ABANS DEL VERS

 

El darrer cap de setmana del passat mes de març se li va atorgar, a la ciutat de Palma, el Premi Josep Maria Llombart dels Premis Cavall Verd a Jaume Pérez-Montaner pel seu llibre Abans del vers, publicat per Edicions del Buc.

Aquest premi, que cada any convoca l’AELC, s’atorga al millor llibre de poesia en català publicat l’any anterior. Els membres del jurat signaven el següent: «És un poemari existencial i amb una gran simfonia de saber fer i bellesa al seu darrere».

Jaume Pérez-Montaner és l’autor més veterà de l’anomenada generació poètica valenciana dels anys setanta. Un vers seu va donar títol a l’antologia que recollia els millors autors d’aquesta fornada generacional.

A la seua producció poètica se li suma la seua tasca com a crític literari, amb estudis sobre l’obra de Joan Fuster, Ausiàs March o Vicent Andrés Estellés, d’aquest darrer és un dels màxims especialistes. Però també ha traduït autors com ara Wallace Stevens o Anne Sexton i ha fet un important treball d’agitació civicocultural durant la qual va arribar a ser president de l’AELC.

Nascut a l’Alfàs del Pi, visqué durant uns anys a Alcoi, en diverses ciutats nord-americanes i durant dècades a la ciutat de València, però mai no ha deixat de ser un home de les comarques del sud del País Valencià.

L’any 2018 la Institució Alfons el Magnànim li va publicar l’obra poètica completa Defensa d’una forma. Poesia completa 1967-2018, que incloïa dos llibres inèdits. Sis anys més tard ha aparegut Abans del vers.

Estem davant d’un llibre en el qual trobem un autor que domina l’ofici, un poeta reflexiu, coherent amb la seua trajectòria literària i personal.

Els seus poemes tenen el vigor d’una persona jove i la saviesa de l’home madur que estima la llengua amb la qual treballa i el seu ofici d’orfebre de versos.

Al llarg de la seua obra, i el cas que ens ocupa no n’és una excepció, Jaume Pérez-Montaner reflexiona sobre temes que l’han inquietat: la memòria, la dignitat de l’ésser humà, l’amor, la mort, el fet creatiu... És una poesia amb un punt filosòfic a través de la qual busca respostes alhora que la bellesa.

Abans del vers està dividit en cinc apartats: Les brases enceses, Abans del vers, Coll del llamp, Dues o tres ones i Ut pictura. Tres poemes per a Manuel Boix. Tots cinc tenen el nivell a què ens té acostumats el poeta. Però entre ells destaquen, des del meu humil punt de vista, Dues o tres ones, per la seua meravellosa brevetat acompanyada d’una enorme intensitat, i Abans del vers, on trobe que l’autor se’ns oferix ple d’energia, de vitalitat i d’il·lusió. És aquest un apartat que reflexiona sobre la creació literària. Els poemes tenen un ritme sorprenent, se’ns mostren com una lletania amb un vers que fa de tornada i d’excusa per al joc. Una lletania reiteraviva on ens parla de la necessitat, abans d’escriure, de sentir allò del que escriurem, el seu vigor, la força de la bellesa i la música de les paraules. Deixar de sentir és morir com a ésser humà i fracassar com a poeta, i Jaume Pérez-Montaner viu amb intensitat cada instant per a després oferir-nos llibres tan excel·lents com aquest.

SI ESCRIUS CÈLIA...

Edicions del Bullent publica, dins de la seua col·lecció Miratges, l’obra que l’any passat va obtindre el Premi Soler i Estruch, patrocinat per l’Ajuntament de Castelló (la Ribera): Si escrius Cèlia..., de l’escriptora Lliris Picó.

Som davant d’una novel·la curta narrada a dues veus. La primera, la d’una escriptora actual que després d’enviudar intenta refer la seua vida. La segona, la del personatge protagonista de la narració que l’escriptora té entre mans, Cèlia, una dona que després de la mort de la seua tia, amb qui vivia, es veu obligada a tornar amb la seua família i la misèria que l’envolta.

La història de Cèlia ens la narra ella mateixa en primera persona i és un recorregut per la vida d’una dona des de l’adolescència fins a la mort. Una trajectòria vital en què es veu obligada, per les circumstàncies, a acceptar amb resignació el seu rol de consort del metge-polític, de nora que té cura de la sogra, de cunyada d’origen social pobre, de mare.

L’escriptora, la protagonista de l’altre relat, és una dona independent, madura, amb fermes conviccions. Una dona que s’ha format i ha pogut elegir en la mesura del possible el seu destí. Una dona que es veu en un moment amarg de la seua vida, la de la pèrdua de la seua parella víctima d’un càncer. És el relat de després del gran naufragi, l’escalada per les parets de l’abisme fins a trobar la llum i noves il·lusions per a viure.

Mentre que en el relat de Cèlia les relacions són amb la família: l’oncle, el marit, la mare, la sogra, les cunyades, les germanes; en el de l’escriptora, les relacions són sobretot amb el veïnat, format per gent de classe treballadora, fills de l’emigració de la península i d’altres Estats. L’aparició de la mort dels altres acaba determinant, d’alguna manera, la vida de les protagonistes.

La literatura salva Cèlia i l’escriptora.

Cèlia, des de l’acceptació del seu destí: «La meua vida, ja dic, ha estat una vida plena de silencis», manté viva en la seua filla el somni d’escriure.

Dos relats que se’ns van oferint en paral·lel, protagonitzats per dues dones en dues èpoques diferents. Dues dones que s’enfronten des de la soledat al seu destí. Ben avançada la novel·la, acabarem descobrint que les dues línies argumentals paral·leles s’entrecreuen. Som baules d’una mateixa cadena, compartim amb els nostres avantpassats més coses de les que pensem i els devem més del que mai podem arribar a imaginar.

Una novel·la l’arquitectura de la qual ha estat dissenyada amb ofici i amb passió, on l’autora explora les relacions humanes, marcades pel temps i la cultura, així com el paper de la dona en la societat i la família al llarg dels darrers cent anys.

ABISME

 

L’editorial valenciana Vincle acaba de publicar la novel·la Abisme, de l’escriptor d’Algemesí resident a Barcelona Francesc Viadel.

Viadel és un narrador d’un realisme cru, intens, corrosiu. En Abisme ens descriu una part de la ciutat allunyada dels racons de postal per on pul·lulen desorientats ramats immensos de turistes. És la Barcelona dels barris obrers i marginals, dels tuguris on conviuen borratxos, rates, malfaeners i paneroles, la ciutat dels bordells, dels sensesostres. Una ciutat allunyada del paradís benpensant i burgés. Barcelona és l’escenari i també la coprotagonista.

L’altre protagonista és un individu de mitjana edat, fill de l’emigració valenciana. Es parla molt de l’emigració de murcians i andalusos a Catalunya durant els segles xix i xx i sovint s’oblida que durant dècades les majors onades d’emigrants provenien del País Valencià. El protagonista és un individu que amb un gran esforç ha aconseguit llicenciar-se a la universitat, tindre un lloc de treball que li garantix un bon nivell de vida, una dona guapa i intel·ligent i uns fills meravellosos, el somni lúbric dels fills de la classe baixa del segle xx.

Francesc Viadel ens el presenta en el moment just en què la seua sort és a punt de canviar. El seu cap, un individu sense a penes formació, malfaener, és a punt d’acomiadar-lo sense cap motiu. El comiat el seguix la ruptura matrimonial, la seua dona l’abandona amb els fills i els estalvis. Acaba d’esclatar la bombolla immobiliària i la crisi econòmica porta a les llistes de l’atur milers de treballadors i treballadores. El nostre protagonista és periodista, una professió que s’ha vist sacsejada per l’aparició de les noves tecnologies. Tot plegat li farà baixar escaló a escaló, planta a planta cap als diversos soterranis socials, a cada pas més llòbrecs, angoixants i tristos.

La informació sobre la situació social provocada per la crisi econòmica és desesperançadora, una informació encarnada en un personatge sense nom sota el qual s’endevina Santiago Niño Becerra, qui no va tindre en aquella dècada malsons amb ell i les seues prediccions?

Francesc Viadel és una de les plomes més afilades de l’actual narrativa valenciana, de fet la seua ploma té forma de bisturí i amb ella bisecciona i extrau les vísceres pudentes de la realitat social. Una realitat cruel que margina i expulsa de la societat, portant-los als límits de la demència i fins i tot superant-los, els individus que s’han trobat desplaçats i no troben un nou encaix productiu en ella.

Abisme és el retrat d’un perdedor, Viadel és un gran fabricant d’aquesta mena de personatges. Estem davant d’algú que té els seus somnis, però també les seues grans frustracions, un antiheroi que quan més castigat es troba encara és capaç d’un acte de dignitat que per desgràcia acabarà pagant car.

DIETARI. ELS ANYS VISCUTS A LA INTEMPÈRIE

Amb pròleg de Vicent Penya, l’escriptor de Bonrepòs i Mirambell Manel Hurtado Juan publica en Onada Edicions el seu segon llibre de poesia, Dietari. Els anys viscuts a la intempèrie. Una col·lecció de poemes amb què va obtindre el 28 Premi de Poesia Josep Maria Ribelles-Vila de Puçol.

Per a Manel Hurtado, aquest és el seu primer llibre de poesia, ja que l’anterior el considera fallit. Des del meu humil punt de vista, aquell comptava amb alguns poemes ressenyables que marcaven el camí que posteriorment ha seguit.

Manel Hurtado Juan és un escriptor en contínua evolució, com a narrador i com a poeta. La seua trajectòria va en línia ascendent, a mesura que crea va madurat i consolidant una veu personal i una manera d’entendre la literatura apassionada.

Dietari. Els anys viscuts a la intempèrie és una col·lecció de poemes escrits amb vocació de dietari personal. És dividit en tres apartats: Els anys de la por solcant a la deriva, Amb tot el goig dels dies passats al ras i Els dies bixest: pessics dissolts entre el temps (anys esparsos), a més d’un prefaci, en el qual ja ens assenyala d’una manera clara les grans qüestions que tracta en el llibre, el pas del temps i els dubtes que l’obliguen a mantindre un diàleg constant amb ell mateix i una revisió permanent d’allò que fa o deixa de fer i que, d’alguna manera, l’ajuden a créixer.

Els anys viscuts a la intempèrie estan marcats per dues grans fites socials: la crisi econòmica de l’any 2008, que el va afectar d’una manera directa, obligant-lo a tancar l’empresa familiar que havia heretat del seu pare i del seu avi, i la pandèmia de la covid-19 i el conseqüent confinament. Uns anys inhòspits que va obligar bona part de la ciutadania a elegir entre reinventar-se o naufragar. Hurtado va optar per reinventar-se.

Els dubtes dels quals parlàvem són de caràcter laboral, però també de caràcter creatiu, provocats per una recerca de la seua veu creativa, mentre va aprenent l’ofici d’escriure.

Com tot dietari, aquest també ens oferix l’autoretrat del seu autor. En aquest cas destaquen un seguit de trets, el protagonista, encara que solter, és un home per al qual la família és molt important, se sap i es vol membre d’una nissaga familiar a la qual està unit a través de vincles d’estima i complicitat. És, també, un gran lector, de fet la seua llar és una biblioteca, i al llarg d’aquest dietari poètic fa diversos homenatges a autors que li són referents. I finalment, hi ha la passió per la música, ell mateix és músic.

Com en tot dietari, la figura central és l’autor, la seua mirada sobre el seu entorn, la seua visió sobre una societat que no passa pel seu millor moment i que, per desgràcia, s’encamina cap a la catàstrofe climàtica i de convivència social.

Hurtado és un humanista, creu en la capacitat de l’ésser humà per a millorar i això ho aplica cada dia sobre ell mateix, mentre construïx, amb la música, els llibres, la solidaritat entre familiars i amics un espai on refugiar-se d’aquesta intempèrie crua, cruel, que ens assetja.

BREUS

 

A finals de juny es va lliurar el II Premi de Narrativa Curta Arnau Llibertat alhora que es presentava el volum que recollia l’obra guanyadora, acompanyada d’una important selecció dels millors microrelats participants al certamen.

Aquesta nova edició del premi comptava amb unes quantes novetats sobre l’anterior. La primera, el relleu en les entitats convocants del premi, a partir d’enguany ha estat Deu de la Ploma-Cooperativa de Lletres l’encarregada d’organitzar-lo. La segona és que aquesta edició s’ha centrat exclusivament en el microrelat, un gènere dúctil i transversal que, segons com, emparenta amb la poesia en prosa, l’apunt filosòfic, l’acudit o l’aforisme. En el microrelat prima la capacitat de suggerir, d’evocar, de relatar amb precisió i brevetat. Potser per això l’editor del llibre ha triat la paraula breus com a títol que empara tota la mostra.

El guardó d’aquesta segona edició ha estat per a l’escriptor catarrogí Berna Blanch, amb dos microrelats en els quals la sensació de sentir-se atrapat és dura, dolorosa i inquietant. El primer ens parla de la dona que naix atrapada en el cos d’un home; el segon, sobre un ésser humà al qual la malaltia l’ha atrapat en un cos immòbil.

Breus ha estat publicat dins de la col·lecció Manuzio de l’editorial Neopàtria, a l’igual que l’obra que recollia els deus millors relats de l’edició anterior, Deixa’m que et conte. En Breus acompanyen el guanyador 43 autors, com també obra dels tres membres del jurat: Manel Hurtado, Lourdes Boïgues i Vicent Penya, i una mostra del treball inèdit del sociòleg Arnau Alonso i Santos, mort als vint-i-cinc anys i del qual el premi pren el nom.

Les temàtiques tractades pels autors són diverses, encara que hi ha una gran presència de microrelats que ens parlen des de diferents òptiques de la temàtica LGTBIQ+, com ha estat el cas dels escrits per Jesús Mollà, Antoni Rovira, Carme Cardona, Emili Gil, Artur Àlvarez... També s’ha escrit sobre la situació a Gaza, Jesús Giron; el racisme i l’emigració, Voro Machancoses, Pau Marqués i Francesc Pastor; els drets de la dona, Maria Josepa Montagut; les contradiccions i injustícies del sistema, Àlex Agulló i Marc Caballer; la dana patida la tardor passada en terres valencianes, Imma Mànyez i Blas Fuentes; les relacions amoroses, Antoni M. Bonet; la llibertat, Francesc Pou; la mateixa literatura, Soledat Martínez i Jesús Giron; la lluita quasi oblidada dels sahrauís, David Barrachina; i més qüestions encara tractades totes elles amb imaginació i sovint amb humor, com ara els relats de Carla Murillo, Carles Cano, Imma López-Pavia, Hermini Pérez i Edo, Alfons Navarret, Lola Ivorra, Josep Sendra, Joan Company, Maria Rosa Diranzo, Borja Gómez del Campo o Alexandre Ros. Destaca entre tots ells, per la seua brevetat, Guim Tusón.

Breus és un llibre lligat a les diverses realitats de les quals l’ésser humà és protagonista, textos que són com un colp de puny directe a la mandíbula.

ETÈRIA. TRACTAT SOBRE LA LLUM

 

Berna Blanch és un autor de Catarroja, una ciutat amb port a l’Albufera que ha donat les darreres dècades poetes de lectura obligada com ara el recentment desaparegut Ramon Guillem o Ramon Ramon.

Fins l’actualitat Berna Blanch ha publicat quinze llibres de poesia i dues novel·les, la majoria dels quals després d’haver obtingut un guardó literari. Aquest darrer trimestre de l’any l’editorial Neopàtria li publica Etèria tractat sobre la llum, amb el qual va obtindre la Flor Natural dels Jocs Florals de la Vila de Nules.

Etèria tractat sobre la llum és un llibre d’allò que se’n diu temàtic, una reflexió sobre la llum i el color. Un llibre on l’autor defuig l’obscuritat i busca la claredat.

Berna Blanch és una d’aquelles persones que gaudix fent llargues passejades i excursions, ja ens ha parlat d’aquesta passió en anteriors llibres, descobrint o redescobrint paisatges tant de la plana del litoral com de l’interior muntanyós. Sap que cap paisatge mai és igual, la intensitat de la llum fa que varien els colors i es redibuixen les formes, despertant noves emocions en aquell que mira.

La llum singularitza cada cosa i al mateix temps l’harmonitza amb l’entorn.

Hi ha en cada vers un enamorament de la vida, la vida entesa com un desig de sentir, la mort, ja se sap, és deixar de fer-ho.

El poeta mira, sent i, quan no evoca, recorda. La llum és el seu desig, a través d’ella intenta entendre l’entorn del qual ell és una part. Claredat per a trobar, a través de la bellesa, respostes a les grans preguntes.

Tan important com la llum és la mirada. La mirada, un element subjectiu, que és el que realment acaba interpretant amb la matèria primera del llenguatge tot allò que ens mostra la llum.

Berna Blanch ens oferix una col·lecció de poemes de vers lliure, despullats de retòrica fal·laç i de falsa imatgeria barroca. És un llibre vital i vitalista, un cant als sentits que li donen l’oportunitat de gaudir d’allò que li brinda la llum del dia. Fill de la Mediterrània, Blanch s’ha sentit seduït per l’explosió de llum i de color del paisatge que l’envolta i, seduït per ell, reflexiona i evoca sobre cada sensació, cada sentiment que li desperta.

ESTIMATS POETES

 

El poeta nascut a la ciutat d’Alcoi l’any 1958 i resident a la ciutat de València des de l’any 1975 Manel Rodríguez-Castelló ha recollit en un volum de 313 pàgines bona part dels seus escrits sobre literatura: cròniques, presentacions, articles... sota el títol Estimats poetes.

Estimats poetes ha estat publicat per l’editorial de Gandia Lletra Impresa i compta amb un pròleg del poeta i assagista de Gironella Josep M. Sala-Valldaura, el qual ens anuncia que «el llibre recorre un trajecte que enllaça qüestions d’abast general sobre la poesia amb tot de lectures i amb un seguit d’experiències personals».

Estimats poetes no és un simple contenidor de textos a l’estil d’una miscel·lània on l’autor ha deixat caure els seus escrits. No. Aquest és un llibre amb una estructura clara, Rodríguez-Castelló ha organitzat els articles en quatre apartats: Constants vitals, Raons de poesia, Dels companys de bord i Cròniques, testimonis, notes i versions.

Com si llançara una pedra en el riu de la literatura catalana, tot creant un seguit d’ones concèntriques, Rodríguez-Castelló partix del punt exacte d’on ha caigut la pedra, Alcoi, i després surfeja d’ona en ona. Alcoi, la ciutat que el va veure nàixer i on sempre torna. Escriu i reflexiona sobre diversos poetes i narradors d’allí, com ara Joan Valls, Ovidi Montllor, Isabel-Clara Simó, Jordi Botella, Robert Llopis, Salomó Dori (el pseudònim sota el qual s’ocultaren diversos autors), per a després passar a Vicent Andrés Estellés i la influència que sobre diverses generacions ha exercit, si més endavant a Josep Mir, Manuel Bellver...

Són petits assajos de diferent origen, escrits amb intel·ligència, amb una gran capacitat d’anàlisi. Rodríguez-Castelló és un home rigorós, precís en el diagnòstic i al qual li agrada anar a l’arrel de les coses de què parla.

Aquest rigor i aquesta profunditat, en el seu cas, no han estat mai sinònim de falta d’amenitat. L’assaig li servix també per a parlar d’altres qüestions de caràcter sociològic o històric que enriquixen d’allò més el seu discurs.

Petits assajos amb arguments sòlids, amb una exposició clara i condimentats amb ofici amb pessics de tendresa, ironia i saviesa.

Rodríguez-Castelló és un home que estima un ofici, el d’escriure, que practica des de ben jove, ja l’any 1978 va ser guardonat amb el Premi Vicent Andrés Estellés de poesia quan tenia només vint anys, ha participat i ha estat darrere d’un gran nombre d’iniciatives culturals, revistes literàries, premis, taules redones, presentacions... Tot plegat l’ha dotat d’una experiència que ha sabut transmetre en aquesta obra.

Literatura sobre literatura, una mirada subjectiva i incisiva sobre una part de la realitat literària que envolta un gran poeta.