No em considere un apòstol de les
noves tecnologies ni he pretés, com altres ho fan, evangelitzar les masses amb
la nova del poder digital que ens ha sobrevingut i que en bona mesura ens ha
canviat les hores de lleure i les del treball també. El vehicle que em transporta
per les autopistes de la informació m’ha facilitat la vida, ha fet possible la
visibilitat de la meua obra i, sobretot, m’ha donat l’oportunitat de conéixer
gent que d’una altra manera no hauria conegut mai. Aquest és el cas del
cantautor d’Alzira Joan Amèric, que un dia a través del xat em va convidar a
veure una obra de Carles Alberola a la ciutat de València. Jo sabia qui era, el
poeta Vicent Penya feia uns anys m’havia deixat una casset d’Amèric i uns anys
més tard me’n vaig comprar el cedé Escala
de colors. Després de l’obra de teatre ens en vam anar a pegar un mosset a un
bar del barri del Carme i vam estar parlant durant un parell d’hores. Joan és
un home directe, amistós, que busca la comoditat del seu interlocutor, amb un
to de veu pausat, masculí i alhora tocat d’una certa sensualitat.
Parlant amb ell vaig recordar que
allà per la dècada dels huitanta me l’havia trobat, quan anava al barri del
Carme a les tertúlies de la Forest d’Arana, aleshores ell vivia en aquest barri,
també, segons em va dir, Borja Penalva, un dels músics i productors més
interessants que ha donat aquest país les darreres dècades i que col·labora en
el darrer treball d’Amèric.
Joan Amèric comença la seua
trajectòria musical en solitari a mitjans de la dècada dels huitanta. Abans,
però, havia format part del grup Califat. L’any 1987 publica Papallones del verd, l’any 1989, produït
per Lluís Llach, grava Tornar a l'aigua,
el 1992 Escala de colors, el 1995 Ànima, diari de les hores blaves i l’any
2000 Obert.
.jpg)
Directament és el
primer disc en directe de Joan Amèric i va ser enregistrat durant el concert
que va fer a l'auditori de Barcelona que tancava el Festival
Barna Sants, Cançó d’Autor, el 2012, obtenint el Premi BarnaSants al millor concert de la secció oficial.
En les cançons de Joan Amèric hi
ha un gran protagonisme de la veu, una veu suggestiva, suggeridora, amb tocs de
sensualitat i de tendresa. Joan ho sap (ho ha escoltat moltes vegades, els
especialistes en parlen sempre) i per això, perquè quede ben clar, inicia Directament amb una cançó, L’inefable, que canta sense cap acompanyament,
no li fa falta, perquè és capaç d’omplir el silenci de la sala amb la veu. L’inefable parla de la lluita, de la
recerca de l’artista per trobar la paraula justa, el so just per a dir tot allò
que porta dins, i és tota una declaració de principis, com ho és també Primer color, que canta acompanyat al
piano per Miguel Ángel Vera, i que diu coses com ara “He triat la melodia, la veu i les paraules/ per fer artesania i
expressar-me./ És mirant-me cap a
dintre/ com he tret allò que cante/ i per tant, el meu ofici és despullar-me”.
Les lletres de les seues cançons,
totes les d’aquest disc, estan escrites per ell, carregades d’una gran
intensitat lírica, amb una veu poètica personal un univers pròpi guardat per
sirenes, que junt amb la temàtica, l’amor i el compromís, el compromís vital
amb la recerca de la felicitat, el compromís social amb la demanda de llibertat
individual i col·lectiva, i l’exigència de justícia creen una atmosfera de
complicitat de bona companyonia amb l’oient que es veu atrapat per la xarxa
musical d’un gran seductor. Perquè Amèric és un gran seductor, no a la manera
dels cantants melòdics, que tants n’ha donat el País Valencià: Juan Bau, Nino
Bravo, Camilo Sesto..., sinó amb una imatge barreja de mariner d’un gran vaixell
mercant i de poeta maleït, que és capaç de despullar-se d’hipocresia i de
falsos rituals per a tot seguit convidar-nos també a fer-ho nosaltres.
Joan Amèric no és tampoc, però,
un cantautor d’afirmacions, de veritats contundents. No obliga qui l’escolta a
estar en una banda o l’altra de la trinxera, encara que des d’un principi ens
deixa clar on és: a favor dels que pateixen les accions barbares dels
mercenaris del benefici econòmic. Ell és un militant de la vida, capaç de fer
una cançó de benviguda al viure com és Paula,
un soldat de l’amor, com diria el magnífic poeta Salvador Jàfer, i com el poeta
de Ràfol de Salem inventa possibilitats per a sobreviure dignament en un món al
qual li falten grans dosis d’estima.
Amèric, que pertany a una
generació de cantautors que van aparéixer en un temps en el qual regnaven els
diversos grups de la movida, en el
qual amb la constitució de l’estat autonòmic el govern i la mateixa ciutadania
van donar l’esquena a la música en valencià, no sols va aconseguir sobreviure,
com ho feren uns pocs, sinó també gaudir d’un gran reconeixement entre la crítica i el públic, per a després convertir-se
en la baula necessària entre dues generacions.
La seua música, a diferència dels
cantautors anteriors, no està marcada per la influència de la cançó francesa, però
sí en part per la italiana del moment, i sobretot per la nova troba cubana.
Directament, a més
d’oferir-nos una antologia de l’obra d’Amèric, amb tres cançons fins aleshores inèdites Perquè sóc poble, Defensa del somriure i Despert
per a somiar, ens brinda l’oportunitat d’escoltar com l’artista es
reinventa amb una nova sonoritat, com es relaciona amb el seu públic, un públic
que prompte se sent captivat per les cançons però també per la manera
d’interpretar-les, per la manera de crear complicitats que li són tan
necessàries.
Joan compta amb una trajectòria
que li dóna ofici, però també amb uns músics dalt de l’escenari d’una gran
qualitat, Rafa Martín, Miguel Àngel Vera, Eloi López, Borja Penalva, Nacho
Lesko, Eduard Iniesta, que li donen una enorme seguretat i un acompanyament
musical de gran qualitat, tot això es transmet a qui, com jo, escolta el disc
des de la butaca de sa casa i en gaudix.
Un gran treball al que esperem no
tarde massa temps a seguir-li un de nou amb noves cançons.
