TU AS SOIF, MON AMI

IV

Tu as soif, mon ami, une terrible

soif qui a fait devenir une friche ta gorge.

Tu as un désir immense de l'eau fraiche, cristaline,

qui soit venue pour apaiser avec urgence

l'ardeur qui t’a échangé en raisins secs les mots.

Tu as soif, mon ami, et elle est la gargoulette chérie,

de sa bouche jaillissent de baisers et de mots liquides

qui viennent pour satisfaire un désir immense d’estime.

Tu as soif et elle est une source,

un lac où le désir fond dans l’amour.

IV

Tens set, amic, una set terrible

que ha convertit en un erm la teua gola.

Tens un desig immens d’aigua fresca, cristal·lina,

que vinga a apaivagar amb urgència

la cremor que t’ha convertit en panses els mots.

Tens set, amic, i ella és el cànter preuat,

de la seua boca brollen petons i paraules líquides

que vénen a sadollar un desig immens d’estima.

Tens set i ella és una deu,

un llac on el desig es desfà en l’amor.

*****

(Traduction: Emili Gil i Pedreño

Du recueil de poemès Quadern per a Joan de Manel Alonso i Català )

VALÈNCIA, CALIFÒRNIA

Senior i el Cor Brutal és una de les bandes valencianes amb un so en disc i en directe més clar, més personal i més reconeixedor. La seua música té les arrels posades a l’Amèrica del Nord, en el rock però també en el folk, unes sonoritats que ells són capaços de traslladar a València i a la llengua del país sense que perden ni una engruna d’autenticitat.

Hi ha uns quants factors que fan de Senior i el Cor Brutal tot un referent, en primer lloc la qualitat musical dels seus components, en segon lloc la veu personal i la manera d’interpretar de Miquel Àngel Landete, en tercer lloc la claredat del seu so, no estem davant d’una banda que es dedique a crear un mur de soroll elèctric on es perden la veu i els matisos sonors de tots i de cadascun dels instruments; tot el contrari: en les seues cançons els pianos, les harmòniques, les guitarres tenen un gran protagonisme, i això és sinònim de riquesa sonora.

Miquel Àngel Landete també és un gran lletrista, capaç tant de construir la metàfora més fina i brillant com de deixar caure un exabrupte contundent però ben enllaçat amb el conjunt de la cançó.

El seu darrer disc, València, Califòrnia està més a prop del folk que del rock. Són, exceptuant la cançó que dóna títol al treball, temes acústics, cançons a mig temps i balades construïdes amb el bategar de les cordes d’una guitarra, el percudir de les tecles d’un piano i el diàleg amb una harmònica.

És un disc amb cançons delicioses com ara «Ella plou», una gran cançó d’amor. Un treball on hi ha lentitud, un cert assossegament musical que no acaba de correspondre a unes lletres tocades d’ira, de dolor, de desencant, d’amargor, és com si Landete haguera volgut que se l’entenguera perfectament cada paraula dita, i que aquestes no es perderen diluïdes entre ritmes accelerats i guitarres cridaneres. És com si el poeta li haguera exigit al músic que passara a un segon terme, i encara que aparentment puga paréixer que li haja fet cas, no ha estat així, ja que el músic ha sabut embolcallar amb unes magnífiques melodies cadascuna de les cançons.

Dels dotze temes que conformen el disc, la lletra i la música són de Miquel Àngel Landete, excepte la música del tema que el tanca, que alhora és el més elèctric, «València, Califòrnia», en què han participat E. Martín, J.l. Tormo, R. Ferreiro, L. Martínez i el mateix Landete, i «El dia dels covards», que és una versió lliure d’una cançó d’un altre grup valencià amb una gran personalitat: Arthur Caravan.

València, Califòrnia és un treball ple de vida, d’il·lusió per viure en llibertat, i d’experiència vital on Senior i el Cor Brutal ens mostren una certa preocupació pel temps que ha de vindre, obscur com el carbó, que no és, com podria pensar-se, resultat de la crisi econòmica, sinó dels pal·liatius, dels correctius que la classe dirigent i dominant està aplicant per a eixir d’aquella. Hi ha en les seues cançons ansietat davant del futur i unes ganes terribles de fugir cap a un espai geogràfic on la recerca de la felicitat encara siga possible. Senior i el Cor Brutal són una colla de trobadors rebels que, malgrat tot, encara creuen en l’esperança, la seua fe i la seua música són el regal que ens deixen en cada nota i en cada paraula.

ANDREU VALOR, CANTANT SOTA LA PLUJA

Durant els darrers cinc anys hi ha hagut una expressió que des de qualsevol tribuna política o mediàtica se’ns ha repetit una i altra vegada fins que s’ha desgastat. L’expressió venia i ve a resumir-nos en una frase els estralls de la crisi, l’estafa planificada, en la qual estem immersos: «amb la que està caient». U, que és una mica ignorant, mira el cel i només veu caure la pluja, el que sí que sent, però és arran de sòl, com des de les diverses instàncies del poder polític li van passant la dalla a tots els drets individuals i col·lectius que tenia. A favor de l’expressió «amb la que està caient» diré que la pluja que ens cau és aigua contaminada de tristesa i desesperança, acompanyada de la pedra del populisme violent i barroer que ens agredix en el més íntim.

Conec u que afirma que els artistes tenen l’obligació de crear amb les seues obres paraigües per a protegir-nos de la pluja i oferir a la humanitat un raig lluminós d’esperança que ha de lluir amb intensitat malgrat la pluja que ens està caient a sobre, i que convertix amb la seua acidesa la roba que ens protegia en parracs.

El cantautor de Cocentaina Andreu Valor deu pensar igual que el meu conegut, i així ens ho confirma en el seu nou treball discogràfic, Malgrat la pluja. Un disc amb una gran intensitat lírica, en el qual Valor viatja des de la balada al rock, afegint-li també tocs de folk, de pop i fins i tot de rap, incorporant unes guitarres elèctriques que apareixen al bell mig de la cançó amb força alçant un crit solitari, elèctric ple de ràbia i de força melòdica.

Andreu Valor ha comptat en la producció, en els arranjaments, en les guitarres i fins i tot en la veu amb la complicitat i el saber fer d’Eduardo «Tata» Bates, la qual dota Malgrat la pluja d’una gran riquesa de so i de matisos.

També s’ha fet acompanyar en alguns temes per uns col·laboradors molt especials, com ara el veterà actor Juli Mira, que exercix de rapsode, el cantant Hugo Mas, amb qui fa un duet, els rapers Mireia i Andreu del grup Rapsodes, els glossadors mallorquins Mateu Xuri, Maribel Servera i Joan Toni Sunyer, així com el cor infantil de luxe conformat pels Pavortets, hereus directes del grup Carraixet.

El disc el conformen dotze cançons en les quals Andreu Valor ens diu que la vida és un camí ple de peatges excessivament cars, un camí en el qual podem defallir, però on cal refer-se constantment per a sobreviure i fer-ho amb alegria tot gaudint del present. Andreu es posiciona al llarg del disc d’una manera ferma davant de la desmemòria, de la crueltat, de la violència de gènere, contra la tortura dels animals, l’homofòbia i la hipocresia social. Ens parla i reivindica la dignitat dels ciutadans que estan patint en la seua pell les retallades que ens imposen els governants en educació, en sanitat, en drets com ara el que tenim al treball i a una vivenda digna, es posa al costat dels joves que es veuen obligats a emigrar, víctimes d’aquells que, tot aprofitant la crisi, ens roben el futur amb enganys. Ens recorda la força de l’amistat i de l’estima que es mantenen per damunt de la distància i el pas del temps.

Andreu no oblida en cap moment aquells que han lluitat, que lluiten i lluitaran pel reviscolament cultural, lingüístic i nacional del País Valencià. Dels pobles amb els quals estem agermanats. No oblida en el seu cant el drama que suposa per a les famílies els desnonaments, i ens recorda que la defensa de la llibertat, de la dignitat humana, de la democràcia real i no de la partitocràcia excrescència del franquisme que patim, es defensa amarrant amb força la por ja que el poder se n’aprofita de les nostres febleses per a imposar-se i esclavitzar-nos. També ens recorda que tot els drets dels quals gaudim els devem a la lluita i el sacrifici d’aquells que ens precediren i no podem de cap manera malmetre la seua herència.

Andreu Valor tanca Malgrat la pluja afirmant que hem de ser valents i continuar amb saviesa la recerca de la felicitat a pesar de tots els entrebancs que trobem pel camí.

RUBÉN DURÀ, EL DARRER CANTAUTOR VALENCIÀ

No és usual que en premsa es parle d’un cantautor que encara no ha gravat el seu primer disc. D’un cantautor que just comença a tindre una dotzena de cançons pròpies que combina amb unes quantes versions. Però l’aparició en l’escena musical valenciana de Rubén Durà ha sorprés els uns i els altres, ha sorprés per la seua veu i per la gran càrrega de sensibilitat i emotivitat que mostra a l’hora de compondre i interpretar les seues cançons.

Un nombre important de les primeres actuacions que ha fet Rubén Durà han estat vinculades al món del llibre, com a cloenda de presentacions d’obres a les biblioteques d’Antella i de la Societat Coral El Micalet de València, o a la llibreria 3i4 de la mateixa ciutat, en recitals de poesia com ara Deliris de lluna que s’organitza cada any a l’Horta Nord, els Sopars Estellés, o en l’homenatge al poeta Salvador Iborra durant la darrera Fira del Llibre de la ciutat de València. Aquesta vinculació al món literari, i en especial a la poesia valenciana actual, l’ha portat a musicar poemes de diversos autors com ara el ja esmentat Iborra, Xavier Alcàsser o el mateix autor d’aquesta columna.

Rubén Durà és el darrer cantautor del nou segle en una caravana encapçalada per Pau Alabajos, Andreu Valor, Sergi Contrí, Clara Andrés, Carles Pastor, Artur Àlvarez, i un llarg etcètera. Les seues cançons tenen influències de dos dels grans clàssics de la Nova Cançó, Raimón i Lluís Llach, d’alguns dels temes dels quals ha fet versions, com també n’ha fet de Partaka, Ovidi Montllor, Paco Muñoz, i jo destacaria, entre altres, les versions que ha fet d’Al vent del mestre de Xàtiva i Assumiràs la veus d’un poble, de Paco Muñoz.

En Rubén Durà, que va conformant amb solidesa una veu pròpia i diferenciada, també trobem en les seues cançons ecos de músics coetanis com ara Cesck Freixas, sobretot en cançons com ara Suor i ganes.

En l’actualitat i a punt d’entrar a l’estudi de gravació, Rubén Durà compta amb una maqueta penjada en internet: http://rubendura.bandcamp.com/. Es tracta de vuit cançons amb l’acompanyament de guitarra acústica i piano elèctric, enregistrades aquest mes d’octubre durant la presentació del darrer disc del grup de folk-rock Mox. Entre els vuit temes apareixen les dues versions abans esmentats i un pomell de cançons que ens parlen de lluita, d’amor, d’anhels i «de tots eixos regals que ens fa la vida», per dir-ho amb les seues paraules, entre els quals hi ha els poemes d’Alcàsser, Iborra i aquest que signa. També hi apareix la cançó Mireia, dedicada a una germana que va morir quan era una xiqueta víctima d’un càncer, una cançó que entre el cada vegada més nombrós públic que el segueix s’ha convertit en un himne.

Rubén Durà ha començat tot just el seu camí, per davant li queda molta faena a fer. Acabar de conformar la seua personalitat musical, que ja s’endevina poderosa, compondre noves cançons, sentir-se més còmode damunt de l’escenari i gravar aquest primer disc que els que el coneixem esperem ja amb una certa impaciència. 

LES PALIFONIES DELS MOX

Al poble de Puçol, a la comarca valenciana de l’Horta Nord, que és on aquest que escriu va fent entre llibres i cd’s, funciona des del 1997 una associació de grups musicals que porta com a nom L’Ampli. Una entitat que té com a objectius bàsics potenciar el desenvolupament dels músics de qualsevol estil.

D’aquesta associació formen part una vintena llarga de grups, entre els quals destaquen Cromañones, Àcids cookies, Kave Kanem, Infusió o Mox.

Aquests dies Mox acaba de publicar el seu segon àlbum, Palifonies. La banda, liderada per Vicent Redolat, ha pegat un canvi rotund al so que ens va oferir en el seu primer treball, Te la carregues, Xato!, on un mur de guitarres elèctriques feia que l’oient tinguera la sensació que a la veu del cantant no se li donava el protagonisme que es mereixia.

Ara, a més d’algun canvi en la formació, han obert una intensa col·laboració amb el músic Josep Sebastià, membre dels grups Escandall, Dolçainers de Puçol, i Urbàlia Rurana, el qual junt a Xampo Llobat va col·laborar amb el grup de Mataró La Coixinera en aquell disc de folk-rock carregat d’energia que duia com a títol Titànic.

Josep Sebastià els ha acostat al folk i al cant d’estil, component amb ells marineries, porrots, riberenques, garrotins, l’1 i el 2, marxes mores, etc, amb un so electrificat però que no oculta les veus. Sebastià ha aportat a més el toc exquisit de la seua dolçaina, així com la seua veu en els cors.

Els Mox també han comptat amb la col·laboració d’Antoni Rojas, un cantant provinent del món del cant d’estil a qui Redolat sovint deixa o compartix el protagonisme en molts temes. Els duets que fan els dos estan ben equilibrats i el seu encert és la contraposició dels timbres de veu i fins i tot el de les diverses tradicions de les quals partixen ambdós.

Les lletres de la banda, adequades a les regles que marquen les modalitats del cant d’estil, i amb un toc folk, continuen sent directes, rebels, sense concessions a allò políticament correcte, i de tant en tant peguen un colp de puny damunt la taula, com ara en L’albà antireivindicativa, on els Mox ens diuen que ja estan cansats de defendre obvietats, de justificar per què canten en valencià i responen: «Com collons havia de cantar! Si és la forma en què pense i a més és la forma en la qual pense i m’han ensenyat a parlar». Però aquells que dirigixen la societat valenciana són especialistes en posar en dubte les obvietats, què hi anem a fer, si a més tenen la paella pel mànec.

Els Mox també obrin un espai per a la nostàlgia de la infantesa: Carrer Palau, amb ritmes de l’u i el dos, l’amor o a fer crides a la revolució. Nou temes en total, vuit dels quals cantats en valencià i un en francés: Motivé! (Le Chant des Partisans), que se suma al cant rebel, inconformista i fins i tot revolucionari d’una banda que, com diria Vicent Andrés Estellés, fuig «de cap vel·leïtat de vedette».

RAFA XAMBÓ S'ATREVIX AMB SHAKESPEARE

La darrera vegada que vaig saber de l’encontre d’interessos creatius entre el poeta i traductor lleidatà Txema Martínez Inglès i el cantautor d’Algemesí Rafa Xambó fou amb les cançons Dedicat i Bales incloses en el disc Cançons de la memòria trista. La primera, amb sonoritats llatines, i la segona amb un so urbà que em recordava d’alguna manera el novaiorquès Lou Reed. A les cançons de Xambó els passa això, que encara que és hereu directe de la nova o novíssima cançó, hi trobem vestigis de músiques de diferent origen unides per una veu molt personal.

Ara, de nou Txema Martínez i Rafa Xambó tornen a confluir en un projecte musical, un projecte que té com a protagonista, novament, la poesia. El darrer any la poesia i, en concret, la de Vicent Andrés Estellés ha estat la protagonista en el panorama musical valencià, on ha arribat fins i tot a crear una certa inflació. Beneïda inflació!

El tàndem Xambó-Martínez fa una aposta gens habitual entre els nostres músics, amb dotze sonets de William Shakespeare traslladats a la nostra llengua amb eficàcia, intel·ligència i sensibilitat per Martínez, sota el títol T’estimo tant. Sonets de Shakespeare (Comboi records).

Dels dotze sonets, quatre estan magníficament recitats amb un fons musical compost pel pianista Salva Vàzquez (Sonets 128 i 144) i el violoncel·lista Matthieu Saglio (Sonets 23, 147), dos dels músics que acompanyen Xambó al llarg de tot el disc. La resta són cançons la música de les quals ha estat composta per Rafa Xambó.

Xambó ens oferix de bell nou un disc acústic, encara recorde i de tant en tant gaudisc del seu 7 acústics, en el qual s’acompanya per la seua guitarra, el piano de Vàzquez, el violoncel de Saglio i en els sonets 75 i 119 per la guitarra de Carles Carrasco.

Al llarg de tot el treball ens brinda sonoritats de diferents orígens, algunes properes a la cançó francesa o italiana, altres a la diverses músiques nord-americanes, sobretot del jazz. Escoltant T’estimo tant. Sonets de Shakespeare he trobat un Rafa Xambó més sòlid que mai, en alguns moments brillant, sempre conscient de la gran responsabilitat que ha adquirit només per treballar amb els textos d’un clàssic universal com és Shakespeare. També l’he trobat més segur davant del micròfon i en alguns moments agosarat, com en l’arriscada cançó sobre el sonet 127. També més madur i musicalment ben acompanyat.

T’estimo tant. Sonets de Shakespeare ha estat gravat a València als estudis de Comboi Records i ha comptat amb la col·laboració postmortem d’Andreu Alfaro, els hereus del qual han cedit un dels seus dibuixos per a il·lustrar la portada.

Una joia poeticomusical per a immenses minories, una manera diferent per als qui temen tant als llibres de poesia d’acostar-se als sonets d’un monstre de les lletres. Un luxe cultural per a un país que està a un pas de la suspensió de pagaments, immers en una crisi econòmica i de valors, on els atacs castiguen amb constància i perseverança obscena la seua llengua i cultura. Una resposta a les agressions culta, elegant, universal, magnífica, d’un home que no tem la lluita cos a cos contra la immoralitat i que ha estat lluitant des de les barricades de la paraula contra aquells que neguen el diàleg democràtic.

Un gaudi per als sentits que no podem deixar passar.

UN BREU EN EL PERIÒDIC

Dijous passat una patrulla de la guàrdia civil de trànsit, en un control situat en una redona de la localitat d’Almenara, va detindre un home per parlar en vers. L’individu, de mitjana edat, natural de Burjassot i que atén a les inicials de VAE, després de ser requerit pels agents que s’adreçara a ells en prosa i negar-se reiteradament a fer-ho, va ser retingut durant un parell d’hores i acusat posteriorment de desobediència a l’autoritat.

Denunciats els fets davant de l’opinió pública per part del protagonista, així com per diversos partits i associacions, el portaveu de Poetes per la Democràcia, Francesc Mompó, en el seu to habitual ha exigit al ministre d’Interior, el novel·lista Vargas Llosa, que ature d’una vegada i per totes la persecució que patixen els poetes en aquest país:

Cansats estem

que es menyspreen

els nostres drets.

El cas ha passat a mans de l’Audiència de Castelló.