COM UN FADO EL DESTÍ

Quan va caure en les meues mans un exemplar de Fado (Premi Joanot Martorell –Ajuntament de Gandia–, 1997. Bromera, 1998) de Xulio Ricardo Trigo, vaig pensar, que aquesta novel·la tenia una de les portades més atractives que mai no havia dissenyat fins aleshores cap editorial valenciana. Amb només un colp d’ull podia situar la narració en un context cultural i geogràfic. Després, fixant-me amb deteniment en la figura que ressalta a tot color al bell mig d’una fotografia en blau i carmesí, descobria en l’esguard d’una jove i bella model la saudade: eixa mescla intraduible de nostàlgia i melangia que forma part de l’esperit dels lusitans.
Fado, la cançó popular portuguesa per excel·lència, és una paraula que deriva de la llatina factum: destí. De destins hi ha a l’universal, també hi ha de casolans, de mediocres, de joiosos, de tràgics. El destí ens recull del ventre de la nostra mare, ens embolcalla i ens du allà on ell vol.
Potser que com el protagonista de la història, Albert, un home criat al camp, un dia decideixes estudiar i després treballar en una universitat alemanya, i et dediques a conrear una imatge d’home culte, una mica neuròtic i amant dels viatges. I potser que, amb el pas del temps, arribes a pensar que el destí se’l llaura un mateix. Però, un bon dia, en una revolta del camí, sents que el destí et pren, et sacseja i et trau del fons de l’ànima sentiments oblidats i ocults i et fa dansar al seu ritme, un ritme lent i melangiós, i aquell que vas ser es converteix en un personatge fosc i torturat al bell mig d’una petita ciutat d’una nació que es desperta del malson d’una llarga dictadura i que encara fantasieja amb el somni de ser una gran metròpoli colonial.
L’home culte, madur i una mica neuròtic es converteix de sobte en un home enamorat que s’adreça cap a una espiral que se l’engolirà malgrat el darrer intent de fugida.
Però ací, com en qualsevol lloc, no res ni ningú és allò que sembla. Ja en La mort salobre, el seu anterior treball, Xulio Ricardo Trigo ens advertia que en el fons és un transgressor i una història que en un principi semblava enquadrada en un gènere, el negre en aquest cas, podia acabar dintre d’un altre: el fantàstic. Així a Fado la veu que ens narrava en primera persona els fets en realitat és la veu disfressada d’un ventríloc, una titella dirigida pel destí. Un ventríloc com un intèrpret de fados que busca a través de la melodia l’estima d’un sol membre de l’auditori que sap de segur que el rebujara malgrat l’èmfasi que haja posat en cantar.
A Fado la narració sembla emmarcada en un viatge on el personatge protagonista, i a la vegada veu narradora, trenca completament amb el seu passat buscant nous horitzons, però, és mentida, aquesta, en realitat, és la història d’un tràgic triangle amorós que ratlla en l’incest, una història d’enganys –el primer enganyat el lector–, de passió, de sensualitat, d’amistat, on el món amable i quotidià en el que el protagonista s’endinsa als primers capítols de la novel·la no és més que una tapadora que amaga al seu darrera una xarxa de corrupteles en la qual tothom està implicat.