dijous, 31 de maig del 2012

UN RECORD AMB ARTISTA AL FONS



L’any 1994, junt amb l’amic i escriptor Albert Calls i Xart, em vaig acostar a Alzira per tal de mantindre un dinar de treball amb els representants d’una editorial els quals vaig conéixer una nit de tertúlia literària al Café-Bar Django’s de Puçol. Recorde que vam menjar en un conegut restaurant de la capital de la Ribera Alta, ara tancat, mentre escoltàvem amb atenció la proposta de Salvador Rosell i Antoni Martínez Peris. Volien que dirigírem una col·lecció de literatura eròtica i, amb l’entusiasme dels neòfits, vam pactar amb ells condicions i un parell d’antologies, una de narracions breus i una altra de poesia, jo portava sota el braç una novel·la que havia acabat feia a penes unes setmanes i que de colp i volta va trobar qui me la comprara.
En acabar ens van portar a la casa d’Enric Solbes, que era a un carrer d’allí, per tal d’ensenyar-nos el disseny del logotip de la nova col·lecció, Regata de cul, la idea de la qual partia d’un poema visual del mateix artista plàstic, un disseny senzill i suggerent amb el seu segell característic.
Enric Solbes, amb qui vaig coincidir en unes quantes ocasions més abans que faltara d’una manera sobtada, era un home prim, alt, si la mesura en la qual es compara és la meua alçària, tenia una mirada diàfana a través de la qual s’endevinava una intensa vida interior. Em va paréixer un home educat, afable i cortés, que ens va parlar amb unes gotes d’entusiasme del treball que ens mostrava.
D’altra banda, em va sorprendre veure’l immers en aquell projecte que tot just començava a caminar, atés que el seu treball era ja la imatge d’una altra editorial d’Alzira amb una gran presència en el mercat, Bromera.
Solbes em va semblar una persona incapaç de vehemències i estridències estèrils, un individu que, com altres artistes que he conegut, sempre tenia una part del cervell connectada i al servici de la seua creativitat.
Vaig comprovar també que amb Antoni Martínez hi havia amistat i complicitat, dues qüestions quasi més importants que els diners i que feien possible la col·laboració dels dos en el nou projecte.
Ara el sindicat UGT-PV, amb la col·laboració de diverses institucions i entitats, acaba de publicar el llibre col·lectiu Enric Solbes en homenatge, amb un bon elenc de col·laboradors, però trobe que cap d’ells no ha sabut aprofundir en la complicitat dels dos amics, una complicitat que va donar com a fruit el disseny de la col·lecció Regata de cul i d’altres com ara Poesia i Glossari de l’editorial Germania.
A mi em queda el record d’un home sensible, amb una certa obsessió pel cos humà en la seua obra, i la il·lustració que va fer per a la portada de la meua novel·la Escola d’estiu. Gràcies, Enric.

divendres, 25 de maig del 2012

UN ÉTRANGER


Un étranger s'approche des collines,
dans le sommet une fleur est ouverte et s'offre radiant.
Silence.
Seulement un reflet léger dans le regard
dénonce des volontés furtives de récolte.
Silence.
Au-delà de la plaine il y a une rivière occulte
où coulent des liquides épais.                                                                          
Tiens!
Imperceptible, s’écoute le bruit
de la concupiscence.


La llum s’ha posat sobre els rosers,
s’ha posat sobre els rosers
 i els ha fertilitzat
Joan Baptista Campos
Un estrany s’acosta als tossals,
al cim una flor s’obri i es mostra ufana.
Silenci.
Només un lleu reflex a l’esguard
li denuncia furtives voluntats de collita.
Silenci.
Hi ha un riu ocult, més enllà de la plana,
on flueixen líquids espessos.
Calla!
Imperceptible, s’escolta la fressa
de la concupiscència.

**********
(Traduction: Manuel Bellver)
Du recueil de poemès Si em parles del desig de Manel Alonso i Català (Onada edicions, 2010)


dijous, 24 de maig del 2012

TĂBĂCEA


TĂBĂCEA visurile
cu sare și mirodenii,
introducându-le în propriile intestine.
După care, cu o preocupare sacramentală,
le atârna de grinzile din cămară,
așteptând ziua oportună
pentru a ospăta din ele.
-Azi vom cina din aleanul meu. Mâine Dumnzeu ne va da.
Cel care va veni din urmă să se grăbească.
Și o sete profundă
făcea să plesnească pereții frontali
și cerea lichide arzânde
ca sî poată păși prin paradisul său imaginar.

A murit fără să știe.
Visele sale au secat
pline de praf și pânză de păiangen
de atâta așteptare, așteptând, așteptând.




MACERAVA els somnis
amb sal i pebre
embotint-los en els seus propis budells.
Després amb cura sacramental
els penjava de les bigues del rebost
esperant el dia adient
per tal de celebrar-los.
–Hui soparem els meus delers. Demà Déu proveirà.
El que vinga darrere que arree.
I una set pregona,
que li clivellava les parets de la calavera,
li pregava líquids de foc
per a poder passejar pel seu paradís imaginari.

Es va morir sense adonar-se’n.
Els seus somnis s’han assecat
plens de pols i de teranyines
esperant, esperant, esperant.

*******
(Versió en romanès d'Andrei Langa del poema del llibre inèdit Petjagollal de Manel Alonso i Català)

dimarts, 22 de maig del 2012

MEHČAL JE SANJE


Mehčal je sanje
v soli in popru
in z njimi polnil lastno drobovje.
Nato jih je zakramentalno skrbno
obešal na tramove v shrambi
in čakal na pravi dan,
da bi jih použil.
-Danes bomo večerjali moja hrepenenja. Jutri nas bo bog oskrbel.
Kdor pride kasneje, naj se sam znajde.
In huda žeja,
zaradi katere so mu pokale stene lobanje,
ga je moledovala za tekoči ogenj,
da je lahko hodil po svojem namišljenem raju.

Umrl je, ne da bi se zavedel.
Njegove sanje so se posušile
polne prahu in pajčevin
čakajoč, čakajoč, čakajoč.



 MACERAVA els somnis
amb sal i pebre
embotint-los en els seus propis budells.
Després amb cura sacramental
els penjava de les bigues del rebost
esperant el dia adient
per tal de celebrar-los.
Hui soparem els meus delers. Demà Déu proveirà.
El que vinga darrere que arree.
I una set pregona,
que li clivellava les parets de la calavera,
li pregava líquids de foc
per a poder passejar pel seu paradís imaginari.

Es va morir sense adonar-se’n.
Els seus somnis s’han assecat
plens de pols i de teranyines
esperant, esperant, esperant.

*******
(Versió en eslové de Vesna Crček del poema Marerava del llibre inèdit Petjagollal de Manel Alonso i Català)

dilluns, 21 de maig del 2012

QUADERN DELS TORSIMANYS/ CUADERNO DE LOS TRUJIMANES


LA ESTACIÓN VACÍA
.

En la estación, un sueño duerme en la consigna cubierto con sábana de olvido.
Los viajeros esperan el último tren que nunca llega.
La mugre colma los laberintos de los suburbios cercanos.
Las papeleras repletas de libros condenados al ostracismo.
La primavera de las ideas yace sobre infinitos raíles: el escenario de un suicidio.
Charcos de palabras ensucian de tinta el suelo.
Desde un anuncio una sonrisa comercial cierra las rosas en un puño.
En la estación vacía una voz recorta silencios destinados al silencio.


L’ESTACIÓ BUIDA
.

A l’estació, un somni dorm en la consigna cobert amb el llençol de l’oblit.
Els viatgers esperen el darrer tren que mai no hi arriba.
El fem ompli els laberints dels suburbis propers.
Les papereres vessen llibres condemnats a l’ostracisme.
La primavera de les idees resta ajaguda sobre rails infinits: l’escenari d’un suïcidi.
Tolls de mots embruten de tinta el terra.
Des d’una tanca un somriure mercantil clou les roses en un puny.
A l’estació buida una veu retalla silencis destinats al silenci.

*******

Traducció del poeta Miquel Català. El poema pertany al llibre Com una òliva de Manel Alonso i Català. IV Premi de Poesia "Gorgos", 2002 (Editorial Aguaclara. Alacant, 2002)

dimarts, 15 de maig del 2012

PARAULES SOTA LA PELL DE L'UNIVERS



La incansable Maria Carme Arnau i Orts acaba d’editar un nou recull de poesia, Paraules sota la pell de l’univers (Tabarca Llibres, València, 2012), amb el qual va obtindre l’any 2011 el V Premi de Poesia Ciutat de Torrent. Huité llibre des que l’any 1996 va a publicar en l’editorial Germania Bri de vols, en el qual ja trobàvem alguns dels temes que ha anat desenvolupant al llarg d’aquests setze anys. Des d’aleshores la seua carrera literària, centrada en la creació poètica (encara que li resta inèdita una novel·la que va escriure fa ja uns quants anys), ha anat in crescendo, consolidant una veu poètica pròpia, una obra sòlida i recognoscible, i recollint nombrosos guardons literaris.
Paraules sota la pell de l’univers, que ha estat prologat pel poeta de Santa Coloma de Gramanet Vicenç Llorca, està format per quaranta-set poemes dividits en tres parts més un que en fa d’introducció i guia per al lector. Les dues primeres parts, De creació i De serpentegi, tenen díhuit poemes cadascuna i la tercera, De natura, només nou. Maria Carme Arnau en aquest llibre s’ha decidit per l’ús exclusiu del vers lliure i ho fa per a parlar-nos en un to íntim d’unes qüestions que com a persona li preocupen: la conformació de l’univers i quin és el nostre grau de llibertat en ell, i també el fet de crear el nostre petit món quotidià on anem fent, on anem vivint i alhora morint un poc cada dia.
En De creació Arnau fa un paral·lelisme entre la creació de l’univers i la creació artística, partint de la base que la creació és d’alguna manera igual a aportar llum a la foscor que ens envaïx.
En De serpentegi la poeta reclama l’equilibri com un element fonamental en la creació, però també en la pròpia vida, la vida és i està feta de grans equilibris, l’individu ha de saber mantindre’ls i ha de saber quin és el seu espai dins de l’univers per a sentir-se ple, per a sentir-se lliure. Ha de saber enfrontar-se als seus conflictes interns i a aquells que li vénen com a animal social i resoldre’ls sense que aquests acaben protagonitzant una vida que només a ell li correspon.
En De natura apareix el paisatge amb més intensitat, que no ha deixat d’amarar en cap moment tot el llibre, i ens és oferit com un refugi, un món a la mesura exacta de la poeta, un espai on refer-se després d’haver-se vessat sobre el paper. També la natura, el paisatge, apareix com un element on la poeta es retroba amb el seu passat i es repensa en el futur. O com la projecció de l’univers cap als sentits i com aquesta projecció commou la poeta.
En aquest nou llibre Maria Carme Arnau, des de la reflexió, ens situa al bell mig de la natura, ens empeny a formar-ne part, a buscar un espai i amb els seus versos ens dóna elements per a poder enfrontar-nos a la intempèrie.

dilluns, 14 de maig del 2012

CONTE DE L'IBÉRIE ORIENTALE



Lorsque la fontaine des libertés a éclatée,
en brisant la nuit en mille pétales d’aube,
les sbires des roitelets du couchant
ont monté sur la bête corrompue
l’essence de mon peuple.
D’éperons d’ignorance,
de coups de la presse et de statistiques,
magnifiques récoltes des fruits
des urnes et de la démagogie.
La bête, bien nourrie, chevauche toute-puissante
vers la grotte et leurs abîmes.
De temps en temps, dans une clairière de la forêt,
elle s’arrête et nous sodomise.
Elle me sodomise et barbouille mes mots
avec de la haine.

Les raisons de mon État
sont la croix de ma nation.
Toutefois, on ne doit jamais perdre l’espoir.


Conte de la Ibèria oriental

Quan va esclatar la font de les llibertats,
trencant la nit en mil pètals d’alba,
esbirros dels reietons de ponent
muntaren sobre la bèstia corrupta
l’essència del meu poble.
Esperons d’ignorància,
cops de premsa i estadística,
magnífiques collites dels fruits
de les urnes i la demagògia.
Ben nodrida la bèstia, cavalca prepotent
vers la caverna i els seus abismes.
De tant en tant, en una clariana del bosc,
s’atura i ens sodomitza.
Em sodomitza i empastra els meus mots
de molt mala llet.

Les raons del meu Estat
són la creu de la meva nació.
Així i tot, mai no cal perdre l’esperança.

****
(Traduction: Emili Gil i Pedreño. Du recueil Com una òliba de Manel Alonso i Català-editorial Aguaclara, Alacant, 2002-)