RELLENT

L’any 1985 la professora Antònia Cavanilles publicava en l’editorial Tres i Quatre l’antologia de poesia La vella pell de l’alba, on feia una selecció de la poesia catalana al País Valencià entre 1973 i 1985. Aquest llibre, que durant anys he tingut com una de les meues lectures de capçalera, és des del meu punt de vista la partida de naixement de la generació de poetes valencians dels setanta.

La selecció, com totes, és una tria subjectiva a la qual, passats els anys i sense perdre la seua validesa, afegiria noms que amb el pas del temps han fet una aportació important a la poesia catalana feta al País Valencià, com ara Lluís Alpera, Antoni Ferrer, Antoni Prats, Emili Rodríguez-Bernabeu, Josep Lluís Bonet, Vicent Alonso, Isabel Robles o Josep Mir.

Els darrers anys, editorials públiques com ara l’Institut Alfons El Magnànim o l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil Albert, i privades com Edicions de la Guerra, Onada o Carena, han publicat les obres completes d’autors d’aquesta important generació poètica. Una generació que trenca amb les estètiques dominants fins aleshores, que té una clara voluntat de modernitat i que es veu sorpresa en plena conformació per l’explosió del nomenat boom Estellés. La dels setanta, a més d’una generació amb una intensa producció poètica, està formada per poetes que mantenen al llarg de les dècades una activitat sociocultural remarcable, posant en marxa revistes de literatura, quaderns de poesia, revistes digitals de poesia de caire internacional, tertúlies literàries, i altres projectes, que animen la vida cultural de les ciutats més importants del País Valencià.

Entres les tertúlies literàries, destaca la que es realitzava al Café Lisboa de la ciutat de València, La Forest d’Arana, que a més comptava amb uns quaderns de poesia de gran qualitat, un certamen literari i una col·lecció d’antologies homenatge a diversos autors. Entre els poetes habituals de La Forest d’Arana hi havia Pere Bessó, Francesc Collado, Maria Fullana, Encarna Sant-Celoni, Montse Anfruns, Francesc Mompó, Manel Rodríguez-Castelló, Jaume Pérez Montaner i Josep Mir.

Josep Mir és un savi que oculta la seua bonhomia i la seua tendresa sota la ironia, el sarcasme i la sornegueria. Edicions Carena, amb pròleg de Francesc Mompó, dels Mompó de l’Olleria, li ha publicat sota el títol de Rellent. Poesia Completa, 1977-2019, quasi tota la seua producció.

Bona part de l’obra literària de Josep Mir restava inèdita o editada en revistes, mostres o antologies, actualment difícils d’aconseguir.

En Rellent trobem un escriptor que coneix a la perfecció la matèria primera amb la qual treballa: la llengua, i li agrada jugar amb el ritme i la musicalitat que l’acompanya. Els seus versos contenen una gran riquesa lèxica. S’alcen els seus barandats induïts per la mirada d’un filòsof, que abans que pensador fou obrer de vila. En la seua poesia trobem l’home que mira, que s’encanta davant de la bellesa d’un paisatge, i l’home que somriu murri davant de l’espectacle de la vida.

Amb el poeta Josep Mir conviu el lector amb un gran coneixement de la tradició poètica pròpia, que s’inicia amb els trobadors i arriba fins a Estellés i els seus companys de generació. El poeta que coneix la tradició anglosaxona, la francesa (amb especial estima pels simbolistes), l’oriental i sobretot la italiana.

Mir és un renaixentista, té l’esperit d’un renaixentista italià, i no s’està d’oferir-nos altres vessants de la seua personalitat creativa en el llibre, com ara la de dibuixant de línies minimalistes, i s’atrevix fins i tot a regalar-nos els poemes que ha escrit en la llengua de Dant.

Josep Mir és un autor amb una mirada molt personal, un savi que sap, i molt, de vida i de poesia. Un poeta que sempre ha estat ací encara que molts no el veien. Mestre Mir, com a alguns amics els agrada dir-li, és un filòsof, un conversador intel·ligent, sagaç, divertit, inesgotable, un ocellot que paga la pena escoltar i llegir.

L'ALÉ DE LA VIDA

  

L’escriptora de la ciutat de València Teresa Broseta és coneguda i reconeguda pel públic i per la crítica especialitzada com una autora de literatura infantil i juvenil, encara que també conrea el teatre i la narrativa per a adults. Aquesta dèria que patim d’encasellar un escriptor en un gènere literari fa que un nombre considerable de lectors acabe deixant de costat obres d’un interés més que notable. Teresa Broseta, els darrers mesos, ha tornat a publicar una novel·la històrica, L’alé de la vida (Vincle editorial, 2019). Recorde gratament l’aparició l’any 2008, en Brosquil edicions, d’Ayrin de les Alcusses.

L’alé de la vida se situa en el segle xvi entre la pedrera de Carrara, la ciutat i república de Florència i la ciutat eterna, Roma. Un relat de rebel·lia on el protagonista, Piero, es nega a acceptar un destí que li ha estat decidit fins i tot abans que nasquera; una història d’amor entre dos homes que naix de l’admiració, una passió que desemboca en el desig i la consumació carnal.

El fill petit d’un pedrapiquer de Carrara sent que la vida dura i brutal que porten el seu pare i els seus germans no és feta per a ell. És un xicot sensible i, a pesar del món que l’envolta, on les dones viuen per a procrear i aguantar els borratxos dels seus marits, encara té el cor pur i la secreta ambició de ser escultor.

Un dia fuig de la pedrera a la recerca d’un mestre, Michelangelo Buonarroti, perquè aquest li ensenye les claus de l’ofici. L’ha conegut en la mateixa pedrera, on el geni va treballar junt amb els pedrapiquers buscant la peça de marbre que continguera en el seu interior una escultura.

Piero se’n va a Roma i, després d’unes dures setmanes rodant per la ciutat a la recerca d’un míser rosegó de pa, troba  l’artista a la Capella Sixtina.

Miquel Àngel és un home esquerp, solitari, malcarat, amb un caràcter explosiu, però Piero és pacient i els dos homes s’acaben enamorant.

Teresa Broseta ens oferix un relat circular en què el principi i la fi es donen la mà. Escriu amb una prosa elegant, un llenguatge àgil i una gran càrrega lírica. No oculta ni estalvia al llarg de la narració situacions, sensacions i sentiments, per més crus que aquests siguen, però ho fa sense morbositat.

És una història d’amor homosexual entre un xicot i un adult. També és la crònica d’una relació entre un aprenent d’artista i un geni de l’escultura i la pintura. El marc, l’aula, és la Capella Sixtina mentre Miquel Àngel pinta els frescos del sostre.

Una novel·la intensa que ens descobrix que en l’art la mirada, si no ho és tot, almenys és una part fonamental de la creació.

Un llibre que ens ensenya que mai no ens hem de conformar si el nostre cor ens diu que els nostres somnis són possibles.

IGNOT

 

Els darrers anys, i en especial des de la publicació el 2007 de L’home manuscrit, l’aparició d’un nou llibre de Manuel Baixauli ha estat entre alguns cercles de lectors un esdeveniment esperat i desitjat. Aquest primer trimestre del 2020 Edicions del Periscopi edita, en la seua col·lecció Escafandre, Ignot, el nou treball de l’artista plàstic i escriptor de Sueca.

En Ignot tornem a trobar els paisatges buits, desèrtics, extensos, de llargues perspectives, creuats per individus inquietants que baden en solitud; els edificis laberíntics, pertorbadors; els personatges torturats per les seues contradiccions; l’univers personal, imaginatiu i radical de l’autor.

Manuel Baixauli escriu amb una prosa fluida, àgil, seduint-nos i arrossegant-nos cap a un món producte de la seua mirada sobre la realitat que l’envolta.

Ens parla, sense subtileses, de la creació artística i literària, una necessitat d’expressar-se compartida per molts. Reflexiona sobre el talent, l’originalitat, l’aportació personal a la història de l’art i de la literatura, les frustracions de l’artista, el plagi, el fracàs o el doble tall de l’èxit. Sobre com el moment històric, les circumstàncies socials, físiques i culturals que envolten l’artista poden influir en el seu reconeixement i com la mateixa obra, en un altre entorn cultural i social i signada per un autor més atractiu físicament i personalment, aconseguix l’èxit que se li negava.

Manuel Baixauli posa el dit en la nafra en assenyalar el patiment pel qual passen els creadors, producte de les inseguretats, de les pors que els acompanyen i del menyspreu que els envolta.

Fa un elogi dels artistes ignorats, incompresos. Una legió de talents malaguanyats i soterrats sota la pols de l’oblit. Creadors que aportaven «una visió innovadora dins de la seua disciplina artística i que, pel motiu que fora, romanien ignots».

De què depén l’èxit? Com i per què es produïx?, es pregunta Manuel Baixauli. Si això té una o diverses respostes, jo no ho sé.

Ignot és el llibre que més he gaudit de Manuel Baixauli. He llegit tota l’obra que ha publicat fins ara, però és en aquesta novel·la on he sentit una major connexió amb el seu univers creatiu.

L'ESPERIT DEL TEMPS

 

Jo soc un ignorant que a penes sé que existisc, però hi ha qui afirma que el temps és un invent humà, la divisió en porcions de l’eternitat des d’un punt on se situa un abans i un després; que només som temps i que el temps, mentre aspirem a l’eternitat completa, ens acaba devorant. Que cada període de temps té el seu esperit, un esperit amb el qual podem coincidir o no. Un esperit que, com un vent ens serà favorable en la nostra navegació o s’alçarà com un escull terrible que ens farà naufragar i perir.

Cal estar sempre en guàrdia front a l’esperit del temps, ja que mai no ens eximirà dels nostres errors individuals.

Sobre aquesta idea del filòsof alemany Ernst Jünger, l’escriptor valencià Martí Domínguez ha escrit la novel·la L’esperit del temps (Proa, 2019), que li ha valgut el Premi Llibreries Valencianes que atorga el Gremi de Llibrers de València i el Premi Òmnium a la millor novel·la de l'any 2019.

A finals de la dècada dels quaranta del segle passat, en la desapareguda Unió Soviètica, un oficial mèdic austríac fet presoner en el front de l’Est, és obligat, durant el procés de desnazificació, a escriure sobre el seu passat. El que és una obligació acaba sent assumit pel personatge com una necessitat vital.

Escriu sense subterfugis, utilitzant la pàgina en blanc com un espill on es mira i es retroba en diferents etapes de la seua vida. El resultat és una narració en primera persona que s’inicia a Viena just abans que Àustria siga annexionada al Tercer Reich alemany. Prové d’una família burgesa i culta, antisemita, que creu profundament en una nació pura. La figura del seu pare, la seua autoritat moral, és un referent al llarg de la seua vida.

El protagonista és un científic interessat, des de la seua adolescència, en la biologia i les teories darwinistes. Membre del Partit Nacional Socialista, acaba posant al servici de l’argumentari polític del partit les seues investigacions, les quals acabaran convertint-se en un puntal de les pràctiques nazis.

Martí Domínguez, amb ofici i mestria, reflexiona sobre l’ètica i la moral d’una societat que ha estat humiliada i ferida i que se sent seduïda per un discurs supremacista, racista, de culte a la personalitat, autoritari i militarista.

Ens detalla amb precisió el procés en què la raó i l’ètica són capgirades com un calcetí. I en què la situació resultant acaba beneficiant els interessos i les ambicions d’uns individus que de vegades callen i altres acaben justificant la baixada als inferns.

L’esperit del temps és una narració ben documentada. Un relat cru, intens i extens, escrit amb una prosa àgil, amb un discurs diàfan que dota el text d’una gran amenitat. Un relat amb pulsió cinematogràfica que ens invita a reflexionar sobre la condició humana i el depredador cruel, territorial, que s’oculta sota una aparença civilitzada.

Però l’esperit del temps també és capaç de fer que la societat, després d’haver salvat l’abisme, siga capaç de readmetre, de rehabilitar i fins i tot de premiar a gran part d’aquells que encoratjaren i justificaren les accions dels botxins.

EL IAIO A NOVA YORK

No soc lector d’allò que els especialistes anomenen LIJ, vull dir literatura infantil i juvenil. De tant en tant, molt de tant en tant si els he de ser sincer, cau en les meues mans un llibre destinat per les editorials al nínxol de mercat dels lectors més menuts, i per vici (tinc el mal vici de devorar amb ulls àvids gran part de la lletra impresa que se’m posa per davant) el llig.

Durant la lectura, la meua cara no és un poema, és un article crític. Sovint demolidor quan tinc en les mans una cosa pensada com un producte de consum sense ànima, superficial i carregat de tòpics del gènere. Un llibre d’usar, tirar i oblidar.

Quan la LIJ és capaç de captar l’atenció i emocionar saltant per damunt de les línies que separen les diverses edats de les persones és quan, des del meu punt de vista, la seua lectura realment paga la pena.

Fa unes setmanes va caure en les meues mans el llibre El iaio a Nova York (Aila edicions, 2019), amb el qual l’escriptor d’Algemesí (Ribera Alta) Vicent Borràs ha obtingut el Premi Altea de Literatura Infantil i Juvenil. Un relat escrit amb gran ofici, aparentment senzill, amb una gran claredat expositiva i una prosa diàfana, àgil i amena. Un relat amb una gran càrrega emocional que l’autor gestiona amb cura i delicadesa.

En les seues pàgines no trobem ni bruixots, ni castells encantats, ni princeses ni cap poció o artefacte màgic, trobem els membres d’una família, com qualsevol altra, d’una ciutat mitjana. Una família en un moment trist, dramàtic, provocat per la sobtada malaltia de l’avi i l’anunci de la seua mort.

L’actitud dels xiquets i els adults davant de la nova situació és descrita evitant els tòpics i en alguns moments amb un humor fi i delicat. La nova situació ve acompanyada per un gran interrogant. Cal dir-li la veritat a l’avi? La veritat és un ganivet de doble tall que pot fer més mal que bé. Així i tot, els xiquets amb gran consideració i afecte acabaran trobant la resposta. Cal enfrontar-se a la mort com un fet natural, però no és necessari mostrar-la amb cruesa, la mort potser és un viatge a una ciutat meravellosa on ens esperen els éssers estimats que iniciaren abans la partida.

Vicent Borràs s’ha enfrontat amb una gran clarividència i honestedat a una de les eternes qüestions, la mort, i amb ella al dolor provocat per la pèrdua i l’absència, i ens ho conta a menuts i grans, aconseguint emocionar-nos a tots.

EL BOSC DE BAMBÚ

En un bosc de bambú es reunien els set savis durant el període històric xinés anomenat dels Tres Regnes (220 a 280). Un grup d’intel·lectuals rebels i un tant excèntrics que rebutjaven els valors de Confuci. Envoltats per pandes, ocells de colors i algun tigre solitari, s’aplegaven per a conversar i discutir de qualsevol tema, escriure poesia i embriagar-se, tot fugint d’una realitat social que els desagradava.

El poeta de Calles (els Serrans) Jesús Girón Araque utilitza aquesta referència com a títol per al seu darrer llibre de poesia, amb el qual va obtindre el XIX Premi Literari Betúlia de Poesia Memorial Carme Guasch, El bosc de bambú (Viena edicions, Barcelona, 2019). I ho fa, per una banda, per a reivindicar el seu llibre com un espai de llibertat creativa, i per una altra, com un homenatge i tribut a la llarga tradició poètica xinesa.

Des del modernisme ençà, els poetes europeus han sentit una certa atracció per la poesia de l’anomenat extrem orient asiàtic. A pesar de les gegantesques diferències entre els alfabets d’origen llatí i ciríl·lic i el xinés, adaptaren les composicions poètiques xineses i japoneses a la literatura occidental, com ara les tankes i els haikus.

En la literatura catalana Marià Manent fou un dels pioners. Al llarg del segle xx i del que portem del xxi hi ha hagut magnífics traductors i conreadors de les adaptacions occidentals de les composicions poètiques xineses.

Jesús Girón Araque ha anat un pas més enllà i ha volgut traslladar l’univers de la Xina imperial, la manera de dir, l’atmosfera i el paisatge que s’hi recreaven, al segle xxi. Un magnífic viatge que inicià com a lector, quasi sense pretendre-ho, en descobrir la mirada incisiva i dialogant amb la poesia oriental de poetes com ara el mallorquí Miquel López Crespí i el costa-riqueny José María Zonta. Un viatge que avança amb el descobriment de l’obra dels clàssics xinesos.

Al bosc de bambú, és Girón qui ens fa de guia, qui ens ajuda a saltar la gran muralla que ocultava la tradició poètica xinesa. I ens recrea un món de rebels i buròcrates imperials amb una mirada atenta i reflexiva, capaços de capturar el més petit moviment entre les plantes i convertir-lo en una metàfora de la vida, de la mort o de l’esdevindre d’una època.

El bosc de bambú és un llibre que ens desconcerta en un principi, però que no ens deixa indiferents. Un llibre que invita el lector a entrar a poc a poc, a deixar les sabates i la pols que portem enganxada en les soles a la porta. Un llibre que ens va guanyant d’una manera pausada, aconseguint que gaudim de la recreació que ha fet d’un bosc de bambú el seu autor. Un bosc en el qual acabem descobrint, sota la disfressa xinesa del poeta, un individu amb un equipatge literari que en cap moment ha pretés deixar a casa. Un equipatge i una mirada personal sobre una literatura ubèrrima i aparentment tan allunyada de la nostra.

OMBRES VEGETALS

  

El poeta de la ciutat de Carlet (Ribera Alta) Àngel Martínez Moreno ha editat el que és el seu cinqué llibre de poesia, Ombres vegetals. L’any 2013 s’estrenava amb Llindar de la terra de dracs, un llibre que obriria una trilogia conformada a més per L’atanor de l’alquimista (2014) i Si esperes un miracle (2015). L’any 2016 els tres llibres es reditaren en un sol volum sota el títol d’Aplec de dracs, alquimistes i miracles. El 2017 aparegué Desig de carn entre els versos.

El seu cinqué llibre, Ombres vegetals, a l’igual que els anteriors ha estat publicat per Neopàtria, l’editorial valenciana especialitzada en poesia. Aquest darrer any, aquesta empresa d’Alzira ens ha oferit títols d’un interés contrastable, com ara Oliverar de l’aire, de Josep Igual, Un tros de cel a les butxaques, de Vicent Nàcher, El perfum del llorer, de Maria Victòria Secall, Escrits sobre les dunes, de Lluís Ferri, o La dona del bosc, de Miquel Català.

En Ombres vegetals, Àngel Martínez Moreno ens oferix una col·lecció de cinquanta poemes dividida en tres apartats: L’ombra del xiprer, amb deu sonets de vers blanc, un dels quals isabelí; L’ombra del lledoner, amb trenta-cinc poemes de vers lliure i d’extensió diversa; i L’ombra del baladre, amb cinc poemes de vers lliure.

Cada títol de cada apartat entre parèntesi oferix una mena de suggeriment en què ens assenyala algun aspecte de les bondats de la fusta i per a què s’utilitza, i que ens dona pistes dels versos que ens trobarem tot seguit. Així, el xiprer té una fusta perfumada que servix per a fer mobles resistents i delicats, com els deu sonets que conformen l’apartat. La fusta del lledoner servix per a fer eines per al treball al camp, eines resistents per al combat diari. I per últim, el baladre de flors tan belles, però que guarda en la seua saba un perillós verí que aturarà el nostre cor.

Àngel Martínez Moreno, des de la maduresa personal i l’ofici ben aprés de constructor de versos, fa interessants reflexions sobre la vida i els paranys i esculls amb els quals anem ensopegant; sobre el pas del temps, la mort i els buits que ens va deixant; sobre la creació poètica, sobre la memòria...

Realisme de caràcter intimista, brillant, on l’autor ens mostra una gran capacitat per a evocar, per a crear en un moment determinat atmosferes, per a descriure amb una aparent senzillesa l’espai que l’envolta, però entre línies en realitat ens va detallant l’estat d’ànim del poeta, com ara en el poema Creïlles i cebes que grillen.

Hi ha també, però, un cert desencant, gens nociu, i una ironia producte de la mirada sagaç i experimentada d’un home que ha rebut amb enteresa els colps baixos que li ha propinat la vida.

Els versos, diu Àngel Martínez, «no són la vida ni molt menys. / Potser són aixoplucs que ens mantenen / a recer de les misèries / que ens desintegrarien».

Un llibre a tindre en compte d’un poeta que paga la pena descobrir.