RONDALLES DE BENEIXAMA

Francesc Gascó

Si buscàrem en un diccionari la definició de rondalla segurament que ens diria que es tracta d’una narració popular anònima en la qual es combinen elements de fantasia, de llegenda i de realitat.. La rondalla no és part del patrimoni cultural concret d’un municipi, d’una comarca o d’una llengua. Les rondalles són un bé immaterial que pertany a tota la humanitat i sovint podem trobar versions d’una mateixa trama en diverses llengües i cultures.

Afegir al títol d’un recull de rondalles una adscripció geogràfica, com ho ha fet Francesc Gascó en el seu nou recull, Rondalles de Beneixama (Editorial Germania, Alzira, 2011), pot en un primer moment entrar en contradicció amb la natura del gènere. Res més lluny de les intencions d’aquest filòleg que l’any 1999 va editar un primer recull sota el títol de Rondalles de la Vall d’Albaida i de l’Alcoià. Gascó ha pretés en aquest nou treball retre un homenatge a les seues fonts, aquelles persones que amb gràcia i enginy han mantingut viva una tradició mil·lenària, malgrat uns temps tan pocs propicis per a l’anomenada literatura de transmissió oral. Unes persones que han format part de l’univers més pròxim de l’autor: la seua família, el seu veïnat.

Rondalles de Beneixama recull quaranta narracions de diferent índole, n’hi ha fantàstiques, de por, escatològiques... Durant la seua lectura m’he anat retrobant amb el paisatge i el paisanatge de la meua infantesa, i jo, que sóc d’una comarca allunyada geogràficament de l’Alcoià, he pogut comprovar que aquelles rondalles, amb molt poques variacions, també són les del meu poble.

Algunes de les il·lustracions del llibre obra d'Empar Piera

Però, a més d’aquest homenatge a la gent més pròxima, què és el que fa que l’autor vulga posar-los denominació d’origen? Molt senzill, el magnífic treball lingüístic que ha fet per a transformar una narració en un text escrit. Gascó ha depurat la llengua emprada de barbarismes, de frases fetes, sentències i refranys provinents de la pressió que sobre el valencià exercix la totpoderosa llengua castellana i ha buscat amb perseverança i intel·ligència en la llengua viva del seu poble paraules i expressions vives i genuïnes per a enriquir-lo. Tota aquesta gegantina tasca és producte, com no pot ser d’una altra manera, de la passió i l’estima que l’autor té per la seua cultura, la seua llengua, el seu país.

El resultat final, un llibre amé, entretingut, àgil, enriquidor.

Però, com no hi ha dos sense tres, Gascó a la tasca de recol·lector pacient i transcriptor ha volgut sumar la seua vessant com a docent, annexant a les quaranta rondalles un glossari i diverses propostes de treball segons el nivell dels alumnes que ajuden a una millor comprensió del contingut i la pervivència en les noves generacions d’una part del nostre patrimoni literari.

VIDES DESAFINADES

En Vides desafinades (Premi Joanot Martorell 2011) l’escriptor Xavier Aliaga ens oferix una novel·la de temàtica actual en la qual, a través de la vida de diversos individus, assistim al trànsit d’una generació cap a la maduresa. Una generació que ha fet en part bandera de padrons juvenils i que intenta ampliar al màxim els anys de la seua joventut. Es tracta d’una narració polifònica en què diverses històries personals acabem creuant-se en un drama que suposarà un punt i a part en les seues vides. Un grapat de crisis individuals que apareixen en l’inici d’una traca de crisis generals vinculades a l’economia i a la política que no sols els tocaran de prop, sinó que fins i tot amenaçaran d’arrossegar-los com una riuada. Des de les primeres  pàgines l'autor capta l'interés, l’atenció del lector i sap mantindre la tensió narrativa que va in crescendo fins arribar al drama final.

Xavier Aliaga ha sabut crear en Vides desafinades (Edicions 62, Barcelona, 2011) un llenguatge juvenil valencià, fresc i creïble, ha sabut dotar la narració d’una estructura aparentment intermitent a base de les veus solistes dels principals personatges, tot utilitzant la veu interior, els diàlegs i fins i tot l’epístola. I aconseguix dotar la narració d’una atmosfera on el món de la música independent té el seu pes en l’univers literari que bastix, però que no és la peça primordial i per tant és excusa i acompanyament per a una història d’encontres i desencontres d’allò més universal. 

Capítol a banda mereixen, per una banda, els personatges, una galeria d’individus retratats amb la solvència que és capaç de donar-los només un gran observador de les realitats quotidianes, un caçador de personalitats; i per una altra, la destresa que té per a descriure algunes escenes i sobretot els escenaris urbans, en especial la ciutat de València, però també, encara que en menor mesura, Barcelona o Londres, que sense acaparar com a focus en la novel·la tenen un protagonisme fonamental.

M’agradaria destacar també altres detalls d’aquesta narració, rica per cert en ells, com ara el trànsit de molts professionals en la majoria de casos lligats a l’ensenyament però també a la música o a la literatura a través d’allò que ara s’ha donat a dir corredor mediterrani i que fomenta llaços que alguns volgueren inexistents.

Després d’haver llegit les dues anteriors novel·les de Xavier Aliaga, Si no ho dic rebente (2005) i Els neons de Sodoma (2008), amb les quals va obtindre els premis Vila de Lloseta i l’Andròmina de Narrativa, respectivament, puc dir que Vides desafinades representa sense cap mena de dubte un salt molt important en la seua trajectòria com a narrador, ja que hi he trobat un escriptor més sòlid, amb més ofici i més recursos, amb un estil millor definit, amb una veu més personal i amb una gran capacitat narrativa.

ŽENSKA

Ženska, čedni in prijetni kavalir, ki ga ljubiš,
ter zmaj zahrbtnih in trpečih misli, ki se ga bojiš,
je dvoglava pošast, zmožna najnežnejših dotikov,
pa tudi vir nepričakovanega in krutega nasilja.

Ženska, tvoj dom je votlina s hipoteko,
turobna in grenkobna luknja luninih mrkov,
v kateri si ujetnica verige nevidnih členov,
ki jo je težko vleči in nemogoče zlomiti.

Ženska, ljubezen in sovraštvo, strah in razočaranje
nečistujejo in preplavljajo tvojo glavo z norimi metulji,
medtem ko zadnje trpke kaplje ljubezni polnijo
z lužami zamere tla, po katerih stopaš.

Ženska, raj je sanjski pobeg, nedosegljiv,
vice sobica, v kateri žvečiš trpljenje,
limb vlažna brazda, v kateri umre veselje,
pekel modrica, prizadejana tvoji koži. 

(Versió  en eslové de Vesna Crček del poema Dona del llibre Correspondència de Guerra, Editorial Aguaclara, 2010)

English http://manelalonso.blogspot.com/2011/02/woman.html

Français  http://manelalonso.blogspot.com/2010/12/femme.html

SOBRE MÚSICA I LLETRA

Encara que des de les emissores de ràdio i televisió privades que inunden els aparells que tenim a casa no ens n’informen gens ni mica, la veritat és que la música en valencià passa per un dels seus millors moments. Mai com ara no hem tingut tan bona i variada oferta, tant en grups com en solistes, tant en música tradicional com en moderna, a la qual cosa cal sumar l’aparició de grans músics d’acompanyament i d’estudi, i de tècnics que entre bambolines fan uns arranjaments o una producció musical d’una alta qualitat.

Malgrat la crisi econòmica, malgrat tots els embats que patix la indústria musical amb tant de pirata com hi ha solt, malgrat els programadors de concerts i els encarregats dels programes de ràdio que ignoren els nostres creadors, crec que els temps juguen a favor de la música en valencià, i d’això, entre altres, tenen la culpa les xarxes socials digitals.

L’any 2011 van aparéixer treballs discogràfics més que ressenyables, com ara «Coratge», d’Obrint Pas, amb la seua barreja de ska, hard-rork i músiques del món on la dolçaina pren un protagonisme i una dimensió noves; «Per marcianes», de Miquel Gil, amb el mestissatge musical que caracteritza el veterà músic de l’Horta Sud; «El paradís de les paraules», del gandià Carles Dénia, una joieta de música tradicional valenciana amb tocs de jazz i flamenc, on Dénia canta els versos mil·lenaris dels poetes àrabs valencians; o el roquer també de Gandia Carles Pastor i el seu disc «Els ulls de Bob», el qual ha posat música a onze poetes valencians vius.

Però entre tots hi ha un disc que, sense menystindre ni un pèl els ja esmentats, a mi, personalment, m’ha enamorat. Es tracta de «Música i lletra», del xativí Feliu Ventura, un treball on es recullen onze magnífiques cançons. Els arranjaments musicals i la producció han estat a càrrec de Borja Penalva, un músic, compositor i arreglista valencià que ha treballat entre altres amb Lluís Llach i que cal tindre ben present. Penalva ha sabut potenciar les millors qualitats interpretatives de Ventura, així com vestir les cançons amb un so fresc, cristal·lí, amb les gotes justes d’artificiositat.

El disc està gravat amb un predomini dels instruments acústics, com ara la viola, el violí, el violoncel, la guitarra espanyola o l’acordió, la qual cosa no vol dir que «Música i lletra» no continga cançons amb un ritme trepidant o contundent, que en té.

He trobat Feliu Ventura en aquest nou treball, el sisé de la seua carrera, més madur com a cantant, més crescut com a compositor musical i lletrista, capaç de la ironia més fina per tal de denunciar les baixeses morals dels nostres governants en cançons com ara «El nus de la corbata», líric, tendre, enyoradís, amb «Història d’un sofà», o exigent en el clam i en la denúncia com en «Torn de preguntes».

Cada cançó de «Música i lletra» funciona d’una manera individual, no hi ha cap tema que algú puga definir com a material que ha vingut a completar o reomplir, no. En conjunt, el disc és redó en molts sentits, guarda un bon nombre d’equilibris que fan que l’oient no es canse de descobrir nous matisos, noves imatges, nous significats en la música i en les lletres.

Hi ha també una cosa fonamental que vull dir i amb la qual tancaré aquest article: en el disc ni la música està al servici de la lletra, ni la lletra al servici de la música, el tàndem Ventura-Penalva ha aconseguit la conjunció quasi perfecta de música i lletra que, en resum i d’una manera senzilla, els assegure que no és altra cosa que una bona cançó.

Article publicat al diari digital Morvedre.info.

Foto 1: Feliu Ventura.

Foto 2: Feliu Ventura i Borja Penalva.

La foto 2 és de Juan Miguel Morales López

EL CARRER DELS BONSAIS

Un home feliç

El veí del número tres no tenia problemes. No havia patit cap entrebanc en la vida. A més, tenia diners, amor, treball, amics, salut física i mental i el sexe suficient per a mantenir-la. No li preocupava l’índex d’atur, ni el medi ambient, ni la inseguretat ciutadana, ni res de res. Quan el seu nom apareixia en una conversa era per a posar-lo com a paradigma de la felicitat.

         Però, així i tot, un joiós matí de primavera el trobaren penjat d’un ametler que tenia plantat al jardí de casa. Havia descobert que la seua vida era massa lineal i no va poder suportar viure amb aquella imperfecció.

(Publicat dins del llibre El carrer dels Bonsais -Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, col·lecció Literària Joan Escrivà, núm. 14, Catarroja, 2000- amb el qual vaig obtindre el Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999)

PODEU LLEGIR UN INTERESSANT ARTICLE D'AGUSTÍ PEIRÓ SOBRE EL LLIBRE EL CARRER DELS BONSAIS CLICANT ACÍ

POEMES DE LA RESISTÈNCIA CHICANA

La professora de literatura nord-americana a la Universitat de València Carme Manuel Cuenca acaba de publicar en edició bilingüe, dins de la col·lecció Plaerdemavida de l’editorial Germania, el llibre de Nephtalí de León Poemes de la resistència chicana, del qual a més ha fet la versió en valencià dels poemes i ha escrit una extensa i aclaridora introducció.

Carme Manuel s’està convertint en una peça fonamental en el trasllat de textos d’altres literatures a la nostra per raons de tant de pes com ara la seua capacitat d’investigació, la seua valentia, que li fa arriscar sense por per veus de fora d’allò que anomenem el cànon, així com per la seua gran capacitat de treball i el fet de saber ubicar en un temps i un espai un autor i la seua obra i explicar-lo d'una manera entendible al lector. Una de les diverses vessants del seu treball és la de descobrir-nos les literatures ocultes dins del gran continent de la cultura anglosaxona, com ha estat el cas de la literatura gal·lesa actual o de la literatura afroamericana.

Amb l’aparició de Poemes de la resistència chicana, en primer lloc, Carme Manuel ens informa de l’existència d’una subcultura situada al sud-oest dels Estat Units, just aquell territori que un dia va pertànyer a Mèxic, d’una subcultura mestissa i bilingüe que té en el mite indígena d’Atzlán un pilar identitari. Després ens descobrix un home a qui la vida li ha donat un bon grapat de colps baixos, que és pintor, narrador, poeta, rodamón i un activista pels drets civils de les minories als EUA.

Tot seguit la poesia de Nephtalí de León ens apareix escrita en un anglés barrejat de castellanismes i elements lingüístics de sabor indígena, i també de gerga, uns pocs poemes, aquells que parlen de l’amor o amb déu, ho fan en castellà. La tasca de traductora de Carme Manuel ha estat difícil, ja que ella tractava d’impregnar la versió del poema en català de la barreja lingüística dels originals i jo crec que ho ha aconseguit.

La poesia de León té la força en la paraula més que en les imatges, en el missatge més que en l’estètica. Per a endinsar-nos en el seu univers, els lectors d’aquesta part del món tenim la sort de comptar amb la guia excepcional de Carme Manuel, que ens explica la realitat quotidiana dels chicanos, la seua lluita pels drets civils en uns estats fronterers on les autoritats estan obsessionades amb l’emigració i on el color de la pell d’un ciutadà és un valor en alça (o en baixa, segons com).

Els poemes d’aquest llibre estan escrits amb la tinta vermella dels perdedors al país dels campions, de la gent que s’alça del terra després d’haver caigut mil vegades, de la gent que té l’enteresa i l’energia per a la lluita, la passió i la rauxa, però també per a la tendresa, l’amor i la poesia.

Aquest és un llibre d’un inconformista, d’una persona indignada amb el sistema que exigix canvis, dècades abans que es parlara dels indignats, d’un individu que assumix la veu d’un poble al qual se li han negat bona part dels seus drets.

LA PASSIÓ PER LA MÚSICA

S’està dient, i jo no em canse d’escoltar-ho i de repetir-ho amb satisfacció, que la música en valencià passa per un dels seus millors moments des que un xicot de Xàtiva va agafar la guitarra i compongué la cançó Al vent.

Però si ens aturem una mica i girem la vista enrere, veurem que entre l’esclafit musical dels setanta i l’actual hi ha un temps que no va ser massa propici per a la música en valencià. Entre els músics dels setanta i els del segle xxi aparegueren altres que ho van tindre molt difícil. Cantar en valencià d’una manera més o menys professional sempre ha estat complicat, però aparéixer en escena en aquells moments i intentar fer-se un lloc fou una tasca digna d’herois, quan no de simples kamikazes, només cal escoltar el testimoni de gent com ara Carles Enguix o Joan Amèric, tot dos encara en actiu. Amèric, a pesar de totes les dificultats, va aconseguir publicar uns quants cedés amb un pomell de bones cançons i a més va ser capaç d’omplir recintes amb un aforament notable.

Entre les generacions dels seixanta i dels setanta i les actuals hi ha un personatge que fa de baula tot intereconnectant-les, em referisc a Miquel Gil. L’exmembre del grup Al Tall va viure tota l’efervescència de la transició quan els concerts s’omplien de joves que reclamaven l’autonomia i l’autodeterminació del País Valencià. Va travessar el desert de meitat dels huitanta i dels noranta fent provatures de mestissatge sonor, amb projectes com ara el de Terminal Sur, per a després iniciar, amb l’aparició del cedé Orgànic, una trajectòria de les més brillants i sòlides d’aquests darrers anys.

Miquel Gil és, però, també un punt de contacte i d’unió entre músics provinents de diverses tradicions musicals, els de la música d’arrels anglosaxones, els de la música llatina i la música d’arrels mediterrànies. Ho és, també, entre Catalunya i el País Valencià, entre el sud de la península i les valls i muntanyes de més al nord.

La seua obertura de mires, la seua passió per la música, la seua empenta, la seua perseverança i la seua valentia a l’hora d’enfrontar-se a modalitats de cant i fins i tot a temes musicals que han estat profundament marcats per l’enorme personalitat dels seus creadors, com ara Ovidi Montllor, Joan Manuel Serrat, Joan Baptista Humet, etc., fan d’ell un intèrpret i un creador únic i original.

Però hi ha una altra tasca que Miquel Gil ha dut a terme amb èxit, donar a conéixer al gran públic l’obra de poetes valencians i catalans actuals, no ha estat l’únic en fer-ho però sí un dels més constants. El tractament musical que li ha donat aquests poemes va més enllà de la simple recreació musical, els ha fet seus i molts d’ells els ha acabat convertint en petites joies.

Quan u s’acosta a l’obra de Miquel Gil, el primer que li crida l’atenció és la seua veu trencada i potent, després va descobrint una sensibilitat, un saber fer, un saber envoltar-se de bons professionals i un gran respecte per un ofici que coneix, que gaudix i que ha convertit en la seua vida. Quan un s’acosta al verí de la seua música es converteix en un addicte.

(Publicat el 1 de desembre de 2011 a la columna "Mou-te que açò s'empastra" del diari digital l'Informatiu)