Vicent Andrés i Estellés

Als marges del barranc del Gual
es vestien de pètals albins els ametlers.
Dibuixaven els coloms
mapes en l’atzur del matí.
Les dones, amb un clavell en els llavis,
estenien la roba en el terrat.
Les campanes tocaven cançons de festa.
Els infants jugaven feliços pels carrers.
Els hòmens tornaven a casa des del camp.
Cap al migdia, a la porta de l’ajuntament,
la gent s’arremolinava amb la virginal alegria
de la democràcia recent estrenada,
a les mans portaven aixades i lligones
per a plantar l’arbre invicte de la llibertat.
Vicent Andrés Estellés mirava per damunt de les ulleres
les cames fresques d’una novençana
tot mussitant un vers d’Ausiàs March.
Sonaren els tabals i les dolçaines
i esclataren els trons de la pólvora centenària.
Estellés cavà el sòl on un dia s’alçaren
els arcs d’un palau sense princeses.
L’espectre de Vicent d’Anna el mirava
des del cantó de la plaça de la Torre,
mentre Josep Maria Ribelles, en solitud,
al carrer sant Joan, intentava,
amb destresa de rellotger, compondre un sonet.
I el poeta de Burjassot, decidit, plantà l’arbre dels mots
en el solar ubèrrim i humit del vell Puteolum,
a l’esguard duia escrita la secreta esperança
que l’arbre donara uns fruits les llavors dels quals fructificaren
en un bosc que aixoplugara tot un poble.
Pel camí de la Mar se sentia
el pas joiós de la primavera que s’acostava.
Passats els anys he escrit el seu nom per les parets.

(El 28 de febrer de 1982 el poeta Vicent Andrés Estellés va participar en el Dia de l'Arbre organitzat pel primer Ajuntament democràtic de Puçol. Sobre el solar en el que en dia es va alçar el Palau Arquebisbal va plantar una surera, en homenatge a V.A. Estellés i tot recordant el seu pas pel meu poble he escrit aquest poema)

UNA MIRADA A LA REALITAT VALENCIANA

En les darreres dècades, just abans de la crisi, quan el País Valencià vivia immers en la bombolla immobiliària, l’aparent bonança econòmica ens ocultava un magma de corrupció que s’estenia per bona part del teixit social i dels engranatges del poder polític i econòmic. Aquesta bombolla se sostenia sobre la depredació del medi natural, el blanqueig de diners i l’especulació urbanística.
L’escriptor Juli Alandes, en El crepuscle dels afortunats (Editorial La Magrana, 2010), seguint la millor tradició de la novel·la negra americana i situant el relat en un poble imaginari, Bellvig, ens fa un retrat en blanc i negre del nostre país totalment allunyat del tòpic del Llevant feliç. Per l’escenari veurem pul·lular grans empresaris, feixistes de nou encuny, camells, sicaris de l’Europa de l’est, policies corruptes, prostitutes i proxenetes.
Alandes crea un personatge protagonista amb una gran personalitat i moltes possibilitats literàries de cara a possibles noves novel·les, Miquel O’Malley, un alcoià de pare irlandés resident a Catalunya. O’Malley és un inspector dels Mossos d’Esquadra, lector de Montaigne, que en plena depressió per un afer amorós és reclutat per a una missió especial a València, on es fa passar per un agent del Seprona.
O’Malley, com els millors detectius del gènere, és un out-sider, un individu que cavalca sol, un rebel que fa les coses a la seua manera. Un home amb un passat que li ha deixat un fort dolor interior i a qui només la intensitat de la investigació és capaç de fer-li’l oblidar.
El relat té grans moments, on Alandes reflexiona amb lucidesa sobre el que ha estat l’evolució de la realitat social, econòmica i política valenciana dels darrers vint anys, amb una interessant visió sobre el que li ha passat al camp valencià, una denúncia de les noves formes que pren el feixisme i del paper dels mitjans de comunicació i de la policia com a garants d’una societat amb conductes que haurien de ser honestes i no ho són.
Al llarg de les dues-centes vint pàgines, l’autor manté la tensió i l’interés d’un lector cada vegada més escandalitzat sobre la realitat que li va descobrint, una realitat que li toca molt de prop i que per desgràcia la premsa diària no l’acaba de desmentir.
En tancar el llibre m’ha quedat imprés en la ment un missatge: «Només quan la bèstia corrupta està sadollada busca l’aparença de l’honorabilitat».

KAVE KANEM O L’ÀNSIA DE VIURE EN LLIBERTAT

Aquest estiu, just abans que Tiko Esteve, cantant del grup Kave Kanem, se n’anara a passar una llarga temporada al Nepal, els membres de la banda es van tancar a l’estudi de gravació per tal de concebre el seu segon treball discogràfic, A viure, i tot seguit, esperant la tornada del cantant i líder del grup, l’han penjat en internet perquè els seus seguidors se’l puguen baixar.
Kave Kanem és un grup de rock dur, que no de heavy metal, amb notables influències dels clàssics del gènere, en especial de bandes de la dècada dels setanta. Les seues cançons contenen gotes de soul, de blues i fins i tot de la música tradicional valenciana, toquen una versió de La Tarara carregada de decibels.
Algunes de les lletres de les cançons de Kave Kanem enllacen amb els versos de diversos poetes de la comarca de l’Horta de València preocupats per la ràpida desaparició de l’horta i de tota una manera de viure i d’entendre la vida.

D’entre tots els elements del grup cal destacar la veu de Tiko Esteve, una veu potent, masculina, en la línia dels millors vocalistes del rock, que s’imposa sense dificultat sobre les guitarres embravides dels seus companys, unes guitarres bel·ligerants, guerreres, capaces d’alçar un mur de so sòlid però amb la ductilitat suficient per a deixar espais perquè la melodia es filtre o es puga fer un canvi de ritme i aparega el so vellutat d’un saxo amb ecos de música negra.
La diferència entre A viure i el seu anterior treball és que aquest té una producció més cuidada i el so de les dolçaines, present en el primer treball de la mà dels membres del grup Escandall-Els Dolçainers de Puçol, sense acabar de desaparèixer deixa en aquesta ocasió pas a altres instruments de vent.
El disc s’obri amb El Blues de l’Horta, un tema magnífic que evoluciona des del ritme del blues fins el del rock and roll, per anar desgranant tot un seguit de temes en els quals destaquen Dintre teu, Si no ets, Perduts, i es tanca amb Vull viure, un clam per la llibertat individual. Des del meu punt de vista (o potser hauria de dir d’orella), quan Kave Kanem s’acosta als límits del pop-rock però també al d’altres gèneres musicals és quan arriben els millors moments del disc.
El so de Kave Kanem, des de les seues primeres gravacions en cedés col·lectius (formen part del col·lectiu de grups L’Ampli) fins a aquest segon treball, s’ha aclarit, s’ha omplit de matisos i ha anat agafant personalitat.
El seu directe és magnètic i elèctric, amb cançons que entre els seus seguidors s’han convertit en vertaders himnes com ara L’esperit, un dels millors temes d’aquesta banda de Puçol.
En uns mesos Tiko Esteve estarà de nou a casa i tota la banda presentarà el treball, mentrestant nosaltres continuarem assaborint A viure.

RETORN AL CENTRE DE LA TERRA

Un personatge vestit a la manera d’un espeleòleg del segle xix entra amb una torxa en la mà en una sala fosca. Després d’un primer intent avortat per un imprevist, torna al lloc on es va estroncar la possibilitat d’aconseguir l’objectiu de la seua vida. Com en l’anterior ocasió, l’acompanya el seu oncle. De colp i volta apareix en escena una jove hindú que l’atura i intenta parlar amb ell, mentrestant desapareix l’oncle. A l’estona entra en escena un nou personatge, un capità de vaixell. L’espeleòleg no entén com han arribat la jove i el mariner allí i es mostra desconfiat. Ell només pensa en tornar al camí que el porte al centre de la terra i res del que li diuen no pareix que li interesse. Però a mesura que l’acció transcorre ens adonarem que cap dels quatre no és una persona real, sinó el producte de la imaginació d’un escriptor, concretament Jules Verne. Cadascun no és sinó un dels personatges d’alguns dels relats que conformen Els viatges extraordinaris del novel·lista francés.
Aquesta és la línia argumental del llibre de Josep Maria Diéguez Retorn al centre de la terra, amb el qual Tabarca Llibres ha inaugurat la seua col·lecció de teatre. Un llibre on el seu autor reflexiona sobre el fet literari, la pervivència de l’obra més enllà de la mort del seu creador i la projecció que exercixen els lectors sobre la vida dels personatges literari amb els quals ens alegrem i patim quan ells s’alegren i patixen, i ens frustrem quan veiem que no han aconseguit les seues fites o quan arribem al final del llibre i ensopeguem amb la realitat que ens assegura que, malgrat els bons desitjos de l’autor, aquella felicitat té les hores comptades.
Un text al qual la popularitat de l’obra de Jules Verne facilita un gran nombre de complicitats entre els personatges i els lectors. Diéguez, a més, convertix la sala en un escenari i el pati de butaques i els espectadors en part silenciosa, però expectant, de l’obra.

L'ELEGIT

Jordi, el personatge de la novel·la de Francesc Mompó L’elegit (Tabarca Llibres, 2003), és un adolescent de ciutat amb un caràcter difícil, per la qual cosa els seus pares decidixen anar-se’n a viure a un poble on pensen que el tindran més controlat.
Ell, però sobretot la seua germana, s’ho agafa com un càstig. Res més lluny de la realitat, ja que el poble que ells intuïen com a ensopit oculta una història increïble i apassionant de la qual acabaran sent protagonistes.
Tot comença amb la trobada al jardí de la nova casa d’una urpa, que Jordi pensa que és del diable. Des d’eixe moment Jordi rebrà un seguit de sensacions i tindrà un seguit d’aparicions estranyes que el posaran en la pista d’uns fets en què va estar implicada la Inquisició que van ocórrer fa tres segles en aquella vila i dels quals a penes resta memòria.
A poc a poc i amb l’ajuda de la seua germana i d’altres personatges que es van incorporant a l’argument narratiu, anirem descobrint una història terrible, injusta i extraordinària que va marcar la vida de tot un poble i en especial la d’una família.
Francesc Mompó ens narra, amb un llenguatge no exempt de lirisme, un succés amb una gran carrega màgica i per això mateix una mica inversemblant, per aquesta raó apuntala la narració amb personatges l’actuació dels quals aporta raciocini i veracitat històrica.
Hi ha moments de la novel·la en què el relat s’emparenta d’alguna manera amb el realisme màgic hispanoamericà, i pense que són els més aconseguits del llibre, em referisc a l’escena del corb, la vella i la figuera. El corb que cull una figa per a la vella i que aquesta, conscient i lúcida, diu que serà l’última que menge. En morir la vella, la figuera, després d’uns segles d’existència, s’anirà assecant i morint.
L’elegit és un text literari pensat per a un públic adolescent àvid d’emocions fortes, a qui van les històries d’ultratomba, però Mompó aprofita com altres ocasions la visita a les seus pàgines dels joves per a transmetre’ls el seu amor per la llengua i la literatura i per a deixar-los de regal alguns mots propis de la seua comarca.

L'AMANT DE DIÒGENES

Si he de dir la veritat, preferisc la representació teatral d’una obra a enfrontar-me a la seua lectura. La meua disposició per a enfrontar-me al text teatral ha de tindre una motivació superior a la d’una novel·la o a la d’un llibre de poesia. Supose que això mateix li passa a bona part dels lectors, ja que els índexs de lectura d’obres teatrals són baixos i la venda de llibres d’aquest gènere encara més. Aquests dies ha caigut en les meues mans l’obra guardonada l’any 2009 amb el 37 Premi de Teatre Ciutat d’Alcoi, L’amant de Diògenes (Brosquil Edicions, 2010). Un text escrit a quatre mans per Blanca Bardagil i Montserrat Mas, i m’he posat a llegir-lo sense ganes, però a mesura que he anat consumint pàgines m’imaginava l’escenari, els seus decorats i la fisonomia dels personatges fins que, atrapat per la trama, he arribat al final i m’he vist aplaudint en un pati de butaques on jo era l’únic espectador.
L’amant de Diògenes és una obra curta amb vint-i-cinc escenes breus, en la qual intervenen quatre actors i quatre actrius. L’argument aparentment senzill es va complicant fins el desenllaç final, que busca sorprendre l’espectador.
Una parella de germans amb pocs escrúpols venen la casa del seu avi que encara no han heretat, ja que aquest continua viu i gaudint de bona salut. Una dona viuda, de fet ha enviudat només casar-se, assessorada per la seua germana, els compra la casa. Però mentre es mor o no es mor l’avi, decidixen compartir l’habitatge.
Més endavant la cosa es complica força, ja que apareix la nòvia d’un dels dos germans. Aquesta primera parella, amb els diners de la venda, pretén comprar-se un iot per a donar la volta al món. Tot seguit entra en escena el marit de la germana de la compradora, descobrint-nos una nova conxorxa, el matrimoni que està arruïnat vol compartir la casa amb la nova propietària. En una nova volta del caragol apareixen, per una banda, el testament de l’avi que diu que la casa li la deixa a la seua criada, i per una altra el mateix avi, més fresc que una rosa. I per acabar-ho d’arredonir hi ha un darrer personatge, que com una figura espectral és present en totes les escenes.
Bardagil i Mas creen un seguit de situacions on l’espectador assistix amb un somriure en la boca al despullament moral d’uns personatges que, empesos per la necessitat o l’egoisme, són capaços de qualsevol cosa, fins i tot de fer el ridícul, per tal d’aconseguir allò que desitgen.
Arribat a la fi de la meua lectura he pogut comprovar que també es pot gaudir d’un text teatral sense haver d’eixir de casa. Ara, aquest no serà un motiu suficient perquè deixe d’anar de tant en tant a un teatre.

EL CRIT DE MAIG

Rafael Escobar torna a la novel·la històrica després d’una dècada en la qual ha editat una novel·la futurista, Els vidres entelats, el recull de relats Històries urbanes i el llibre de records El camí de les bardisses, i ho fa amb una obra extensa sobre els fets de la Segona Germania, El crit de maig (Editorial 3i4, València, 2010).
De nou el veterà narrador de Manises ubica una trama a les comarques centrals del País València, com ho féu amb anterioritat en les novel·les L’últim muetzí (Premi Andròmina 1993) i Les veus de la vall, en les quals recreava el temps de l’expulsió dels moriscos valencians.
Després de l’esmentada expulsió i del posterior repoblament del “quarter de la Marina” per gent provinent de les Illes Balears, la població rural viu una gran agitació social: els llaurador benestants pretenen eliminar la pressió econòmica que els imposen els senyors que actuen com a intermediaris entre ells i la corona. Aquest descontentament acaba esclatant la primavera del 1693 en un alçament armat encapçalat per un llaurador de Ràfol d’Almúnia, Francesc Garcia, i per un barber i també llaurador de Muro d’Alcoi Josep Navarro. El relat dels fets d’aquesta revolta, que poques coses té en comú amb la Primera Germania, ens els narra Escobar a través d’un personatge, un jove assistent del síndic Francesc Garcia anomenat Blai Llull, el qual en una mena de dietari va recollint els seus pensaments, les seues vivències i tots els fets de què ell és un dels testimonis privilegiats. Per a construir aquest dietari de campanya, Escobar fa diversos exercicis; el primer és el del posar-se en la pell d’un jove, quasi un adolescent, que comença a descobrir el món, un jove que s’enfronta per primera vegada a l’amor però també a la mort; i el segon, un notable exercici d’estil, ja que ha intentat, sense fer-se inintel·ligible, escriure amb un llenguatge ple d’expressions, formes i fins i tot construccions sintàctiques en les quals pretén plasmar el dialecte del segle xvii de les comarques de la Marina i del Comtat. En tots dos exercicis cal dir que se n’ix amb dignitat.
Es tracta d’una narració extensa, densa i lenta, amb poca acció. De la mà de Blai Llull farem un llarg i penós viatge per bona part dels pobles de les comarques centrals, veurem com es van unint a la causa dels agermanats, per a després d’unes escasses topades comprovar que aquest exèrcit minva fins a la seua desfeta en una última batalla.
A més del dietari de Blai, la novel·la la conformen un primer capítol, Via crucis per la ciutat dormida, la protagonista del qual és una vella boja, la mare de Josep Navarro, l’únic líder de la revolta ajusticiat, i els dos darrers capítols, El jardí escalfat, escrit com una mena d’entrevista amb Ventura Ferrer, governador de Xàtiva, que és quasi un duel d’intel·ligències, i Cruïlla, una narració dividida en dues protagonitzades l’una per l’exvirrei de València Carles Homodei, i l’altra per Francesc Garcia, els relats dels quals i els seus propis passos s’acaben entrecreuant a l’extrem sud del Regne de València. Aquests tres capítols vénen a cloure el relat de Blai Llull, que s’havia tancat just abans de la batalla final.