QUI DE CASA SE'N VA

 

Ho va anunciar fa una dècada a través de les xarxes socials, deixava de publicar nous llibres, el desencant havia fet forat en el seu ànim i Toni Cucarella, a qui molts consideràvem el narrador valencià amb un llenguatge més personal, guardà silenci. Fa uns mesos, de nou a través de les xarxes, l’escriptor de Xàtiva (la Costera) anunciava que tornava de la mà d’Amsterdam Llibres amb una altra novel·la sota el braç: Qui de casa se’n va.

Qui de casa se’n va a casa torna i la llar d’un escriptor de raça com és Toni Cucarella és la literatura.

Cucarella en aquesta novel·la ens oferix la seua millor versió, la del narrador que amb gran ofici s’ha construït un llenguatge propi amb elements de la llengua popular. Llegir les pàgines d’aquest llibre és assistir a una classe de llengua, d’una llengua viva, vibrant, gens ni mica ortopèdica, que et fa gaudir com un infant.

Ha sabut construir personatges que són una gran troballa, com ara Miquel, el protagonista, nòmada, desarrelat, sense una identitat clara, o l’oncle Cep, un exfrare, germà de la mare de Miquel que guarda en un orinal els contes que va narrant per les tavernes a canvi de vi; així com tota una galeria de personatges secundaris ben esbossats.

Des de la mort de la mare del protagonista i la trobada amb el seu oncle Cep, Miquel es veu obligat a fugir de Xàtiva i rodar primer per Catalunya i després per França. És un home que passa bona part de la seua vida a París, que ha assumit que no té una identitat i es considera un home que no vol parella permanent, ni fundar una família. Sap que la mare i l’oncle guardaven un secret familiar i durant anys ha covat el desig d’aclarir-lo.

Després de la mort de la seua darrera amant, vell i cansat, torna a la seua ciutat natal on un conegut li començarà a revelar una part encara minsa del secret que només ens contarà el mateix Miquel després de mort.

La novel·la està narrada en primera persona pel protagonista, amb un llenguatge que amb el pas dels anys es va omplint de gal·licismes. Ens descriu la Xàtiva fosca bruta de la postguerra habitada per personatges miserables i altres realment sinistres, la Xàtiva del boom immobiliari, l’emigració i la crisi. La França de l’exili, de l’emigració econòmica. El París de les cafeteries, les llibreries de vell i els bulevards, de Maig del 68. Hi ha una constant reflexió sobre qüestions com ara el sentiment de pertinença, els orígens i la identitat personal.

La novel·la és el relat de la vida d’un home sol que intenta cada dia sobreviure al present, però sobretot a un passat que abans de nàixer li va marcar el destí.

ATLES TEMPORAL

El Premi de Poesia Maria Mercè Marçal, que convoca anualment el Consell Comarcal del Pla d’Urgell, en la seua vint-i-cinquena edició fou atorgat al llibre Atles temporal (Pagès editors, 2024), de l’escriptora de Llanera de Ranes (la Costera) Imma López Pavia.

López Pavia apareix en el panorama literari valencià l’any 2015, en plena maduresa vital, i des d’aleshores ha anat consolidant una obra tant poètica com narrativa que té en l’experiència vital la seua principal font d’inspiració.

Un atles és aquell llibre que conté una col·lecció de mapes en forma de làmines en els quals trobem representats una geografia física i política. L’atles amb el qual ens obsequia Imma López Pavia és una col·lecció de cinc làmines temporals més un poema inicial sobre l’origen de la seua vida: «El batec del cor l’estretor del canal / la pressió i l’ofec / travessia.../».

El llibre ens parla de les diverses edats per les quals ha passat una dona madura, però també de les diferents etapes que s’han viscut en una societat i un segle que tenen en paraules com ara revolució, crisi, evolució i canvi constant el seu ADN.

En Atles temporal, que compta amb un magnífic epíleg d’Àngels Marzo, l’autora ens oferix per una banda poemes amb una potent força discursiva que els acosta a la narrativa, versos plens de referents culturals i polítics amb una carrega simbòlica: «Quan Jules i Jim corrien pel París en blanc i negre, un altre món maldava per nàixer». Cinc cròniques que obrin cada apartat i que ens situen en un moment concret, seguides cadascuna per nou poemes breus on López Pavia ha concentrat al màxim l’escriptura per tal de suggerir més que imposar una lectura determinada.

El llibre és el resum de la vida d’una dona, una dona que com la poeta Maria Mercè Marçal, un dels seus referents, és de classe baixa, de nació oprimida i rebel, tres vegades rebel.

Les cròniques ens situen en un temps que va des de la dècada dels setanta fins a l’actualitat i que passa per la infantesa, l’adolescència, la joventut i l’etapa adulta. Els poemes breus ens suggeriran les diverses experiències i descobriments que li aniran modelant la personalitat, el seu pensament i la manera com al llarg del temps ha anat enfrontant-se als esculls que aquest ha posat al bell mig de la seua navegació, però també la manera amb què s’enfronta al fet literari. Imma López Pavia, abans que escriptora, ha estat una gran lectora que ha sabut formar-se.

Atles temporal, una col·lecció de mapes que ens parlen d’una vida concreta però, també, de tota una generació de dones valentes que s’han enfrontat amb determinació i intel·ligència a un sistema patriarcal i masclista que les oprimia.

 

 

VELES E VENTS

 

L’editorial Llibres de la Drassana, en col·laboració amb la Institució Alfons el Magnànim Centre Valencià d’Estudi i Investigació, publicà l’últim trimestre del 2022 l’estudi Veles i vents. El món de la mar en Ausiàs March, de Robert Archer i Tono Fornes, que comptaren en aquesta ocasió amb la col·laboració plàstica de l’il·lustrador Santiago Inocencio, que s’ha encarregat de les il·lustracions i els mapes  que apareixen en el llibre.

En Veles i vents hi ha una gran protagonista, la mar Mediterrània. El filòleg anglés Robert Archer i el mariner i poeta valencià Tono Fornes se situen temporalment en el segle XV, fent colps d’ull al passat, però també a segles posteriors i en particular a aquells en els quals es van produir els grans canvis en la navegació.

La Mediterrània, i en especial la seua part occidental, els corrents marítims, els vents, els diferents tipus de vaixells existents en l’època, les diverses rutes de navegació i els instruments emprats pels mariners són descrits amb precisió, per a tot seguit assenyalar-los no sols en l’obra poètica d’Ausiàs March, sinó també en passatges de la Bíblia, del Tirant lo Blanc, de L’Espill o en l’obra de Ramon Llull, Andreu Febrer i en alguns clàssics llatins i de les literatures romances. D’aquesta manera, els autors oferixen als lectors del segle XXI eines per aconseguir interpretar correctament les imatges marineres en l’obra marquiana.

També ens descriuen el temps d’Ausiàs March, la relació dels diversos estaments socials amb el rei Alfons el Magnànim, la lluita de la Corona d’Aragó per controlar la Mediterrània i expandir els seus dominis per Sardenya, la península itàlica i Sicília. Les dues expedicions en les quals va participar el jove Ausiàs March, una experiència quasi iniciàtica d’on extrauria els seus vastos coneixements de la mar i la navegació, que després li servirien per a escriure poemes tan bells com el popular Veles e vents. Un poema que acabaran disseccionant en la tercera part del llibre, just abans d’oferir-nos una relació dels passatges marins en l’obra d’Ausiàs March.

Un llibre que té una lectura amena, a més de ser una obra imprescindible per als amants de la poesia del senyor de Beniarjó, ja que ens ajuda per una banda a entendre millors els seus poemes i per una altra a aprofundir en el temps, el món i la biografia del que és el millor poeta valencià de tots els temps.

UMBILICAL

El poeta de Ferreries (Menorca) Damià Rotger Miró, en el seu darrer llibre de poesia, Umbilical (Nova Editorial Moll, 2023), ens parla de la figura mítica dels portadors d’estrelles, uns individus que «en una barca a rems i vela, acompanyen en el traspàs i porten la llum d’aquestes vides finides fins al lloc que el destí els ha procurat». Una figura en contraposició a la de Caront, que s’encarregava de portar les ànimes fins al món dels morts. El poeta assumix el paper de portador alhora que diu: «Que es foti Caront, la Mare la porte jo».

Damià Rotger Miró, davant de la malaltia, el maleït càncer, i la posterior mort de la seua mare es convertix per iniciativa pròpia en barquer, portador del cos sense vida de la mare, tot travessant la immensitat de l’univers, un cos que a poc a poc es convertix en llum, en estrella.

El poeta és el portador, el protagonista d’aquest viatge d’anada i tornada, un viatge intens cap a l’interior, ferit pel dolor que li causa la pèrdua i l’absència d’aquella a qui va estar lligat físicament a través d’un cordó umbilical, que el nodria en un ventre que fou llar i espai de creixement. En eixir al món i tallar el cordó físic, els va tornar a unir un altre cordó umbilical que ni la mateixa mort trencarà, el de l’amor.

Però el portador també és el cronista d’aquesta epopeia, ell és Ulisses i al mateix temps Homer, escriu en primera persona i la seua matèria primera són els seus sentiments i emocions.

Hi ha un trajecte d’anada i un altre de tornada, que comença amb la malaltia de la mare, continua amb la pèrdua i després amb el dol. El poeta assumix amb dolor l’absència. Té por que el pas del temps esborre o diluïsca en la boira de l’oblit l’ésser estimat.

Aquest viatge és un acte d’amor humil, senzill, un reconeixement a qui tant ha estimat. Un trajecte cap a la immensitat universal del seu interior, tot acceptant les diverses fases del procés del dol, el qual, com el mateix viatge, el farà madurar com a ésser humà.

Una Odissea on Menorca, la llar de tots dos, serà la seua Ítaca i a la qual el poeta retornarà sol i més savi, després d’haver situat la llum de la mare en el firmament.

Damià Rotger Miró ha escrit Umbilical contra la mort, en defensa de la memòria com a baluard de la vida, a favor de l’amor. Evoca una navegació plena d’esculls i de foscor, on l’enteresa pròpia i la llum del record de la mare el guien fins a bon port. Una llum que conservarà en el seu univers personal mentre visca. Ha mort el cos de la mare, però no la seua estima, ni pot morir l’amor, és un cordó impossible de trencar.

TRÍPTIC DEL MEU COS

 

Francis Bacon fou un pintor figuratiu irlandés amb un estil molt personal. Influenciat per Edvard Munch, Van Gogh i Francisco de Goya, ha sabut plasmar com cap altre l’angoixa vital de l’ésser humà. Un pintor que és capaç de traçar el plànol de l’espai on s’oculten les ferides artrítiques de l’ànima dels personatges retratats. L’univers de Francis Bacon li servix com a referent al poeta mataroní Joan Carles Gonzàlez Pujalte, un home amb forts vincles amb el món de les arts plàstiques, per a executar un exercici estètic, tres imatges de la seua pròpia figura només il·luminada per un raig de llum, a través d’una col·lecció de poemes encapçalada per un llarg i explícit títol: Tríptic del meu cos al llit sota una bombeta d’escassa potència (Onada edicions, 2023), amb la qual va obtindre el XXVI Premi de Poesia Josep Maria Ribelles-Vila de Puçol.

Cada part del seu tríptic té una mirada diferent, còncava, convexa i plana. A partir d’ací, l’autor empra una poètica introspectiva per a fer inventari del temps transcorregut, dels colps rebuts, de les ferides mal cicatritzades, per a reflexionar i acabar acceptant-se i assumir els errors comesos.

Cada part del tríptic, format per apartats de diferent extensió, cinc poemes el primer, nou el segon i tretze el tercer, se centra en diverses qüestions que preocupen l’autor. Així, en el primer ens parla de la misericòrdia, una paraula que en aquests temps hem deixat arraconada i omplint-se de pols, la justícia, el castic i la revenja. El sacrifici i l’autoconservació, en la segona part. I per últim, la mitologia d’un relat, el propi que ha estat deformat a consciència, perquè és ple de silencis que l’autor ha pactat amb ell mateix per tal de no quedar nu i exposat davant la mirada irònica i reptadora del lector. Exposar-se nu és un exercici de risc que ens fa vulnerables i que ens pot arrossegar a l’abisme tenebrós de la bogeria.

La poètica de Gonzàlez Pujalte és profundament humana i amb ella fa recompte de les febleses i les misèries. No és  aquest un llibre optimista, encara que hi trobem llum i esperança. Tampoc és pessimista. És realista, d’un realisme íntim.

El seu cos descansa sobre el llit, però la ment no. El poeta, des d’aquesta posició relaxada, pensa, evoca, reflexiona, crea imatges suggerents, recorda i per tant recrea, literaturitza el passat i, encara que resta aparentment immòbil sota els febles rajos d’una bombeta, busca la llum que visualitze la seua veritat, una veritat que potser no li agrada però que necessita conéixer i assumir per tal de derrotar tots els dimonis que el perseguixen i el turmenten.

Sap que en cada bugada ha perdut un llençol, que el caminar li ha produït nafres en els peus, però és conscient que per a continuar el camí en plena maduresa el millor remei és carregar amb alegria al muscle el sac de les derrotes.

TERRA ALS ULLS

Catarroja, a la comarca de l’Horta Sud, és una de les ciutats valencianes amb més poetes per metre quadrat, d’allí era el desaparegut David Raga, ho són Ramon Guillem, Maria Jesús Yago, Ramon Ramon, Berna Blanch, Mercè Estrela, Plàcid Rosaleny, Enric Monforte, el narrador que també compta amb algun llibre de poesia Albert Hernàndez i Xulvi i Imma Mànyez. No podem oblidar que també és de Catarroja un dels cantants valencians que més ha fet per difondre la poesia a través de la cançó, Miquel Gil. Una ciutat de poetes que al llarg de l’any celebra mensualment una trobada, Dos poetes com nosaltres, per on ja han passat poetes que escriuen en totes les llengües de l’Estat.

Fa poc ha caigut en les meues mans el darrer llibre de poesia d’Imma Mànyez i Albert, Terra als ulls, un llibre prologat per la novel·lista de Pego Elvira Cambrils i que ha publicat l’editorial de Carcaixent Edicions 96. Es tracta d’una col·lecció de trenta-quatre poemes de vers lliure dividida en tres apartats, Ferida, amb dotze poemes, Habitatge, amb deu poemes, i Crit, amb dotze.

Imma Mànyez és una autora que comença a publicar en plena maduresa vital, nascuda l’any 1959 edita el seu primer llibre, Totes les meues dones (Edicions 96), l’any 2017, just després d’haver obtingut l’any anterior el Premi de Poesia Marc Granell d’Almussafes.

Terra als ulls que enterbolix la mirada per tal d’evitar-nos veure amb claredat la dura i cruel realitat que ens envolta.

La poesia d’Imma Mànyez tracta de realitats, de realitats interiors on són les ferides «que no reflecteix l’espill» i les exteriors que fan mal als ulls i que pareix que mai no cicatritzen ni sanen. És una poesia diàfana que naix de l’observació, de la mirada: «Els ulls amb que m’ho mire tot», de l’experiència personal. És una poesia del dolor i de l’esperança. Imma ens parla de la seua lluita contra el mal que li pren el cos, que la fa emmalaltir, i de com les «Costures de fil de llum / apedacen aquest cos trencat». Escriu sobre «El temps llaurant la pell» de l’ànim enfrontat a l’abatiment, de la llum que comença a il·luminar els espais de penombra.

Si durant les dues primeres parts del llibre els poemes se centren en la poeta i les seues circumstàncies, en la tercera part, Crit, ho fa sobre diverses qüestions de caràcter social, la violència física i la violència que exercix el sistema sobre l’individu i d’una manera especial sobre els més desfavorits, la desmemòria històrica, el feminisme com una lluita a favor de la igualtat entre els éssers humans sense cap mena de distinció. Un combat amb la paraula com a arma i escut contra el desencant que ens pren i ens atrapa sovint. Un gest per a traure’ns la terra que ens enterbolix la mirada i que ens allunya de la realitat.

SI UN DIA OBLIDE RECORDAR

 

L’any 2022 l’escriptor de la ciutat de València Ivan Carbonell Iglesias va guanyar el Premi Blai Bellver de Narrativa que atorga l’Ajuntament de Xàtiva amb l’obra Si un dia oblide recordar, una novel·la que ha editat el 2023 Bromera en la seua col·lecció L’Eclèctica.

Ivan Carbonell Iglesias és un dels narradors valencians de la seua generació (va nàixer el 1979) amb un estil més personal. El trobem situat entre la fantasia i la realitat, amb components diversos de totes dues crea les seues narracions.

Un escriptor amb un bagatge com a lector ric i divers. Un individu interessat per la història i la cultura de les nacions celtes, per les llegendes artúriques, pel bestiari mitològic i per la literatura, i en especial per l’anglosaxona. De tot plegat agafa elements i els barreja amb el folklore màgic del nostres país, i amb el nostre catàleg d’escriptors i les seues obres.

En Si un dia oblide recordar tornem a trobar-nos amb el seu alter ego, Evian Cardona, obsessionat aquesta vegada amb el record d’un viatge a Irlanda que va fer en la seua primera joventut. Però no és amb Irlanda el pont que crea en aquesta ocasió Ivan Carbonell, la connexió és amb Oxford, la ciutat universitària que conserva encara viu el rastre d’escriptors com ara Robert Graves, Lewis Carroll, Javier Marías, Francesc Eiximenis, Lawrence d’Aràbia o J. R. R. Tolkien.

Aquesta connexió és un viatge a través de la literatura, del lloc i el temps d’on naixen els personatges i les seues històries, de les notes biogràfiques que marcaren la vida i obra dels escriptors, així com l’enllaç valencià amb tots ells i una petita col·lecció de bèsties mitològiques que el protagonista creu veure, com ara un unicorn o el gat d’Alícia al País de les Meravelles. Però hi ha també la maleïda realitat: mirades que no s’entengueren en el seu moment, preguntes que necessiten respostes, personatges que estranyament ningú recorda, clubs que oculten foscos secrets.

Com a lector, he tingut la sensació que Ivan Carbonell, en la primera part de la novel·la, em plantejava una infinitat de trames, però a mesura que anava avançant en la lectura aquesta percepció canvia i totes les trames anaven confluint i aclarien el relat.

Si un dia oblide recordar és un llibre que ens parla de l’estima per la literatura, de la necessitat de la fantasia i la importància simbòlica que aquesta encara té en les nostres vides, del respecte per la vida, de la memòria que hem de saber mantindre en bones condicions perquè no ens enganyen una vegada més aquells que s’han deixat seduir pel mal.