Alexandre Ros i Ros (Bonrepòs i
Mirambell, 1968) és un d’eixos poetes valencians que es prodiga poc en
tertúlies i gens en certàmens literaris, una qüestió, aquesta darrera, que en
un principi podria ser qualificada de banal però que, si es té en compte que
quasi l’únic camí que troba un poeta novell en aquests temps i en aquest país
per a l’edició dels seus llibres és concursar en algun dels premis que hi ha,
la seua postura l’obliga a oferir-nos part de la seua obra a través d’allò que
s’anomena l’autoedició, amb totes les mancances de distribució i comercialització
que aquesta pràctica arrossega.
Alexandre Ros, alguns, com ara jo
mateix, l’hem conegut primer com a activista, com a agitador, com a defensor
del patrimoni de l’Horta, després i quasi per casualitat hem sabut de la seua
vessant creativa. És un individu a qui no li agraden les estridències dels egos
sobrevalorats ni l’autobombo, és auster, humil, treballador, silenciós,
qualitats que també sap transmetre amb la justa mesura a la seua poesia.
El poeta Alexandre Ros partix de
la idea d’expressar, de suggerir més amb menys. La seua és una poesia en què
tot el poema pot arribar a estar al servici d’una sola imatge poètica o cada
paraula pot arribar a representar una emoció, un sentiment, o suggerir una
idea.
És un creador auster, estalviador
en recursos i pirotècnia verbal, senzill, ja que sovint la senzillesa és
sinònim de bellesa; observador, troba en el detall no sols el fil, sinó
l’essència del discurs poètic que en esclatar en el lector ompli la seua ment
d’imatges.
Després de participar en els
llibres col·lectius Solcs de paraules
(Llibres de l’Aljamia 2000), Ponts de
paraules (Amics de Joan Valls, 2008) i Estels
de paper. Vint-i-un poetes per al segle XXI (Editorial Germania, 2012) i publicar
el llibre Bé i avant. Recull vinarossenc
(Antinea, 2004) i, juntament amb Francesc Pou, De fil de veu (Misèria i companya, 2009), Sere breu (edició d’autor, 2012) ara, dins de la col·lecció Mil
poetes i un país de l’editorial Germania, ens oferix el que sembla ser el seu
poemari més sòlid i alhora més extens, i amb un títol curt, diàfan, directe: Rerefons.
El rerefons, segons el diccionari,
és el conjunt de circumstàncies o intencions que hi ha darrere d’un fet o bé
que hi tenen relació. Si volem anar al moll de l’os del poemari d’Alexandre
Ros, és molt important saber el que l’ha mogut a escriure.
En primer lloc està l’esguard,
vull dir la mirada del poeta, una mirada que mai no és objectiva perquè naix i partix
del jo, un jo amb uns interessos i unes circumstàncies propis. El seu esguard
es projecta sobre el seu món més pròxim. Alexandre pertany a una generació de
poetes d’un lloc geogràfic molt concret, l’Horta, un espai que va sent devorat
per la ciutat impersonal, provinciana, que fa desaparéixer una manera d’entendre
la vida, una cultura, un dialecte i fins i tot la llengua a la qual pertany
aquest dialecte substituint-la per una d’aliena. La ciutat representa la fi
d’un món, la fi del paradís que fou la infantesa de l’autor.
En aquest procés els camps ubèrrims
i la gent que els feren possibles s’han convertit en espais rònecs i en
individus de rostres rovellats. Les noves generacions de la societat perden les
baules que els unixen a les anteriors, desapareix un univers i el poeta se sent
sol, apesarat, envoltat d’absència i desesperança.
En segon lloc hi és la necessitat
d’alçar la veu, potser des de la ràbia que provoca el desencís, i escriure
sense voluntat d’alçar acta notarial (un poeta no és un notari, ni un
registrador de la propietat, ja que no és propietari de res i tot li pertany).
El poeta busca respostes, s’enfonsa i renaix de cendres i oblits, sent una
necessitat vital d’entendre i aprendre per a continuar creixent com a ésser
humà.
El rerefons d’aquest Rerefons és un temps en el qual l’ésser humà
ha creat un monstre amb el fang dels seus pitjors pecats i aquest ha decidit
esclavitzar-lo.
Al fons
del rerefons trobem la figura del poeta que busca la llum.
.jpg)