LA CONFESSIÓ

La confessió fou el primer llibre de narrativa que va publicar Pasqual Mas i Usó. Amb anterioritat havien aparegut diversos volums d’investigació sobre el barroc espanyol i un llibre de poemes, Bitàcola (Sant Feliu, 1986). Setze anys més tard Tabarca reedita el llibre de narrativa amb a penes un grapat de correccions. El relat, he de dir-ho, ha aguantat bé el pas del temps i això és degut al fet que és una història ben travada i sòlida i que l’autor, a pesar de quasi estrenar-se amb ella, demostra ja una bona qualitat com a prosista i com a narrador d’històries. En les pàgines de La confessió he trobat temes en els quals posteriorment ha reincidit, com ara el viatge, una passió que l’inspira i li agrada compartir amb el lector. També la seua afició a la frase afilada, irònica, fins i tot sarcàstica, i la referència a l’univers de la cultura, en aquest llibre majoritàriament a la literatura, encara que en posteriors també a la música, la pintura o l’arquitectura.
La confessió és un relat extens en el qual l’autor ha emprat la tècnica de l’epístola, construint una narració psicològica que acabarà convertint-se en la història d’un engany criminal.
El llibre l’obri una nota introductòria d’un personatge que després d’haver trobat un paquet de cartes en la seua nova casa n’investiga l’origen. I acaba amb un epíleg del mateix individu. Entremig, les divuit cartes d’una dona i d’un home.
La dona se’ns presenta sota pseudònim, però lluint una gran determinació i franquesa. L’home des del principi manté una posició si no submisa sí clarament com disposat a seguir les directrius d’ella. Els dos són persones d’una posició social i d’un nivell cultural mitjà amb una gran necessitat de comunicació. Individus que se senten diferents entre els altres i per això mateix sols. La seua relació, guardant les distàncies, és com la que en el món sadomasoquista mantenen ama i criat.
Des d’un principi ella comença jugant amb avantatge, marcant la direcció i els límits de la relació. Fins i tot en un parell de cartes arriba a perfilar amb l’excusa d’un conte l’estat de la relació. Ell confessa que no li importa si mentix sobre la seua identitat, des d’eixe moment o potser fins i tot des de l’instant que respon a la primera carta està atrapat en la xarxa que ella li ha llançat. El lector també estarà atrapat per l’engany de la protagonista, encara que a aquest, com a la seua víctima, li anirà fent saber quin és el seu objectiu, el qual no es desvelarà amb tota la seua força fins la darrera pàgina. Mentrestant Pasqual Mas ens entreté i desvia la nostra atenció parlant de literatura, d’Istanbul, del Grau de Castelló, deixant-nos entreveure que d’aquesta relació pot nàixer una història d’amor, i el lector caurà de quatre potes en el seu parany per a descobrir massa tard que en la literatura, com en la vida, no ens podem fiar de ningú.

CONTES INVERSOS: CONVERSOS I DIVERSOS

(Albert Garcia Pascual i Manel Alonso a l'Aplec d'El Puig)

L’any 2005 un autor desconegut més enllà de Castelló, Albert Garcia Pascual, va obtindre el VI Premi de Narrativa Breu Josep Pascual Tirado amb el seu primer recull de relats, Contes inversos: conversos i diversos (Brosquil edicions, 2006). Fins aleshores Albert Garcia havia publicat una novel·la escrita a quatres mans amb el també castellonenc Rubén Montañés, Una Magdalena moguda (Publicacions de l'Ajuntament de Castelló, 2000), la novel·la històrica La revolta ignorada (Brosquil edicions, 2002), amb la qual havia obtingut l’any 2001 el Premi de Narrativa Vila d’Almassora, i la novel·la de ciència ficció amb tocs d’humor Aquell matí era perfecte (Tabarca, 2002).
Contes inversos: conversos i diversos recull un total de trenta-dos relats que tenen en comú la seua brevetat i bones dosis d’humor, ironia i sarcasme, uns trets que de vegades per extensió i pel tractament els poden fer acostar-se a les fronteres de l’acudit i de l’esperpent. També contenen algunes gotes de surrealisme i mala bava.
Bona part dels contes els inicia descrivint una situació, un estat d’ànim, un paisatge amb la minuciositat d’un rellotger, com si esperara que el brau lector se li tire a la capa, però quan aquest ho fa amb un ràpid moviment capgira la narració i aconseguix un colp d’efecte que el sorprén i el desarma. A Albert li agrada jugar amb els malentesos i els dobles i triples sentits.
La temàtica del llibre, citant el mateix títol, és diversa: la guerra, la civil i la mundial, els records d’infantesa, la gastronomia, la quotidianitat... I tots els temes són tractats com una moneda amb cara i creu.
En el llibre hi ha moments, també, per a la venjança: Aquell meravellosos anys, per a una certa enyorança: El poble, per a la denúncia (la denúncia d'una renúncia): Llibertat i vida, per als homenatges: Gossos de gossera, en el qual ret un divertit i cinematogràfic tribut a Josep Pascual Tirado i el seu inoblidable i llegendari personatge Tombatossals.
En les seues pàgines he vist, d’una manera diguem-ne que paraliterària, vull dir a través de les citacions constants, la reivindicació que Albert es fa com a narrador castellonenc d’una generació en concret, la d’autors com ara Vicent Usó, Vicent Pallarés, Pep Castellano, Carles Bellver, Vicent Marçà, Rubén Montañés, la millor generació de narradors castellonencs en llengua catalana, cosa que no li fa falta ja que les narracions són suficient aval.
Contes inversos: conversos i diversos és un llibre que es llig d’una tirada, té un llenguatge clar, concís i directe i conté algunes narracions d’antologia.

CONTRACONTES

(Pasqual Mas i Usó. Foto: Lola Torres)

Pasqual Mas i Usó és un escriptor d’aquells que toca tots els pals de la creació literària, un treballador infatigable, d’una constància ferma que s’assaja en una àmplia gamma de gèneres: novel·la, teatre, poesia, articles, periodisme cultural, llibres d’estudi i crítica literària, reculls de relats... Com a conreador de la narrativa curta té publicat el llibre La confessió (Editorial Camacuc, 1993 i enguany reeditat a Tabarca), que comprén un relat extens, quasi emparentat amb la novel·la curta, i els reculls Històries de la frontera (Brosquil edicions, 2000) i Contracontes (Brosquil edicions, 2003), amb el qual va obtindre el IV Premi de Narrativa Breu Josep Pascual Tirado.
Contracontes el componen deu relats i un microconte. En primer lloc, tots tenen en comú un fet extraliterari que no és massa habitual, els encapçala una dedicatòria, una dedicatòria que de vegades ens pot oferir una lleu pista sobre allò que trobarem en el seu interior, com ara en el relat La taca, dedicat a un artista plàstic, on amb tot luxe de detalls se’ns narra com una jove va a l’encontre d’un amic virtual que és dibuixant i només el sorprenent final ens descobrirà el perquè del títol.
Les narracions de Pasqual Mas partixen d’un fet quotidià, que per les circumstàncies es convertix en un fet sorprenent. La prosa de Mas recull amb pulcritud, riquesa lèxica i una minuciositat de càmera cinematogràfica l’escena o escenes que ens descriu, creant una atmosfera i un clímax en el lector que trencarà amb la darrera frase.
En algun relat, com ara el cas d’A l’hora assenyalada, és el llenguatge emprat el vertader protagonista, hi és ple de frases fetes, algunes de la nostra tradició però altres de creació pròpia construïdes pel Mas poeta.
Pasqual Mas, això ja ho he observat en altres llibres, com ara en la novel·la Diva (Tàndem edicions), entén la literatura com un joc, com un deliciós divertimento, i li agrada que els seus personatges el citen i que fins i tot se’n riguen una mica, com ara en De poc no ho conte, una narració carregada d’una fina ironia que té l’estructura d’una caixa xinesa. O fa un homenatge a un col·lega de gremi, en aquest cas a Vicent Marçà en El col·laborador habitual, posant de cognom a un dels personatges el títol d’un dels llibres més coneguts del desaparegut escriptor castellonenc Tourmalet. Aquest conte en concret té tot el sabor d’alguns clàssics del cinema de periodistes nord-americà. De fet, he trobat en altres narracions, com ara en La visita, el sabor de la comèdia anomenada d’embolic, en L’amo del desert el de les rondalles àrabs, per la qual cosa he deduït que el llibre no és sols un homenatge a un grapat d’amics, sinó al llenguatge de les diverses maneres que l’ésser humà utilitza per a narrar d’una manera creativa.
Per a tancar aquest article cite unes frases del llibre que parlen de com entén l’autor el que és un conte i com s’han d’escriure: «Però els contes, ja se sap, són una anècdota mínima i el que interessa és folrar-la bé, embolcallar-la de vegades, arrebossar-la d’altres i servir-la paraula a paraula com si descobrírem el món en cada mot».

CANÇÓ DE BRESSOL

Bernat d’on vens?,
que no m’entens?
Saps d’on vindrà
Ningú no ho sap.

Bernat, Bernat
va viatjant
sobre el clatell
d’un gran ocell.

I va mirant
i explorant
tots els estels
de caramel.

Bernat, Bernat
dis-me on vas?
Dis-me d’on véns
tan xicotet?

Bernat, Bernat,
el sol se’n va,
es fa de nit
vés a dormir.

Dorm tranquil·let
el meu xiquet
amb un estel
de caramel.



(Música tradicional valenciana, adaptació musical,veu i guitarra Vicent Penya, lletra de Manel Alonso i Català, vídeo de Ximo Gimeno. Publicat el poema al llibre col·lectiu Racó de poesia. Brosquil edicions, 2003)

HISTÒRIES DEL PARADÍS

Vint-i-dos són els relats que conformen la primera obra de ficció del músic i també escriptor Xavi Sarrià, que porta com a títol Històries del paradís (Bromera, 2008) Aquest títol, a tots aquells que combinen l’estima per la literatura amb la passió per la música popular, els recordarà el del darrer treball discogràfic del grup Obrint pas: Benvingut al paradís, i alguns fins i tot arribaran a pensar que els dos treballs estan connectats d’una manera o altra. No s’equivoquen. El mateix Sarrià (que no oblidem és el cantant, guitarrista i lletrista del grup), en la revista L’Illa, ho reconeix: “El disc volia representar les contradiccions del món actual, on la societat ideal que ens venen sembla el paradís, el paradigma de les llibertats, els drets i la justícia, i, en canvi, amaga realitats ben amagades. El llibre beu del mateix concepte, (encara que tot seguit afirme:) però no tenen més relació que aquesta voluntat de reflectir el món d’avui”. Jo he trobat algun que altre punt més de connexió, per exemple en Oblit, un relat escrit sota la forma d’una carta i que ens narra en primera persona l’aventura d’un africà menor d’edat que amb una patera travessa la mar fins acabar en un centre de reclusió de Barcelona. El seu prec “No m’oblides” és el mateix que el de la tornada de la cançó Dakar.
Les narracions són breus, algunes molt més que altres, escrites amb un llenguatge directe, hi predomina la frase curta, on l’autor s’assaja utilitzant per una banda diverses tècniques narratives i per una altra emprant diversos gèneres i subgèneres literaris.
Llàgrimes per exemple és una narració en forma de diàleg on la veu narrativa apareix estrictament per a marcar el paisatge amb figures convertit en un escenari, o assenyalar algun gest important dels protagonistes.
Calfred està escrit quasi sense puntuació, amb la intenció de provocar en el lector una sensació de velocitat com la de la música punk. Ací les conjuncions copulatives ajuden a agafar una mica d’aire.
Silenci, narrat a l’igual que Por en primera persona, però així com en Por Sarrià tirà mà de petits flash-backs per acabar de donar la informació necessària i explicar-nos la situació d’un jove que s’amaga en un armari mentre un company dispara a tort i a dret en un institut, en Silenci utilitza la reiteració d’aquest mateix mot per a transmetre al lector l’atmosfera asfixiant que una persona aïllada i retinguda per la força, víctima d’una tortura psicològica, està patint.
Pel que fa als gèneres literaris, Oasi, per exemple, que ens parla de la solidaritat i la resistència contra l’adversitat provocada per una catàstrofe climàtica, està escrit en forma de rondalla infantil. O en Ambició utilitza la faula per a detallar el funcionament de les classes socials i narrar-nos la insolidaritat d’alguns que aboquen les seues energies per tal de grimpar en l’escala social.
A Xavi Sarrià li agrada jugar amb el lector, crea escenes i situacions amb una gran facilitat que resol d’igual manera, però una vegada resoltes amb una sola frase li dóna una nova lectura o un gir inesperat. Al llarg de tot el llibre ens oferix una mirada crítica de fulgors vermelles, unes instantànies sense concessions.
Les vint-i-dues narracions d’Històries del paradís conformen un viatge geogràfic, ja que els diversos escenaris i situacions recorren tots els continents, però també és un viatge a l’infern que és entre i en nosaltres.

HISTÒRIES URBANES

( D'esquerra a dreta Maria Carme Arnau, Berna Blanch, Maria Carme Saez, Rafael Escobar i Manel Alonso)

Començant pel principi, he de dir que el que menys m’agrada del recull de narracions breus que signa Rafael Escobar és el seu títol: Històries urbanes (Perifèric edicions, 2003). El trobe massa genèric i poc adient per a les cinc narracions que pretén aixoplugar, a mi aquest títol em féu pensar que m’hi trobaria alguna cosa diferent a la que m’hi he trobat. Ara, feta aquesta crítica inicial, afegiré que es tracta de cinc narracions ben estructurades, iròniques, algunes fins a ratllar en el cinisme, amb una prosa eficaç en la qual Escobar, que és un home amb ofici, es permet de vegades algunes pinzellades poètiques. Cinc narracions on el personatge protagonista té un pes primordial, els seus pensaments i els flash-backs, les seues emocions són factors importants si no decisius dins del relat. Com a lector, he tingut la sensació que Rafael Escobar els ha escrit amb un tornavís amb el qual ha anat donant una o diverses voltes a la trama segons ha cregut convenient. Les històries transcorren en un termini curt de temps, unes hores com a molt, sempre de la mà d’una situació delicada, si no límit, per al protagonista, una situació que ens portarà a un escenari concret, i des d’ací al present i al passat del protagonista al mateix temps que a conéixer una petita galeria de personatges que acabaran adornant i conformant l’univers del relat.
Rafael Escobar és un gat vell i savi, murri també, i conduïx amb destresa narrativa el lector deixant-li caure pistes bones i pistes falses per una banda, per a mantindre el seu interés, i per una altra per tal d’evitar la previsibilitat, temuda per tot contista, i sorprendre’l al final.
Si n’haguera de destacar un d’entre els cinc, destacaria Perversa oronella tardana (Premi de Narrativa Felip Ramis de la Vila Joiosa 1994), on Escobar juga amb precisió, sensualitat i fatalisme amb el mite d’Electra.
Quatre dels cinc relats van obtindre en el seu moment un premi literari, una qüestió que em fa pensar que el recull va nàixer a posteriori, sense haver estat prèviament planificat. Al seu favor diré que té una unitat que altres reculls pensats com a tals des del principi no tenen.

CONSTANTS VITALS

Aquells que hem conegut en vida Manuel Garcia i Grau, que hem tingut la sort de compartir conversa i gaudir de la seua bonhomia, tendim a fer una primera lectura equivocada del que fou el seu darrer llibre de poesia, Constants vitals (Premi de Poesia Ciutat de València, Bromera, 2006), potser perquè el títol té ecos d’hospital, i això sumat a la greu malaltia que se’l va endur ens ho fa pensar. Però no. Constants vitals no és cap testament literari, sinó un llibre on l’autor fa palesa la seua passió pels mots i la creació poètica, on reivindica la rebel·lia, la lluita contra un sistema que pretén callar-nos i conformar-nos perquè la història ha arribat a la seua fi. «Ens han dit que callàrem / que el món és perfecte, que la pluja cau per tots...». Garcia i Grau alça la veu exigint el dret que tenim a l’esperança i a la utopia.
Constants vitals és una col·lecció de poemes on l’honestedat i una estranya clarividència són palpables en cada vers. El volum està dividit en dues parts, Les gleves i les petjades, que recull quinze poemes (en realitat en són dèsset ja que hi ha un Testimoni sota paraula que n’està format per tres) i L’esguard i l’escorça, que recull catorze poemes. Majoritàriament, es tracta de poemes extensos (vull dir superiors a catorze estrofes) de vers lliure, en els quals apareixen constantment referències a personatges i a obres dels clàssics grecs i llatins, així com de clàssics moderns.
De vegades ens oferix alguns poemes escrits amb la tècnica narrativa de la faula o del relat, com és el cas de L’escrivent assegut o Jardí Desolat, i en algun cas la tècnica de l’oració, com en Pregària subtil, ei si potser, d’un migagnòstic.
Ja des dels primers poemes Garcia i Grau ens avisa que el poeta l’hem de buscar en la seu obra, que escriure, per a ell, és tornar a donar-li vida a les coses, per a més endavant afirmar que els mots són la clau que obren tota veritat. «El poema és un lladre que sap obrir tota presó». També Garcia i Grau ens parla dels seus records, alguns són imatges d’espais de la infantesa arrabassats o perduts, la memòria dels quals el lliga als seus ancestres i aquests al país que tant estima.
Hi ha també la denúncia, seguint la línia del seu llibre La ciutat de la ira (7 i mig editorial de poesia), de les injustícies i de la violència que patix alguna comunitat humana com ara el poble palestí.
Manuel Garcia i Grau fou un home que en paraules pròpies «sols ha volgut oferir les constants vitals dels seus versos / entre els ulls del món i la ràbia delerosa de la vida».
Amics, busquem el poeta en la seua obra, allí continua viu i disposat a mussitar-nos amb la serietat que el caracteritzava els seus mots.