MATER

 

L’escriptor valencià Martí Domínguez publicà el passat novembre, en Edicions Proa, la novel·la amb la qual va obtindre el Premi Proa, Mater, un llarg relat on recrea un món en què la ciència ha aconseguit crear éssers humans modificats genèticament amb la idea inicial que siguen resistents a tota mena de malalties. Aquest món acaba sent regit per unes lleis que emanen de la lògica, el coneixement i la raó. El nou ésser humà ha ocupat el lloc de Déu, no hi ha espiritualitat... Aquesta nova espècie modificada ha aconseguit recuperar l’equilibri ecològic. La fecundació, la gestació i el part han deixat de produir-se dins del cos humà, ara es fan en laboratoris que gestionen empreses especialitzades. A la Terra aquesta nova espècie humana conviu amb cíborgs i es disputa l’espai vital amb els éssers humans no modificats. Com en la conquesta de l’oest nord-americà en la qual l’exèrcit netejava grans extensions del territori d’indígenes americans, per a després donar la terra i la seua explotació a colons d’origen europeu, l’exèrcit format en la seua majoria per cíborgs neteja el territori d’humans no modificats, esclavitza dones joves i assassina la resta alhora que esborra les seues petjades.

Una jove biòloga és infectada per un bacteri que, com a cert tipus d’insectes, fa que les femelles queden prenyades sense intervenció d’un mascle. Una qüestió que sorprén el poder i la ciència i que obri noves vies a la colonització espacial. Aquesta dona, i un jove inconformista, una mica llunàtic i rebel, decidixen fugir i refugiar-se als boscos habitats per l’altra espècie d’humans. Però allí troben un ressentiment, un odi, un desconeixement de l’altre, un fanatisme religiós que els sobrepassa. Només els resta l’esperança d’una ciutat on conviuen en harmonia elements provinents de les dues espècies. Mentrestant, la seua vida es convertirà en una lluita contra els elements i en una eterna fugida. Els perseguix un assassí implacable que va deixant al seu pas un rastre de destrucció i mort.

Martí Domínguez aconseguix atrapar des de les primeres pàgines de Mater el lector amb una prosa diàfana i àgil. Construïx un relat versemblant, dinàmic, amé i amb una gran tensió narrativa. Ens obliga a reflexionar sobre el poder, els seus còmplices i els ressorts que aquest empra per a mantindre el control sobre la societat,  a pensar, però, també sobre el camí pel qual ens portaria una ciència allunyada de l’ètica i de l’espiritualitat. Mater va fins i tot més enllà i té una projecció crítica en el present que és com a mínim inquietant.

Una novel·la d’una gran amenitat, emparentada amb grans obres de la literatura i del cinema de ciència ficció.

LA MERLA BLANCA

La tardor del 2022 l’editorial valenciana Vincle Editorial va publicar La merla blanca, de Juli Martínez Amorós, obra guardonada amb el Premi Teodor Llorente de Novel·la Negra que patrocina l’Ajuntament de la Pobla de Vallbona (Camp de Túria).

Juli Martínez Amorós (Novelda, les Valls del Vinalopó, 1975) tria el format de diari personal perquè el personatge protagonista, un inspector de la policia nacional a punt de jubilar-se, ens relate de primera mà els itineraris que pren la investigació de diversos assassinats. A la comissaria l’ajuda una dona policia, Daniela, que s’encarrega de remenar tota mena d’arxius digitals. Sobre el terreny l’acompanya Guillem, fill d’una de les víctimes.

En les primeres pàgines pareix que el relat es vol centrar en les estretes connexions que a les comarques meridionals del País Valencià hi ha entre la màfia, l’empresariat, i d’una manera especial el vinculat a la construcció, la judicatura, la policia i la política. Una interconnexió per on corren a dojo els diners, la droga i les apostes il·legals. Un univers opac, sòlid, pervers, que en el seu moment Rafael Chirbes va retratar amb intel·ligència i fidelitat en la novel·la Crematorio.

A mesura que avança en la seua investigació, l’inspector Arnau Feliu va acotant el terreny i desvela una trama que oculta un triple crim, el qual durant uns anys havia restat impune, i això farà (ens farà) creure que és (som) davant d’un acte planificat de revenja. Però les coses no són com aparenten, i quan pareixia que estava clar, que fins i tot teníem un culpable, ix el dubte, salta la llebre i la investigació canvia de rumb, assenyalant el vertader assassí, la merla blanca d’una trama de corrupció. Fins al moment aquest individu s’havia mantingut en l’anonimat, encara que tant Arnau Feliu com els lectors endevinaven darrere de l’escenari la seua ombra movent tots els fils.

Som davant d’un relat en el qual se’ns detalla amb cruesa el costat fosc de l’ambició humana, la falta d’empatia, la insaciabilitat de poder i riquesa. Gent que se salta les normes ètiques i morals, i la llei, per tal d’aconseguir més diners, i amb aquests comprar qualsevol cosa amb total impunitat. «Amb diners torrons», diu el refrany, però en aquest cas seria: «Amb diners cocaïna, cotxes i motos d’alta gama, prostitutes joveníssimes de luxe, cases sumptuoses...».

La investigació arribarà al final, però no a bon port, la merla blanca ha aconseguit els seus objectius i ha acumulat tant de poder que només aquest, sempre pervers i egoista, podrà destruir-lo en un futur.

LA CANÇÓ DEL RIU

L’escriptora de Millars (la Canal de Navarrés) M. Carmen Sáez Lorente ha publicat enguany, en Olé libros, un recull de narracions breus sota el títol La cançó del riu. Un volum que reunix dènou contes i que l’autora ha dividit en tres apartats, Nosaltres, Fràgils i Els dissidents, més el relat Els dies verds que fa de pòrtic i que és tota una declaració d’estima a la seua mare. Els contes van acompanyats per un pròleg del que fora líder del grup musical Naia, Josep Alemany, que arriba a afirmar: «En llegir els primers relats de M. Carmen Sáez Lorente, ja els meus pensaments viatjaven a la narrativa, als estils i les formes literàries de Mercè Rodoreda», i en la contraportada per un text en forma d’epíleg de l’escriptora Mar Busquets-Mataix que diu: «El seu estil, com una veu que ens parla a l’oïda, de seguida ens sembla familiar i proper i ens obre els sentits cap a altres realitats».

Trobe en La cançó del riu una autora amb una bona capacitat per a crear i recrear escenaris i personatges. Personatges d’extracció humil que s’enfronten a una realitat dura, de vegades complexa i on no els resta una altra que sobreposar-se als colps brutals de la realitat familiar, social i històrica en què estan atrapats. Personatges que s’enfronten de maneres diferents a aquesta realitat i que s’inventen de maneres diverses allò que el poeta va dir «la possibilitat de sobreviure», de sobreposar-se i continuar el camí. Per a ells, la vida és, com per al poeta castellà Jorge Manrique, un riu i en els diferents trams del seu recorregut ens oferix una tonada diferent. M. Carmen Sáez Lorente descriu aquests personatges en un moment complicat de la seua vida, l’escenari, el paisatge sobre el qual es mouen, els antecedents, traços de la seua psicologia, i ens planteja una història amb un final en el qual sovint ens sorprén, per la seua violència o perquè la casualitat apareix quan ja no quedava un bri d’esperança.

M. Carmen Saéz Lorente utilitza un llenguatge àgil i diàfan que es fa de llegir. Trobem lirisme, però un lirisme contingut i sempre al servei del relat. No hi ha cap de les narracions que distorsione, que desequilibre el conjunt. Potser l’autora, per tal d’evitar-ho, l’ha organitzat en els diversos apartats dels quals parlava en un principi. Encara que n’he trobat alguns, com ara Tot esperant la matinada, que m’han deixat molt bon gust de boca.

També he d’afegir que la lectura de la primera part, Nosaltres, m’ha fet pensar que em trobava, més que davant d’un llibre de relats, davant d’una novel·la fragmentada, però aquesta idea s’ha diluït en encetar el segon apartat, Fràgils.

Així i tot, a pesar del canvi d’escenari i del temps en què transcorren les narracions, trobe que hi ha un fil invisible que les lliga totes, potser el to que té el llibre o la mirada de l’autora, realista i plena de tendresa alhora.

JAZZ

 

Hi ha camins que travessen paisatges rurals o ens endinsen en grans ciutats, camins d’aigua, camins d’asfalt i camins d’aire. Pel camí no anem nus, descalços, portem el nostre vestit, les nostres sabates, una bossa de viatge on són els nostres records, els nostres somnis, les nostres fantasies, l’educació acadèmica rebuda i la sentimental apresa mentre hem aprés a viure, així com els llibres de poesia que hem llegit, les pel·lícules que hem vist, la música que ens ha seduït al llarg del temps... El nostre no és un caminar en la fosca i a les palpentes, la nostra mirada escruta i interpreta tot allò que anem descobrint o redescobrint. Hi ha camins familiars que et porten a espais del teu passat. Hi ha ciutats i països que d’alguna manera has fet teus o als quals, de tant en tant, retornes. La poeta d’Oliva (la Safor) Àngels Gregori escriu sobre els seus camins, les seues ciutats: Oliva, Barcelona, Nova York, ciutats viscudes, ciutats estimades, ciutats redescobertes i d’una manera personal reinterpretades per l’autora en el seu darrer llibre, Jazz (Proa, Barcelona, 2023).

Jazz és una col·lecció de 32 poemes d’extensió diversa, de línia clara, d’imatges senzilles i suggerents. En les seues pàgines trobem els referents literaris de l’autora: Italo Calvino, Emily Dickinson, Francisco Brines, e. e. cummings, Wallace Stevens..., els quals llig i estima. També referents cinematogràfics.

Àngels Gregori ens aporta una teoria d’allò més original i interessant sobre els diversos tipus de poetes, tot classificant-los en dos grans grups, els poetes salmó, que naden contracorrent per a tornar al punt exacte on van néixer, i els poetes tonyina, que es desplacen a grans velocitats, sense deixar de produir impuls per l’oceà. Jo em pregunte quin tipus de poeta es considera Àngels Gregori.

És una dona que de nit passeja sola amb les metàfores, que com ella mateixa afirma fracassa en l’essencial, una dona que prega a Déu per la música, que escriu la lletra per a una cançó d’aquest idioma musical i universal d’arrels afroamericanes que és el jazz, mentre camina per les grans avingudes de Nova York buscant l’ancestre emigrant que el mateix dia del 1910 en què aparegué el cometa Halley arribava a la Big Apple.

Jazz és un llibre d’una aparença senzilla, amb una aire narratiu que el travessa de dalt a baix, d’una intensitat lírica sostinguda en el llenguatge i en la capacitat que aquest té d’evocació i, sobretot, de suggerir idees, imatges i pensaments.

FLUSH, UNA BIOGRAFIA

 

Després d’haver editat la traducció i edició crítica de la novel·la Prosèrpina, de l’escriptora romàntica Mary Shelley, la narradora i traductora Carme Manuel publica dins de l’editorial Vincle un nou llibre, en aquesta ocasió ha elegit una de les figures més destacades del modernisme literari del segle XX, l’escriptora i editora Virginia Woolf i la seua novel·la Flush. Una biografia. Segurament, una de les novel·les més originals i divertides de la londinenca.

Carme Manuel torna a oferir-nos una excel·lent traducció acompanyada d’una llarga introducció en la qual ens situa l’obra en un temps i en una societat determinats.

Flush. Una biografia va aparéixer publicada l’any 1933 i prompte es va convertir en un èxit de vendes. Es tracta del relat de la vida d’un cocker spaniel propietat de la poeta anglesa del segle XIX Elisabeth Barret Browning. Una poeta amb una biografia digna de convertir-se en una novel·la.

La vida de Flush corre paral·lela a la de la seua propietària, una dona creativa, sensible, intel·ligent, que se sent presonera dins d’una família benestant on el patriarca exercix el poder i d’una societat classista, antiga i encarcarada. Aquesta sensació d’estar irremeiablement atrapada la posa malalta i en un estat de prostració. Només la poesia i la companyia i estima incondicional de Flush salven els seus dies. Després vindrà l’amor, i la gelosia del gosset, el casament i la fugida a un país més lluminós, alegre i càlid, Itàlia, inaugurant un temps per a la llibertat i la felicitat.

Virginia Woolf fa un retrat de la societat victoriana, compartimentada en classes entre les quals s’obri un profund abisme. Aquesta societat es veu també reflectida en el món dels gossos, la seua raça i pedigrí marquen el seu estatus i la seua qualitat de vida.

Els més desafavorits empren l’enginy i sovint la violència com a arma de revenja, fins i tot contra els animals de companyia dels més privilegiats. Així, Flush patirà un segrest que li farà descobrir el costat fosc i perillós de l’ésser humà.

Lluny d’Anglaterra, en un país on la majoria de cans són mestissos i es passegen pels parcs sense cadenes i vaguen lliures pels carrers, Flush descobrirà la llibertat, deixarà de banda el seu aire aristocràtic i gaudirà de les olors de la ciutat, i sobretot es deixarà seduir per l’amor i la sensualitat.

Un relat escrit amb ofici, amb una elegant ironia i un humor carregat de saviesa, on l’autora ens parla d’un país en què la rigidesa social i els valors antiquats porten l’individu cap a la tristesa i la infelicitat. Només l’amor i la força i energia que aquest aporta fan possible obrir-se al món a la recerca del goig de viure.

ESTIU

 

Escrivia allà pel segle xiv el mallorquí Anselm Turmeda en el seu poema Elogi dels diners: «Diners de tort fan veritat / e de jutge fan advocat / savi fan tornar l’hom orat / pus d’ells s’haja // Diners fan bé, diners fan mal / diners fan l’home infernal...». Persones que tenen diners i en volen més i amb ells poder per al luxe, per a complir desitjos perversos i inconfessables, per a canviar voluntats, corrompre, manipular... Diners d’origen obscur, nefast, que es blanquegen i es fan decents davant dels nassos dels guardians de la llei, amb l’excusa de la creació de llocs de treball a través de la construcció, la indústria immobiliària i el reclam de sol i platja.

L’escriptor de Xàbia (la Marina Alta) Josep Vicent Mirallles ens ho detalla en una novel·la coral, Estiu (Llibres de la Drassana), on apareixen una llarga galeria de personatges provinents de tots els continents que creuen les seues vides a la costa del sud valencià.

El fil conductor és la Júlia, una jove que escapa d’un poble de l’interior valencià després d’haver comés un crim i s’instal·la a la costa, en el suposat paradís turístic. Miralles no escriu un relat costumista de somnis multicolors, sinó un relat negre com l’ànima d’alguns dels seus personatges. Grata la superfície del paradís i sota la pintura lluenta ens va descobrint la cara més brutal, violenta, miserable i sense cor de la realitat.

Estiu és el nom d’un negoci de restauració, també d’una estació de l’any, tòrrida, divertida i sensual, i és sense cap mena de dubte sinònim de vacances, un reclam per a inversions més o menys lícites. Les inversions provinents del fred, vull dir de la màfia russa, per tal de blanquejar a la costa valenciana els beneficis aconseguits amb les seues nombroses activitats il·legals. Les seues actuacions destruïxen el teixit social, el territori, els individus, les institucions públiques, la democràcia.

En la novel·la, Josep Vicent Miralles ens oferix una col·lecció de perdedors: joves sense eixida que no pensen més que en el guany fàcil i la disbauxa, empresaris sense escrúpols, periodistes hipòcrites que rendixen homenatge al poder mentre es creuen la veu, la consciència del poble, polítics amb vocació de titelles, cadells de gàngster i matons a sou, milionàries que no són més que nines trencades, estafadors de guant blanc, bojos que un dia tingueren un somni de llibertat, agents de l’orde venuts a la màfia...

Individus amb diners i altres que desitjarien tindre’ls, una colla de víctimes d’ells mateixos i dels sistema corrupte que d’una manera o altra han ajudat a crear.

Josep Vicent Miralles ha pintat un mural de la costa valenciana d’un realisme cru, amb una realitat que és la nostra de cada dia i que batega i es mou disfressada davant del ciutadà mitjà. Compta el relat amb algunes afirmacions que s’haurien d’emmarcar i rellegir abans d’analitzar qualsevol aspecte de l’actualitat.

Un mosaic humà en què l’autor de Xàbia ens avisa que tots els paradisos oculten el seu propi infern, que aquelles substàncies que de vegades es consumixen amb el desig d’aconseguir la felicitat acaben destruint la possibilitat de trobar-la. Els guanys del tràfic de drogues, de blanques, són un càncer per al territori, la societat i els individus que la conformen.

No res és el que aparenta. Una novel·la intensa, una festa contínua que no és més que una altra tragèdia del nostre temps.

EN UN MÓN SENSE NORMES

 

Després de més de vint anys, l’escriptor de Borriana (la Plana Baixa) Joan Garí torna a la poesia amb la publicació, dins de l’editorial Neopàtria, del llibre En un món sense normes.

Joan Garí és un escriptor conegut i reconegut sobretot per la seua vessant d’assagista i articulista, encara que també ha publicat novel·la, llibres de viatge, de gastronomia i de crítica literària. Un autor amb una veu personal, escèptic, valent i amb una gran capacitat expositiva i reflexiva.

La poesia de Joan Garí, recollida fins ara en tres llibres, Poema d’amor en dos temps (1999) i Física dels límits (2001), és discursiva, naix de l’experiència vital o del diàleg amb si mateix i amb l’entorn amb l’objectiu d’entendre i comprendre, explicar-nos i explicar-se tot allò que l’envolta o el preocupa.

En un món sense normes, amb el qual va obtindre la Flor Natural dels LXXVIII Florals de Nules, és una col·lecció de poemes d’amor: «He dit amor? / Diguem-li comunió, conjuncions / copulatives, teodicea, / epifanies». Digueu-li seducció per la joventut i la bellesa que l’acompanya, sensualitat, erotisme, cant a la vida per damunt de les normes socials establides.

L’esclat que provoca del no-res el poema, com un bing bang, és l’enamorament. Un home madur que redescobrix la màgia d’enamorar-se d’una xica jove. Entre ells, diverses generacions de diferència i la mirada inquisidora del món.

Els poemes estan escrits des del punt de vista de l’home madur, un individu que ha viscut l’encant, la domesticació, el desencant i el final d’una llarga relació amorosa. Un home que de colp i volta es veu atrapat per l’amor, un amor que li injecta dosis gegantines d’energia i vitalitat, pel desig, i es deixa arrossegar per ells i pel magnetisme que li produïx la bellesa d’un cos jove, per la seguretat, la rebel·lia i la maduresa d’una xica filla d’un temps diferent al seu.

Escrit amb versos lliures, és aquest un llibre diàfan, on les imatges estan carregades d’un lirisme lluminós. La passió per la bellesa la transcriu Joan Garí amb més bellesa. Els versos tenen un ritme intern que els fa àgils. De vegades empra la tècnica de la repetició constant de l’inici del primer vers i això l’acosta a la cançó: «Et vaig regalar la ploma / i tu volies un fòssil. / Et vaig regalar la Terra / i tu volies Mercuri».

Un llibre sobre el qual sobrevola el mite de Lolita, de Nabokov. Trobe que l’autor, en un temps en què s’ha instaurat entre nosaltres la dictadura moral del políticament correcte, aposta fort i ens obsequia una obra realment delitosa. Garí demostra la seua capacitat per a descriure fins i tot el detall més mínim i imprescindible, la seua capacitat per a recrear atmosferes, reproduir escenaris i situar-hi els personatges, i ho fa amb una mirada reptadora. Tinc la sensació que l’escepticisme que falta en aquests poemes és arraconat per l’impacte que li ha produït la joventut com a sinònim de bellesa, com ho feu amb Humbert Humbert, l’emigrant europeu de mitjana edat de la novel·la de Nabokov, no debades en el llibre trobem dos poemes que són dos suposats monòlegs d’Humbert Humbert.

Un món sense normes —un món de llibertat, de sensualitat, de passió—, ens oferix quaranta poemes més una propina amb cinc estampes parisenques, tots ells d’una factura impecable, d’una intensitat lírica i emocional com feia temps que no havia trobat. Un llibre per a llegir i gaudir i on trobarem alguns versos que ens acompanyaran durant anys. El recomane també per als que no lligen poesia.