CANVI DELS ÀNGELS

El poeta de Silla Ivan Brull, autor dels magnífics poemaris Cantaments, amb el qual va obtindre el XIII Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal-Ciutat de Sagunt, i Guia de perduts, acaba de donar un arriscadíssim triple salt (no sé si) mortal en la seua carrera com a creador i li ha afegit a la seua tasca de poeta la de modern joglar amb la publicació d’un primer treball discogràfic, Canvi dels àngels. Un treball en què ha tingut com a referents cantautors com ara el canadenc Leonard Cohen, de qui pren la manera vellutada i càlida de cantar, amb una veu greu que ens mussita seductora a cau d’orella uns versos carregats de lirisme.

Ivan Brull és un home intel·ligent, amb una gran sensibilitat, un seductor que t’atrapa des de la seua aparent humilitat. En aquesta nova aventura creativa s’ha fet acompanyar per músics experimentats com ara Bernat Pellicer, Àlvar Carpi, Toni Torregrossa (Urbàlia Rurana), Carlos Carrasco i molts més, que han sabut acotxar-lo correctament dotant les cançons d’una sonoritat rica en matisos.

Canvi dels àngels el conformen catorze temes, la música i la lletra de les quals són del mateix Ivan Brull. Les seues no són simples lletres de cançons, realment són poemes amb tota la càrrega i intensitat que atorguen les metàfores i la riquesa lèxica que només un bon poeta sap emprar amb contenció en els seus versos sense semblar un ajuntaparaules pretensiós.

Música d’autor, amb clares influències del pop-rock i del folk-rock, també amb algun toc de jazz, hem parlat abans de Leonard Cohen, però també apareixen ecos de Bob Dylan i de Tom Waits entre altres. Un disc amb un so amable, acollidor, cuidat, capaç de crear una atmosfera íntima, propícia per a les confessions i les complicitats, en aquest sentit arriba a la quota més alta amb la cançó Tot s’ha acabat. Un disc on el joglar ens parla d’allò que sempre ens han parlat els poetes: de l’amor, del desamor, de les coses grans i petites que fan que valga la pena sobreviure a la desfeta quotidiana, de la vida...

Les guitarres elèctriques es barregen amb les acústiques amb els instruments de corda i els teclats, tot creant peces delicioses com ara Cançó per a Raquel, amb un ritme tan personal que ens transporta a l’altra banda de la Mediterrània. O Darrer home del planeta, amb eixe color musical que ens fa viatjar fins les planures del Mig Oest americà i on el cantant inquirix una vegada i una altra el darrer home del planeta sobre els seus vertaders sentiments. O Mortals, on fa un duet molt ben aconseguit amb Ana Gómez, en el qual es contraposen la veu masculina i la femenina dialogant al llarg de la cançó fins que arriba la tornada i compartixen l’espai sonor, una tornada apegalosa amb suggerències oníriques.

En aquesta nova aventura creativa, l’aparentment home tranquil Ivan Brull, s’ha jugat, com es diu d’una manera col·loquial, el bigot. Només la seua determinació, el seu talent i el fet de saber gestionar correctament les seues qualitats vocals i la seua capacitat creativa per a jugar amb el llenguatge l’han fet eixir-ne guanyador, i és una sort que compartim amb ell.

VENT D CABYLIA

Vent d Cabylia és la capçalera d’un blog en el qual el doctor en Història Vicent Baydal escriu sobre el passat del poble valencià. Vent d Cabylia, en realitat, és un anagrama format per les lletres del nom i primer cognom de Baydal.

L’editorial Llibres de la Drassana acaba de publicar, amb un pròleg del professor Alexandre Serrano, vint-i-sis articles on Baydal d’una manera amena i sovint didàctica ens descobrix moments, escenes i personatges del passat valencià sota aquest mateix títol, Vent d Cabylia. Històries de la història dels valencians. Vint-i-sis càpsules que barregen dades històriques, opinió i reflexió personal amb l’objectiu d’oferir dades per a un diàleg fructífer entre les diverses maneres d’entendre el valencianisme.

Els articles de Baydal, a més de furonejar en el passat, estan pensats buscant una projecció des de la història, un paral·lelisme amb escenes i escenaris de l’actualitat valenciana, i arriben a conclusions que incomoden el lector i l’obliguen a moure’s en una direcció o altra.

Es tracta, manllevant les paraules de Vicent Salvador, d’un tebeo per a intel·lectuals, un tebeo força entretingut que pel llenguatge emprat, una prosa àgil sense tecnicismes d’investigador universitari, el fa també apte per a qualsevol lector amb una mínima cultura general i amb un cert interés per la història d’aquest petit i provincià país que en un temps fou un regne envejat.

Vicent Baydal no defuig cap tema, per controvertit i intranscendent que puga paréixer. Entra amb elegància i seguretat en debats que són fins i tot presents en les barres dels bars del país. N’hi ha que veure com ens agrada discutir a València i comarques en una barra de bar de qüestions tan complicades com ara la filologia o el sexe dels àngels. I ens agrada fer-ho d’una manera vehement, quan no visceral. Vicent Baydal ho fa amb passió, però evitant la visceralitat, que no és sinó un parany de la ignorància, i n’extrau conclusions si més no sorprenents, com ara que el blau en l’escut del València CF mai no va ser una qüestió important fins que va esclatar allò que ell, com altres, anomenen la batalla de València i que a mi m’agrada dir-ho d’una altra manera.

Vicent Baydal, en aquest Vent d Cabylia, demostra una voluntat de desemmascarar falsos mites i trencar tòpics que hem arrossegat durant segles els valencians, i ho fa buscant el seu origen, explicant-lo i tot seguit contraposant-lo amb dades amb diverses realitats, com ara aquell que diu que els valencians som molls i folls.

En tots els textos de Baydal hi ha dues qüestions transversals. Per una banda, una gran estima pel país, la llengua, la gent, els costums i tradicions, la cultura i, com no, la història dels valencians. I per una altra, la recerca del consens que ell creu imprescindible per al progrés del país. Un consens que partix del coneixement del passat per aconseguir amb unitat fer front als grans esculls que com a poble ens reserva el futur.

QUINZE CANÇONS COM UN RAM DE FLORS

Anselm Martí, un home que a finals de la dècada dels huitanta i primers anys noranta va ser cantant i guitarra del grup Situació Extrema (la primera banda que introduïx la dolçaina en el rock), ha tornat als escenaris i als estudis de gravació per tal d’oferir-nos el seu primer treball discogràfic en solitari sota el nom artístic de Martí Jover.

En la portada d’aquest primer cedé no apareixen, al costat d’una fotografia del seu rostre realitzada per Carlos «Fletxa», més que les inicials M J, no sé si com a títol o com una signatura de l’autor. Així doncs, MJ ha estat gravat i masteritzat a l’Estudi 14 i recull quinze de les més de trenta cançons que durant el període que va del 2011 al 2012 Martí va estar treballant. Són huitanta minuts de cançons amb notables influències del rock, el jazz, el blues, el country, la bossa nova, el bolero, la cançó d’autor i fins i tot la música tradicional valenciana, aquesta darrera es fa notar sobretot en temes com ara Raboseta, ix del cau.

Quinze cançons amb una base musical rica, amb uns arranjaments cuidats en què una veu càlida interpreta unes lletres carregades de sensibilitat, alhora que dialoga amb un instrument solista, quan és la guitarra se li nota que el seu mestre ha estat Mark Knopfler.

Martí Jover es definix com a cantautor, però, des del meu humil punt de vista, les seues cançons estan molt allunyades del prototip de cantautor que els valencians estem acostumats a veure i escoltar. La seua manera d’escriure les cançons, d’arranjar-les, d’interpretar-les, no té res en comú amb la cançó francesa, la italiana i la sud-americana que tanta petjada han deixat en el repertori i l’actitud a l’escenari dels nostres cantautors.

Martí Jover s’ha nodrit majoritàriament de la música anglosaxona, i no estic pensant en Joan Baez o Pete Seeger, sinó en B.B. King, Eric Clapton, Dire Straits... Les seues cançons no li deuen res al crit raimonià, al magnífic i versàtil histrionisme de l’Ovidi, al sabor mediterrani de Paco Muñoz, Lluís “El Siforner” o Miquel Gil, a la denúncia de Pau Alabajos i Feliu Ventura, sinó que s’acosta més a la manera d’entendre la música de Remigi Palmero, Òscar Briz, Carles Pastor, Carles Enguix fins i tot, junt amb els diversos ecos que li he pogut escoltar, he trobat els d’Hilario Camacho.

Jover ha construït el seu disc amb tendresa, ofici i passió, un disc de ritme pausat, vellutat en algun moment, que invita a relaxar-nos, a pegar-li una puntada de peu a l’estrés i escoltar sossegadament, a agafar la parella en una abraçada i dansar dibuixant moviments sensuals i suggeridors.

Quinze cançons magnífiques que aquest cantautor de Cocentaina ens oferix com un ram de flors per alegrar-nos el dia. Gràcies, doncs.

"Costumari de records" de Sergi Durbà

D’un temps ençà estem assistint a un fenomen interessant: textos literaris o no que han anat generant-se en l’immens oceà digital, ja siguen contes, articles, poemes o receptes culinàries, que fan, de colp i volta, el salt a l’espai físic, un altre oceà que també sembla inesgotable, vull dir el món del paper imprés. Qualifique el fenomen d’interessant perquè els proselitistes de tota mena d’aparells lectors que preconitzaven la desaparició del llibre en paper no havien vist vindre la jugada. Fa uns pocs mesos a València fins i tot hem pogut assistir perplexos i a un mateix temps esperançats, a l’aparició del primer número en paper d’una revista musical, el públic de la qual és majoritàriament jove, Sons de Xaloc, una revista que fins aleshores només podíem llegir en pantalla.

Entre els diversos artefactes literaris provinents de l’oceà digital que ens ha portat la primavera en format de paper està el llibre Costumari de records (Editorial 3i4, València 2015), de l’escriptor morvedrí Sergi Durbà. Es tracta d’un recull d’articles provinents del seu blog Costumari Durbà on l’autor, des d’una òptica valencianista, antiglobalitzadora i conservacionista, reflexiona sobre allò que els nous (que no bons) temps s’estan emportant. Sergi Durbà ha organitzat aquest segon llibre seu com si d’un diccionari es tractara. Els seus articles són deutors en part del Costumari valencià de Bernat Capó (Edicions Bullent), però també dels escrits de Joan Fuster i Josep Pla.

La mirada de Sergi Durbà està tocada per un cert romanticisme i per una voluntat expressa d’atrapar el passat que se’ns escapa. L’autor, sense tremolar-li ni la veu ni les cames, manté una posició ferma, combativa, davant la voracitat d’un present que ens porta cap a la pèrdua estúpida de tot allò que conforma la nostra idiosincràsia com a poble i que ens fa assumir, no sé si massa alegrement, modes i valors superficials, aliens i uniformitzadors.

Els articles naixen de la memòria individual i familiar, de l’observació de la realitat circumdant, de la reflexió sincera d’un home honest i preocupat davant la desaparició d’una manera de viure i d’entendre el món. La seua és una posició arriscada, independent, però necessària. Durbà és un individu que de vegades se sent incomprés, sol davant d’una societat feble, manipulable i enlluernada amb els nous productes que ens pretén vendre el capitalisme globalitzador. Una societat a la qual, malgrat tot, encara li resten algunes engrunes de dignitat i elements que la mantenen amb unes poques arrels enfonsades en la terra que habita.

Estem davant d’un autor enamorat i indignat al mateix temps, en la prosa del qual trobem tendresa i ironia, estima i enuig. La lectura del llibre és amena, àgil, fins i tot diria que didàctica. El seu llenguatge es veu apuntalat per girs i frases fetes, així com per un munt d’informació sobre nosaltres mateixos que com l’arena de la platja se’ns havia escapat d’entre les mans sense ni tan sols adonar-nos-en. Sort de llibres com aquest.

"LES FLORS QUE CREIXEN ALS MARGES"

En l’aparent opulència de la gran ciutat, entre l’asfalt desgastat d’alguns dels seus carrers, sota els monumentals ponts, entre els contenidors de residus sòlids, en els caixers automàtics, als polígons industrials de les rodalies, als pisets atrotinats de ciutat vella, a les aules prefabricades dels col·legis d’extraradi, a tot arreu també creixen flors, són flors menudes, silvestres, belles a la seua manera, de les quals no tenen cura els jardiners del sistema. Flors que ens oculten en les targetes postals, en els vídeos de promoció turística. Flors els colors de les quals ens parlen d’una tragèdia individual i compartida. Flors que no volem veure en les nostres corredisses diàries de casa al treball, o del treball a l’espai d’oci. Flors invisibles per a aquells que no tenen més pretensió que sobreviure dins d’un sistema injust, però no per a aquells altres que encara creuen en la justícia social.

El poeta Vicent Nàcher, un individu no sols ferit per les lletres, sinó amb un esguard hipersensible per a la realitat que l’envolta, ha sabut trobar i recollir per a fer un ram de poemes les flors que naixen als marges dels discursos dominants en la societat, allò políticament correcte o incorrecte, assenyalant-nos l’espai on arrelen, de quina llavor vénen, quin és el dolor que patixen.

Un ram de poemes que conforma el seu nou llibre, Les flors que creixen als marges. Cinquanta poemes de vers lliure, amb els quals d’una manera directa, sense excés de pirotècnia, ens assenyala els diversos drames individuals que succeeixen, sense que ens n’adonem, als carrers i places de la ciutat, vides que un dia es convertixen en un breu en la pàgina de successos dels diaris; vides de prostitutes, captaires, rodamons, emigrants, homosexuals...

Però el llibre té una evolució que sorprén, ja que arranca de la denúncia social, de fet la primera part del poemari és una col·lecció de poemes dins dels paràmetres del realisme social amb tocs d’ingenuïtat i bonisme. El poeta fill de la tradició cristiana es posa sempre al costat de la víctima del sistema, se sap també víctima i és a partir del moment en què ens confessa que és una víctima més que deixa de parlar-nos dels altres per a fer-ho d’ell mateix, despullant-se i mostrant-nos les cicatrius que la vida li ha deixat per tot el cos.

Vicent Nàcher, tanmateix, no és un pessimista, un home recaragolat, amargat i amargant, obscur, sinó un individu que té la pretensió de ser feliç, de buscar una felicitat que per a ell no és sinó és compartida, és un enamorat de la llum, un individu solidari, generós, amic dels seus amics. Un home arrelat a una ciutat, Algemesí, a un paisatge, la Ribera del Xúquer, a una llengua que estima i conrea amb passió, i que necessita transmetre mitjançant aquesta poesia seua que té tant de dietari, de confessionari, allò que li dóna color i sabor a la seua vida: la literatura, la relació amb els amics, amb el paisatge..., i en un sentit homenatge dóna les gràcies a tots aquells que d’una manera conscient o inconscient li han oferit el millor d’ells mateixos.

En Les flors que creixen als marges trobem de nou el poeta que narra amb honestedat, fluïdesa i grans dosis de sentiment i lirisme allò que passa al seu voltant, però també en el seu interior.

LIUARD, UN NOU CANTAUTOR QUE EMERGIX AMB FORÇA

Eduard Banyuls, un saforenc polifacètic, compositor i cantant del grup King Kong Boy, periodista musical, col·laborador habitual de la revista Sons de Xaloc, i moltes coses més en les quals posa cor i ànima, sota el nom de Liuard acaba de publicar el seu primer treball discogràfic en solitari, SIS. Es tracta d’un disc enregistrat, mesclat i masteritzat als estudis Disfressa i registrat per Andreu Todolí i Sergio Fuster, amb la col·laboració als teclats de Clara Calvo.

Cinc de les sis cançons que conformen el disc són del mateix Eduard Banyuls, el sisé, Jo vull, és una adaptació de Je veux, de Kerredine Soltai i Tryss que ha popularitzat la cantant francesa Zaz, un tema deliciós que Liuard ha sabut fer seu dotant-lo d’un so que sense trair la versió original em recorda el millor pop-rock hispà de finals dels seixanta i primers setanta.

Eduard Banyuls se’ns oferix com un cantautor clarament pop-rock, amb un gran coneixement de la rica tradició musical de la qual es nodrix. Trobem en els seus temes ecos de les dècades dels cinquanta, seixanta i huitanta, en un petit ventall de temes rítmics i balades realment saboroses, interpretats amb una veu càlida, dúctil i personal. Una veu recolzada per uns cors que aconseguixen realçar la cançó i projectar-la directament al cor de l’oient.

El títol del disc, encara que pot semblar massa explícit i relacionat amb el nombre de temes que hi apareixen, té una segona lectura, més personal, ja que estem davant del sisé projecte musical d’Eduard Banyuls.

En Sis trobem mitja dotzena de temes construïts amb una gran sensibilitat, cançons que ens parlen de les grans qüestions: les diverses vessants de l’amor, la recerca de la llibertat i de la felicitat que partix de la necessitat de voler sentir-se viu, el desig sexual, sensual o simplement una ànsia de tendresa, etc.

Em costa dir-ho, però en aquest treball cap cançó no està de sobra, són cançons que funcionen, vull dir que tenen una gran capacitat per arribar amb facilitat i atrapar l’atenció d’aquell que les escolta. No em malentenguen, no estem davant de temes excessivament comercials, superficials i buits amb tornades matxucadores, no. Són cançons deliberadament senzilles, sense excés de pirotècnia sonora i verbal. Una senzillesa premeditada que ací és sinònim de bellesa i de saber fer. Liuard s’ha sabut envoltar de grans professionals, ha tingut molt clar el projecte i l’ha dut a bon port amb la saviesa que li dóna un ofici que domina i l’apassiona.

Eixa senzillesa de què els parle apareix pertot arreu, és com el segell d’aquest treball, no sols és present en la música i en les lletres, sinó que es troba fins i tot en la imatge del mateix disc.

Estem davant de l’inici de la carrera en solitari d’un músic, d’un cantautor valencià, sensible i intel·ligent i amb moltes coses a dir, que sap dir-les d’una manera molt personal.

L'ALEGRIA DEL DILUVI

El grup de l’Alcoià El Diluvi s’ha tornat a tancar a l’estudi de gravació El Sótano de Castalla amb el resultat del disc Alegria, conformat per sis cançons carregades bones vibracions i optimisme. L’enregistrament ha estat a càrrec de David Rossell, qui també col·labora en la cançó I tu, el teu sols.

El Diluvi és una banda que es caracteritza per un so molt personal construït majoritàriament amb instruments acústics i amb una fabulosa combinació de veus, així com el mestissatge musical que, partint del folk mediterrani, fan amb ritmes caribenys, ska, reggae, llatins com ara la cúmbia i el pop-rock.

La seua música és lluminosa, amable, acollidora, convida a deixar-se dur per les seues melodies de ritmes càlids, suggeridors, festius.

El Diluvi considera que la música és alegria, alegria de viure, l’alegria de descobrir que cada dia paga la pena alçar-se del llit i enfrontar-se a la realitat, per més dura que aquesta siga, i fer-ho amb un somriure d’esperança, que no és el somriure dels idiotes, dels amargats que es deixen arrossegar pel corrent de resignació i pessimisme que no nega tot.

L’alegria és un camí obert que travessa un paisatge de colors, un camí capaç de sorprendre’t a cada pas que fas. L’alegria és l’amor, la llibertat, els grans i petits plaers quotidians, la felicitat generosa i compartida.

L’alegria és conéixer-se un mateix, estimar-se i estimar la gent que t’envolta.

Aquest nou treball discogràfic del grup, encara que curt, compta amb un nombre important de col·laboradors. S’obri amb un valset, que va conformant un llit musical sobre el qual el cantautor de Xàtiva Feliu Ventura ens oferix la seua vessant de rapsode, i ho fa amb una declaració de principis vitals, el tema, encara que breu, és un magnífic pròleg a l’obra que ens trobarem tot seguit i que arriba a un dels moments més brillants i apoteòsics amb la cançó Alacant, bandera clara, un tema amb ritmes jamaicans en què cada estrofa la canta un convidat, l’obri Francesc Ribera «Titot», seguit per Marcel Pich del grup mallorquí Taverners, Xavi Sarrià, Feliu Ventura i Cesck Freixas, una cançó interpretada amb bona part dels accents de la nostra llengua i en la qual El Diluvi reivindica una ciutat d’Alacant alegre, plena de llum, mediterrània, amant de la llibertat i del país i de la cultura dels quals forma part. Un cant d’amor al que fou el darrer reducte de la República.

Tanca el disc Un altre dia, que és com un epíleg on la banda ens avisa que aquest no és el final, que en realitat el final és un principi, i que la història, la trajectòria d’aquest grup de músics, continua en un viatge que els portarà a través dels mars sonors del planeta.