CRÓNICAS DESDE EL INFIERNO

La alegría en el país donde reina la falacia

provoca una extraña ceguera entre sus habitantes.

Mientras caen las virutas

de los fuegos artificiales, se exilia el pensamiento,

los predicadores laicos

dejan de escribir sus sermones desde la razón,

pues ahora solamente proclaman desde sus tronos mediáticos

el playback de un discurso dominante

que suministran las agencias de poder.

Las sonrisas y las carcajadas de la gente

en plena  orgía de la superficialidad

son la apática mueca

de una comunidad indolente que ha permitido

que los ladrones instalaran su cueva en los palacios del Gobierno.

Escribes por el silencio meditado de los días

en que se nos devolverá la esperanza.

Escribes la crónica de un carnaval de despropósitos

que vives desde el infierno.

Traducción al castellano de Manuel García Pérez. Poema de Manel Alonso i Català.

CRÔNICAS DO INFERNO

A alegria no país onde reina a falácia
provoca uma estranha cegueira nos seus habitantes.
Durante caem as lascas
dos fogos de artifício o pensamento crítico se exila,
os predicadores laicos
param de escrever sermões da razão
e agora só choram dos tronos mediáticos
o playback do discurso dominante
fornecido pelas agências do poder.
Os sorrisos e os risos da gente
justamente no meio da orgia da superficialidade
são a careta apática
duma comunidade insensível que permitiu
que os ladrões pusessem a caverna nos palácios do governo.

Escreves para o silêncio pensando num tempo
em que nos seja devolvida a esperança.
Escreves a crônica dum carnaval de despropósitos 
do inferno que habitas.

Tradução do poema Blai Fuentes Benito. Poema de Manel Alonso i Català.

CRONACHE DALL'INFERNO

L’allegria nel paese dove regna la

procura una strana cecità nei suoi cittadini.

Mentre cadono le scintille

dai fuochi d’artificio il pensiero critico va in esilio,

e i predicatori laici

smettono di scrivere sermoni della ragione

e adesso riescono soltanto a gridare dal pulpito dei mass media

il playback del discorso dominante

fornito dalle agenzie del potere.

I sorrisi e le risate della gente

in mezzo all'orgia della superficialità

sono la smorfia apatica

di una comunità insensibile che ha permesso

che i ladri facciano il loro covo nei palazzi del governo.

Scrivi per il silenzio, pensando a un tempo

in cui ci sia tornata la speranza.

Scrivi la cronaca di un carnevale di spropositi

dall'inferno che abiti.

****

Traduzione in italiano Antoni Rovira. Poema de Manel Alonso i Català.

"GEOGRAFIES" DE PERE ANTONI CANO

Diu Pere Antoni Cano en un dels seus poemes: «... la paraula en canvi és un pou infinit carregat de sorpreses». I tant, la primera sorpresa és que amb les paraules podem crear i recrear imatges que s’alcen sobre geografies reals o imaginades.

El món és des que naix el verb i l’ésser humà posa nom a totes les coses. La força dels mots evoca i convoca les imatges, i en el poema, amb l’ajuda dels adjectius, es modelen al gust sempre subjectiu del poeta. Pere Antoni Cano en sap d’aquesta força quasi màgica i l’empra per a bastir l’orografia del seu nou llibre de poesia, Geografies, (Editorial Germania, 2013) un recull de trenta poemes de vers lliure i d’extensió diversa, en el qual el seu autor esbossa un mapa en relleu del seu món.

Així, en els seus versos podem trobar la geografia que és la del seu paisatge més pròxim, el de la població on residix, per on passen trens sorollosos i dones que s’afanyen pel carril bici, on hi ha una gran ciutat pròxima amb la qual es manté una difícil relació i una mar present però sovint oblidada. De vegades aquesta geografia li servix com a excusa per a parlar-nos de qüestions com ara el nàixer i el morir, o el pas inefable del temps, altres pareixen el retrat d’un home que bada i se sap part del paisatge. Hi ha també la geografia del cos i els mapes ocults que conté i que vol desxifrar.

Al llarg de tot el llibre hi ha un cant a l’amistat, als petits instants de felicitat compartida. Tinc la sensació que la felicitat per a Cano és un fet necessàriament compartit o no és.

Hi ha la geografia del dolor i la tristesa, produïts pel buit d’una absència, el drama d’un accident o el testimoniatge de com la mort assalta un ésser humà i acaba amb la seua vida.

Hi ha un espai per a la reflexió sobre l’art, les idees, la política que va més enllà dels afers domèstics en què els valencians sovint incidim reiteradament d’una manera patològica, de vegades s’enfronta a això amb una certa ràbia i en altres amb ironia.

Hi ha, però, també, la geografia de la fantasia, que oferix com un regal als infants i que oculta el desig d’un nou temps on ens siga retornada l’esperança que els pirates de les finances i de la política ens han robat.

Pere Antoni Cano ha escrit alguns poemes amb el sabor d’una rondalla, una rondalla de vegades onírica, surrealista, es tracta dels poemes més llargs, aquells que fluïxen com un riu entre les terres de la poesia i la narrativa i que d’alguna manera les emparenta amb el seu llibre anterior per la necessitat de recerca de respostes a través del viatge o l’ús d’elements mítics.

Geografies és una invitació a passejar per l’univers personal d’un home que encara creu en la paraula.

‘EVEREST’, DE CARLES ENGUIX

Fa uns anys, llegint un d’eixos llibres de viatges sobre l’Himàlaia, em vaig quedar sobtat quan l’autor ens informava que l’edat mitjana dels membres que formaven les diverses expedicions de muntanyismes que hi havia al camp base de l’Everest era entre 45 i 55 anys, una edat que a molts ens pot sorprendre, ja que per a un esport tan dur com aquest creiem que potser necessitaríem les forces físiques d’una persona més jove. Per a pujar a l’Everest és cert que fan falta forces físiques, però també psíquiques i, sobretot, la voluntat, la necessitat de fer-ho, que potser no tenim, que ja no sentim a una certa edat, l’edat que té en l’actualitat el músic i escriptor Carles Enguix, que ens oferix en un recull de poemes, L'Everest (Editorial Germania. Alzira 2013), la seua experiència a l’Himàlaia 

Per a Enguix, l’Everest és la metàfora d’un viatge de fugida de la ciutat, la ciutat dels tòpics en mans d’una oligarquia urbanicida a la qual poc li interessen les vertaderes necessitats dels ciutadans. D’una vida encaixada entre les parets de la mediocritat i la insatisfacció; una vida de somnis oblidats. La necessitat del viatge naix de la pressura per desplegar les ales i desitjar emprendre un vol de llarg recorregut i no el trist vol gallinaci del constant autoengany quotidià. Un viatge a la recerca de la felicitat, eixe sentiment abstracte que cadascú entenem d’una manera. De la innocència que el pas del temps, com un tràiler, ens ha robat amb els seus enganys, amb els seus paranys.

El poeta Enguix, com tot creador, té la pretensió de buscar a través de la paraula i de la cançó la bellesa, una bellesa que a la ciutat no troba. La frustració per no trobar la bellesa li crea una necessitat espiritual i aquesta alhora li crea la necessitat física d’iniciar camí cap a paratges d’amples horitzons, més diàfans que el cau urbà on habita, per tal de descobrir un nou ritme vital.

A Carles en el seu viatge l’acompanya la memòria: una vella i gastada maleta on són els seus records, que l’ajudaran a repensar-se, a saber, amb més o menys exactitud, qui és i de quin llast li agradaria desprendre’s.

El camí de l’Everest també és l’espai per al descobriment. Encara que pareix que no ens queden continents, països, gents per descobrir, hi són i potser estaven tan a prop que no els véiem i hem hagut de distanciar-nos per a veure’ls. L’Everest també és l’espai per a mesurar les nostres forces, per a gaudir de nou del sabor de l’aventura, de la pau d’esperit, amb comunió amb la natura.

El camí cap a Ítaca de Carles és una fugida del personatge que som o ens han construït les circumstàncies i l’entorn per a retrobar-nos amb la persona que resta oculta sota la fotografia de carnet.

HISTÒRIA EN UNA CAIXA

Hui m’ha passat una cosa meravellosa. En alçar-me de dormir i baixar a la cuina, amb els somnis enganxats en la punta de les pestanyes (que encara, malgrat els anys que tinc, les conserve llargues, un tret familiar heretat de la meua mare), m’he trobat damunt de la taula una d’aquelles velles caixes de llanda que abundaven a cals meus pares. Encuriosit, l’he oberta sense saber si era jo el seu destinatari. Sóc un tafaner. Defecte potser d’ofici o de caràcter, no ho sé. En el seu interior he trobat un grapat de boletes de colors, de quan jugàvem al carrer aprofitant un forat en el paviment en aquell temps en què comptàvem les distàncies amb pam i gall. Dues monedes amb la cara del dictador, aquell que ho fou por la gracia de Dios en una, grande y libre. Mai no s’han escrit tantes mentides juntes en tan poc d’espai. Però això aleshores no ho sabia, els adults amb resignació canina ho silenciaven. Un parell de cromos de futbol de la lliga 70-71, del València CF, quan aquest equip era gran i era també una mica nostre perquè hi jugaven dos veïns del poble. També he trobat unes dècimes escrites en papers de colors. Versos d’un llaurador amb un cert prestigi literari a la vila, que imaginava el viatge d’un tal Sebastianet a la lluna. Versos que em mostraven una llengua que a l’escola ens ocultaven. El crit del Raimon escoltat una nit a la vorera de casa en el tocadiscos d’una jove estudianta de filologia italiana. També, com Raimon, he trobat les nits que ens passàvem caminant amics, hores iniciàtiques, de converses inacabables on buscàvem identitats personals. La tos amb la qual el meu pare, impenitent fumador, cada matí trencava l’alba. El somriure amb què la meua àvia em despertava cada matí per anar primer a escola i després a l’institut. Ella, sempre amb el davantal posat. De les butxaques treia els seus somriures, un caramel o una moneda amb la qual en donar-me-la em sentia l’amo de la botiga del costat de casa. El bolígraf de punta fina amb què vaig escriure el meu primer poema i la carta engroguida de comiat a la infantesa. Un mocador que encara guarda el perfum d’una llàgrima que em porta el record d’un capvespre en què temia que el pas del temps fera de nosaltres uns estranys.

He agafat la caixa per a pujar-la al despatx on treballe. En passar per davant de l’espill de l’entrada de casa, de reüll m’ha paregut veure que qui la portava era un adolescent de cabells llargs i no l’home de temples platejades que sóc jo. Ha estat el miratge del desig de tornar a estar, encara que siga durant uns breus minuts, amb aquell que vaig ser? No ho sé. He deixat la caixa sobre una prestatgeria, amb la idea de tindre-la a prop de mi i obrir-la per a retrobar-me quan m’ho demane l’ànima amb el xiquet i l’adolescent que portava el meu nom.

TRANSAMÈRICA D'IVAN CANET

Ivan Canet ens proposa en el seu primer llibre de poesia, Transamèrica (Editorial Germania, Alzira, 2013), un viatge pels Estats Units en cotxe, un viatge en el qual hem de dur poca roba en la maleta i els diners justos en la cartera per a sobreviure, ja que l’objectiu és navegar cremant quilòmetres i intentant viure al màxim. Un poemari on the road. Una col·lecció de postals en blanc i negre de ciutats, paratges i personatges peculiars. Com a bagatge, Ivan porta l’obra poètica d’alguns autors nord-americans de la generació beat i de la generació hippie, com ara John Berryman, Allen Ginsberg, Jack Kerouac (autor d’A la carretera), Adrienne Rich, o out-siders com ara Thom Gunn, escriptors que reflectixen el pensament del sud dels Estats Units com ara Robert Penn Waren, però també cantautors de la música pop nord-americana com ara Bob Dylan o Patti Smith.

A la carretera trobarem la vida i, en aturar-nos en cada ciutat, anirem ensopegant amb personatges de tota mena de pelatges, el tracte amb els quals ens donarà una visió diferent de la realitat. A les ciutats observarem fauna de tota mena com ara rates covardes, i ens entrebancarem en situacions que ens duran a la ràbia i a la soledat.

També en el poemari hi ha la reivindicació de la llibertat, una llibertat en minúscules oculta darrere de les llums de neó, una llibertat que naix de la necessitat de sentir-se amo del propi temps, dels propis sentiments i de les pròpies emocions.

Veurem com hi ha qui va a la recerca d’un espai vital d’acord amb la seua identitat individual que va construint malgrat tot, i sentirem el desig d’acompanyar-lo.

Assumirem l’encant dels somnis i el tast agre del desengany. Assistirem a la descoberta de la sexualitat, a la necessitat de contacte físic, de jugar sensualment amb els cossos i trobar calor humà i l’estima necessària per a omplir de nou el depòsit i continuar el camí.

Sovint veurem el paisatge des de la finestra d’un bar o d’una cafeteria on el protagonista espera un gest, una mirada que li canvie el rumb obtús del dia. La ràdio estarà sempre encesa, ja que la música és la companya inevitable a la carretera.

Transamèrica està ple d’homenatges ocults a obres literàries i a films com ara La mort a Venècia, amb la presència de Tadzio, jove objecte d’una passió malaltissa de desig, o personatges  com ara Martin Luther King, en un poema, Atlanta, en el qual reivindica el seu famós discurs I’ve got a dream, però que acaba portant cap al seu país parafrasejant una coneguda cançó de Lluís Llach, ja que el viatger, per molt ciutadà del món que es considere, per a ser-ho sempre ha de ser d’algun lloc.

Un viatge que va més enllà de l’espai geogràfic d’eixa nació de new people que és els Estats Units, un viatge que ens situa en la via per on ha circulat la millor poesia nord-americana del segle xx. Un homenatge a la cultura nord-americana de la qual Ivan es mostra com un gran coneixedor.