Manel Alonso i Rafael Estrada
Petjades insomnes (Col·lecció Mil poetes un país. Editorial Germania. Alzira, 2012) és un llibre fruit de la maduresa vital
del seu autor, Rafael Estrada i Puertos, una persona podríem dir-ne polièdrica:
docent, cantautor, poeta, polític..., a qui, com diu el clàssic, res humà no li
resulta alié.
Es
tracta d’una obra molt sensitiva, vull dir en la qual els sentits de la vista i
de l’oïda i en menor mesura el del tacte tenen no sols un protagonisme, sinó
que es veuen convertits en els canals per on a l’autor li entren les més
diverses sensacions que després ell selecciona i recrea per a construir
artefactes poètics.
Sensacions
visuals com ara el paisatge natural, però també aquell que ha creat o ha ajudat
a crear l’home com ara l’horta, el poble o la ciutat (ací caldria destacar les
belles postals que ens oferix de Roma), els quals gràcies a la llum són un i
són diversos. Hi ha, però, també un altre paisatge present, el del cos de
l’estimada, retratat amb sensualitat i tendresa, però evitant de convertir-lo en
un mapa d’escenes tòrrides; un espai íntim on l’amor i la memòria teixixen el
llenç sobre el qual reviu una vegada i una altra la seua passió, el seu desig,
el seu lliurament.
D’altra
banda, la música, el so de la pluja i el silenci com una part fonamental de la
música i del paisatge són també matèria primera dels seus versos. Uns versos
lliures, diàfans, amb ecos de Miquel Martí i Pol, de Vicent Andrés Estellés, de Joan
Margarit, de la generació dels setanta (Marc Granell, Salvador Jàfer...).
Un
lector que es pose a llegir aquest poemari sense tindre referències
biogràfiques del seu autor se sorprendrà de la quantitat i varietat de
referències musicals que contenen els seus versos: Miles Davis, Joan Manuel
Serrat, Strauss, Maria del Mar Bonet, Mark Knopfler, Lluís Llach, que acusen la
seua passió per la música, no debades a ella també es dedica com a cantautor, i
a la qual, junt amb la poesia, li dedica moltes hores com ell mateix ens
confessa: «Moltes vesprades les passe llegint, / escoltant música, escrivint
versos, / cantant...» per a més endavant afegir tota una declaració
d’intencions. «I escric d’amics i de vida / i faig cançons i músiques / que
se’m fan presents / i em permeten somiar despert».
Hi
ha entre línies i al llarg de tot el llibre el retrat d’un individu que ha
arribat, conscient, a la maduresa, un home senzill, emotiu i tendre a qui li
agrada sentir-se i ser de poble, una persona activa, sensible a la bellesa i a qui
li preocupa el passat, el present i el futur del seu petit país, la identitat
del qual es va desfent com un terrós de sucre davant del desinterés i l’apatia
d’uns i l’atac constant d’altres. Però també li preocupen els més desfavorits,
que es veuen atrapats i indefensos en l’espiral d’una crisi econòmica sobre la
qual cau la sospita de ser una estafa social perfectament planificada per a
desmuntar l’estat del benestar.
Aquest
individu és un home que gaudix amb els petits plaers de la vida com ara
posar-se en la boca, com a petites pedres, els noms dels rius, de les séquies,
de les partides de terme, dels carrers i de les places per a jugar amb la seua
fonètica i compondre una cançó per tal d’evocar el seu món. Un món on el pa
encara té el sabor i la textura de pa i la gent té temps per assaborir-lo en
companyia, mentre conversa amb els amics i veïns de les coses de la vida.
Rafael
Estrada assumix reiteradament i d’una manera ferma que el pas del temps no és
gratuït i és conscient d’allò que Ausiàs March va dir «quan hom naix comença a
morir» i que la vida és dura, fins i tot cruel i mai no regala res. Així i tot,
és un optimista i fa una aposta constant, inalterable, per la vida i la bondat
humana perquè sense cap de les dues no hi ha espai per a l’esperança.
.JPG)
