EL CRIT DE LES ARRELS

 

Edicions del Sud, una editorial radicada a Piles (la Safor), ha publicat amb un pròleg de Tobies Grimaltos el nou llibre de poesia del cantautor de Castelló de la Ribera Rafael Estrada Puertos, El crit de les arrels. Un recull de poemes de vers lliure i d’un marcat realisme intimista, a pesar que, d’alguna manera, el títol ens pot fer pensar en una temàtica identitària de caràcter nacional. No és el cas.

Les arrels de les quals ens parla Rafael Estrada són aquelles a les què ens subjectem amb tossudesa a la vida i que ens nodrixen de bellesa, d’esperances i d’il·lusions. Unes arrels que quan un individu, com ara el mateix poeta, ha traspassat el llindar d’una certa edat que ens acosta a la senectut i al crepuscle, necessita que siguen fortes, sanes i ben fermades en la terra, per tal de continuar suportant amb enteresa els colps baixos que rebrem sense pietat tard o d’hora.

Rafael Estrada Puertos és un home que compartix amb mi, i supose que amb molta més gent, diverses passions: la música, la literatura i fer camí sense altre objectiu que el de retrobar-se en el paisatge, buscar les claus de l’existència i mantindre una conversa oberta amb la memòria, fent inventari de deures i havers.

Caminem, però no coincidisc amb el poeta quan diu «lleuger d’equipatge», tot el contrari: caminem i portem la motxilla plena de vivències. Sense aquest bagatge, que també són les nostres lectures, les cançons que hem escoltat, el transcórrer d’altres vides de les quals hem estat espectadors..., no seríem res. Estrada es reconeix en el paisatge dissenyat en part per la mà de l’ésser humà, i que no és només mineral, terra i aigua, sinó vegetal i animal. El paisatge que comença quan acaben els carrers del seu poble. Un paisatge de tarongers, caquiers, figueres, oliveres, moreres i palmeres solitàries, arbres arrelats a la terra, l’espai que habitem i que ens alimenta físicament i espiritualment. L’autor se sent un home-arbre amb arrels en els peus, que són producte d’un gran desig de viure i d’entendre i comprendre la pròpia existència.

Camina i sent que el paisatge al llarg de la seua vida li ha modelat la mirada, el pensament, i li ha creat un clar sentit de pertinència. Camina en silenci, escolta el cant dels ocells, el raucar de les granotes, el zumzeig dels insectes, la remor de la brisa entre les fulles dels arbres, la terra li parla a través de tots ells, aleshores el diàleg es convertix en poema, en lletra de cançó, en crit tel·lúric que ve de les arrels pregones i que no és sinó una traducció sonora del seu amor constant, permanent, lliure per la vida.

RONDALLES I ALTRES VERITATS

 

La poeta d’Alzira (Ribera Alta) Laia Fontana i Bria ens oferix un nou títol que al lector despistat el pot dur a una certa confusió de gèneres, Rondalles i altres veritats (Bromera, 2020), i alguna cosa, com una pàtina, en resta en aquesta nova col·lecció de poemes. Trobem en l’autora una mena de necessitat que sura entre línies de narrar un monòleg sobre diverses qüestions que l’ocupen o la preocupen, sobre algunes textures de l’arbre genealògic, sobre els arbres, sobre el paisatge, vull dir sobre aquells detalls que només una mirada atenta capta i enregistra; sobre la humanitat, la solidaritat que ens fa persones, el desarrelament, la fugida de la fam o la persecució; sobre converses amb l’art i la literatura.

La poesia és recerca de la bellesa i afegiria, si se’m permet, que és també, encara que siga a través de la impostura, de la fal·làcia, una cursa per atrapar la veritat sempre fugissera. Però la veritat no és única, és plural i d’això Laia Fontana n’és conscient. Els seus poemes se’ns apareixen de vegades, com en l’apartat Sobre genealogies, dividits en diverses escenes i personatges, en altres fragmentats per tal de subratllar aspectes diferents de la veritat gran o menuda de la qual ens parla en eixe moment.

Laia Fontana i Bria es troba a gust amb el vers lliure i fent un acostament a diversos gèneres, fins i tot a les arts plàstiques. Encara que ho aparente, el seu no és un monòleg, sinó un diàleg actiu amb altres poetes, amb autors de cançons, amb la tradició i la modernitat, arribant a la postmodernitat. Un diàleg fructífer, enriquidor, gens ni mica laberíntic.

M’agrada el joc d’endevinalles que ens proposa en un moment determinat, el suc que li trau en Analogia a la cançó tradicional Deu pometes té el pomer; el mostrari d’idees que ens apunta amb les reflexions sobre la imperfecció. La delicadesa extrema de Gotes de setembre. La història d’amor entre dues escultures; l’aparició sense cita prèvia de la mort en el poema La cosidora, tan real, tan dur, tan líric.

Amb Rondalles i altres veritats, la jove doctora en biologia i poeta Laia Fontana i Bria va obtindre el Premi de Poesia València Nova que atorga la Institució Alfons El Magnànim. Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació de la Diputació Provincial de València.

Laia ja havíem tingut l’oportunitat de llegir-la l’any 2014 quan l’editorial Germania li va publicar Camins recorreguts. I d’ella és pot dir que és una autora constant, amb diversos premis literaris i col·laboracions diverses. Una poeta treballadora, enamorada de la paraula, de la poesia, de la vida.

XXXVIII

Poco tengo y nada deseo, solo quiero sentir en la boca el sabor meloso de la vida. Decidido salgo cada día en busca de grandes abstracciones como la felicidad, sin encontrar si quiera su rastro. Estoy herido por una gran ausencia que como un agujero negro se ha tragado sueños e ilusiones. Camino bajo la luminosa bandera de la libertad. Por la noche cuando el pueblo duerme, escribo en muros y paredes versos de amor, me acompaña la añoranza y la tristeza. Me podéis encontrar por cualquier sendero escuchando cómo se rompe el silencio en soplar la brisa entre las hojas de los libros que nunca escribiremos.

ALLÀ ON EM PORTE EL VERS

 

El Premi Poeta Teodor Llorente de Poesia 2021, convocat per l’Ajuntament de la Pobla de Vallbona (Camp de Túria) i que edita El Vincle editorial, ha estat per a l’obra Allà on em porte el vers. Jove gimcana de la veu, de l’escriptor de Gandia (la Safor) Ferran Bretó Martínez.

Aquest és el primer llibre que publica, que no el primer que escriu. Ferran Bretó és llicenciat en Traducció i Interpretació i, segons ens informa la seua nota biogràfica, té una gran passió per la música i per les arts plàstiques, aquesta darrera heretada del seu pare, Josep Bretó Gilabert, autor de la il·lustració de la portada.

Allà on em porte el vers és un llibre que té una clara voluntat estètica, no sols en el contingut, sinó en la forma en què aquest se’ns mostra. En obrir-lo trobem un índex format per tres roses dels vents, les tres parts en les quals ha dividit Ferran Bretó aquesta gimcana que unix la mirada del lector atent amb la del poeta àvid de bellesa: reciclant i reaprofitant experiències pròpies i alienes amb l’objectiu d’obrir nous camins o almenys desbrossar els pocs transitats.

Els poemes de Ferran Bretó trenquen els límits que imposa la pròpia poesia i, amb elements provinents de les diverses avantguardes que en un moment van jugar amb les possibilitats que donen les arts gràfiques, dota l’obra d’una imatge plàstica personal i un tant transgressora, si és que a hores d’ara queda algun límit per transgredir.

Bretó fa una aposta per la intertextualitat, intercalant entre versos propis textos d’altres autors. Ho fa amb desvergonyiment i amb frescor. Alguns els reinterpreta, d’altres en fa una traducció més o menys lliure i en alguna ocasió ens oferix una perspectiva contraposada a l’original.

La voluntat de jugar va més enllà encara, ja que ho fa per una banda amb la sonoritat de les paraules, com un compositor musical, i juga, també, amb els diversos significats d’elles. Li agraden els epigrames i crear pseudònims anagramàtics, com ara Archeer Dee anagrama de: He d’escriure.

Frases com ara la ja citada He d’escriure o Necessite escriure, Necessite crear, He de crear es repetixen al llarg del llibre en diverses ocasions, transmetent al lector la necessitat vital que el pren. Però Ferran Bretó no vol escriure i publicar a qualsevol preu, per a oferir-nos, com tants altres i a un baix preu, un artefacte poètic que només siga un inventari discursiu de sentiments, emocions, evocacions, greuges... No. Ell té la voluntat de trencar files, prendre una nova direcció i arriscar. El risc necessita de valentia i determinació, però també de talent, i tindre molt clar que allà on ens porte l’aventura que comencem potser siga el camp dolorós del fracàs o el d’una experiència amb un munt de noves possibilitats creatives.

XXXVII

 

XXXVII

Como un felino dulce como la miel

llegó un verano Llibertat,

mirada intensa, verbo ágil,

manos nobles, corazón apasionado

y a su paso levantó el vuelo

una bandada de sonrisas esmeralda.

 

Se marchó Llibertat

y los pétalos de las flores se llenaron

con el rocío salobre que inagotable

manaba de nuestros ojos.

 

Fue Libertad y fue Amor y fue Lucha

y en todas partes y en todo momento,

en el corazón de los hombres y de las mujeres,

que conoció dejó su huella de afabilidad.

L'ESTIU DELS BRIVALLS

 

L’any 1999, el periodista, sociòleg i professor universitari Francesc Viadel i Girbés (Algemesí, 1968) inaugurà la seua trajectòria com a novel·lista (un altre dia parlarem de la seua vessant com a poeta) amb Dies de Venus (7 i mig editorial). Ja aleshores Viadel submergia els lectors en el costat fosc i dramàtic de la ciutat, en aquest cas Barcelona. Un univers de miserables que viuen i moren allà on la llei és una mentida, un parany o una simple abstracció. Personatges de la perifèria urbana que han nascut per a córrer, per a fugir mentre busquen desesperadament la felicitat que els regalen, durant unes hores, els paradisos artificials. Dies de Venus, situada a la ciutat de Barcelona i protagonitzada per dues prostitutes, fou seguida per Terra (Bromera, 2001), on Viadel retornava a la Ribera Alta i a la ciutat de València. Un relat amb tints autobiogràfics, ple d’un lirisme hereu del realisme brut, i on torna a incidir sobre les misèries de la vida de les classes baixes, en aquest cas la dels jornalers del camp, com també sobre la precarietat amb què es veuen obligats a treballar els joves periodistes en una ciutat terriblement provinciana com València.

L’advocat i el diable (El cep i la nansa, 2004), el seu tercer lliurament, és una novel·la negra on ens detalla les accions de l’anomenada màfia russa en el nostre país. Una narració on el periodista Viadel ha sabut documentar el narrador de ficció.

Dèsset anys ha tardat Viadel a oferir-nos un nou relat, L’estiu dels brivalls (El vincle editorial, 2021), Premi Teodor Llorente 2021 de Novel·la Negra de La Pobla de Vallbona. Estem davant d’una narració intensa, que l’autor situa de nou en una ciutat de la Ribera Alta. Un relat on l’univers dels miserables, dels perdedors, dels fracassats, és descrit amb una contundència crua no exempta de lirisme.

L’estiu a les comarques litorals valencianes és sinònim de ponentades, d’una calor i d’una humitat extremes que creen una atmosfera que aixafa els estats d’ànims i aclapara el més pintat.

Francesc Viadel torna escriure sobre els jornalers agrícoles, ell mateix en la seua joventut en fou un i sap el pa que s’hi dona. Escriu dels collidors de taronja que a l’estiu es quedaven sense faena. Som en la dècada dels huitanta del segle passat, anys en què la crisi econòmica colpeja d’una manera brutal les capes més desfavorides de la societat. Anys en què l’Estat, a través dels ajuntaments, oferix ocupació als aturats agraris.

Els joves, sense cap expectativa de futur, fills i nets d’homes i dones acabats, intenten omplir les hores del dia i de la nit amb alcohol, drogues i sexe. Viuen en una jungla de la perifèria, un abocador d’éssers humans que sovint provenen de famílies desestructurades, productes del fracàs escolar i víctimes del darwinisme social. Són membres obligats d’una societat en la qual s’ha trencat l’ascensor social i que és incapaç d’oferir-los expectatives i un futur digne. Una societat on els rics protegixen els seus privilegis i les classes dirigents clouen els ulls davant d’una realitat que els pot esclatar qualsevol dia davant dels nassos.

En aquesta jungla, com en totes les jungles, impera la llei del més fort, o del més boig. El tràfic de drogues, els robatoris i la prostitució són una manera habitual de guanyar diners.

A través del protagonista, Marc Lloret, ens endinsarem en un món habitat pels supervivents de centenars de naufragis, personatges embrutits, embogits, violents, cruels, sovint fatxendes, altres estupiditzats i acabats. Un món on només compta tindre bitllet per a un paradís fals i enganyós.

I el final no és la llum, sinó el punt de maldat que acaba desencadenant la tragèdia. Mentrestant, el vent de ponent continua bufant.

XXXVI

 

Esta última noche

del maldito verano del pandémico 2020

un escozor terrible en los dedos del alma

me empuja a escribir

los versos más tristes que nunca he compuesto .

La derrumbe ha sido terrible,

detrás se ha llevado sueños y ilusiones.

Ahora, pasada la media noche,

me siento solo, airado, frustrado, acabado

viejo e incluso culpable,

culpable de no haberlo visto venir.

Me siento dolido porque no nos has dado

la oportunidad de salvarte.

Escribo atrapado, arrastrado por la tristeza

para decirte que te amé,

que te quiero, y sé que también nos amabas.

Para ti, Arnau Llibertad, como el árbol talado

al que en la cepa le nacen brotes,

aún me queda una brizna de vida,

toda una vida para recordar

todo lo que no podremos vivir juntos.

 

(Con el permiso de los señores

Neruda, Hernández y Estellés).