther. En un principi Andrea no s’ho acaba de creure i així li ho comunica als seus amics, amb els quals fa un pacte: «Que siguem sempre amics i que ens puguem ajudar a comprendre els majors».
Però Andrea prompte oblida la recomanació de la seua àvia i d’una manera egoista decidix utilitzar el medalló per a fer desaparéixer algunes assignatures i alguns elements de l’escola que no li agraden. El resultat és un món sense llibres, sense números, que no li acaba d’agradar. Però abans de poder-ho solucionar haurà d’aprendre una gran lliçó.
El regal de l’àvia Esther (Edelvives, Baula, 2009, Albades sèrie blava, núm. 23) és la primera incursió en el món de la narrativa infantil del castellonenc Albert Garcia i Pascual, un narrador que fins ara ens havia ofert diversos llibres per a adults i joves com ara La revolta ignorada, Contes inversos: dispersos i diversos i Aquell matí era perfecte, entre altres. Així i tot, es mostra sense complexos, directe i força imaginatiu, oferint una prosa pensada per a un lector del segon cicle de primària, però que també podem gaudir els més grans.
El llibre, que té una bona edició, ha comptat a més amb les il·lustracions de Jordi Sunyer.