ELS POESONS DE RAFAEL ESTRADA

En la persona del riberenc Rafael Estrada Puertos confluïxen tres grans passions, la docència, la música i la poesia. La relació del nostre protagonista amb les dues darreres és, per dir-ho d’alguna manera, bilateral i intensa, com a receptor entés (oient i lector) i com a creador. Estrada, en el seu darrer treball discogràfic, Poesons, un cedé amb cinc cançons que acompanya el seu llibre de poesia Ombres de memòria incerta, trau a la superfície aquests tres grans interessos personals per a oferir-nos un treball ric en sonoritats, eclèctic i amb grans dosis de lirisme. De les cinc cançons que el conformen, quatre són poemes d’autors com ara Vicent Andrés Estellés, Marc Granell i Josep Manel Vidal, aquest últim també ha col·laborat en el disc amb la seua veu de rapsode experimentat en la cançó Metamorfosi.

En Poesons hi ha dos temes dedicats als més menuts i on aquests prenen protagonisme a través dels cors, concretament en la nova versió de Moreneta del meu cor i en l’abans esmentada Metamorfosi, on la veu dels infants juga amb la veu del rapsode, la del mateix Estrada i un cor de veu femenines, conformat per Lina Reig, Mònica Salvador i Àngels Vidal, solista del grup Barbaritats.

Els disc s’enceta amb La paraula esperança, un tema magníficament interpretat a duet amb el cantautor de Cocentaina Andreu Valor, una de les veus que participen en el darrer tall del disc Seràs el rent, junt a Josep Gimeno “Botifarra” i Josep Nadal de La Gossa Sorda.

També hi ha un cant per al combat, Un dia tornaràs allà on deixares de ser, amb uns arranjaments i un tractament musical allunyats del so més clàssic de l’anomenada cançó protesta i més pròxims a la música d’arrel negra anglosaxona.

Els arranjaments i la direcció musical han estat a càrrec de l’experimentat Pau Chafer, que també toca els teclats. La producció i el so del disc són bons. Un disc que ens parla de les diverses vessants i afectes d’un home amb una veu sòlida i potent, amb una gran sensibilitat. 

Un home que, seguint el solc dels seus estimats Joan Manuel Serrat i Paco Muñoz, hauria d’oferir-nos de tant en tant algun espectacle, algun treball discogràfic pensat per als infants, estic segur que ho faria molt bé, té capacitat i sensibilitat de sobres.

Un dels grans defectes de Poesons és que a l’oient se li fa curt.

SUR LE TAPIS VERT

XVI

Sur le tapis vert, sautent les dés du destin

et soudain, tout prend un autre relief:

la luminosité du ciel est plus transparent,

les battements deviennent plus intenses,

capture le regard les plus moindres détails

et les magnifie.

Tandis que les dés ivres

trébuchent et  roulent

une fois après l'autre

et rien ne semble les arrêter,

tu ignores si vous voulez quelqu'un pour les arrêter.

Le chance t'attend.

Devez-toi faire confiance.

XVI

Salten sobre el tapet els daus del destí                                                           

i de sobte tot pren un altre relleu:                                        

la lluminositat del cel és més diàfana,                                   

els batecs del cor es fan més intensos,                                 

la mirada capta fins el detall més petit                                 

 i el magnifica.                                                                     

Mentre els daus ebris                                                           

ensopeguen i redolen                                                           

una i una altra vegada                                                         

i no res sembla aturar-los,                                                      

ignores si vols que algú els ature.                                     

La ventura t’espera.                                                         

Confia en ella.                          

*****

(Traduction: Manuel Bellver Bayo

Du recueil de poemès Quadern per a Joan de Manel Alonso i Català )      

CURACIÓ D'ÚLTIMA HORA

La família, conservadora ella en la seua totalitat, vist com evolucionava el malalt, havia cridat el sacerdot, un home amb idees preconciliars i de la mateixa secta catòlica que ells. El cap de família sabia que li quedaven poques hores de vida i volia, com la resta, salvar la seua ànima de les urpes del diable.

El malalt havia estat considerat durant anys una ovella negra, un descarrilat, un pervertit i un desviat.

Cerimoniós, el sacerdot, mentre deia unes oracions en llatí, s’acostà al llit on jeia aquell. Li féu, amb uns olis, el senyal de la creu en el front i després li va traure de damunt la roba del llit. Aleshores aparegué un cos quasi nu, esquelètic, demacrat per la llarga i cruel malaltia. El sacerdot li va palpar el cos fins que davall l’axil·la va trobar una ploma amb els colors de l’arc de sant Martí. La va extraure amb força i perícia, alhora que s’aclamava a Déu. Després, sobre la ferida, li aplicà un ungüent beneït.

El malalt va morir unes hores més tard, heterosexual com mai no ho havia estat.

TU AS SOIF, MON AMI

IV

Tu as soif, mon ami, une terrible

soif qui a fait devenir une friche ta gorge.

Tu as un désir immense de l'eau fraiche, cristaline,

qui soit venue pour apaiser avec urgence

l'ardeur qui t’a échangé en raisins secs les mots.

Tu as soif, mon ami, et elle est la gargoulette chérie,

de sa bouche jaillissent de baisers et de mots liquides

qui viennent pour satisfaire un désir immense d’estime.

Tu as soif et elle est une source,

un lac où le désir fond dans l’amour.

IV

Tens set, amic, una set terrible

que ha convertit en un erm la teua gola.

Tens un desig immens d’aigua fresca, cristal·lina,

que vinga a apaivagar amb urgència

la cremor que t’ha convertit en panses els mots.

Tens set, amic, i ella és el cànter preuat,

de la seua boca brollen petons i paraules líquides

que vénen a sadollar un desig immens d’estima.

Tens set i ella és una deu,

un llac on el desig es desfà en l’amor.

*****

(Traduction: Emili Gil i Pedreño

Du recueil de poemès Quadern per a Joan de Manel Alonso i Català )

VALÈNCIA, CALIFÒRNIA

Senior i el Cor Brutal és una de les bandes valencianes amb un so en disc i en directe més clar, més personal i més reconeixedor. La seua música té les arrels posades a l’Amèrica del Nord, en el rock però també en el folk, unes sonoritats que ells són capaços de traslladar a València i a la llengua del país sense que perden ni una engruna d’autenticitat.

Hi ha uns quants factors que fan de Senior i el Cor Brutal tot un referent, en primer lloc la qualitat musical dels seus components, en segon lloc la veu personal i la manera d’interpretar de Miquel Àngel Landete, en tercer lloc la claredat del seu so, no estem davant d’una banda que es dedique a crear un mur de soroll elèctric on es perden la veu i els matisos sonors de tots i de cadascun dels instruments; tot el contrari: en les seues cançons els pianos, les harmòniques, les guitarres tenen un gran protagonisme, i això és sinònim de riquesa sonora.

Miquel Àngel Landete també és un gran lletrista, capaç tant de construir la metàfora més fina i brillant com de deixar caure un exabrupte contundent però ben enllaçat amb el conjunt de la cançó.

El seu darrer disc, València, Califòrnia està més a prop del folk que del rock. Són, exceptuant la cançó que dóna títol al treball, temes acústics, cançons a mig temps i balades construïdes amb el bategar de les cordes d’una guitarra, el percudir de les tecles d’un piano i el diàleg amb una harmònica.

És un disc amb cançons delicioses com ara «Ella plou», una gran cançó d’amor. Un treball on hi ha lentitud, un cert assossegament musical que no acaba de correspondre a unes lletres tocades d’ira, de dolor, de desencant, d’amargor, és com si Landete haguera volgut que se l’entenguera perfectament cada paraula dita, i que aquestes no es perderen diluïdes entre ritmes accelerats i guitarres cridaneres. És com si el poeta li haguera exigit al músic que passara a un segon terme, i encara que aparentment puga paréixer que li haja fet cas, no ha estat així, ja que el músic ha sabut embolcallar amb unes magnífiques melodies cadascuna de les cançons.

Dels dotze temes que conformen el disc, la lletra i la música són de Miquel Àngel Landete, excepte la música del tema que el tanca, que alhora és el més elèctric, «València, Califòrnia», en què han participat E. Martín, J.l. Tormo, R. Ferreiro, L. Martínez i el mateix Landete, i «El dia dels covards», que és una versió lliure d’una cançó d’un altre grup valencià amb una gran personalitat: Arthur Caravan.

València, Califòrnia és un treball ple de vida, d’il·lusió per viure en llibertat, i d’experiència vital on Senior i el Cor Brutal ens mostren una certa preocupació pel temps que ha de vindre, obscur com el carbó, que no és, com podria pensar-se, resultat de la crisi econòmica, sinó dels pal·liatius, dels correctius que la classe dirigent i dominant està aplicant per a eixir d’aquella. Hi ha en les seues cançons ansietat davant del futur i unes ganes terribles de fugir cap a un espai geogràfic on la recerca de la felicitat encara siga possible. Senior i el Cor Brutal són una colla de trobadors rebels que, malgrat tot, encara creuen en l’esperança, la seua fe i la seua música són el regal que ens deixen en cada nota i en cada paraula.

ANDREU VALOR, CANTANT SOTA LA PLUJA

Durant els darrers cinc anys hi ha hagut una expressió que des de qualsevol tribuna política o mediàtica se’ns ha repetit una i altra vegada fins que s’ha desgastat. L’expressió venia i ve a resumir-nos en una frase els estralls de la crisi, l’estafa planificada, en la qual estem immersos: «amb la que està caient». U, que és una mica ignorant, mira el cel i només veu caure la pluja, el que sí que sent, però és arran de sòl, com des de les diverses instàncies del poder polític li van passant la dalla a tots els drets individuals i col·lectius que tenia. A favor de l’expressió «amb la que està caient» diré que la pluja que ens cau és aigua contaminada de tristesa i desesperança, acompanyada de la pedra del populisme violent i barroer que ens agredix en el més íntim.

Conec u que afirma que els artistes tenen l’obligació de crear amb les seues obres paraigües per a protegir-nos de la pluja i oferir a la humanitat un raig lluminós d’esperança que ha de lluir amb intensitat malgrat la pluja que ens està caient a sobre, i que convertix amb la seua acidesa la roba que ens protegia en parracs.

El cantautor de Cocentaina Andreu Valor deu pensar igual que el meu conegut, i així ens ho confirma en el seu nou treball discogràfic, Malgrat la pluja. Un disc amb una gran intensitat lírica, en el qual Valor viatja des de la balada al rock, afegint-li també tocs de folk, de pop i fins i tot de rap, incorporant unes guitarres elèctriques que apareixen al bell mig de la cançó amb força alçant un crit solitari, elèctric ple de ràbia i de força melòdica.

Andreu Valor ha comptat en la producció, en els arranjaments, en les guitarres i fins i tot en la veu amb la complicitat i el saber fer d’Eduardo «Tata» Bates, la qual dota Malgrat la pluja d’una gran riquesa de so i de matisos.

També s’ha fet acompanyar en alguns temes per uns col·laboradors molt especials, com ara el veterà actor Juli Mira, que exercix de rapsode, el cantant Hugo Mas, amb qui fa un duet, els rapers Mireia i Andreu del grup Rapsodes, els glossadors mallorquins Mateu Xuri, Maribel Servera i Joan Toni Sunyer, així com el cor infantil de luxe conformat pels Pavortets, hereus directes del grup Carraixet.

El disc el conformen dotze cançons en les quals Andreu Valor ens diu que la vida és un camí ple de peatges excessivament cars, un camí en el qual podem defallir, però on cal refer-se constantment per a sobreviure i fer-ho amb alegria tot gaudint del present. Andreu es posiciona al llarg del disc d’una manera ferma davant de la desmemòria, de la crueltat, de la violència de gènere, contra la tortura dels animals, l’homofòbia i la hipocresia social. Ens parla i reivindica la dignitat dels ciutadans que estan patint en la seua pell les retallades que ens imposen els governants en educació, en sanitat, en drets com ara el que tenim al treball i a una vivenda digna, es posa al costat dels joves que es veuen obligats a emigrar, víctimes d’aquells que, tot aprofitant la crisi, ens roben el futur amb enganys. Ens recorda la força de l’amistat i de l’estima que es mantenen per damunt de la distància i el pas del temps.

Andreu no oblida en cap moment aquells que han lluitat, que lluiten i lluitaran pel reviscolament cultural, lingüístic i nacional del País Valencià. Dels pobles amb els quals estem agermanats. No oblida en el seu cant el drama que suposa per a les famílies els desnonaments, i ens recorda que la defensa de la llibertat, de la dignitat humana, de la democràcia real i no de la partitocràcia excrescència del franquisme que patim, es defensa amarrant amb força la por ja que el poder se n’aprofita de les nostres febleses per a imposar-se i esclavitzar-nos. També ens recorda que tot els drets dels quals gaudim els devem a la lluita i el sacrifici d’aquells que ens precediren i no podem de cap manera malmetre la seua herència.

Andreu Valor tanca Malgrat la pluja afirmant que hem de ser valents i continuar amb saviesa la recerca de la felicitat a pesar de tots els entrebancs que trobem pel camí.

RUBÉN DURÀ, EL DARRER CANTAUTOR VALENCIÀ

No és usual que en premsa es parle d’un cantautor que encara no ha gravat el seu primer disc. D’un cantautor que just comença a tindre una dotzena de cançons pròpies que combina amb unes quantes versions. Però l’aparició en l’escena musical valenciana de Rubén Durà ha sorprés els uns i els altres, ha sorprés per la seua veu i per la gran càrrega de sensibilitat i emotivitat que mostra a l’hora de compondre i interpretar les seues cançons.

Un nombre important de les primeres actuacions que ha fet Rubén Durà han estat vinculades al món del llibre, com a cloenda de presentacions d’obres a les biblioteques d’Antella i de la Societat Coral El Micalet de València, o a la llibreria 3i4 de la mateixa ciutat, en recitals de poesia com ara Deliris de lluna que s’organitza cada any a l’Horta Nord, els Sopars Estellés, o en l’homenatge al poeta Salvador Iborra durant la darrera Fira del Llibre de la ciutat de València. Aquesta vinculació al món literari, i en especial a la poesia valenciana actual, l’ha portat a musicar poemes de diversos autors com ara el ja esmentat Iborra, Xavier Alcàsser o el mateix autor d’aquesta columna.

Rubén Durà és el darrer cantautor del nou segle en una caravana encapçalada per Pau Alabajos, Andreu Valor, Sergi Contrí, Clara Andrés, Carles Pastor, Artur Àlvarez, i un llarg etcètera. Les seues cançons tenen influències de dos dels grans clàssics de la Nova Cançó, Raimón i Lluís Llach, d’alguns dels temes dels quals ha fet versions, com també n’ha fet de Partaka, Ovidi Montllor, Paco Muñoz, i jo destacaria, entre altres, les versions que ha fet d’Al vent del mestre de Xàtiva i Assumiràs la veus d’un poble, de Paco Muñoz.

En Rubén Durà, que va conformant amb solidesa una veu pròpia i diferenciada, també trobem en les seues cançons ecos de músics coetanis com ara Cesck Freixas, sobretot en cançons com ara Suor i ganes.

En l’actualitat i a punt d’entrar a l’estudi de gravació, Rubén Durà compta amb una maqueta penjada en internet: http://rubendura.bandcamp.com/. Es tracta de vuit cançons amb l’acompanyament de guitarra acústica i piano elèctric, enregistrades aquest mes d’octubre durant la presentació del darrer disc del grup de folk-rock Mox. Entre els vuit temes apareixen les dues versions abans esmentats i un pomell de cançons que ens parlen de lluita, d’amor, d’anhels i «de tots eixos regals que ens fa la vida», per dir-ho amb les seues paraules, entre els quals hi ha els poemes d’Alcàsser, Iborra i aquest que signa. També hi apareix la cançó Mireia, dedicada a una germana que va morir quan era una xiqueta víctima d’un càncer, una cançó que entre el cada vegada més nombrós públic que el segueix s’ha convertit en un himne.

Rubén Durà ha començat tot just el seu camí, per davant li queda molta faena a fer. Acabar de conformar la seua personalitat musical, que ja s’endevina poderosa, compondre noves cançons, sentir-se més còmode damunt de l’escenari i gravar aquest primer disc que els que el coneixem esperem ja amb una certa impaciència.