dissabte, 16 de febrer del 2013

"DIRECTAMENT" DE JOAN AMÈRIC




No em considere un apòstol de les noves tecnologies ni he pretés, com altres ho fan, evangelitzar les masses amb la nova del poder digital que ens ha sobrevingut i que en bona mesura ens ha canviat les hores de lleure i les del treball també. El vehicle que em transporta per les autopistes de la informació m’ha facilitat la vida, ha fet possible la visibilitat de la meua obra i, sobretot, m’ha donat l’oportunitat de conéixer gent que d’una altra manera no hauria conegut mai. Aquest és el cas del cantautor d’Alzira Joan Amèric, que un dia a través del xat em va convidar a veure una obra de Carles Alberola a la ciutat de València. Jo sabia qui era, el poeta Vicent Penya feia uns anys m’havia deixat una casset d’Amèric i uns anys més tard me’n vaig comprar el cedé Escala de colors. Després de l’obra de teatre ens en vam anar a pegar un mosset a un bar del barri del Carme i vam estar parlant durant un parell d’hores. Joan és un home directe, amistós, que busca la comoditat del seu interlocutor, amb un to de veu pausat, masculí i alhora tocat d’una certa sensualitat.
Parlant amb ell vaig recordar que allà per la dècada dels huitanta me l’havia trobat, quan anava al barri del Carme a les tertúlies de la Forest d’Arana, aleshores ell vivia en aquest barri, també, segons em va dir, Borja Penalva, un dels músics i productors més interessants que ha donat aquest país les darreres dècades i que col·labora en el darrer treball d’Amèric.
Joan Amèric comença la seua trajectòria musical en solitari a mitjans de la dècada dels huitanta. Abans, però, havia format part del grup Califat. L’any 1987 publica Papallones del verd, l’any 1989, produït per Lluís Llach, grava Tornar a l'aigua, el 1992 Escala de colors, el 1995 Ànima, diari de les hores blaves i l’any 2000 Obert.


Directament és el primer disc en directe de Joan Amèric i va ser enregistrat durant el concert que va fer a l'auditori de Barcelona que tancava el Festival Barna Sants, Cançó d’Autor, el 2012, obtenint el Premi BarnaSants al millor concert de la secció oficial.
En les cançons de Joan Amèric hi ha un gran protagonisme de la veu, una veu suggestiva, suggeridora, amb tocs de sensualitat i de tendresa. Joan ho sap (ho ha escoltat moltes vegades, els especialistes en parlen sempre) i per això, perquè quede ben clar, inicia Directament amb una cançó, L’inefable, que canta sense cap acompanyament, no li fa falta, perquè és capaç d’omplir el silenci de la sala amb la veu. L’inefable parla de la lluita, de la recerca de l’artista per trobar la paraula justa, el so just per a dir tot allò que porta dins, i és tota una declaració de principis, com ho és també Primer color, que canta acompanyat al piano per Miguel Ángel Vera, i que diu coses com ara “He triat la melodia, la veu i les paraules/ per fer artesania i expressar-me./ És  mirant-me cap a dintre/ com he tret allò que cante/ i per tant, el meu ofici és despullar-me”.
Les lletres de les seues cançons, totes les d’aquest disc, estan escrites per ell, carregades d’una gran intensitat lírica, amb una veu poètica personal un univers pròpi guardat per sirenes, que junt amb la temàtica, l’amor i el compromís, el compromís vital amb la recerca de la felicitat, el compromís social amb la demanda de llibertat individual i col·lectiva, i l’exigència de justícia creen una atmosfera de complicitat de bona companyonia amb l’oient que es veu atrapat per la xarxa musical d’un gran seductor. Perquè Amèric és un gran seductor, no a la manera dels cantants melòdics, que tants n’ha donat el País Valencià: Juan Bau, Nino Bravo, Camilo Sesto..., sinó amb una imatge barreja de mariner d’un gran vaixell mercant i de poeta maleït, que és capaç de despullar-se d’hipocresia i de falsos rituals per a tot seguit convidar-nos també a fer-ho nosaltres.


Joan Amèric no és tampoc, però, un cantautor d’afirmacions, de veritats contundents. No obliga qui l’escolta a estar en una banda o l’altra de la trinxera, encara que des d’un principi ens deixa clar on és: a favor dels que pateixen les accions barbares dels mercenaris del benefici econòmic. Ell és un militant de la vida, capaç de fer una cançó de benviguda al viure com és Paula, un soldat de l’amor, com diria el magnífic poeta Salvador Jàfer, i com el poeta de Ràfol de Salem inventa possibilitats per a sobreviure dignament en un món al qual li falten grans dosis d’estima.
Amèric, que pertany a una generació de cantautors que van aparéixer en un temps en el qual regnaven els diversos grups de la movida, en el qual amb la constitució de l’estat autonòmic el govern i la mateixa ciutadania van donar l’esquena a la música en valencià, no sols va aconseguir sobreviure, com ho feren uns pocs, sinó també gaudir d’un gran reconeixement entre la crítica i el públic, per a després convertir-se en la baula necessària entre dues generacions.
La seua música, a diferència dels cantautors anteriors, no està marcada per la influència de la cançó francesa, però sí en part per la italiana del moment, i sobretot per la nova troba cubana.
Directament, a més d’oferir-nos una antologia de l’obra d’Amèric, amb tres  cançons fins aleshores inèdites Perquè sóc poble, Defensa del somriure i Despert per a somiar, ens brinda l’oportunitat d’escoltar com l’artista es reinventa amb una nova sonoritat, com es relaciona amb el seu públic, un públic que prompte se sent captivat per les cançons però també per la manera d’interpretar-les, per la manera de crear complicitats que li són tan necessàries.
Joan compta amb una trajectòria que li dóna ofici, però també amb uns músics dalt de l’escenari d’una gran qualitat, Rafa Martín, Miguel Àngel Vera, Eloi López, Borja Penalva, Nacho Lesko, Eduard Iniesta, que li donen una enorme seguretat i un acompanyament musical de gran qualitat, tot això es transmet a qui, com jo, escolta el disc des de la butaca de sa casa i en gaudix.
Un gran treball al que esperem no tarde massa temps a seguir-li un de nou amb noves cançons.

dissabte, 26 de gener del 2013

ΜΙΑ ΜΕΡΑ ΘΑ ΓΥΡΙΣΕΙΣ ΕΚΕΙ ΠΟΥ ΑΦΗΣΕΣ ΤΟ ΕΙΝΑΙ ΣΟΥ



Μια μέρα θα γυρισεις εκεί που αφησες το ειναι σου,
και θα δεις πως ο δρόμος εμεινε απότομα διακεκομμένος,
θα αναγνωρίσεις τα βουvα απο άμμο γεμάτα απο σκουπίδια,
το λιθόστρωτο ξεχασμενο, καλυμένο από λειχήνες,
τα εργαλεία γεμάτα από σκουριά και πεταμένα παντού,
τότε θα έχεις ανακαλήψει το μέλλον,
στα χέρια θα έχεις την ευκαιρία,
να κατευθύνεις τον δρόμο προς τον ορίζοντα που εσύ αγαπάς
θα είσαι επιτέλους ελευθερος μεσα σε λαούς ελεύθερους,
καθως εγω θα σε περιμένω ανεβαινοντας πανω σε ενα νέο στίχο
                                                                                    με ένα τριαντάφυλλο στα χέρια.



A Ximo Gimeno
Un dia tornaràs allà on vas deixar de ser
i veuràs que el camí va quedar bruscament interromput,
reconeixeràs els munts de sorra plens de brossa,
les llambordes oblidades cobertes de líquens,
les eines plenes d’òxid i escampades per tot arreu;
hauràs, aleshores, d’inventar-te el futur,
en les mans tindràs l’oportunitat
d’adreçar el camí cap a l’horitzó que tu estimes,
seràs a la fi lliure entre els pobles lliures,
mentrestant jo t’esperaré cavalcant un nou vers
amb una rosa en les mans.

******



Versió al grec de Nikolina Kassara. Poema del llibre de Manel Alonso i Català Correspondència de guerra (Editorial Aguaclara, Alacant 2009). Inclòs, també a l'antologia Quadern dels torsimanys/ Cuaderno de los trujimanes (Editorial Germania, Alzira, 2012).



dissabte, 19 de gener del 2013

EL PLANY DE LES LLETRES FERIDES D'ENRIC SANÇ



En la nostra llengua una expressió, formada per la fusió de dues paraules, que va tindre un cert èxit i que ha perdurat en el temps ha estat lletraferit, és a dir ferit per les lletres, malalt, addicte a la creació literària, encara que en un principi aquest adjectiu es va emprar també com a sinònim d’instruït, d’individu que ha llegit molt. El que pocs fan o han fet és donar-li la volta a aquesta expressió i parlar directament de lletres ferides, que a més es planyen com és el cas del poeta nascut a la ciutat de València Enric Sanç, amb el seu primer llibre El plany de les lletres ferides (col·lecció Mil poetes i un país. Editorial Germania, Alzira, 2012).
Potser aquesta expressió fóra més adient en la relació que manté un escultor a l’hora d’esculpir i la seua matèria primera, la pedra. L’escultor amb les seues eines ferix la pedra per a extraure’n les formes que l’element té dins, però també les que té ell. La pedra, amb cada colp del cisell, es queixa, es plany. Enric Sanç, quan es posa a escriure, assumix la tasca de l’escultor, del feridor de la seua matèria primera, el llenguatge, i a través de l’element bàsic, la paraula, cerca una música, una melodia amb el seu ritme, amb el seu missatge, conformada per una cadena de fonemes, una música que és dins del llenguatge, però sobretot dins d’ell.
El plany de les lletres ferides és un llibre conformat per quaranta-tres poemes (més fins i tot, ja que per exemple «Les nafres del seu dolor» està fragmentat o conformat per un total de sis poemes) de caràcter unitari, encara que són diversos i variats els temes tractats: l’amor, el fet d’escriure, la condició humana, la necessitat de revoltar-se davant la injustícia generada per la crisi que ens ofega... i fins i tot les formes, ja que hi ha poemes amb una marcada i clàssica mètrica: «El pas del temps torna al mateix camí: / mar de silenci, records de color cel. / Cauen les fulles i en gronxe en les paraules / (núvol de somnis, trencaclosques del cor» i altres en vers lliure com ara aquest amb cert gust al Raimon més existencialista: «Som pols d’estrelles / d’una nit de lluna plena / en l’univers infinit. / Creiem haver-ho vist tot, / i no sabem res», poemes carregats d’imatges i d’altres que fluïxen com un riu d’escriptura gairebé automàtica com ara el que porta com a títol Dos mil dotze: «Una freda vesprada, / d’un hivern no qualsevol / un passeig / amb els ulls ben oberts / creuant l’avinguda del Cid / a pas de / caragol» i que el porta a creuar quasi tota la ciutat fins acabar al carrer d’Arts Gràfiques.
El llibre està tocat per un cert impressionisme, naixen molts dels poemes de la impressió que la realitat o les realitats amb les quals l’autor es va trobant en la seua vida diària: «Cada racó de València / em recorda a tu / cada carrer estret / una part del teu cos / cada plaça rodona / un pensament profund / cada sentiment viscut / una espenta pel futur».
Un dels poemes on Sanç fa d’alguna manera una sinopsi del llibre és Ideals i temps ferits, quan entre altres coses afirma allò de: «Lletres ferides de tendresa, esperança, pau i / amor. / Ulls d’un entre tants, / que assagen d’il·luminar la foscor».
Les paraules ferit, ferida, ferir, nafra, nafres, nafrades es repetixen com si a través d’elles es buscaren nexes d’unitat en la fragmentació que sovint imposa un poemari iniciàtic. Sanç ens suggerix que els versos estan ferits per la violentació que ell procura intencionadament a rimes i ritmes amb l’objectiu de donar-li forma i color a les paraules. Unes paraules que d’alguna manera corroboren allò que els parlava en un principi.
Enric Sanç és un individu que té la ferma voluntat de ser poeta i treballa dur per ser-ho, conscient que en l’ésser humà la creativitat s’aprén. La seua lluita, el seu interés està en aconseguir dominar l’ofici, però també en fer possible una cosa més difícil encara com ara tindre una veu pròpia. La constància, la perseverança, sempre acaben oferint resultats.
El poeta se’ns apareix en aquesta obra com un feridor també en el sentit vinculat a la pilota valenciana, vull dir el que fa el paper de ferir, de traure la pilota i posar-la en joc. Els seus poemes ens inviten a participar-hi, alguns amb tast de versos de la revolta a prendre una posició i potser a replicar-li de carxot o de manró, això ja ho trien vostés.

dimecres, 16 de gener del 2013

‘MANUAL D'ESCRIPTURA CREATIVA’, DE PASQUAL MAS



Em considere un lector dels que se’n diuen voraços a qui li ha costat molt aprendre a discriminar d’una manera positiva els textos on ha d’invertir el seu temps i la salut dels seus ulls. Tinc una passió malaltissa, antinatural, per les lletres, estiguen impreses en el format que estiguen. Però, com que tot en aquesta vida té una excepció, potser aquella que ens confirma la regla, no puc suportar els manuals, això és quasi una dèria patològica, la prosa que empren m’esmussa i encara que el seu autor busque ser directe amb mi, carregat de prejuís en contra, em costa passar de les primeres frases. Sovint he aprés a fer les coses sense la seua ajuda. Els manuals no tenen reservat cap espai en la meua biblioteca.
Ara l’amic i escriptor Pasqual Mas, amb qui he compartit taula, converses i lectures, acaba de publicar un manual, Manual d’escriptura creativa (Editorial Germania. Alzria, 2012), i els he de confessar que en tindre’l en les mans vaig preguntar-me si Pasqual no podia haver tingut una pitjor ocurrència que la de perdre el temps redactant un manual.
Com que és amic, em va saber mal arraconar el llibre o desfer-me’n, tal com he fet amb tants altres volums d’aquestes característiques. Així que, una vesprada avorrida, em vaig seure amb ell i em vaig disposar a llegir-lo.
La sorpresa va ser majúscula perquè, d’entrada, vaig ensopegar amb una prosa amena, clara, concisa, que des del primer moment t’atrapa, després amb un autor amb les idees molt clares i que sabia explicar-se amb claredat.
Pasqual Mas, més que un manual o amb l’excusa del manual, ha escrit un estudi, o un assaig que ens parla de i sobre la creació literària. Un recull de textos que naixen de l’experiència en diversos camps de l’autor: el de la docència com a professor de llengua i literatura, el de la crítica literària, el d’escriptor amb una obra sòlida i extensa, i, com no, el de lector perspicaç i alhora apassionat.
Pasqual Mas, amb un esquema molt clar del que ha de ser un manual de creació literària (no debades n’impartix classes en un taller de la Universitat Jaume I de Castelló), situa el lector en el quilòmetre zero de la pàgina en blanc i l’acompanya tot il·lustrant-lo amb multitud d’exemples sobre el procés creatiu.
Si m’ho permeten, recomanaria la lectura d’aquest manual també a la gent que no té cap pretensió d’exercir de lletraferit i es troba a gust amb el seu paper de lectora, ja que de la mà de Pasqual Mas aprendrà a traure-li més suc a les seues lectures, aprendrà a tindre una visió més conscient, més crítica del text amb el qual s’enfronta i de segur que en gaudirà més en conéixer millor com s’estructuren els textos literaris.
Personalment, amb aquest manual he aconseguit fer l’excepció que confirmava la meu regla de lector voraç i l’he gaudit d’allò més.

dijous, 20 de desembre del 2012

LA MORTE DI JOAN CONFLENT



Joan Conflent, un vecchio marinaio che viveva nel numero trentanove, era convinto che l'opposto alla morte non era strettamente la vita, ma piuttosto
la memoria. Senza ricordi, senza l’esercizio de rimembrare il tempo passato, la vita humana diventava identica a quella che fanno i vegetali.
Di maniera che, come un ginnasta, curava la sua memoria, alimentandola ed esercitandola costantmente. No viveva per null'altro.
Un giorno morì, come tutti noi abbiamo l'abitudine di fare. Il dottore diagnosticò che la morte gli sopraggiunse come conseguenza di un'emorragia cerebrale. La moglie, Maria Garí, fu più esplicita:
–È stato un'emorragia di memoria. Io l'avevo avvertito, ma lui non volle darmi retta.
Tre anni dopo, mentre Maria scopava sotto uno scaffale, trovò dei pezzetti di un ricordo di suo marito. Era come il piccolo frammento di un bicchiere di vetro, in cui rimaneva ancora in movimento una scena della sua gioventù.

***
(Del llibre El carrer dels Bonsais de Manel Alonso i Català (Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999), traductor Antoni Rovira)

dilluns, 17 de desembre del 2012

UN GIORNO RITORNERAI NEL LUOGO CHE AVEVI LASCIATO


Un giorno ritornerai nel luogo che avevi lasciato
e vedrai che la strada era stata interrotta all'improvviso,
riconoscerai i mucchi di sabbia pieni di erbaccia
le lastre dimenticate coperte di licheni
gli attrezzi pieni di ruggine e sparsi dovunque;
dovrai, allora, inventarti il futuro,
nelle mani avrai l'opportunità
d'indirizzare la strada verso l'orizzonte che tu ami,
finalmente, sarai libero fra i popoli liberi,
intanto, io ti aspetterò cavalcando un nuovo verso
con una rosa fra le mani.


A Ximo Gimeno
Un dia tornaràs allà on vas deixar de ser
i veuràs que el camí va quedar bruscament interromput,
reconeixeràs els munts de sorra plens de brossa,
les llambordes oblidades cobertes de líquens,
les eines plenes d’òxid i escampades per tot arreu;
hauràs, aleshores, d’inventar-te el futur,
en les mans tindràs l’oportunitat
d’adreçar el camí cap a l’horitzó que tu estimes,
seràs a la fi lliure entre els pobles lliures,
mentrestant jo t’esperaré cavalcant un nou vers
amb una rosa en les mans.

******
Versió a l'italià d'Antoni Rovira Gonçals. Poema del llibre Correspondència de guerra de Manel Alonso i Català.