LA LLUM DEL CURTCIRCUIT

Josep Lluís Roig (Oliva, la Safor, 1967), en La llum del curtcircuit (Bromera, 2018), ens oferix trenta poemes de vers lliure marcadament narratius, més un petit que fa d’introducció i que porta com a títol Zero.

El llibre està escrit en primera persona. La veu narrativa és la d’un personatge masculí atrapat en un paradís artificial creat per infinites dosis d’alcohol i de pastilles de diverses formes i colors. Un individu marginal que deambula per espais on la ciutat envaïx d’una manera bruta i brutal el camp que l’envolta.

El paradís artificial en realitat no és més que l’infern d’un individu que s’ha convertit en un patètic titella de les seues addiccions. Un individu sense passat, tosc, que xafa contínuament la línia roja que separa la vida de la mort. Josep Lluís Roig pretén posar-se en la pell del personatge i que, sota la mirada del lector, apareguen com una única persona, fent-nos creure que és ell qui ha baixat a l’infern, però en realitat només és un espectador privilegiat que acompanya l’altre i que fa de notari d’una vida balafiada. El pobre desgraciat, dut per l’ànsia de viure més ràpidament i amb més intensitat la vida, gaudint de cada instant, experimentant per tal d’aconseguir noves sensacions que només la química pot oferir-li, ha inutilitzat el diferencial i s’ha vist atrapat en un tràgic curtcircuit on es mou com un espectre.

Així i tot, aquest titella atrapat en el caos troba una dona que li desperta el desig, un desig sense mesura, i també l’amor i una certa tendresa. Ella, també addicta, és capaç de rebaixar-se i oferir el seu cos a canvi d’una dosi, el seu amor és fals. En un moment determinat, però, ella és capaç d’allunyar-se d’aquest infern artificial i deixar-lo sol.

La presència d’aquesta dona ha estat com una llum que ha il·luminat com un foc d’artifici la nit térbola que habita el personatge. Ha estat un esclat potent però breu, ell necessitava la llum d’un far que li il·luminara el camí de tornada a la realitat.

La llum del curtcircuit, amb el qual Josep Lluís Roig va obtindre el Premi Mallorca de Poesia 2017, és un llibre amb una poètica crua, descarnada, obscura com la sang seca en el braç d’un ionqui i dramàtica amb el qual l’autor ha baixat a l’infern per a oferir-nos la història d’un perdedor, un individu atrapat en un laberint elèctric.

LA MORT DELS CLOWN

Pere Bessó és, junt amb Joan Navarro, un dels poetes valencians de la generació dels setanta amb una de les veus més personals i menys influenciades per l’obra de Vicent Andrés Estellés i el realisme intimista que ha vingut després.

La seua trajectòria literària s’inicia en llengua castellana amb la publicació de la plaquet Cenáculo de sombras, l’any 1972, quan té només vint-i-dos anys. Des d’aleshores ha dedicat bona part de les seues energies a dues grans tasques: la primera, la de crear una obra poètica sòlida, singular i diferenciada i la segona, la d’agitador cultural en la creació de revistes i col·leccions de poesia i organitzant tertúlies literàries. Totes dues tasques les ha compaginat amb l’acció política, la docència i la traducció al català de poetes romanesos, sud-americans, moldaus...

No exagere si dic que la poesia ha estat una de les grans passions de Pere Bessó, a la qual es dedica amb cos i ànima i amb una força, una constància i una perseverança que li han fet superar tots els esculls amb els quals s’ha trobat al llarg de més quaranta-cinc anys de trajectòria.

L’any 2017 l’editorial valenciana El Petit editor li va publicar el que fins ara és el seu darrer poemari, La mort del clown, encara que no és el darrer que ha escrit, segons ell mateix ens confessava, fa uns dies.

La mort del clown l’acompanya un pròleg de la poeta Àngels Moreno, que ha estat alumna seua. El poemari és extens i intens, i està ple de cites i de referències literàries i musicals. Personalment, crec que Pere Bessó és un dels pocs habitants d’aquest petit país de la vora de la Mediterrània que més sap de poesia, i això no ho dic a la babalà, sinó conscient que és arriscat fer una afirmació d’aquest calibre i més coneixent altres autors de la seua generació i de les següents que també són uns savis en aquesta sagrada qüestió. Aquesta saviesa és present en cada poema escriu. Bessó a més és un autor que ha sabut projectar-se en cercles poètics internacionals emprant els seus propis recursos.

El clown mor quan es trau un drap de colors de la seua enorme butxaca, esborra la pintura que l’emmascara i apareix el seu rostre, aleshores s’acaba la comèdia, el personatge ha mort, resta l’ésser humà que li donava vida, i s’inicia tot seguit un drama.

En l’escenari que és la poesia, el poeta, que és un fingidor com ens assegurava Fernando Pessoa, no deixa mai la interpretació, encara que tinga la màscara desfeta, una màscara al cap i a la fi i que necessita com un escut per a protegir-se de la nuesa que ens fa febles i excessivament vulnerables; és com una arma amb què atacar i defendre’s des de la solitud contra els revessos de la vida, la tendència a l’oblit, l’ànsia de transcendir, el batec desaforat del desig, les grans interrogacions que se’ns apareixen en cada corba del camí. Tot intentant, mentre sobreviu, esbrinar el perquè de tot plegat.

Àngels Moreno, en el pròleg, ens avisa del perill que el maquillatge del clown esdevinga irreversible i el somriure li faça festes al grotesc, posant en perill la identitat del personatge.

Les màscares, com els mateixos poemes, estan construïdes amb elements que ens són propis: la memòria, l’experiència vital, les lectures, la música... i, encara que no oferisquen un retrat exacte de les nostres faccions, tenen i mantenen trets de la nostra personalitat.

La mort del clown és un poemari on l’autor combina el vers lliure i la prosa poètica. Un poemari ric en imatges, amb picadetes d’ull i homenatges, escrit per un individu que coneix el seu ofici, que té una manera de fer personal, que és poc partidari de fer cap concessió a poètiques diàfanes, superficials i fàcils. Un autor exigent i, entre les seues exigències, hi ha la demanda d’un lector que s’acoste a la seua poesia amb atenció, si no ho fa així trobarà les portes tancades.

LLUM A L'ATZUCAC

Hi ha traçats urbans que conformen un laberint on ens podem perdre en nits sense lluna si no compten amb un llum que il·lumine els nostres passos. En el laberint del temps la memòria és el far que il·lumina la nostra navegació diària. En l’aventura del viatge és el coneixement. En la vida ho és algú com ara una filla o un fill, només la remota possibilitat que s’apague eixa llum ens pot fer baixar a l’infern. El poeta de Catarroja (Horta Sud) Ramon Ramon, un mal dia, es va saltar un semàfor i un cotxe impactà contra el seu. Durant uns segons va témer el pitjor per a la seua parella i en especial per a la seua filla. Foren uns instants en què va témer perdre-les per a sempre. Per ventura, no va passar res que hagueren de lamentar i la petita Llum i Marieta la seua parella continuen il·luminant la seua vida.

Ho conta en el seu segon dietari, Llum a l’atzucac, i entre línies els lectors podem sentir el terrible calfred que va recórrer el seu cos després de l’accident.

Amb Llum a l’atzucac (Bromera, 2018) el poeta de Catarroja va obtindre el XIX Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta. En les seues pàgines ens retrobem amb el magnífic prosista que descobrírem en el seu anterior dietari, Dins del camp d’herba (Perifèrics edicions, 2014). Dic més, Ramon Ramon ha crescut i ha madurat com a narrador, s’ha convertit en un extraordinari constructor de relats, sap mantindre perfectament el tempo i la tensió narratius, és un excel·lent retratista de personatges, capaç de fer, amb tres frases, un esplèndid esbós. Té una prosa rica, cuidada i intensa, la seua amenitat residix en els seus dots d’observació, de descripció i reflexió.

Llum a l’atzucac és un dietari que seguix en el temps Dins del camp d’herba, recordem que el primer va del 2009 al 2012 i aquest segon del 2012 al 2016, i recull experiències personals, algunes d’àmbits íntims i privats, com ara les visites a les cases de barrets, així com lectures que el porten a reflexionar sobre qüestions tan complexes i alhora universals com ara la felicitat, els diversos viatges que fa a Itàlia, a Anglaterra i a diferents indrets dels Països Catalans (interessant la reflexió que fa sobre el que significa la ciutat de Barcelona per a un escriptor en català de la perifèria).

En cada pàgina trobem la mirada d’un home preocupat per la complexitat de la vida, la mirada un tant perplexa d’un individu intel·ligent, honest i sincer, carregat de dubtes i amb un bagatge cultural notable. Un ciutadà d’un país que ha renunciat a ser-ho i on a pesar de tot una minoria es resistix amb dignitat a la desaparició.

Llum a l’atzucac és un llibre dens, profund i no per això avorrit, tot el contrari, en les seues més de tres-centes pàgines trobem un autor destre i amb un bon domini del llenguatge, amb una gran solvència com a comunicador i, sobretot, capaç de teixir complicitats amb el lector.

NÒMADA

El quintet de Puçol (Horta Nord) Acid Cookies acaba d’autoeditar-se Nòmada, un disc enregistrat i mesclat per Paco Morillas als Estudis Elefante de València i masteritzat per Enrique Soriano.

Acid Cookies és una banda que es considera hereua del rock psicodèlic o àcid rock que es forja a meitat de la dècada dels seixanta del segle passat a la costa oest dels Estats Units, la influència del qual s’estén més endavant fins a bandes consolidades provinents de la Gran Bretanya com The Beatles, The Rolling Stones o The Animals.

Nòmada el conformen cinc cançons, dues cantades en anglés: Word of Greed i The Trip i les tres restants en valencià, Mirant-me, de la qual han realitzat un videoclip, La galeta i El despertar. A través de les seues cançons acompanyem els Acid Cookies cap a un viatge interior en què els membres de la banda, amb un pensament producte d’un pacte de pau signat amb si mateixos, pretenen retirar-se de la cursa agressiva i veloç en la qual ens veiem obligats a participar tot intentant reconéixer-se en el ritme pausat de l’univers i en els colors vibrants de la natura.

Acid Cookies és una banda que ha anat creixent sense pressa, aprenent dels seus mestres, dels quals han versionat en directe les seues millors cançons, deixant-se aconsellar per músics de llarga trajectòria com ara Hans Van de Stadt, i enregistrant maquetes quasi d’una manera artesanal però amb uns resultats francament positius.

Bons músics amb un projecte entre mans nítid i capaços de construir cançons amb personalitat pròpia i amb un missatge positiu, potser una mica ingenu en alguns moments, però, sempre il·lusionant: «Caldria trencar-ho tot./ Veure altres opcions. / Confiar en la gent. / Començar de nou».

Lletres cuidades, temes musicalment ben arranjats i amb una magnífica instrumentació. Guitarres amb un so cristal·lí, contundent quan cal i evocador quan volen. Rock sòlid però allunyat de murs sonors roncs on se solen perdre la veu del cantant i els matisos a canvi d’una contundència rebel que invita només al salt i al crit.

Concessions brillants a temes de mig temps i a alguna balada d’amor pel proïsme.

La veu personal de Tiko Esteve navega en harmonia sobre la base musical, dialogant amb les guitarres, proposant-nos un viatge individual a la recerca d’un jo que, víctimes dels paranys d’un sistema inhumà, no sabem quina cara realment fa. Una veu sòlida, plena de matisos i acompanyada per uns cors vocals que la reforcen i la doten en cada tema de sonoritats vibrants.

El disseny del cedé i els collages que acompanyen Nòmada són creació del també músic Xema Esteve, el qual, d’una manera encertada, ens oferix un univers on l’individu és nu, acompanyat pels seus desitjos front a un univers immens, canviant, bell i al mateix temps hostil.

LA FEBRE DELS DIES

Ramon Guillem acaba de publicar en Bromera Edicions La febre dels dies, llibre amb el qual va obtindre el Premi de Poesia Maria Beneyto dins dels XXXV Premis Literaris Ciutat de València.

La febre dels dies està conformat per vint-i-sis poemes de vers lliure que se’ns oferixen en dos apartats sense títol, de catorze i dotze poemes cadascun.

Trobem, com en altres volums de poesia d’aquest veterà autor nascut l’any 1959 a Catarroja (deixeu-me que òbriga un parèntesi per a dir-vos que aquesta ciutat de l’Horta Sud les darreres dècades ha donat a la literatura valenciana bons poetes i també narradors i dramaturgs de gran interés), trobem, dic, la obsessiva dualitat d’Eros i Tànatos, però també altres que apareixen tant en la seua obra en prosa com en vers, la dualitat pròpia, personal d’escriptor rigorós i lector exigent que en el seu cas, a més, es rebla amb la seua professió de bibliotecari inquiet. Hi ha també un altre aspecte que mai no es pot oblidar en la lectura de l’obra de Ramon Guillem, la seua passió per la música clàssica de la qual en tots els seus llibres apareixen d’una manera o altra referències.

En iniciar la lectura de La febre dels dies vaig notar uns canvis en la seua poesia respecte a llibres anteriors, vaig trobar un to més irònic, una manera més diàfana d’escriure, un acostament cap a una certa narrativitat que en alguns moments emparentava els poemes amb entrades d’un dietari pel toc reflexiu i confessional que tenien. En altres s’acostava al microrelat, Fugida o En algun lloc de València, i també a l’apunt filosòfic, Si no hi poses la pell.

En el llibre hi ha homenatges, alguns assenyalats pel mateix autor, com ara el que li fa a l’amic i poeta Jaume Pérez Montaner, Si un dia ha de venir l’odi, i altres aparentment ocults com el que li fa a Ausiàs March, Ja la pensa, no pot ser d’una altra manera en un autor que se sap lector i que ens arriba a oferir una instantània d’ell mentre llig en un dels seus poemes Lectura.

A més de la música, també trobem referències gastronòmiques, com ara als poemes en Un plat de llagostins, i al viatge: En tren.

En La febre dels dies trobem els grans temes que al llarg de la seua trajectòria han preocupat i han mogut Guillem a escriure, l’amor i el desig, la recerca de la bellesa a través de la paraula, la seua passió per gaudir-la i la constatació, una constatació que de vegades l’indigna: que la bellesa com la vida mateixa és efímera. També trobem el pas del temps i les incerteses que l’acompanyen i la mort. El to irònic del qual els parlava en un principi oculta una por espantosa al dolor, al patiment, a la fi.

Un llibre que traspua un gran amor per la vida, la paraula i la bellesa.

T'HO DONARÉ TOT

Si en la seua anterior novel·la, Temps de llum (Columna edicions, 2016), Sílvia Tarragó ens oferia una història que abastava quatre dècades de la segona meitat del segle XX a la ciutat de Barcelona, en la seua segona novel·la, T’ho donaré tot (Columna edicions, 2017), Tarragó ho fa dels trenta primers anys de la mateixa centúria. En aquesta ocasió l’excusa són els orígens de la urbanització de la muntanya del Tibidabo.

La imatge que ens oferix de Barcelona la nostra autora és la d’una ciutat cosmopolita, capdavantera i un tant bohèmia, una ciutat immersa en grans transformacions urbanes i socials, centre de reivindicacions nacionals i de lluita de classe. Una ciutat en constant creixement on els emprenedors gaudixen de grans oportunitats per a dur a bon port els seus somnis.

Aquesta transformació imparable corre paral·lela a la vida dels protagonistes de la narració, dues bessones, Àngela i Aurora, que naixen just quan l’impulsor del projecte d’urbanització de la muntanya del Tibidabo fa un brindis l’últim dia de l’any.

La novel·la, que en els primers capítols aporta un munt de dades sobre el Tibidabo, la urbanització i els seus impulsors, a mesura que avança i els personatges van prenent cos i creixent en edat i en protagonisme, crea un seguit d’històries que acabaran convergint. Encontres i desencontres, amor i desamor, intriga, passió, trencaments, reconciliació, bogeria i maldat, drama, però també final feliç, encara que no del tot, ja que hi ha dues relacions que per a poder ser han d’emigrar, i a una tercera li espera en menys d’una dècada el drama de la guerra civil.

Estem davant d’un relat sòlid, on l’autora ha creat una tensió narrativa que ha sabut mantindre i fer créixer. Un relat universal que ens parla d’algunes de les grans qüestions que de sempre han interessat l’ésser humà. Un relat intens emmarcat a la ciutat de Barcelona en el moment que es posava en marxa una gran empresa.

CARAGOLA

L’any 2017 es va commemorar el centenari del naixement de Miquel Peris i Segarra, un dels més grans i reconeguts poetes de Castelló del segle xx junt amb Bernat Artola, de qui es declarava admirador. La poesia de Peris i Segarra s’inicia dins dels cànons estètics del paisatgisme sentimental per a evolucionar cap a una poesia de caràcter més intimista. En homenatge a la seua memòria, des de fa vint-i-cinc anys l’Ajuntament de Castelló, en col·laboració amb l’Associació Cultural La Barraca, convoca un premi de poesia per a adults de temàtica marinera amb el seu nom, acompanyat d’un segon premi per a joves menors de setze anys dedicat a la memòria del desaparegut poeta Manuel Garcia i Grau. En la vint-i-quatre edició va obtindre el premi el llibre Caragola, del poeta i cantautor Artur Àlvarez Boix. Es dóna la casualitat que Àlvarez Boix és un dels majors difusors de l’obra de Miquel Peris i Segarra i també de la de Bernat Artola, als quals ha dedicat alguns dels seus treballs discogràfics.

Caragola ha estat publicat enguany per l’ajuntament de la capital de la Plana en la col·lecció Biblioteca de la Ciutat de Castelló. Acompanyant els vint poemes de vers lliure que conformen el recull, trobem una altra de les diverses vessants d’aquest autor polièdric, la d’artista plàstic, amb la reproducció a color de huit il·lustracions creades a partir de diverses imatges poètiques dels seus poemes.

Caragola porta com a subtítol Poemes d’amor i mar, que des del meu punt de vista està de sobra, amb el qual d’una manera exageradament explícita se’ns anuncia allò que ens trobarem en el seu interior. Els textos d’Artur Àlvarez Boix els acompanya un pròleg del poeta de la Vall d’Uixó Josep-Lluís Abad, El Príncep de les milotxes, el qual entre altres coses afirma “Un poemari triangular,..., entre la mar que esdevé catalitzador dels dos amants”.

Caragola és un poemari breu, de marcat realisme intimista, amb versos que naixen de l’experiència vital de l’autor. De fet, Àlvarez Boix és en el centre del poema, la seua actitud no és com la d’un mol·lusc tombat a vora mar, si no la d’un individu que viu amb intensitat el moment, la de l’esponja que xupla la bellesa que l’aclapara i l’envolta. Àlvarez Boix ha escrit vint poemes sensuals, suggerents, càlids i diàfans, que són travessats de dalt a baix per la llum i el color de la mar Mediterrània, i en els quals evoca, rememora, reflexiona sobre l’amor i el desig viscut i compartit.

El poeta es mostra preocupat pel ritme interior de cada poema, un ritme que ha de transcórrer d’una manera subterrània i que a ell de tant en tant, molt de tant en tant, li ix a la superfície, aproximant el poema a la lletra d’una cançó.

En la seua lectura trobem imatges poètiques ben aconseguides, algunes de les quals són d’una senzillesa aclaparadora i bella.

Aquest breu recull és com una caragola que ens acostem a l’orella per a escoltar la mar i tot l’amor i el desig que el poeta va viure amb intensitat a la seua vora.