CAMINANT PER LES SENDES SALVATGES

Inèrcia és un quartet clàssic, dues guitarres, baix i bateria, que es va formar entre la comarca de l’Alcoià i la del Comtat l’any 2009. El 2010 publicaren la seua primera maqueta, que portava com a títol el nom del grup i on se’ls endevina una vocació per buscar un so personal, un estil propi.

Influenciats pel grunge i el rock alternatiu, l’any 2012 publiquen el seu primer disc, No és cap simulacre, un pomell de cançons amb un ritme ben marcat, contundència i electricitat. Aquest darrer trimestre del 2015 han publicat un nou treball, Sendes salvatges. Deu temes produïts per Roger Garcia, el mateix grup i l’incansable Mark Dasousa, un treball editat per Mésdemil. Deu temes en els quals Inèrcia ens oferix un rock alternatiu, tocat pel punk i el grunge, un rock carregat d’un ritme sòlid però àgil i amb una veu i uns cors volgudament melòdics.

La composició musical ha estat un treball col·lectiu amb la implicació de tots els membres del quartet. Les lletres són del guitarra i cantant Aitor Estan, exceptuant la del tema Caminant entre elefants que ha comptat amb la participació dels membres del grup Prozak Soup, que s’han encarregat de posar la veu en alguns passatges de la cançó.

Des del primer tema, La llavor del camí, la banda es proposa com a portaveu dalt de l’escenari de tots aquells que creuen que un canvi, una alternativa al model de societat actual, és necessari. La seua posició vital és la de l’optimista que creu de veritat que la botella està mig plena, que hem aprés dels nostres errors, que hem estat pintant la tempesta d’esquenes a l’horitzó però ja hem aconseguit girar el cap i entendre la importància de ser positius, que cal tant en la vida com en l’amor voler volar més alt, que sempre cal tindre alguna cosa per la qual lluitar, encara que ens toque recórrer les sendes salvatges i caminar entre vells elefants, ho hem de fer sempre amb la voluntat d’il·luminar com mai la nit dels temps.

El disc està carregat d’un lirisme gens ensucrat, musicalment és pura energia, no sols rítmica sinó també creativa. Un disc on la banda ha estat capaç de crear un so amb una contundència que es marida d’una manera precisa i imaginativa amb la melodia, amb els canvis de ritme i els canvis de protagonisme instrumental, la qual cosa fa que no estiguem davant d’un mur elèctric que ens aplana els sentits i ens arrossega en una espiral dement, sinó en un espai ple de colors que ens fa carregar-nos d’energia positiva.

Sendes salvatges té moments per a la recreació d’una atmosfera carregada de poesia, com ara en Papallones, on des del primer vers el lletrista cuida el temps i l’espai en què situa el relat, tot creant imatges amb el llenguatge d’una gran força visual que es veuen subratllades per la música. En aquest tema Inèrcia ha comptat amb la col·laboració de la violoncel·lista Bea Rico, que ens introduïx suaument en un tema que s’anirà accelerant i agafarà tints sonors que l’emparenten amb la música indie de grups com ara Autòmats.

Sendes salvatges és una proposta musical d’aquelles que paga la pena escoltar i gaudir.

"LA PACIÈNCIA DEL MINOTAURE"

L’escriptor Ivan Carbonell, amb la novel·la La paciència del minotaure (Onada edicions, 2015), va obtindre el X Premi Internacional de Literatura de Viatges Ciutat de Benicàssim. El viatge que ens proposa i que li ha valgut aquest reconeixement és doble, geogràfic i temporal. En el primer Ivan ens fa un recorregut especial per la seua ciutat, València, i en el segon per bona part del nord i centre d’Europa (Polònia, Alemanya, Holanda, Àustria). El vehicle que empra per a viatjar a través del temps és la memòria i la informació a la qual té accés a través de llibres i sobretot d’internet.

El protagonista, Evian, ens anirà descobrint el seu món i la xarxa de relacions d’amistat que manté amb personatges de diverses generacions, sexe i nacionalitat. Ell és un home interessat en la història del segle xx a Europa, els moviments obreristes i nacionalistes, així com en les diverses confrontacions bèl·liques. La seua obsessió és el diari d’Anna Frank i sobretot l’ànsia de descobrir qui fou qui va denunciar la seua família.

Al llarg de més dues-centes pàgines que conformen el volum veurem com Ivan Carbonell va escampant sobre la taula les diferents peces d’un trencaclosques que en un principi ens pareixen diversos i que, gràcies a la intel·ligència, la curiositat i els dots per a l’observació del personatge principal, acabaran encaixant i conformant un ampli mural on es trobaran reflectides les diverses societats europees de la primera meitat del segle passat, alhora que tot plegat també ens servirà per a resoldre uns assassinats, un d’actual i un altre que es va produir durant la postguerra espanyola.

Ivan Carbonell és un bon narrador, amb un estil propi, un investigador de cultures pròximes però que es troben eclipsades per les sis grans cultures europees, un magnífic constructor de relats que de vegades convertix en laberints. Uns laberints en els quals obliga el lector a endinsar-se. Pel camí, d’una manera subtil, va deixant petites pistes que ens obliguen a fer una lectura atenta i que faran que no caiguem en el risc de perdre’ns. A la fi eixírem d’allí havent gaudit d’una bona lectura, que a més ens haurà descobert espais, ens haurà fet reflexionar sobre diverses qüestions alhora que ens haurà oferit dades interessant de la nostra història com a valencians i com a europeus.

PUMBI, MISS I FUSS

Quan jo era un infant a casa no teníem diners per a comprar llibres de lectura i tebeos, i així i tot en tenia l’habitació plena, la majoria de l’Editorial Valenciana, de Maga i de Bruguera. Ma mare els treia de la casa on treballava.

D’entre la llarga llista de personatges que hi apareixien, n’hi havia un que destacava pel seu colorit i pel fet de ser el protagonista de relats gràfics plens de fantasia en el quals, per damunt de l’acudit absurd o fàcil, s’intentava transmetre amb senzillesa i unes gotes d’ingenuïtat marca de la casa valors positius com ara l’amistat, la solidaritat i la pau.

L’autor d’aquelles historietes il·lustrades era el valencià Josep Sanchis i Grau (1932-2011) i el personatge Pumby, un gat simpàtic, valent i aventurer que va ser tan popular que va arribar fins i tot a tindre la seua pròpia revista.

Hi havia en ell un valencianisme primigeni latent, que es veia en petits detalls com ara el suc de taronja que Pumby prenia per agafar superpoders i convertir-se en el sensacional SuperPumby.

Durant la dècada dels huitanta del segle passat la indústria del còmic, i en especial el dedicat al públic infantil, va patir una crisi sense precedents, els hàbits dels infants havien canviat, la qual cosa va obligar l’Editorial Valenciana a tancar. Sanchis, com altres, es posà a treballar per a l’editorial barcelonina Bruguera.

En la dècada dels noranta fou fitxat per la revista Camacuc, on va crear Miss i Fuss, els fills de Pumbi, i on els seus relats es publicaren en la llengua materna de l’autor.

Josep Sanchis fou un dibuixant i guionista amb una llarga trajectòria professional que inicià als setze anys i que fou reconeguda l’any 1996 pel Premi del Saló del Còmic de Barcelona. Una trajectòria durant la qual va crear un gran nombre de personatges: Robín Robot, el Profesor Chivete, El soldadito Pepe, el Capitán Mostachete...

És una vergonya que a la ciutat on va nàixer i viure no hi haja un parc infantil dedicat a Pumbi i la resta dels seus personatges.

Edicions Camacuc ha publicat un àlbum en tapa dura que recull un grapat de les aventures de Pumbi publicades en la revista del mateix nom, així com un altre grapat de les protagonitzades per Miss i Fuss. Les acompanya una auca signada per Manel Gimeno, on d’una manera divertida situa l’autor i els seus personatges en un temps i un país determinats.

L’any 2011 ens va deixar Josep Sanchis, una de les grans figures d’allò que s’ha anomenat l’Escola Valenciana de Còmic. Camacuc, on Sanchis va trobar l’amistat i la solidaritat del seu editor Joan Escrivà, edita com un homenatge pòstum, però també com una reivindicació justa i fins i tot diria que necessària, l’obra d’un home amb una gran inventiva i una mirada d’infant, que va connectar i fer feliços xiquets de diverses generacions. Una obra que hui més que mai cal conéixer i, com no, gaudir.

SOBRE UNA NEU INVISIBLE

Sóc de l’opinió, una opinió que he reiterat en diversos papers, que alguns dels millors prosistes valencians actuals són poetes o, almenys, l’escàs públic lector els té considerats com a tals, tot i que puguen combinar aquesta tasca amb la de traductor, crític o assagista, com és el cas de Vicent Alonso.

Alonso és un poeta amb una prosa elegant, atractiva, suggeridora i àgil que invita a la lectura però també a la reflexió.

Aquest any 2015 Publicacions de la Universitat de València li ha editat Sobre una neu invisible. Notes d’un dietari, 2003-2005, que és la continuació natural de l’anterior Trajecte circular, del qual ja vaig gaudir l’any 2004.

Sobre una neu invisible és un dietari que ens retrata un home, el seu món interior i també el seu univers quotidià. L’autoretrat que ens oferix Vicent Alonso és el d’un home, madur, introvertit, preocupat pel pas del temps i les xacres que aquest li porta, la pèrdua de memòria, els dolors musculars, el deteriorament de la salut. La importància que li dóna al pas del temps queda molt ben dibuixada amb la puntual aparició en algunes entrades del dietari de Lola, una tia seua que viu en una residència, i de sa mare.

Alonso és un home culte, posat sempre entre papers, amic de la conversa, un intel·lectual crític que gaudix dialogant amb altres poetes, assagistes, narradors i articulistes. Un individu sagaç a qui li agrada buscar respostes a qüestions que li preocupen, unes respostes que sempre són benvingudes encara que resulten sovint incòmodes.

Ell es considera abans que res lector, espectador de la realitat i de la ficció que oferix el cinema, també un melòman impenitent. No és un lector passiu, sinó tot el contrari, és un home que pot arribar a fer seus uns versos, un paràgraf d’un dietari, una opinió en una entrevista o en un article, però que també és capaç d’assenyalar raonadament on erra o s’equivoca l’autor.

El dietari, a més, recull les impressions sobre la tasca de traductor, en aquells moments dels Assaigs, de Michel de Montaigne, però també la d’altres traduccions, i com a poeta traduït concretament Del clam de Jasó, que aleshores traslladava al castellà Antonio Cabrera.

Hi ha una preocupació constant en el llibre pel paper que la crítica literària no fa i hauria de fer en la nostra cultura, i assenyala d’una manera intel·ligent la diferència entre crítica i ressenya literària.

En el llibre apareixen diversos paisatges urbans i rurals, la ciutat de València i l’àrea metropolitana, i en especial Godella, on va nàixer l’any 1948. I Xodos i les comarques de l’interior de Castelló, on passa temporades. També hi ha els viatges, els constants i habituals a Barcelona, i els que li toca fer a diversos llocs de la península i d’Europa producte la majoria de la seua tasca com a crític i poeta, però també com a poeta consort, no oblidem que la seua parella és Anna Montero, els poemes de la qual, junt amb els d’una extensa relació d’autors (Espriu, Canetti, Eugenio Andrade, Txema Martínez Inglés, Elisabeth Bishop o Anise Koltz, un vers de la qual dóna títol al llibre), que apareixen en el llibre com un element que el porta a la reflexió.

Sobre la poesia Vicent Alonso diu en un moment determinat: «La poesia sempre m’ajuda a descobrir ací un matís, allí una emoció viscuda o imaginada. M’és imprescindible per a ser jo. Què més pot importar-me?».

L’altra gran passió d’Alonso és la música, de la qual ens arriba a dir: «De fet, la música em provoca emocions amb una facilitat molt superior a la paraula i sobretot d’una intensitat que no es pot comparar». Crec que sobren les paraules.

Sobre una neu invisible és un llibre de gran interés que cal llegir amb atenció, té la suficient amenitat per a enganxar al lector. Un llibre sense una línia de més, un dietari per a gaudir de la prosa i de les propostes que ens fa l’autor, per a encetar eixe meravellós exercici que és el diàleg de les idees.

ÒSCAR BRIZ: ENTRE LLUMS I LES OMBRES DEL TEMPS

Hi ha gent a la qual li costa molt qualificar Òscar Briz com a cantautor i diuen d’ell que és un cantant, un guitarrista, un compositor valencià. Potser perquè Briz és un home que durant els primers anys de la seua carrera musical ha format part de diversos conjunts, com ara Banderas de Mayo o el grup australià (el de l’Alcúdia va residir uns anys a Austràlia) The Whitlams. Fins i tot crec que ell mateix es resistix al terme, que una part del públic vincula amb la figura del cantant protesta, i es definix en la seua carrera en solitari iniciada l’any 2000 com un bandautor. Al llarg d’aquests darrers quinze anys Òscar Briz ha aconseguit crear, a través d’una manera personal d’entendre la música, un so propi que xucla de les diverses fórmules i fusions del pop i el rock anglosaxó. El seu treball ha estat reconegut amb diversos guardons, així com per un públic fidel que veu en la tasca del de l’Alcúdia una professionalitat i una creativitat envejables.

Aquest mes d’octubre ha publicat el seu seté treball en solitari, Entre ombres i llums (Mésdemil). Un disc de deu cançons de pop-rock en el qual Òscar, amb una veu que emana tendresa, sensualitat, ironia quan cal, i bon rotllo, cavalca sobre unes guitarres sòlides acompanyat per uns cors d’allò més suggeridors i encertats.

Estem davant d’un disc de bones cançons. Òscar coneix el seu ofici i en té traça. A través de les seues lletres recrea una atmosfera, subratllada per la música, i un univers personal fàcilment recognoscible on trobem eixa mirada personal, una mica transversal i no exempta de lirisme, amb la qual denuncia la indecència social que practiquen una part de la classe política, financera i dels mitjans de comunicació; dialoga amb l’home que l’acompanya fent-se preguntes al bell mig d’un món atrapat pel caos, ens parla del pas del temps i la perplexitat que això li genera, etc. Òscar Briz és conscient que sovint la bellesa es pot trobar en la senzillesa, i sovint fuig de les pirotècnies sonores artificioses. En la seua manera de treballar, sobretot en els seus darrer discos, hi ha una recerca de la naturalitat producte d’una profunda reflexió, però també trobem eficàcia. Elements que formen part de la seua personalitat. Entre llums i ombres s’ha gravat amb l’acompanyament de dos músics, el bateria Víctor Traves i el baix elèctric Nacho Villanueva, de la guitarra i les veus s’ha encarregat ell mateix. La producció ha estat a càrrec de Mark Dassousa, un home que ha estat darrere d’un grapat de bons discos de músics valencians.

M’és difícil destacar alguna de les cançons d’Entre llums i ombres, ja que totes m’han agradat. Ara, si he de destacar-ne alguna és Delicat Narcís, Entre llums i ombres o Florentina Sunset. Algunes, millor dit.

LES HORES INGRATES

Amb el llibre Hores ingrates (Bromera, 2015), Robert Cortell va obtindre l’any 2014 el Premi Ibn Jafadja-Ciutat d’Alzira de Poesia. Es tracta d’un poemari dividit en tres apartats, Hores ingrates, Melodies silenciades i Pluja canviant, format per deu poemes cadascun, al qual s’afegix com un pòrtic un poema, Temps. En aquest poema Cortell reflexiona d’una manera intel·ligent sobre eixe instant de la vida en què, d’una manera crua, ens adonem que res no ens pertany, que som com un rellotge d’arena que ha vessat ja bona part dels seus grans en el depòsit que conforma el passat.

Hi ha un moment en la vida de qualsevol ésser humà en què de colp i volta l’angoixa que de tant en tant el tenallava produïda per diversos factors, com ara la precarietat laboral, la competitivitat malaltissa, la por al futur, als enganys i els paranys del desig i de l’amor, la frustració que ens generen les il·lusions i els somnis que se’ns han podrit en les butxaques, que eixa angoixa, com deia, deixa de ser important i n’apareix una altra generada per la certesa de la proximitat de la fi, una fi que tant de bo fóra digna i sense dolor, però la qual sovint és acompanyada pel deteriorament físic i mental i la dependència. A aquesta nova angoixa se li suma el neguit amb el qual hem de conviure en un nou temps, el que assenyala les hores ingrates.

Robert Cortell, en aquest primer apartat, ens parla no tan sols de com ha  sentit astorat l’amargor d’aquestes hores, sinó que ha estat capaç de parlar-nos i reflexionar sobre elles amb uns poemes carregats de veritat i posseïdors d’una gran bellesa, cosa que em fa atrevir-me a dir que som davant del millor text literari que aquest llicenciat en dret de Carcaixent ha escrit mai.

En el segon apartat, Melodies silenciades, Cortell ens parla del passat, d’eixe moment en què l’autor va creure que podria haver reeixit dels diversos embats de la vida. La poesia de Cortell naix ací de la seua relació amb la ciutat, amb la soledat, amb la creació literària, i ens parla de les seues realitats més íntimes, de la seua experiència vital. Aquests poemes, a l’igual que els de la resta del poemari, estan conformats per versos escrits al ritme que imposa el tic-tac del pas del temps.

En el darrer apartat, Pluja canviant, Cortell es recrea traçant línies que separen l’ara i ací del temps que vindrà després. De les possibles petjades que restaran després de la nostra mort, encara que ningú no recorde qui les va fer.

També ens parla de la por, de la soledat, de la literatura, d’allò que el mou a escriure, del perill que oculten certes preguntes i del camp de mines que són algunes respostes.

Un llibre de versos lliures amb un únic sonet, aparentment senzill però amb una gran força lírica, i un batec tan intens que ens pot arribar a fer pensar en alguns moments que és vida en forma de llenguatge poètic.

"HOME ROMANCER"

Quatre de les veus masculines més representatives de l’actual folk valencià (amb permís de Miquel Gil, Carles Dénia, Josep Aparicio «Apa» o Toni Torregrossa), Pep Gimeno «Botifarra», Xavier de Bétera, Naiet Cirerer i Hilari Alonso, han decidit confluir per tal de posar en marxa un espectacle i gravar un disc amb catorze cançons que porta el títol Home romancer, un treball que ha estat editat per Mésdemil.

Alguns d’aquests noms sovint han quedat en segon pla, ja que solen treballar amb grups de danses, rondalles i bandes de música, és una llàstima, ja que això els invisibilitza davant d’una gran part del públic.

Els músics que han treballat acompanyant aquestes quatre veus posant al servici del projecte la seua qualitat i la seua experiència com a instrumentistes i fent els arranjaments són cinc dels màxims especialistes de la música popular valenciana (amb permís d’Eduard Navarro, Josep Sebastià, Xavier Ahuir o Manolo Miralles), cinc músics que ens els trobem sovint acompanyant el Botifarra o Xavier de Bétera: el baixista Pere Rodenas, el guitarra Nèstor Mont, el llaüt Paco Lucas, el percussionista Àlvar Calabuig i el teclista Enric Calabuig.

Es tracta d’un disc i d’un espectacle en què s’interpreten diverses de les peces més conegudes de la nostra tradició del romanç de cec, però on no falten havaneres, com ara L’havanera de la tia Alberta, alguna cançó de Pasqua o algun valset... Tots ells interpretats magistralment pels vocalistes, com no podia ser d’una altra manera, ja que aquests homes han aprés el seu ofici xafant carrers i escenaris, amb un contacte viu i directe amb els aficionats al cant valencià, han aprés l’ofici escoltant altres veus que els precediren.

Les cançons, de temàtica majoritàriament tradicional, encara que n’hi trobem alguna de més rabiosa actualitat com ara Arriba el facebook, les adornen amb refranys, sentències i versos dits amb una gràcia innata.

Musicalment, és un treball ric, eclèctic, en el qual podem trobar des de la recreació de sons aràbics com ara en Clot de grava fins el so que es podia escoltar en aquells teatrets de principi del segle xx on s’interpretaven cuplets i tonadillas.

És un treball que ha seleccionat amb molta cura les peces musicals que el conformen, amb uns arranjaments elaborats que volen transmetre l’atmosfera d’un univers que hem deixat enrere però que no hem oblidat.

És un treball intens, fet amb estima i a consciència, per moments pres per l’emotivitat que desprén el relat d’un drama, en altres per la ironia i l’humor. Un treball que ens retorna i actualitza les cançons que conformaren i conformen la banda sonora del poble valencià.