CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

9

La profunda tristeza que me produce escribir

y tropezar constantemente con mis carencias.

Una tristeza que se sienta obscena sobre mis piernas

y ávida me busca con su lengua la boca,

me busca impaciente con sus manos el sexo y se penetra

y me cabalga hasta hacerme enfermar.

Las tardes que he consumido escribiendo,

los pedazos  de vida que he lanzado a la papelera.

¡Que poco os importan!

Para vosotros, y  también para mi, cuenta el ritmo y el equilibrio

de unas palabras embriagadas de fuerza y de belleza,

lo demás son retales insignificantes de una biografía anónima.

***     ****   ****

9

La pregona tristesa que em dóna escriure

i ensopegar constantment amb les meues mancances.

Una tristesa que s’asseu oberta sobre les meues cames

i àvida em busca amb la seua llengua la boca,

em busca impacient amb les seues mans el sexe i es penetra

i em cavalca fins a fer-me emmalaltir.

Les vesprades que he consumit escrivint,

els bocins estripats de vida que he llançat a la paperera.

Que poc que us importa tot plegat!

per a vosaltres, i per a mi també, compta el ritme i l’equilibri

d’uns mots embriagats de força i bellesa,

la resta són retalls insignificants d’una biografia anònima.

Aquest poema forma part del meu llibre Hores baixes que va aparèixer publicat dins de l'antologia Les hores rehabilitades (Brosquil edicions, València, 2002). La traducció al castellà ha anat a càrrec meu

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES // QUADERN DELS TORSIMANYS

DIURNO CON ARMÓNICA

A Salvat-Papaseit i a Ovidi Montllor

He aquí: yo he sido durante años un parado.

Ustedes no saben

que es

ser un parado de larga duración:

pero yo he visto pasar los meses

como los vagones de un tren,

agotarse las ayudas del Estado

y he buscado con el corazón en un puño

una oferta de trabajo un tablón de anuncios,

en la mirada de un oficinista en el INEM.

Cuando el cartero traía una nueva factura a casa

y el frigorífico era un espacio para las telarañas

la vergüenza de los números rojos,

la angustia de tener manos y no poder hacer nada con ellas

convertían la luz de las estrellas

en ojos de buitres hambrientos.

Ustedes no saben

que es

ser un parado de larga duración

y cada día en despertar

caer un escalón más

si a caso sonríes te duele

y te sientes culpable

y la soledad se convierte

en un laberinto donde se pierde la razón

Ustedes no saben

que es

ser un parado de larga duración.

Ni saben que ninguna oración

de nada los tiene que valer,

que trabajarías por un céntimo

vaciando con un cubo el agua del mar.

***      ****

DIÜRN AMB HARMÒNICA

A Salvat-Papsseit i a Ovidi Montllor

Heus ací: jo he estat durant anys un aturat.

Vosaltres no sabeu

                                               que és

ser un aturat de llarga durada:

però jo he vist passar els mesos

com els vagons d’un tren,

esgotar-se totes les ajudes estatals

i he cercat ple d’angúnia una eixida en un tauló,

en l’esguard d’un oficinista a l’INEM.

Quan el carter portava una nova factura a casa

i lanevera era un espai per a les teranyines

la vergonya dels números vermells,

l’angoixa de tindre mans i no poder fer res amb elles

convertien la llum dels estels

en ulls de voltors famolencs.

Vosaltres no sabeu

                                               que és

ser un aturat de llarga durada

i cada dia en despertar

deaure un esglaó més,

si de cas somrius et dol

i et sent culpable

i la solitud es convertix

en un laberint on es perd la raó.

Vosaltres no sabeu

                                               que és

ser un aturat de llarga durada.

Ni sabeu que cap oració

de res no ha de valdre,

que treballaríeu per un cèntim

buidant a poalades l’aigua de la mar.

***      ***

Poema publicat al llibre col·lectiu 62 poemes per l'Ovidi (Brosquil edicions, València, 2008)

Traducció al castellà de l'autor.

RONDALLES DE BENEIXAMA

Francesc Gascó

Si buscàrem en un diccionari la definició de rondalla segurament que ens diria que es tracta d’una narració popular anònima en la qual es combinen elements de fantasia, de llegenda i de realitat.. La rondalla no és part del patrimoni cultural concret d’un municipi, d’una comarca o d’una llengua. Les rondalles són un bé immaterial que pertany a tota la humanitat i sovint podem trobar versions d’una mateixa trama en diverses llengües i cultures.

Afegir al títol d’un recull de rondalles una adscripció geogràfica, com ho ha fet Francesc Gascó en el seu nou recull, Rondalles de Beneixama (Editorial Germania, Alzira, 2011), pot en un primer moment entrar en contradicció amb la natura del gènere. Res més lluny de les intencions d’aquest filòleg que l’any 1999 va editar un primer recull sota el títol de Rondalles de la Vall d’Albaida i de l’Alcoià. Gascó ha pretés en aquest nou treball retre un homenatge a les seues fonts, aquelles persones que amb gràcia i enginy han mantingut viva una tradició mil·lenària, malgrat uns temps tan pocs propicis per a l’anomenada literatura de transmissió oral. Unes persones que han format part de l’univers més pròxim de l’autor: la seua família, el seu veïnat.

Rondalles de Beneixama recull quaranta narracions de diferent índole, n’hi ha fantàstiques, de por, escatològiques... Durant la seua lectura m’he anat retrobant amb el paisatge i el paisanatge de la meua infantesa, i jo, que sóc d’una comarca allunyada geogràficament de l’Alcoià, he pogut comprovar que aquelles rondalles, amb molt poques variacions, també són les del meu poble.

Algunes de les il·lustracions del llibre obra d'Empar Piera

Però, a més d’aquest homenatge a la gent més pròxima, què és el que fa que l’autor vulga posar-los denominació d’origen? Molt senzill, el magnífic treball lingüístic que ha fet per a transformar una narració en un text escrit. Gascó ha depurat la llengua emprada de barbarismes, de frases fetes, sentències i refranys provinents de la pressió que sobre el valencià exercix la totpoderosa llengua castellana i ha buscat amb perseverança i intel·ligència en la llengua viva del seu poble paraules i expressions vives i genuïnes per a enriquir-lo. Tota aquesta gegantina tasca és producte, com no pot ser d’una altra manera, de la passió i l’estima que l’autor té per la seua cultura, la seua llengua, el seu país.

El resultat final, un llibre amé, entretingut, àgil, enriquidor.

Però, com no hi ha dos sense tres, Gascó a la tasca de recol·lector pacient i transcriptor ha volgut sumar la seua vessant com a docent, annexant a les quaranta rondalles un glossari i diverses propostes de treball segons el nivell dels alumnes que ajuden a una millor comprensió del contingut i la pervivència en les noves generacions d’una part del nostre patrimoni literari.

VIDES DESAFINADES

En Vides desafinades (Premi Joanot Martorell 2011) l’escriptor Xavier Aliaga ens oferix una novel·la de temàtica actual en la qual, a través de la vida de diversos individus, assistim al trànsit d’una generació cap a la maduresa. Una generació que ha fet en part bandera de padrons juvenils i que intenta ampliar al màxim els anys de la seua joventut. Es tracta d’una narració polifònica en què diverses històries personals acabem creuant-se en un drama que suposarà un punt i a part en les seues vides. Un grapat de crisis individuals que apareixen en l’inici d’una traca de crisis generals vinculades a l’economia i a la política que no sols els tocaran de prop, sinó que fins i tot amenaçaran d’arrossegar-los com una riuada. Des de les primeres  pàgines l'autor capta l'interés, l’atenció del lector i sap mantindre la tensió narrativa que va in crescendo fins arribar al drama final.

Xavier Aliaga ha sabut crear en Vides desafinades (Edicions 62, Barcelona, 2011) un llenguatge juvenil valencià, fresc i creïble, ha sabut dotar la narració d’una estructura aparentment intermitent a base de les veus solistes dels principals personatges, tot utilitzant la veu interior, els diàlegs i fins i tot l’epístola. I aconseguix dotar la narració d’una atmosfera on el món de la música independent té el seu pes en l’univers literari que bastix, però que no és la peça primordial i per tant és excusa i acompanyament per a una història d’encontres i desencontres d’allò més universal. 

Capítol a banda mereixen, per una banda, els personatges, una galeria d’individus retratats amb la solvència que és capaç de donar-los només un gran observador de les realitats quotidianes, un caçador de personalitats; i per una altra, la destresa que té per a descriure algunes escenes i sobretot els escenaris urbans, en especial la ciutat de València, però també, encara que en menor mesura, Barcelona o Londres, que sense acaparar com a focus en la novel·la tenen un protagonisme fonamental.

M’agradaria destacar també altres detalls d’aquesta narració, rica per cert en ells, com ara el trànsit de molts professionals en la majoria de casos lligats a l’ensenyament però també a la música o a la literatura a través d’allò que ara s’ha donat a dir corredor mediterrani i que fomenta llaços que alguns volgueren inexistents.

Després d’haver llegit les dues anteriors novel·les de Xavier Aliaga, Si no ho dic rebente (2005) i Els neons de Sodoma (2008), amb les quals va obtindre els premis Vila de Lloseta i l’Andròmina de Narrativa, respectivament, puc dir que Vides desafinades representa sense cap mena de dubte un salt molt important en la seua trajectòria com a narrador, ja que hi he trobat un escriptor més sòlid, amb més ofici i més recursos, amb un estil millor definit, amb una veu més personal i amb una gran capacitat narrativa.

ŽENSKA

Ženska, čedni in prijetni kavalir, ki ga ljubiš,
ter zmaj zahrbtnih in trpečih misli, ki se ga bojiš,
je dvoglava pošast, zmožna najnežnejših dotikov,
pa tudi vir nepričakovanega in krutega nasilja.

Ženska, tvoj dom je votlina s hipoteko,
turobna in grenkobna luknja luninih mrkov,
v kateri si ujetnica verige nevidnih členov,
ki jo je težko vleči in nemogoče zlomiti.

Ženska, ljubezen in sovraštvo, strah in razočaranje
nečistujejo in preplavljajo tvojo glavo z norimi metulji,
medtem ko zadnje trpke kaplje ljubezni polnijo
z lužami zamere tla, po katerih stopaš.

Ženska, raj je sanjski pobeg, nedosegljiv,
vice sobica, v kateri žvečiš trpljenje,
limb vlažna brazda, v kateri umre veselje,
pekel modrica, prizadejana tvoji koži. 

(Versió  en eslové de Vesna Crček del poema Dona del llibre Correspondència de Guerra, Editorial Aguaclara, 2010)

English http://manelalonso.blogspot.com/2011/02/woman.html

Français  http://manelalonso.blogspot.com/2010/12/femme.html

SOBRE MÚSICA I LLETRA

Encara que des de les emissores de ràdio i televisió privades que inunden els aparells que tenim a casa no ens n’informen gens ni mica, la veritat és que la música en valencià passa per un dels seus millors moments. Mai com ara no hem tingut tan bona i variada oferta, tant en grups com en solistes, tant en música tradicional com en moderna, a la qual cosa cal sumar l’aparició de grans músics d’acompanyament i d’estudi, i de tècnics que entre bambolines fan uns arranjaments o una producció musical d’una alta qualitat.

Malgrat la crisi econòmica, malgrat tots els embats que patix la indústria musical amb tant de pirata com hi ha solt, malgrat els programadors de concerts i els encarregats dels programes de ràdio que ignoren els nostres creadors, crec que els temps juguen a favor de la música en valencià, i d’això, entre altres, tenen la culpa les xarxes socials digitals.

L’any 2011 van aparéixer treballs discogràfics més que ressenyables, com ara «Coratge», d’Obrint Pas, amb la seua barreja de ska, hard-rork i músiques del món on la dolçaina pren un protagonisme i una dimensió noves; «Per marcianes», de Miquel Gil, amb el mestissatge musical que caracteritza el veterà músic de l’Horta Sud; «El paradís de les paraules», del gandià Carles Dénia, una joieta de música tradicional valenciana amb tocs de jazz i flamenc, on Dénia canta els versos mil·lenaris dels poetes àrabs valencians; o el roquer també de Gandia Carles Pastor i el seu disc «Els ulls de Bob», el qual ha posat música a onze poetes valencians vius.

Però entre tots hi ha un disc que, sense menystindre ni un pèl els ja esmentats, a mi, personalment, m’ha enamorat. Es tracta de «Música i lletra», del xativí Feliu Ventura, un treball on es recullen onze magnífiques cançons. Els arranjaments musicals i la producció han estat a càrrec de Borja Penalva, un músic, compositor i arreglista valencià que ha treballat entre altres amb Lluís Llach i que cal tindre ben present. Penalva ha sabut potenciar les millors qualitats interpretatives de Ventura, així com vestir les cançons amb un so fresc, cristal·lí, amb les gotes justes d’artificiositat.

El disc està gravat amb un predomini dels instruments acústics, com ara la viola, el violí, el violoncel, la guitarra espanyola o l’acordió, la qual cosa no vol dir que «Música i lletra» no continga cançons amb un ritme trepidant o contundent, que en té.

He trobat Feliu Ventura en aquest nou treball, el sisé de la seua carrera, més madur com a cantant, més crescut com a compositor musical i lletrista, capaç de la ironia més fina per tal de denunciar les baixeses morals dels nostres governants en cançons com ara «El nus de la corbata», líric, tendre, enyoradís, amb «Història d’un sofà», o exigent en el clam i en la denúncia com en «Torn de preguntes».

Cada cançó de «Música i lletra» funciona d’una manera individual, no hi ha cap tema que algú puga definir com a material que ha vingut a completar o reomplir, no. En conjunt, el disc és redó en molts sentits, guarda un bon nombre d’equilibris que fan que l’oient no es canse de descobrir nous matisos, noves imatges, nous significats en la música i en les lletres.

Hi ha també una cosa fonamental que vull dir i amb la qual tancaré aquest article: en el disc ni la música està al servici de la lletra, ni la lletra al servici de la música, el tàndem Ventura-Penalva ha aconseguit la conjunció quasi perfecta de música i lletra que, en resum i d’una manera senzilla, els assegure que no és altra cosa que una bona cançó.

Article publicat al diari digital Morvedre.info.

Foto 1: Feliu Ventura.

Foto 2: Feliu Ventura i Borja Penalva.

La foto 2 és de Juan Miguel Morales López

EL CARRER DELS BONSAIS

Un home feliç

El veí del número tres no tenia problemes. No havia patit cap entrebanc en la vida. A més, tenia diners, amor, treball, amics, salut física i mental i el sexe suficient per a mantenir-la. No li preocupava l’índex d’atur, ni el medi ambient, ni la inseguretat ciutadana, ni res de res. Quan el seu nom apareixia en una conversa era per a posar-lo com a paradigma de la felicitat.

         Però, així i tot, un joiós matí de primavera el trobaren penjat d’un ametler que tenia plantat al jardí de casa. Havia descobert que la seua vida era massa lineal i no va poder suportar viure amb aquella imperfecció.

(Publicat dins del llibre El carrer dels Bonsais -Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, col·lecció Literària Joan Escrivà, núm. 14, Catarroja, 2000- amb el qual vaig obtindre el Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999)

PODEU LLEGIR UN INTERESSANT ARTICLE D'AGUSTÍ PEIRÓ SOBRE EL LLIBRE EL CARRER DELS BONSAIS CLICANT ACÍ