UN POBLE DE CANÇONS

Anar més enllà de la música, amb una mirada transversal i oberta, per a iniciar una aventura creativa que siga capaç de saltar les fronteres entre llenguatges artístics, a fi de compondre una obra col·lectiva que desenvolupe una idea, interprete un concepte o reinterprete l’obra d’un altre músic, és un projecte ambiciós en el qual s’ha embarcat gent valenta amb un esperit lliure i alhora força disciplinat com és el cas de l’alcoià Alfons Olmos o el grup Obrint Pas. Ara, des de la comarca de la Marina, el grup Komfusió, amb aquesta mateixa voluntat d’anar més enllà de la música i unir amb l’excusa del concepte «poble» llenguatges com el de la prosa, la fotografia, el dibuix, la música, la poesia i fins i tot el periodisme, ens oferix el seu segon treball, Un poble de cançons (Mésdemil, 2015).

Aquesta amalgama de llenguatges els trobem recollits dins d’un llibre, que a més del suport en paper per als dibuixos, les fotografies i el text, compta amb el suport devedé per al documental i el cedé per a les onze cançons que conformen el treball discogràfic.

El disseny i les il·lustracions són del pintor Dani Alemany, les fotografies de Noelia Domènech, la creació literària de Josep V. Sebastià, qui s’ha tret de la màniga un personatge, protagonista i veu narrativa, que a través d’un blog imaginari, convertit en part en calaix de sastre (on apareixen textos d’altres autors, les lletres de les cançons, les fotos i els dibuixos), amb una prosa diàfana i descriptiva, ens narra la tornada al seu poble, parlant-nos d’allò que veu i de les emocions i sentiments que li desperta. És una narració típica de viatge a l’estil de les de Josep Maria Espinàs, en el qual Sebastià intenta agafar el batec del territori que trepitja.

El documental, que en les qüestions tècniques ha estat a càrrec de Saoro Vicedo, funciona com un quadern d’entrevistes que la periodista Laia Mas fa a tot un seguit de personatges de l’escena musical valenciana, des de Ximo Guardiola, del grup Owix, fins Manolo Miralles, d’Al Tall; com també a representants de la societat valenciana que reflexionen sobre la llengua i la cultura del país.

Musicalment, Komfusió continua aprofundint en la línia que va encetar en el seu anterior disc, Retrobem els orígens (Mésdemil, 2012), fent, per una banda, nous arranjaments, per a dotar-los d’un nou ritme i una altra sonoritat, a clàssics provinents del món del folk, com ara en Lladres del grup Al Tall, amb un so de jazz latin interpretat per la veu femenina del grup, Alba Asensi, amb l’afegitó d’una cua de rap a càrrec de Marc Pinet. I de la cançó d’autor, com en El vell Montgó, de Paco Muñoz, que interpreten amb ritme de reggae, o Tot esperant Ulisses, un tema d’Ovidi Montllor.

Així com versions musicals de poemes del mateix Estellés a qui fins i tot podem escoltar durant uns segons recitant un dels seus versos en el tema que obri el disc, Estació, o de Salvador Espriu, que just abans de la cançó El meu poble i jo ens expressa un desig per a la seua poesia. I temes propis.

Un poble de cançons és un llarga durada carregat de ritme, d’homenatges sentits. Té una sonoritat que entra de ple en allò que s’anomena el so València, punk, rock, ska, reggae amb dolçaines, sonoritats mediterrànies i al qual Komfusió li afegix gotes de jazz latin.

Deliciosa i entranyable la cançó que tanca el disc, Cases i carrers, on les diverses veus masculines i femenines del grup que han anat tenint protagonisme en els diversos talls s’ajunten per a oferir-nos un joc de tonalitats amb una textura exquisida que barreja diferents gèneres musicals des del pop al jazz. Cal destacar al bell mig el solo del clarinet, un instrument que en les seues aparicions al llarg del disc dota el so del grup d’un segell propi i personal.

"MALEÏTS ENTREPANS"

El poeta saguntí Antoni Gómez rememora en Maleïts entrepans (Onada edicions, Benicarló, 2015) la seua infantesa als peus del castell de Sagunt durant la dècada dels seixanta del segle passat.

Gómez recupera en part la mirada de l’infant que fou i trau del bagul dels records una llarga galeria de personatges que l’ajuden a reconstruir un univers que el temps s’ha encarregat de fer desaparéixer.

El protagonista compta amb una talaia força especial per a observar el món dels adults, el bar familiar, on ajuda a despatxar els parroquians des de la seua més tendra infantesa. Un bar situat davant del teatre romà, just al costat de l’antic cementeri jueu, la qual cosa fa que l’espai dels seus jocs estiga sobre les empremtes del passat.

L’infant se situa entre el passat i el present, entre els vius i el record dels morts, uns morts anònims que de vegades carreguen els vius sobre les seues espatles durant tota una vida com una llosa feixuga, i en altres són simplement el color que dóna sentit a les seues hores per trobar alguna cosa que certifique el mite de l’escenari històric.

Aquest infant és enmig del món dels adults i dels infants, i ens oferix de vegades amb cruesa escenes dels dos mons. Una cruesa que té un punt d’ingenuïtat, d’innocència, no oblidem que la mirada és la d’un xiquet, per més madur que les circumstàncies l’han obligat a ser, però amb un punt de sarcasme, d’humor del narrador adult, que en recordar lliga caps i acaba de comprendre d’una manera clara certes coses que de menut se li escapaven.

La narració està marcada per l’escenari, la ciutat vella de Sagunt, el castell, el teatre romà, la jueria, el cementeri jueu, el riu Palància... Un escenari que li aporta un espai amb una gran personalitat que porta l’autor a reflexionar sobre el pas del temps i la tragèdia del viure quotidià marcat per cada etapa històrica.

També l’escenari més domèstic, el bar, un espai on regna el pare en la barra, un home senzill però amb un sentit de l’humor especial, i la mare a la cuina, una dona que en eixir de davant dels fogons sempre es troba disposada al relat.

El bar li servix al protagonista per a parlar-nos de la ràpida evolució dels costums de l’època, dels canvis de les relacions de parella, però també és l’escenari on apareixen els primers turistes i tota aquella fauna d’espavilats que anaven a traure’ls unes monedes; els aficionats a la història i a l’arqueologia i els seus discursos inacabables; els borratxos amb les seues tragèdies personals penjades en la seua mirada tèrbola; els treballadors d’oficis de dia i d’oficis de nit, fins i tot velles glòries dels escenaris.

Tenen, també, un apartat en aquest magnífic retaule de la memòria, que ens recorda algunes pel·lícules italianes, les mascotes que doten d’humor i d’humanitat les pàgines del llibre.

Antoni Gómez, un home preocupat pel pas del temps, per la fugacitat de la vida, ens oferix un relat en el qual, millor que un llibre d’història, reflectix una ciutat de Sagunt en blanc i negre.

CANVI DELS ÀNGELS

El poeta de Silla Ivan Brull, autor dels magnífics poemaris Cantaments, amb el qual va obtindre el XIII Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal-Ciutat de Sagunt, i Guia de perduts, acaba de donar un arriscadíssim triple salt (no sé si) mortal en la seua carrera com a creador i li ha afegit a la seua tasca de poeta la de modern joglar amb la publicació d’un primer treball discogràfic, Canvi dels àngels. Un treball en què ha tingut com a referents cantautors com ara el canadenc Leonard Cohen, de qui pren la manera vellutada i càlida de cantar, amb una veu greu que ens mussita seductora a cau d’orella uns versos carregats de lirisme.

Ivan Brull és un home intel·ligent, amb una gran sensibilitat, un seductor que t’atrapa des de la seua aparent humilitat. En aquesta nova aventura creativa s’ha fet acompanyar per músics experimentats com ara Bernat Pellicer, Àlvar Carpi, Toni Torregrossa (Urbàlia Rurana), Carlos Carrasco i molts més, que han sabut acotxar-lo correctament dotant les cançons d’una sonoritat rica en matisos.

Canvi dels àngels el conformen catorze temes, la música i la lletra de les quals són del mateix Ivan Brull. Les seues no són simples lletres de cançons, realment són poemes amb tota la càrrega i intensitat que atorguen les metàfores i la riquesa lèxica que només un bon poeta sap emprar amb contenció en els seus versos sense semblar un ajuntaparaules pretensiós.

Música d’autor, amb clares influències del pop-rock i del folk-rock, també amb algun toc de jazz, hem parlat abans de Leonard Cohen, però també apareixen ecos de Bob Dylan i de Tom Waits entre altres. Un disc amb un so amable, acollidor, cuidat, capaç de crear una atmosfera íntima, propícia per a les confessions i les complicitats, en aquest sentit arriba a la quota més alta amb la cançó Tot s’ha acabat. Un disc on el joglar ens parla d’allò que sempre ens han parlat els poetes: de l’amor, del desamor, de les coses grans i petites que fan que valga la pena sobreviure a la desfeta quotidiana, de la vida...

Les guitarres elèctriques es barregen amb les acústiques amb els instruments de corda i els teclats, tot creant peces delicioses com ara Cançó per a Raquel, amb un ritme tan personal que ens transporta a l’altra banda de la Mediterrània. O Darrer home del planeta, amb eixe color musical que ens fa viatjar fins les planures del Mig Oest americà i on el cantant inquirix una vegada i una altra el darrer home del planeta sobre els seus vertaders sentiments. O Mortals, on fa un duet molt ben aconseguit amb Ana Gómez, en el qual es contraposen la veu masculina i la femenina dialogant al llarg de la cançó fins que arriba la tornada i compartixen l’espai sonor, una tornada apegalosa amb suggerències oníriques.

En aquesta nova aventura creativa, l’aparentment home tranquil Ivan Brull, s’ha jugat, com es diu d’una manera col·loquial, el bigot. Només la seua determinació, el seu talent i el fet de saber gestionar correctament les seues qualitats vocals i la seua capacitat creativa per a jugar amb el llenguatge l’han fet eixir-ne guanyador, i és una sort que compartim amb ell.

VENT D CABYLIA

Vent d Cabylia és la capçalera d’un blog en el qual el doctor en Història Vicent Baydal escriu sobre el passat del poble valencià. Vent d Cabylia, en realitat, és un anagrama format per les lletres del nom i primer cognom de Baydal.

L’editorial Llibres de la Drassana acaba de publicar, amb un pròleg del professor Alexandre Serrano, vint-i-sis articles on Baydal d’una manera amena i sovint didàctica ens descobrix moments, escenes i personatges del passat valencià sota aquest mateix títol, Vent d Cabylia. Històries de la història dels valencians. Vint-i-sis càpsules que barregen dades històriques, opinió i reflexió personal amb l’objectiu d’oferir dades per a un diàleg fructífer entre les diverses maneres d’entendre el valencianisme.

Els articles de Baydal, a més de furonejar en el passat, estan pensats buscant una projecció des de la història, un paral·lelisme amb escenes i escenaris de l’actualitat valenciana, i arriben a conclusions que incomoden el lector i l’obliguen a moure’s en una direcció o altra.

Es tracta, manllevant les paraules de Vicent Salvador, d’un tebeo per a intel·lectuals, un tebeo força entretingut que pel llenguatge emprat, una prosa àgil sense tecnicismes d’investigador universitari, el fa també apte per a qualsevol lector amb una mínima cultura general i amb un cert interés per la història d’aquest petit i provincià país que en un temps fou un regne envejat.

Vicent Baydal no defuig cap tema, per controvertit i intranscendent que puga paréixer. Entra amb elegància i seguretat en debats que són fins i tot presents en les barres dels bars del país. N’hi ha que veure com ens agrada discutir a València i comarques en una barra de bar de qüestions tan complicades com ara la filologia o el sexe dels àngels. I ens agrada fer-ho d’una manera vehement, quan no visceral. Vicent Baydal ho fa amb passió, però evitant la visceralitat, que no és sinó un parany de la ignorància, i n’extrau conclusions si més no sorprenents, com ara que el blau en l’escut del València CF mai no va ser una qüestió important fins que va esclatar allò que ell, com altres, anomenen la batalla de València i que a mi m’agrada dir-ho d’una altra manera.

Vicent Baydal, en aquest Vent d Cabylia, demostra una voluntat de desemmascarar falsos mites i trencar tòpics que hem arrossegat durant segles els valencians, i ho fa buscant el seu origen, explicant-lo i tot seguit contraposant-lo amb dades amb diverses realitats, com ara aquell que diu que els valencians som molls i folls.

En tots els textos de Baydal hi ha dues qüestions transversals. Per una banda, una gran estima pel país, la llengua, la gent, els costums i tradicions, la cultura i, com no, la història dels valencians. I per una altra, la recerca del consens que ell creu imprescindible per al progrés del país. Un consens que partix del coneixement del passat per aconseguir amb unitat fer front als grans esculls que com a poble ens reserva el futur.

QUINZE CANÇONS COM UN RAM DE FLORS

Anselm Martí, un home que a finals de la dècada dels huitanta i primers anys noranta va ser cantant i guitarra del grup Situació Extrema (la primera banda que introduïx la dolçaina en el rock), ha tornat als escenaris i als estudis de gravació per tal d’oferir-nos el seu primer treball discogràfic en solitari sota el nom artístic de Martí Jover.

En la portada d’aquest primer cedé no apareixen, al costat d’una fotografia del seu rostre realitzada per Carlos «Fletxa», més que les inicials M J, no sé si com a títol o com una signatura de l’autor. Així doncs, MJ ha estat gravat i masteritzat a l’Estudi 14 i recull quinze de les més de trenta cançons que durant el període que va del 2011 al 2012 Martí va estar treballant. Són huitanta minuts de cançons amb notables influències del rock, el jazz, el blues, el country, la bossa nova, el bolero, la cançó d’autor i fins i tot la música tradicional valenciana, aquesta darrera es fa notar sobretot en temes com ara Raboseta, ix del cau.

Quinze cançons amb una base musical rica, amb uns arranjaments cuidats en què una veu càlida interpreta unes lletres carregades de sensibilitat, alhora que dialoga amb un instrument solista, quan és la guitarra se li nota que el seu mestre ha estat Mark Knopfler.

Martí Jover es definix com a cantautor, però, des del meu humil punt de vista, les seues cançons estan molt allunyades del prototip de cantautor que els valencians estem acostumats a veure i escoltar. La seua manera d’escriure les cançons, d’arranjar-les, d’interpretar-les, no té res en comú amb la cançó francesa, la italiana i la sud-americana que tanta petjada han deixat en el repertori i l’actitud a l’escenari dels nostres cantautors.

Martí Jover s’ha nodrit majoritàriament de la música anglosaxona, i no estic pensant en Joan Baez o Pete Seeger, sinó en B.B. King, Eric Clapton, Dire Straits... Les seues cançons no li deuen res al crit raimonià, al magnífic i versàtil histrionisme de l’Ovidi, al sabor mediterrani de Paco Muñoz, Lluís “El Siforner” o Miquel Gil, a la denúncia de Pau Alabajos i Feliu Ventura, sinó que s’acosta més a la manera d’entendre la música de Remigi Palmero, Òscar Briz, Carles Pastor, Carles Enguix fins i tot, junt amb els diversos ecos que li he pogut escoltar, he trobat els d’Hilario Camacho.

Jover ha construït el seu disc amb tendresa, ofici i passió, un disc de ritme pausat, vellutat en algun moment, que invita a relaxar-nos, a pegar-li una puntada de peu a l’estrés i escoltar sossegadament, a agafar la parella en una abraçada i dansar dibuixant moviments sensuals i suggeridors.

Quinze cançons magnífiques que aquest cantautor de Cocentaina ens oferix com un ram de flors per alegrar-nos el dia. Gràcies, doncs.

"Costumari de records" de Sergi Durbà

D’un temps ençà estem assistint a un fenomen interessant: textos literaris o no que han anat generant-se en l’immens oceà digital, ja siguen contes, articles, poemes o receptes culinàries, que fan, de colp i volta, el salt a l’espai físic, un altre oceà que també sembla inesgotable, vull dir el món del paper imprés. Qualifique el fenomen d’interessant perquè els proselitistes de tota mena d’aparells lectors que preconitzaven la desaparició del llibre en paper no havien vist vindre la jugada. Fa uns pocs mesos a València fins i tot hem pogut assistir perplexos i a un mateix temps esperançats, a l’aparició del primer número en paper d’una revista musical, el públic de la qual és majoritàriament jove, Sons de Xaloc, una revista que fins aleshores només podíem llegir en pantalla.

Entre els diversos artefactes literaris provinents de l’oceà digital que ens ha portat la primavera en format de paper està el llibre Costumari de records (Editorial 3i4, València 2015), de l’escriptor morvedrí Sergi Durbà. Es tracta d’un recull d’articles provinents del seu blog Costumari Durbà on l’autor, des d’una òptica valencianista, antiglobalitzadora i conservacionista, reflexiona sobre allò que els nous (que no bons) temps s’estan emportant. Sergi Durbà ha organitzat aquest segon llibre seu com si d’un diccionari es tractara. Els seus articles són deutors en part del Costumari valencià de Bernat Capó (Edicions Bullent), però també dels escrits de Joan Fuster i Josep Pla.

La mirada de Sergi Durbà està tocada per un cert romanticisme i per una voluntat expressa d’atrapar el passat que se’ns escapa. L’autor, sense tremolar-li ni la veu ni les cames, manté una posició ferma, combativa, davant la voracitat d’un present que ens porta cap a la pèrdua estúpida de tot allò que conforma la nostra idiosincràsia com a poble i que ens fa assumir, no sé si massa alegrement, modes i valors superficials, aliens i uniformitzadors.

Els articles naixen de la memòria individual i familiar, de l’observació de la realitat circumdant, de la reflexió sincera d’un home honest i preocupat davant la desaparició d’una manera de viure i d’entendre el món. La seua és una posició arriscada, independent, però necessària. Durbà és un individu que de vegades se sent incomprés, sol davant d’una societat feble, manipulable i enlluernada amb els nous productes que ens pretén vendre el capitalisme globalitzador. Una societat a la qual, malgrat tot, encara li resten algunes engrunes de dignitat i elements que la mantenen amb unes poques arrels enfonsades en la terra que habita.

Estem davant d’un autor enamorat i indignat al mateix temps, en la prosa del qual trobem tendresa i ironia, estima i enuig. La lectura del llibre és amena, àgil, fins i tot diria que didàctica. El seu llenguatge es veu apuntalat per girs i frases fetes, així com per un munt d’informació sobre nosaltres mateixos que com l’arena de la platja se’ns havia escapat d’entre les mans sense ni tan sols adonar-nos-en. Sort de llibres com aquest.

"LES FLORS QUE CREIXEN ALS MARGES"

En l’aparent opulència de la gran ciutat, entre l’asfalt desgastat d’alguns dels seus carrers, sota els monumentals ponts, entre els contenidors de residus sòlids, en els caixers automàtics, als polígons industrials de les rodalies, als pisets atrotinats de ciutat vella, a les aules prefabricades dels col·legis d’extraradi, a tot arreu també creixen flors, són flors menudes, silvestres, belles a la seua manera, de les quals no tenen cura els jardiners del sistema. Flors que ens oculten en les targetes postals, en els vídeos de promoció turística. Flors els colors de les quals ens parlen d’una tragèdia individual i compartida. Flors que no volem veure en les nostres corredisses diàries de casa al treball, o del treball a l’espai d’oci. Flors invisibles per a aquells que no tenen més pretensió que sobreviure dins d’un sistema injust, però no per a aquells altres que encara creuen en la justícia social.

El poeta Vicent Nàcher, un individu no sols ferit per les lletres, sinó amb un esguard hipersensible per a la realitat que l’envolta, ha sabut trobar i recollir per a fer un ram de poemes les flors que naixen als marges dels discursos dominants en la societat, allò políticament correcte o incorrecte, assenyalant-nos l’espai on arrelen, de quina llavor vénen, quin és el dolor que patixen.

Un ram de poemes que conforma el seu nou llibre, Les flors que creixen als marges. Cinquanta poemes de vers lliure, amb els quals d’una manera directa, sense excés de pirotècnia, ens assenyala els diversos drames individuals que succeeixen, sense que ens n’adonem, als carrers i places de la ciutat, vides que un dia es convertixen en un breu en la pàgina de successos dels diaris; vides de prostitutes, captaires, rodamons, emigrants, homosexuals...

Però el llibre té una evolució que sorprén, ja que arranca de la denúncia social, de fet la primera part del poemari és una col·lecció de poemes dins dels paràmetres del realisme social amb tocs d’ingenuïtat i bonisme. El poeta fill de la tradició cristiana es posa sempre al costat de la víctima del sistema, se sap també víctima i és a partir del moment en què ens confessa que és una víctima més que deixa de parlar-nos dels altres per a fer-ho d’ell mateix, despullant-se i mostrant-nos les cicatrius que la vida li ha deixat per tot el cos.

Vicent Nàcher, tanmateix, no és un pessimista, un home recaragolat, amargat i amargant, obscur, sinó un individu que té la pretensió de ser feliç, de buscar una felicitat que per a ell no és sinó és compartida, és un enamorat de la llum, un individu solidari, generós, amic dels seus amics. Un home arrelat a una ciutat, Algemesí, a un paisatge, la Ribera del Xúquer, a una llengua que estima i conrea amb passió, i que necessita transmetre mitjançant aquesta poesia seua que té tant de dietari, de confessionari, allò que li dóna color i sabor a la seua vida: la literatura, la relació amb els amics, amb el paisatge..., i en un sentit homenatge dóna les gràcies a tots aquells que d’una manera conscient o inconscient li han oferit el millor d’ells mateixos.

En Les flors que creixen als marges trobem de nou el poeta que narra amb honestedat, fluïdesa i grans dosis de sentiment i lirisme allò que passa al seu voltant, però també en el seu interior.