TÒPICS D'ESTIU I DE TOT L'ANY

No descobrisc Catarroja quan dicque vivim en un món carregat de tòpics. Els valencians en portem penjats al’esquena, com ninots de paper, un bon grapat, alguns fins i tot d’autoriail·lustre. Hi ha qui els ha emprat fins i tot per a crear una obra artística oliterària, com ara Blasco Ibáñez i el seu remaleït costum de lligargenèticament els valencians de l’Horta amb els àrabs, però no els del cap icasal. L’Horta, una horta mitificada per aquells que mai no havien ni hanagafat en la seua vida una lligona, ha estat la base sobre la qual s’han creatalguns dels tòpics més suats, uns tòpics que els valencians hem sigut elsprimers en creure’ns i també els primers en traure’ls rendiment econòmic,sobretot en la indústria turística.

Els darrers anys han nascut noustòpics, però aquesta vegada no han vingut per l’Horta cada vegada mésdegradada, ni per les quasi ja inexistents barraques, sinó de Camps i la seuaacció de govern. L’altre dia vaig escoltar el discurs d’Alberto Fabra, elsuccessor, i vaig tindre la sensació de sentir en boca del castellonenc lesmateixes paraules, les mateixes expressions, el mateix to, els mateixos tòpicsque emprava Camps. No sé si això és degut a la forta personalitat del’expresident o que a Fabra li cal canviar urgentment de negre, vull dird’aquella persona o equip que es dediquen a redactar els discursos delpresident, ja que el fan paréixer un titella descafeïnat del presumpte pochonorable.

Però deixem la qüestió i tornemals tòpics. En els mitjans de comunicació també es publiquen una llarga llistade tòpics, com ara que a l’estiu hi ha una baixada considerable de notícies ical estirar d’una que de vegades acaba convertint-se en el culebró estival pertal de vendre alguns exemplars, i la realitat ha estat una altra, en aquestjuliol d’irregular i contradictori oratge només cal fer-li una ullada a lapremsa de la setmana passada: dimissió del president de la Generalitat després detot un seguit d’esdeveniments que com una traca acaben amb l’explosió del finalde la seua carrera política, massacre a Noruega, descarrilament d’un tren aXina, els diferents efectes de la crisi econòmica mundial (aquest sí que seràun culebró que s’allargarà un bon grapat de temporades i al qual, vulguem o no,estarem enganxats amb l’ai al cor), etc.

Així és que paciència, amics,aguantar amb resignació els tòpics i gaudir d’un estiu que per moments pareixuna primavera que no acaba.

(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital L'Informatiu, el dia 28 de juliol de 2011)

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

Mujer, el galán y afable caballero que amas

y el dragón de mente sinuosa y torturada que temes

es un monstruo bicéfalo capaz de las caricias más tiernas,

generador también de una violencia inesperada y cruel.

Mujer, tu hogar es una caverna con hipoteca

un agujero lúgubre y amargo de lunas eclipsadas,

vives presa por una cadena de eslabones invisibles,

difícil de arrastrar, imposible de romper.

Mujer, el amor y el odio, el miedo y el desencanto

fornican inundando tu cabeza de enloquecidas mariposas,

mientras las últimas gotas envenenadas del amor llenan

con charcos de rencor el suelo por el que caminas.

Mujer, el paraíso es la huida soñada, inalcanzable,

el purgatorio, el habitáculo donde desmenuzas la pena,

el limbo, el surco húmedo donde muere la alegría,

el infierno, la moradura infligida sobre tu epidermis.

****

Dona, el galant i afable cavaller que estimes

i el drac de pensa sinuosa i torturada que tems

és un monstre bicèfal capaç de les carícies més tendres,

generador també d’una violència sobtada i cruel.

Dona, la teua llar és una caverna amb hipoteca,

un cau llòbrec i amarg de llunes eclipsades

on ets lligada a una cadena de baules invisibles,

difícil d’arrossegar, impossible de rompre.

Dona, l’estima i l’odi, la por i el desencant

forniquen farcint-te el cap d’enfollides papallones,

mentre les escorrialles enagrides de l’amor omplin

amb els bassals de la rancúnia el sòl per on camines.

Dona, el paradís és la fugida somniada, inabastable,

el purgatori l’habitacle on mastegues la pena,

els llimbs el solc humit on és occida la joia,

l’infern el blau infringit sobre la teua epidermis.

(Dona del llibre Correspondència de guerra (Editorial Aguaclara, 2009). Convertida en cançó per Carles Pastor el qual l'ha inclós dins del disc Els Ulls de Bob. Traducció al castellà de l'escriptora MERCÈ CLIMENT).

QUI HI HA DARRERE DELS MERCATS?

A un no li agrada pecar de pessimista, però té el vell i mal costum de dinar i sopar mirant el telenotícies, i la veritat és que la informació que li arriba no és per a posar-se a cantar i a ballar, o potser sí, si el que es canta és la dansa del vetlatori, el vetlatori del nostre futur.

Hem començat la setmana amb dues importants baixades de la borsa, dos tocs d’atenció a la nostra economia que no anuncien res de bo, aquest estiu tinc la sensació que, a pesar de la calor, un matí ens anem a quedar glaçats davant de la televisió en comprovar que eixe ullal voraç, que ens ha eixit al bell mig del pressupost de totes les institucions que conformen el nostre estat i que s’està engolint els nostres recursos i amb ells els nostres drets socials, s’ha convertit en un abisme quasi infranquejable d’on eixirà el terrible monstre de la pobresa que ens devorarà.

Des d’alguns àmbits es parla dels mercats, d’elements especulatius que atempten contra les economies dels estats, i el ciutadà té la impressió que darrere d’aquests ENS hi ha aliens que no són ni tan sols de la nostra galàxia, ja que amb les seues accions estan perjudicant milions d’éssers humans.

L’altre dia algú en el facebook (perdoneu, però no m’atrevisc a dir-li amic, valore massa aquesta paraula) penjava en el seu mur l’enllaç amb un article en el qual un especialista nord-americà parlava de la possibilitat que una gran quantitat de psicòpates hagen arribat a obtindre alts càrrecs en grans empreses multinacionals i financeres.

Els psicòpates no tenen sentiments, són incapaços de sentir alegria o tristesa, interactuen amb la resta dels éssers humans com si foren mers objectes i sovint els utilitzen per aconseguir els seus objectius, són terriblement egoistes.

Un, que no deixa de ser un ignorant, té la sensació que el destí econòmic, polític i social del món ha caigut en mans d’aquests desequilibrats que amb la seua sang freda, la seua avidesa i la seua avarícia pretenen enfonsar-nos en la misèria i fer-nos retrocedir, a nivell de drets socials, més de cent cinquanta anys i convertir-nos en esclaus dels mercats que ells governen.

Hauríem de fer un esforç col·lectiu d’imaginació i inventar-nos una nova eina per a desemmascarar-los amb eficàcia i tindre el mercat i els psicòpates controlats en benefici de tots. I si descobrim que són aliens, doncs caldrà enviar-los els homes de negre a posar una mica d’ordre.

(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital L'Informatiu, el dia 14 de juliol de 2011)

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

A Vicent Penya

Como Virgilio hizo con Dante,

hoy el poeta-amigo me ha guiado

por las abruptas sendas del infierno

y allí no hemos encontrado más que la sombra

oscura de los verdes intensos

que habitaron el paraíso.

Entre los negros esqueletos de los árboles,

los matojos como corales de azabaches

y las rocas y las peñas ahumadas,

he buscado la omnipotente presencia del maligno,

los espectros de los pecadores sufriendo calvario eterno,

y únicamente he tropezado con la mano voraz,

depredadora y criminal, del hombre.

***

A Vicent Penya.

Com Virgili ho féu amb el Dant,/ hui el poeta-amic m’ha guiat/ per les sendes abruptes de l’infern/ i allí no hem trobat més que l’ombra/ obscura dels verds intensos/ que habitaren el paradís./ Entre els esquelets negres dels arbres,/ els matolls com coralls d’atzabeja/ i els rocs i les penyes fumades,/ he buscat l’omnipotent presència del maligne,/ els espectres dels pecadors sofrint calvari etern,/ i només he ensopegat amb la mà voraç,/ depredadora i criminal, de l’home.

(Del libro Correspondència de Guerra de Manel Alonso (Premi de Poesia Paco Mollà. Editorial Aguaclara. Alacant, 2009). Traducción de Mercè Climent (Alcoi, 1981) autora del libro infantil Lina Pantxolina y coautora de la novela erótica Somiant amb d'Aleixa).

UN NOU EPISODI D'UNA GUERRA QUE NO ACABA

En una societat democràtica tot el món té dret a discrepar i a expressar-se d’una manera pública i lliure. Però per a discrepar cal, primer, tindre al nostre abast informació veraç i de primera mà, cal saber llegir o escoltar correctament allò que se’ns diu per a després reflexionar i contrargumentar. Per a fer-ho possible és necessari, en primer lloc, no acostar-se a les paraules de l’altre amb prejuís i idees preconcebudes, però això és difícil amb tant de predicador laic que des de les trones mediàtiques oferix realitats fictícies. I sobretot cal controlar les vísceres.
En aquest país nostre, durant dècades, una bona part de la societat s’ha acostumat a deixar-se dur per la testosterona, s’ha autodefinit com a salvadora de l’autenticitat i ha creat la figura del traïdor, de l’enemic intern anomenat «catalaniste», el qual si obri la boca és per a eructar fal·làcies que vénen a embrutar l’honor de la pàtria gran i de la xicoteta. Al «catalaniste» cal respondre-li amb contundència, un dret que ho justifica tot i que els «autèntics» pensen que emana del poble que només ells representen. Neguen als acusats amb l’anatema de catalanista la llibertat de pensament i d’expressió que reclamen a crits per a ells, «els autèntics», davant de jutges, polítics, policies i periodistes.
Els autèntics es malfien de tots i estan sempre disposats a la purga ideològica. A València hi ha dos corrents ferotgement anticatalanistes, la primera provinent del nacionalisme unitarista espanyol i el segon del moviment regionalista, conservador i populista. Aquest dimarts representants dels dos moviments feren acte de presència a la FNAC del cap i casal per a reclamar, amb violència verbal i física, la seua llibertat d’expressió així com la condemna immediata d’un llibre, del seu autor i del seu editor. Un llibre que des d’arguments científics analitza el fenomen dels «autèntics» i la seua influència sobre la política valenciana de les darreres dècades. Era un seguici d’individus cridaners al capdavant dels quals, amb mirada messiànica, hi havia els seus líders, els moderns inquisidors amb la torxa de la intolerància en la mà, disposats a encendre la foguera de l’odi i de l’exclusió. En nom de la democràcia reclamaven la condemna eterna d’aquells que gosen alçar arguments que expliquen o argumenten el paper de la seua veritat.
Els autèntics tornaren a bramar paraules obscenes, a violentar un acte cultural i a fer apologia d’un assassinat que segà injustament la vida d’un jove fa ja algun temps. Hi ha qui cobra un bon jornal per defendre els drets bàsics dels ciutadans, com ara el dret de reunió, el dret d’expressió, el dret a l’honor, en aquest cas d’una família colpejada per la violència, i resta mut, adormit en el seu escó, mentre, un altre dia, la democràcia és ultratjada.

(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia 7 de juliol de 2011)

QUAN APRENDREM A DEMANAR DIMISSIONS?

Des de ben menut que em vaig adonar que bona part de companys i amics no actuaven de la mateixa manera quan estàvem en sa casa que en la d’un altre o en un espai públic. Quan érem en sa casa es convertien en guardians de la llar, tota l’estona estaven pendents que no embrutàrem ni férem res malbé. Aquests individus eren qui més faena donaven a la casa dels altres i a l’espai de tots. Si els demanaves alguna cosa, exigien que els la tornares impol·luta; ara, si eres tu qui l’havies de deixar, ja estaves ben apanyat. M’he fet gran i per desgràcia en posar-me a llegir la premsa comprove que la cosa continua igual. Igual? No. Ja que ara no són infants els qui des de la política juguen sense cap mirament amb els recursos de tots, malbaratant-los. Són individus que tracten el que és d’un altre o de tots sense cap mena de respecte, mala gent que en entrar a gestionar ajuntaments, diputacions, autonomies i ministeris el primer que fan és apujar-se el sou i deixar de banda l’interés general en benefici de grups afins.
No sé si ha estat la crisi, els indignats o veges tu a saber què, però la qüestió és que darrerament els ciutadans estem més sensibles a totes aquestes coses i després d’anys de ceguesa ens adonem d’una vegada que administren els nostres recursos alguns individus (no tots) amb l’ètica d’un depredador i la saviesa d’un ruc. Gent que en temps de vaques grasses han balafiat els diners de tots en sous espectaculars, que mai no han arribat a guanyar-se’ls, en assessors inútils, en informes milionaris més inútils encara, en polítiques faraòniques, d’imatge i de maquillatge.
Som el segon estat del món, després de Xina, amb més quilòmetres d’alta velocitat, i n’estem tan pagats que fins i tot ens permetem el luxe de crear un servici perquè una desena de persones viatgen de Madrid a Albacete en AVE amb unes pèrdues diàries per a la companyia de 18.000 euros. Aquestes coses i més passen en aquest país nostre i no dimitix cap responsable. Ara, sàpiguen que el forat econòmic que aquests ineptes han obert als nostres peus l’haurem de tapar amb molt d’esforç vostés i jo.
Hi ha gent que amb el pas del temps no ha madurat i molts continuen sent els mateixos brètols egoistes que quan eren uns infants. Quan aprendrem a ser més exigents amb els polítics? Quan aprendrem a exigir dimissions?

(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia de juny de 2011)

LITERATURITZAR UN TEMPS I UNA SOCIETAT

Enric Valor, de qui estem celebrant el centenari del seu naixement, en les tres novel·les que conformen el Cicle de Cassana (Sense la terra promesa, Temps de batuda i Enllà de l’horitzó) aconseguix fer un retrat fidedigne d’una societat durant un llarg període de temps que va des de mitjan segle xix fins la postguerra. El poeta Vicent Andrés Estellés, en bona part de la seua obra, alça acta notarial d’un temps, el de la dictadura franquista, de pors i de misèria. Hi ha també una generació de narradors valencians, per a mi la millor o les dues millors generacions des dels temps de Joanot Martorell, que a través de la novel·la o la narració breu han literaturitzat la societat valenciana en temps de la Segona República, la guerra civil, l’exili i la postguerra, són fills i néts d’aquells que el visqueren i que davant el silenci oficial imposat per la transició decidixen enfrontar-se amb el passat per tal d’explicar i alhora explicar-se’l.
Sovint la manera més fàcil d’obtindre el millor retrat d’un temps i d’una societat, sense perdre’s en dades, és acudir a la literatura que en parla, per això a mi com a lector comença a picar-me la curiositat de com veuran, de quina manera transcriuran els nostres autors els darrers trenta anys de la societat valenciana i les pròximes dècades, un futur immediat que segons ens vaticinen algunes enquestes serà de govern sense a penes oposició i de partit quasi únic. Com retrataran una societat que no penalitza la corrupció ni la censura, que es deixa manipular, que es desfà de les senyes d’identitat com uns parracs.
És cert que ja hi ha autors que han escrit sobre aquesta societat, recordem una part important de l’obra de Ferran Torrent, especialment les novel·les Societat Limitada i Espècies protegides, o Xavier Aliaga en la novel·la Els neons de Sodoma, o Juli Alandes en El crepuscle dels afortunats. Però, encara que són bons retrats de la política i dels negocis (jo en diria tripijocs), a mi m’interessa més saber el que en diran altres generacions, que espere que després de passar per l’infern del populisme, de la coentor, de l’entreguisme i de l’autoodi hagen aconseguit viure en un país més lliure, més democràtic, més culte.
Com explicaran aquests temps, aquesta societat dels seus avis i els seus pares? La veritat és que en pensar-ho ja se’m fa com a lector la boca aigua. No serà un retrat en el qual eixirem ben parats, això tinguem-ho per segur, però sí que seran unes obres plenes d’interés que aportaran sens dubte les claus de tot aquest gran fracàs col·lectiu que anem construint dia a dia i del qual ja anem pagant els peatges preceptius.

(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia 24 de març de 2011)