EL QUADERN DE LES VIDES PERDUDES

El poeta i narrador alcoià Silvestre Vilaplana ens demostra, en la novel·la El quadern de les vides perdudes (Premi Alfons el Magnànim, València 2011, Bromera) com mantindre una tensió narrativa que va in crescendo, i alhora com construir i donar-li vida a un personatge sobre el qual s’aguanta tot el relat.

El protagonista és un vell bibliotecari a qui un fet dramàtic li capgira la vida, tot perdent les persones que més estimava i fins i tot el seu lloc de treball. Però com la dissort, que és una bèstia que mai no assacia la seua voracitat, fa que, per a poder menjar, s’haja d’anar desfent dels millors exemplars de la seua biblioteca personal, aquelles obres que apaivaguen la cruesa de la seua solitud, aquelles a través de les quals viu i vivia intensament altres vides, altres emocions. A més, la seua salut mental es va deteriorant ràpidament i això li provoca buits de memòria i una doble personalitat a la qual ell anomena «l’hoste» i sobre la qual té seriosos dubtes i que el lector acabarà convertint en l’antagonista de la novel·la.

La relació en un principi impossible amb «l’hoste» a través d’un quadern, i el diàleg que s’inicia entre tots dos i entre el narrador i el lector amb l’ús de diferents fragments de diversos llibres, servirà per a donar les claus per a resoldre una trama que al final només el lector i el vell bibliotecari sabran resoldre i no la policia, o potser m'equivoque.

Silvestre Vilaplana enllaça amb subtilesa el present miserable, cru i dur del protagonista amb el seu passat més o menys feliç però d’on naix un feixuc sentiment de culpa que el perseguix, així com el possible inici de tota la intriga generada. Lliga, també, amb eficàcia la vida d’un ancià assejat que sobreviu sobre les runes del passat en un ambient hostil, brut, monòton i cruel amb la investigació sobre la desaparició d’una xiqueta que acaba de convertir-lo als ulls de la policia i als seus propis ulls en el principal sospitós del fet.

L’estructura de la novel·la, formada per capítols curts, monòlegs, que fugen del pensament erràtic i laberíntic, escrits amb una prosa àgil però cuidada i amb referències constants a grans obres i autors de la literatura universal, la converteix en un plat suculent i abellidor per a lectors àvids i alhora exigents que vulguen anar més enllà de la sovint fàcil intriga i barata psicologia d’algunes novel·les de lladres i serenos.

El quadern de les vides perdudes és un cant d’estima als llibres, un homenatge a la literatura, la qual per a l’autor és, i ho dic citant un text de Proust que el protagonista escriu en la darrera pàgina del seu quadern: «La vertadera vida, la vida finalment descoberta i dilucidada, l’única vida per tant, realment viscuda és la literatura». 

DEPENDENȚĂ

Când se vedeau deja vastele și luminoasele bulevarde

iar semafoarele orașului păreau că se schimbă în verde,

maladia a făcut  să mă pierd într-un labirint de ulițe sumbre.

Exasperat, am parcat mașina pe parcela unde

se căutau porți spre paradisuri artificiale:

butelii cu gâtul rupt, seringi sângerânde,

plapume cu spermă stătută, graffiti din cuvinte costelive:

rămășițe ale rataților.

Pe capota mașinii s-au așezat batjocoritor corbii nenorocului,

alterându-mi buzele și ochii,

surâsul și lacrimile,

Vremea m-a transformat într-un sclav al tristeții.

***                 ****

Traducció al romanés d'Andrei Langa. El poema pertany al llibre Com una òliba (IV Premi Gorgos de Poesia, 2002. Editorial Aguaclara, Alacant 2002)

Clicant ací podreu llegir la versió original i la versió en castellà.

COM UN GRANISSAT DE LLIMA

Sol de mitjanit a Reykjavik és un més d’eixos blogs unipersonals de creació literària que tant han proliferat els darrers anys i que han servit per a canalitzar la vocació poètica d’un gran nombre de persones. Els blogs, després de la desaparició dels fanzines, de les poquíssimes revistes literàries en paper que sobreviuen, així com de la pèrdua de bona part de la credibilitat de la qual gaudien els premis literaris, que han arribat a tiranitzar els poetes obligant-los a seguir la màxima de si no concurses no publiques, els blogs, dic, s’han convertit en un espai on el creador oferix el seu treball amb una gran llibertat, una llibertat a la qual de vegades li falta autocrítica per a ser quasi perfecta.

En els blogs podem trobar de tot, fins i tot veus poètiques verges d’un interés remarcable com ara la de la valenciana Alba Àlvarez, propietària del blog Sol de mitjanit a Reykjavik, qui sota el mateix títol ha publicat en format de paper, dins de la col·lecció Mil poetes un país de l’editorial Germania, una selecció de setanta-quatre poemes que abans foren post del blog.

 Sol de mitjanit a Reykjavik és un recull de poesia en vers lliure que jo m’atreviria a incloure dins d’allò que el crític David Castillo va anomenar realisme intimista, però on també conviu, sense cap estridència ni distorsió, un realisme més que de caràcter social de compromís cívic que naix com una promesa. «Tranquil ho faré per tu. Per mi. / Ho faré pels que vindran. / Perquè ells no hagen / de demanar perdó».

Els poemes intimistes són d’amor i desamor i estan tractats de vegades amb humor i ironia, però en la majoria amb una gran tendresa i una sinceritat molt versemblant. Alba ens parla d’un amor juvenil, de fet l’autora no supera les tres dècades d’edat, d’una parella de novençans que no han passat per la vicària ni pel jutjat i que viuen amb intensitat l’eròtica de les soledats compartides, dels petits detalls en els gestos i en la carn. Perquè només l’amor i tot el seu bagatge de mirades, de carícies, de paraules xiuxiuejades a cau d’orella, fan que la vida els siga més suportable, perquè la joia està en ser generosos i cuidar l’un de l’altre.

La poesia de compromís cívic va pigallant tot el volum que majoritàriament ompli la intimitat del crepitar de la foguera de la passió amatòria, i ho fa embellint el discurs i alhora assegurant al lector que la mirada de la poeta també es fixa en la realitat que l’envolta que ferix la seua sensibilitat. És una realitat propera propiciada per una societat narcotitzada i presonera d’un discurs populista i autoritari que convertix els ciutadans en individus panxacontents, plens d’autoodi i víctimes propiciatòries d’una classe dominant complexada i coent. El compromís d’Alba és amb la lluita per una societat més justa, més culta, més lliure i fins i tot més feliç, el nord enllà del poeta de Sinera ací al sud. Una societat amb una cultura de la pau on la llengua del país ocupe l’espai que li correspon.

La poètica d’Alba Àlvarez i Gimeno és una poètica del quotidià, en els seus versos utilitza un llenguatge que no defuig les frases fetes ni la llengua col·loquial, una poètica arrelada a una certa escola literària que encapçala el mestre Estellés.

Sol de mitjanit a Reykjavik és un llibre per moments fresc, dolç i en altres una mica àcid, com un granissat de llima.

LA TRAMPA DEL DESIG

El primer que li crida l’atenció al lector quan s’endinsa en la novel·la La trampa del desig, amb la qual Urbà Lozano va obtindre el XXIII Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira, és el llenguatge emprat, ric i ple d’expressions populars que denoten una gran estima per la llengua i un treball d’investigació lingüística important i molt interessant, cosa que el situa dins del grup de prosistes valencians que consideren fonamental per a construir una veu narrativa pròpia el fet de xuclar amb intel·ligència de les fonts més genuïnes per tal d’oferir-nos una llengua d’una gran vitalitat.

Després veurà com Urbà Lozano ha construït una novel·la amb moltes i variades peces, la qual cosa li dona un aire fragmentari, alguns dels capítols funcionen com a textos independents i altres ho podrien fer en associació amb segons i tercers, ja que tant els protagonistes, Daniel i Mirsanda, com els diversos antagonistes, com ara Angie o Guido i fins i tot personatges secundaris, en un capítol o altre, els atorga un protagonisme que potser el lector només entén en arribar a les darreres pàgines, que és el moment on Urbà acaba soldant cadascuna de les peces per acabar d’arredonir un relat de relats on la tensió narrativa no ha afluixat en cap moment.

L’autor situa en diferents llocs les diverses trames: Sevilla, Mallorca, Barcelona, Montanejos, Vila-real, Bòsnia, Hongria, València i sobretot Alginet i la Ribera del Xúquer, un espai que li és propi i que en altres novel·les com ara La màquina ronca ja ha retratat.

També, com en altres narracions, Lozano no es conforma a l’hora de construir un personatge de centrar-se en l’aspecte físic i en la personalitat de l’individu, sinó que actua com un furó que grata en la genètica i l’entorn social dels quals prové. El treball és tan intens i profund en aquest sentit que fins i tot d’alguns dels personatges arriba a parlar-nos de quatre i cinc generacions enrere.

A través de les diferents trames l’autor ens dóna les claus per a saber com es vivia durant alguns esdeveniments importants de la història espanyola i europea, com ara la restauració borbònica, la guerra civil, la guerra de Bòsnia, el franquisme, la transició, l’arribada al poder dels socialistes, la creació de l’administració autonòmica valenciana, entre altres, i ho fa des de l’espai privat dels personatges que transiten per aquests esdeveniments i que sovint es veuen arrossegats pels fets, però també pel desig voraç que els consumix o pel que són capaços de provocar en els altres. Aquestes darreres afirmacions no són debades ja que la paraula clau de la novel·la és desig, el desig sexual, però també el desig brutal de poder i de venjança.

El desig sexual fa que algunes de les pàgines del llibre continguen una impactant força eròtica. El de venjança fa que el text funcione com una novel·la d’intriga. Però Urbà, amb una gran dedicació i ofici, aconseguix també situar alguns capítols en altres gèneres i subgèneres narratius, com ara la novel·la bèl·lica, la costumista o la històrica. Un poliedrisme narratiu en el qual s’assaja i gaudix i que junt amb el treball lingüístic, del que els parlava en un principi, fan d’aquesta una novel·la de lectura molt recomanable.

EL MERCADER O LA HISTÒRIA D'UN EMPRENEDOR

“Jaume Miravall i la seua esposa Elvira, un matrimoni jove de Reus, s’instal·len en companyia de la germana de la dona a la ciutat de Barcelona, són pobres però tenen moltes il·lusions, idees i un munt de projectes...” Podríem estar parlant de la Barcelona del segle xix o del xx, quan la gent es traslladava a la ciutat a la recerca de faena i una oportunitat per agafar l’ascensor social que els poguera traure de la misèria. Però no, estem en ple segle xiv i la lluita per sobreviure és ferotge, tot i que la ciutat és el centre comercial de la Corona d’Aragó. Barcelona, llevat d’algun període dramàtic de la seua història, ha estat una ciutat on qui, amb intel·ligència i valentia ha buscat una oportunitat, l’ha pogut trobar, una ciutat amb un pol d’atracció important per als emprenedors com ara Jaume Miravall, el protagonista de la novel·la El Mercader, de Coia Valls (Ediciones B, Barcelona, 2012), un home lúcid, amb una gran capacitat per a seduir i convéncer i amb noves idees sobre el comerç.

La lluita i l’esforç titànic dels protagonistes per aconseguir les seues ambicions, el seu tarannà, a pesar dels colps baixos, quasi indestructible; els vincles invisibles d’amistat que són capaços de crear tot oferint als qui no han tingut mai res un lloc al món; la força immensa de l’amor, capaç de sobreviure al pas del temps, i el triangle que aquest crea i en el qual es veuen atrapats els protagonistes, un triangle que els fa patir, però que alhora els dóna un nou fill a Jaume i a Elvira i una primera oportunitat a ell per aconseguir credibilitat social són alguns dels eixos sobre els quals es mou la novel·la.

Però no tot són flors i violes, la ciutat també està plena de perdedors i de derrotats, de misèria, de maldat i de superstició. Coia Valls ens farà visitar les barriades més pobres, ens presentarà individus d’una gran vilesa i ens farà ser espectadors d’alguns espectacles de gran crueltat.

A través de la família Miravall el lector assistirà a la recomposició d’un període històric d’una gran importància. Els escenaris i accions no queden emmarcats dins del terme municipal de Barcelona, amb els Miravall travessarem la Mediterrània fins la mítica Alexandria, anirem a Tortosa i a Reus i fins i tot veurem com ha quedat el paisatge físic i humà de l’Horta de València després d’una impressionant riuada.

El Mercader és un homenatge a la Barcelona emprenedora i solidària, a la Barcelona capaç d’acollir els nouvinguts i alhora oferir-los un espai per a l’esperança. És un homenatge a aquells que l’ambició no els torna cecs i són capaços de compartir l’èxit i la riquesa que els envolten. Un llibre interessant, àgil, on Coia demostra la seua gran capacitat per a recrear espais i construir personatges.

J'AI BESOIN DES MOTS

10.

J’ai besoin des mots
pour tisser un espace
une cachette où survivre,
une arme contre les débris du temps,
un sourire pour me défendre de la nécropole
en laquelle se transforme mon passé.

10.

Necessite de les paraules

per tal de teixir un espai,

un amagatall on sobreviure,

una arma contra els enderrocs del temps,

un somriure per a defensar-me de la necròpolis

en què es va convertint el meu passat.

*****

(Traduction: Enric Sanç i Ferrandis

Du recueil de poemès Hores baixes de Manel Alonso i Català )

OBAGA DE SALVADOR LAUDER

De colp i volta u ensopega amb una paraula el significat de la qual no coneix però que per la seua musicalitat s’interessa per ella i s’acosta al diccionari per tal de saber del seu origen i accepcions. Una d’aquestes paraules amb una certa reminiscència a l’espai mític de l’escriptor basc Bernardo Atxaga, Obaba, és obaga, i què és una obaga?, doncs el vessant d’una muntanya més humit, més ombrívol. Oposada a solell i sinònim d’ombria.

Obaga és també el títol del darrer llibre de poesia de Salvador Lauder (Col·lecció Mil poetes i un país, núm. 2. Editorial Germania, Alzria, 2012), que està format per vint artefactes poètics entre poemes de vers lliure i proses poètiques.

En una entrevista publicada en el blog de l’editorial Germania, Salvador Lauder deia que ell entenia «l’obaga com una part obscura, no entesa com a malaltissa o destructora, de nosaltres, una part que tenim oblidada però que ens és necessària».És més, jo afirmaria que l’obaga és el refugi de Lauder, l’amagatall, el lloc de trobada i reunió amb ell mateix, on reflexiona sobre la vida i el fet creatiu, un espai ocult, quasi secret, on sobre la crua virginitat del paper en blanc es va depositant com a molsa sobre els rocs de l’ombria una manera d’entendre les coses, d’entendre el llenguatge, i una forma personal de construir les imatges poètiques.

Obaga, més que en apartats que unixen diverses col·leccions de poemes amb el fil d’una única veu poètica, està dividit en cinc capítols, cinc jornades d’un viatge de fora cap endins, del camp cap a la ciutat, de l’espai vist a l’espai recreat sobre el qual projecta el seu jo.

Al llarg del llibre trobem tot un seguit de reflexions sobre la creació literària, el poema de vegades és vist com un espai on l’autor crea els elements que recull amb els cinc sentits, un univers com unes golfes en la pròpia llar on recloure’s, meditar o simplement assaborir les diverses textures de la solitud, en altres ocasions el poema és com un líquid que en ser consumit ens trau de la gola el sabor mostós de la hipocresia consumista que ens envolta.

Els versos de Lauder estan tocats d’una certa narrativitat de la realitat quotidiana, amb gotes d’elements màgics i absurds capaços sempre de sorprendre el lector.

L’esguard del poeta és dominant i cinematogràfic, la finestra no és qui li oferix el paisatge, és ell qui agafa l’ampit de la finestra, com un marc buit, i l’ompli amb les imatges que tria. En poemes com ara L’avió caigut o La casa o La tardor, amb unes estrofes entre parèntesis que aporten un pla complementari al pla general, trobem que la manera d’escriure el poema està molt influenciada pel llenguatge del cinema.

Al llarg de la meua lectura d’Obaga he trobat un autor amb una veu poètica molt fresca, potser encara no madura del tot, però ja amb una marcada personalitat, Lauder és capaç de crear metàfores colpidores: «Cantava tirant els versos a les andanes i pujava als arbres per a trobar la resposta a la casa que hi tinc a la ciutat suïcida...», escenes realment intenses plenes de vida, però també pinzellades d’un humor una mica absurd com quan els gats canten cançons de gossos.

De colp i volta u troba un llibre de poesia amb un cert magnetisme que l’obliga sense proposar-s’ho a fer-ne una nova lectura, conscient que hi trobarà nous matisos, nous girs, noves suggestions i una invitació a enamorar-se d’un pomell de versos.