CENT TRIBUTS

Després d’haver publicat el doble cedé Tribut, un sentit homenatge a la cançó d’autor, amb vint-i-quatre versions de temes d’autors nacionals i internacionals, el poeta, compositor i cantant de Castelló de la Plana Artur Àlvarez ha publicat el primer semestre d’aquest any 2018 un recull de poemes amb els quals fa un reconeixement íntim a cent músics que l’han colpit, emocionat i influenciat al llarg de la seua carrera. Músics i intèrprets d’estils i gèneres diferents, des de Pavarotti fins a Chuck Berry, passant per Violeta Parra o Jaume Sisa.

El llibre porta com a títol 100 (Tributs) en do major i l’encapçala un pròleg del periodista i crític musical Manolo Bosch, que aprofita per avisar el lector despistat sobre això: «No hi ha música en aquest llibre, encara que en realitat tot el poemari és música».

Es tracta d’una edició privada i numerada on, a més d’un centenar de poemes, trobem un parell d’annexos amb la biografia i la discografia dels homenatjats. El llibre s’ha presentat a la capital de la Plana mentre Artur Àlvarez començava a compondre les deu cançons que conformaran el seu darrer treball discogràfic, 10 poetes contemporanis, en què posa música i veu a deu poetes valencians vius, cinc homes i cinc dones de diferents generacions i procedències. Aprofite l’avinentesa per a dir que 10 poetes contemporanis té previst eixir al mercat la tardor pròxima, però abans l’autor farà un micromecenatge.

100 (Tributs) en do major és una col·lecció de poemes en vers lliure on trobem, per una banda, elegies a músics que han desaparegut els darrers anys com ara Javier Krahe, David Bowie o BB King, així com retrats amb els quals Artur Àlvarez en poques línies ens fa cinc cèntims de l’aspecte físic, de l’aportació musical i de les virtuts del músic en qüestió, alhora que fa referència a algunes de les seues cançons més emblemàtiques, als gèneres que ha practicat i fins i tot a les guitarres que ha utilitzat al llarg de la seua carrera. Són retrats amb un parentesc llunyà amb els Homenots de Josep Pla, però amb un gran estalvi de paraules.

El llibre té algun alt-i-baix, però així i tot hi ha un nombre important de poemes ben construïts i amb un interés constatable. Pel que fa a les elegies, la que més m’ha agradat és la que dedica a Antonio Vega: «Avui en el record, els carrers mullats / reflecteixen els cantons del teu esbarjo». Com a poemes, personalment considere que els millors són els dedicats a Gordon Matthew (Sting), a Silvio Rodríguez i a Carlos Santana, des del meu punt de vista el dedicat al guitarrista mexicà és el que millor reflectix l’objectiu que s’ha proposat l’incansable Artur Àlvarez: «Una guitarra / que colpeja la ciutat / a ritme de llum de gas. / Que t’aparta dels mals camins / amb la tarongina de la seua il·luminació. / Una guitarra que il·lumina / la pietat del cor / i bandeja l’ombra de la pena, / el ressò del dolor».

Un bon llibre per a cloure el tribut que un músic honest ha fet a tots els seus mestres.

32 MANERES DE DIR ADÉU

Almudena Puchol Serrano (Alcàsser, Horta Sud, 1979) és una poeta que apareix en el panorama literari valencià el 2013 amb la publicació, en l’editorial Germania, del llibre Paraules que mosseguen la nit, un volum on trobem algunes dels trets més característics de la seua poesia, una certa propensió a la narrativitat, un realisme de marcat caràcter intimista i uns poemes amb imatges senzilles i un ritme interior amb batec diàfan.

L’any 2015, en l’editorial Neopàtria, publica el seu segon poemari, El desig quotidià, ací Almudena Puchol afegix una nova peça en la construcció d’una poètica que vol sòlida i inspirada en les petites i grans emocions quotidianes que un ésser humà sent cada dia i que acaben donant forma i color a la seua història personal.

Enguany, i de nou en Neopàtria, Almudena Puchol Serrano ens oferix el seu tercer poemari, 32 maneres de dir adéu, on trobem una poeta més madura i amb més domini del complicat i sofrit ofici de compondre versos.

Almudena és una autora que naix i creix d’una manera assossegada, tranquil·la, quasi silenciosa, es deixa veure poc o gens pels cenacles literaris, no té cap vel·leïtat de vedet, només la mou una gran passió per la vida, per l’ésser humà i per la poesia.

32 maneres de dir adéu no és un llibre unitari, ni tan sols conté trenta-dos poemes. Hi ha, sí, un primer apartat que conforma el cos central del llibre amb vint-i-cinc poemes, amb els quals seguint el títol Almudena ens parla dels diversos comiats que ha viscut o d’aquells de què ha estat una privilegiada testimoni al llarg de la seua vida. Moltes de les imatges que utilitza estan extretes de la realitat quotidiana i l’autora, d’una manera senzilla, les convertix en fabulosos instruments amb els quals evoca i suggerix unes emocions i uns sentiments que van negant l’ànim del lector fins a fer-lo partícip de cada vers.

Després apareix un segon apartat, Les ciutats que no dormen (o no diuen adéu), amb cinc poemes que recullen l’impacte que ciutats com ara Samarcanda, Tebes, Havana, Samotràcia, Jerusalem o Roma (la tria té molt a veure amb l’altra vessant de la poeta, ja que és llicenciada en Història per la Universitat de València) produïren en la nostra autora. Viatjar és un verb ple de benvingudes, acolliments, descobriments i comiats que sovint s’experimenten en molt poc de temps.

El tercer apartat, Un adéu ferroviari, és un extens poema de vers lliure i amb una concepció narrativa, un apartat ple d’escenes i d’escenaris amb una gran força visual que l’emparenten amb el cinema.

I tanca el llibre, com un epíleg, L’adéu conclús, amb un únic poema amb el qual des del primer vers la poeta afirma: «És hora d’aplacar la set. / D’apaivagar camí, de seure, de tornar / o no mirar enrere». És l’hora de reposar, de trobar-se amb un mateix, de respirar a fons i escriure sobre tot allò que ens ha colpit després d’haver sobreviscut a trenta-dos comiats.

EL NOM I LA COSA

Antoni Prats és un escriptor nascut l’any 1946 ala comarca valenciana de la Ribera, però profundament arrelat a la Marina Alta, des d’on s’ha projectat en la seua doble vessant de poeta i de crític literari. Durant dècades, Prats ha estat al capdavant de la prestigiosa revista de literatura L’Aiguadolç.

Una de les vessants creatives més poc conegudes d’Antoni Prats ha estat la de columnista d’opinió, una tasca que ha vingut exercint majoritàriament en periòdics comarcals.

Enguany l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet, una entitat fundada l’any 1932, en la seua col·lecció La Medusa, publica sota el títol El nom i la cosa un recull dels articles publicats per Antoni Prats entre els anys 2004 i 2007 en periòdics comarcals com ara Canfali i altres mitjans de tirada més extensa com Serra d’Or.

Iniciada la lectura del llibre trobem que a pesar dels anys transcorreguts els articles que van nàixer seguint el fil de l’actualitat mantenen la seua vigència. Potser que els noms dels protagonistes no siguen els mateixos, però la problemàtica que va empényer Prats a escriure continua ben viva.

Al llarg del centenar d’articles que recull El nom i la cosa trobem un autor preocupat per la realitat que l’envolta, el qual se sent hereu de Joan Fuster i s’enfronta a les qüestions que se li plantegen amb més preguntes que respostes. Hi ha diverses problemàtiques que apareixen una i altra vegada en el llibre, com ara la inestabilitat a l’Orient Mitjà, les relacions entre els països occidentals i els països musulmans, les migracions humanes, l’educació (no oblidem que Prats durant dècades exercí de professor i la seua és una opinió fonamentada en la seua experiència), les noves tecnologies, la pressió humana sobre el medi ambient, la democràcia espanyola limitada en tants aspectes, entre altres.

El recull està emparentat en primer lloc amb els dietaris. De fet, l’autor en el pròleg ens confessa que ha estat temptat de presentar-nos-el com a tal.

Trobe que quan Antoni Prats s’acosta més al dietari i fins i tot a les notes de viatge (hi ha un pomell d’articles que recullen les seues impressions a Israel i Palestina) és quan El nom i la cosa abasta el seu millor nivell literari i la connexió amb el lector és major.

El nom i la cosa és un llibre molt recomanable per a aquells que vulguen descobrir una nova vessant d’un gran poeta i un millor crític literari. Un home incombustible que cal tindre en compte.

POEMARI PER A OCIOSOS

Manel Pitarch (Vila-real, 1966), en el seu darrer amb el qual que va obtindre el 2017 el Premi de Poesia Ibn Hazm-Ciutat de Xàtiva, Poemari per a ociosos (Bromera, 2018), ha volgut que l’ombra de Joan Fuster recorreguera de dalt a baix tot el volum. Vull dir el Joan Fuster poeta, però també l’assagista. Ho fa, en primer lloc, per a retre homenatge a un intel·lectual que admira i que considera una peça fonamental de la literatura valenciana; i en segon lloc, perquè té la pretensió de mantindre un diàleg obert amb ell sobre diversos aspectes vinculats a la literatura i la realitat.

Però no és sols Joan Fuster l’escriptor interpel·lat per Manel Pitarch, també ho són, en menor mesura, Maria Mercè Marçal, Ponç Pons, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Josep Piera, Vinyet Panyella i fins i tot Vladimir Nabokov.

Poemari per a ociosos se’ns presenta com un gran edifici al qual entrem per un petit pòrtic, on l’autor ens posa sobre la taula com les dèries del present afecten la creació poètica que aspira a transcendir en el temps; per a després obrir-se en quatre estances, Edifici de paper, Galeria de vestigis, Trinxera d’orquídies i El llegat d’Hesíode, i tancar-ho amb un epíleg, un poema que porta un títol si més no suggerent, Antídot, la qual cosa ens obliga a pensar: un antídot per a què?, segurament per a trencar les diverses cadenes i aspirar a la màxima llibertat creativa per damunt d’imposicions temporals.

La primera estança amb la qual ens trobem en travessar el pòrtic, Edifici de paper, està formada per vint poemes breus i és potser des del meu punt de vista la més compacta. Ací Manel Pitarch, des de la poesia, s’acosta a eixos artefactes literaris carregats amb la pólvora de les idees que eren les diverses entrades del Diccionari per a ociosos de Joan Fuster. Uns poemes que s’emparenten amb la poesia oriental, el haiku i la tanka.

Galeria de vestigis, formada per dotze poemes, ens parla de com el record és una interpretació subjectiva i literària de la vida i com la literatura es nodrix dels records i com aquests prenen cos a través de la paraula.

Trinxera d’orquídies ens endinsa en l’amor i el desig, en el gran teatre de les emocions i els sentits.

En El llegat d’Hesíode trobem una poesia més nua, narrativa, a través de la qual Pitarch ens parla de la brevetat, de la fragilitat de la vida, de la forta impressió que deixa en nosaltres la nostra infantesa, però també la dels nostres fills a la qual assistim preocupats i plens de temors. En aquesta estança, més que en cap altra, Pitarch s’assaja jugant amb mites grecs com ara el d’Èdip.

Manel Pitarch, en aquest Poemari per a ociosos, ens oferix una poesia amb un lèxic ric i cuidat, amb el qual d’una manera minuciosa construïx imatges que venen a subratllar un discurs poètic profund, fill de l’eco de tantes i tantes lectures i d’una interpretació personal de la creació literària.

TROBADES COMPLICADES

 Jesús Moncho, veterà escriptor de Gata de Gorgos (Marina Alta), ha publicat durant el primer semestre del 2018, dins de la col·lecció L’espill d’Edicions del Sud, el recull de contes Nice to meet you (Mira que bé, de topar-me amb tu).

Moncho és un narrador amb una prosa molt personal i amb una mirada intensa amb la qual recull i analitza amb minuciositat la realitat que l’envolta, per més plural i crua que aquesta siga.

Nice to meet you recull quinze narracions breus dividides en dos apartats, Llibre primer amb set relats i Llibre segon amb huit. Són quinze contes d’un realisme colpidor la majoria, a través dels quals Moncho ens descobrix petits universos i personatges que es troben en el nostre propi univers, sovint els tenim tan a prop que ni tan sols som capaços d’endevinar la seua sola existència. De vegades estem massa pendents de les falses realitats amb les quals ens entreté el sistema que ens fan perdre el batec d’allò que ens envolta.

Jesús Moncho ens presenta, un a un, una llarga galeria de personatges i ens situa com a espectadors privilegiats de la seua realitat, la qual que de colp i volta canvia, sovint per l’aparició d’un nou personatge, i aleshores s’accelera adreçant-se cap a una radicalitat que porta a situacions límit, on es perd l’ètica i la moral, on de vegades es desferma una violència crua i cruel. El lector se sent colpit, sorprés, incòmode i fins i tot indignat.

Hi ha un moment, durant el Llibre segon, en què Jesús Moncho deixa aquest realisme cru per a oferir-nos uns relats que voregen espais onírics, fantàstics i màgics. És un canvi, encara que premeditat, una mica estrany, que ve a justificar la divisió del volum en dues petites col·leccions i que el lector acaba entenent, ja que en el fons l’autor no renuncia mai a escriure sobre eixa realitat social que l’interpel·la i l’obliga a respondre.

Nice to meet you recull alguns dels millors relats que fins ara ha escrit Jesús Moncho, on l’autor ha posat tota la carn en la graella i s’ha jugat el bigot per a traure-la en el seu punt ideal.

LA LLUM DEL CURTCIRCUIT

Josep Lluís Roig (Oliva, la Safor, 1967), en La llum del curtcircuit (Bromera, 2018), ens oferix trenta poemes de vers lliure marcadament narratius, més un petit que fa d’introducció i que porta com a títol Zero.

El llibre està escrit en primera persona. La veu narrativa és la d’un personatge masculí atrapat en un paradís artificial creat per infinites dosis d’alcohol i de pastilles de diverses formes i colors. Un individu marginal que deambula per espais on la ciutat envaïx d’una manera bruta i brutal el camp que l’envolta.

El paradís artificial en realitat no és més que l’infern d’un individu que s’ha convertit en un patètic titella de les seues addiccions. Un individu sense passat, tosc, que xafa contínuament la línia roja que separa la vida de la mort. Josep Lluís Roig pretén posar-se en la pell del personatge i que, sota la mirada del lector, apareguen com una única persona, fent-nos creure que és ell qui ha baixat a l’infern, però en realitat només és un espectador privilegiat que acompanya l’altre i que fa de notari d’una vida balafiada. El pobre desgraciat, dut per l’ànsia de viure més ràpidament i amb més intensitat la vida, gaudint de cada instant, experimentant per tal d’aconseguir noves sensacions que només la química pot oferir-li, ha inutilitzat el diferencial i s’ha vist atrapat en un tràgic curtcircuit on es mou com un espectre.

Així i tot, aquest titella atrapat en el caos troba una dona que li desperta el desig, un desig sense mesura, i també l’amor i una certa tendresa. Ella, també addicta, és capaç de rebaixar-se i oferir el seu cos a canvi d’una dosi, el seu amor és fals. En un moment determinat, però, ella és capaç d’allunyar-se d’aquest infern artificial i deixar-lo sol.

La presència d’aquesta dona ha estat com una llum que ha il·luminat com un foc d’artifici la nit térbola que habita el personatge. Ha estat un esclat potent però breu, ell necessitava la llum d’un far que li il·luminara el camí de tornada a la realitat.

La llum del curtcircuit, amb el qual Josep Lluís Roig va obtindre el Premi Mallorca de Poesia 2017, és un llibre amb una poètica crua, descarnada, obscura com la sang seca en el braç d’un ionqui i dramàtica amb el qual l’autor ha baixat a l’infern per a oferir-nos la història d’un perdedor, un individu atrapat en un laberint elèctric.

LA MORT DELS CLOWN

Pere Bessó és, junt amb Joan Navarro, un dels poetes valencians de la generació dels setanta amb una de les veus més personals i menys influenciades per l’obra de Vicent Andrés Estellés i el realisme intimista que ha vingut després.

La seua trajectòria literària s’inicia en llengua castellana amb la publicació de la plaquet Cenáculo de sombras, l’any 1972, quan té només vint-i-dos anys. Des d’aleshores ha dedicat bona part de les seues energies a dues grans tasques: la primera, la de crear una obra poètica sòlida, singular i diferenciada i la segona, la d’agitador cultural en la creació de revistes i col·leccions de poesia i organitzant tertúlies literàries. Totes dues tasques les ha compaginat amb l’acció política, la docència i la traducció al català de poetes romanesos, sud-americans, moldaus...

No exagere si dic que la poesia ha estat una de les grans passions de Pere Bessó, a la qual es dedica amb cos i ànima i amb una força, una constància i una perseverança que li han fet superar tots els esculls amb els quals s’ha trobat al llarg de més quaranta-cinc anys de trajectòria.

L’any 2017 l’editorial valenciana El Petit editor li va publicar el que fins ara és el seu darrer poemari, La mort del clown, encara que no és el darrer que ha escrit, segons ell mateix ens confessava, fa uns dies.

La mort del clown l’acompanya un pròleg de la poeta Àngels Moreno, que ha estat alumna seua. El poemari és extens i intens, i està ple de cites i de referències literàries i musicals. Personalment, crec que Pere Bessó és un dels pocs habitants d’aquest petit país de la vora de la Mediterrània que més sap de poesia, i això no ho dic a la babalà, sinó conscient que és arriscat fer una afirmació d’aquest calibre i més coneixent altres autors de la seua generació i de les següents que també són uns savis en aquesta sagrada qüestió. Aquesta saviesa és present en cada poema escriu. Bessó a més és un autor que ha sabut projectar-se en cercles poètics internacionals emprant els seus propis recursos.

El clown mor quan es trau un drap de colors de la seua enorme butxaca, esborra la pintura que l’emmascara i apareix el seu rostre, aleshores s’acaba la comèdia, el personatge ha mort, resta l’ésser humà que li donava vida, i s’inicia tot seguit un drama.

En l’escenari que és la poesia, el poeta, que és un fingidor com ens assegurava Fernando Pessoa, no deixa mai la interpretació, encara que tinga la màscara desfeta, una màscara al cap i a la fi i que necessita com un escut per a protegir-se de la nuesa que ens fa febles i excessivament vulnerables; és com una arma amb què atacar i defendre’s des de la solitud contra els revessos de la vida, la tendència a l’oblit, l’ànsia de transcendir, el batec desaforat del desig, les grans interrogacions que se’ns apareixen en cada corba del camí. Tot intentant, mentre sobreviu, esbrinar el perquè de tot plegat.

Àngels Moreno, en el pròleg, ens avisa del perill que el maquillatge del clown esdevinga irreversible i el somriure li faça festes al grotesc, posant en perill la identitat del personatge.

Les màscares, com els mateixos poemes, estan construïdes amb elements que ens són propis: la memòria, l’experiència vital, les lectures, la música... i, encara que no oferisquen un retrat exacte de les nostres faccions, tenen i mantenen trets de la nostra personalitat.

La mort del clown és un poemari on l’autor combina el vers lliure i la prosa poètica. Un poemari ric en imatges, amb picadetes d’ull i homenatges, escrit per un individu que coneix el seu ofici, que té una manera de fer personal, que és poc partidari de fer cap concessió a poètiques diàfanes, superficials i fàcils. Un autor exigent i, entre les seues exigències, hi ha la demanda d’un lector que s’acoste a la seua poesia amb atenció, si no ho fa així trobarà les portes tancades.