PUNXA DE TEMPS

 

 Abans d’escriure una paraula més, he de dir que soc un ferm partidari de l’obra de Raimon. He assistit al llarg dels anys a l’evolució del personatge i la seua obra, des del cantant protesta de la seua primera època, al de l’autor capaç de convertir en cançó la música de Frederic Mompou, passant per les adaptacions musicals dels clàssics de la nostra literatura, en especial d’Ausiàs March, gràcies a la seua mà aprenc a estimar-los, i d’autors del segle XX com ara Salvador Espriu. He llegit el seu llibre de poemes D’aquest viure insistent (1986). No seré jo qui parle dels seus mèrits, la seua trajectòria ha estat reconeguda amb un munt de premis.

L’any 2023, aprofitant l’aparició del dietari Personal i transferible, em vaig capbussar en els seus dietaris i vaig llegir també l’anterior, Les hores guanyades (1983), i aquest mes de maig el que és el seu tercer dietari: Punxa de temps, editat per Empúries.

Són, els tres, llibres extensos, de lectura àgil i amena, que en cap moment decau. En cap gènere literari com en el dietarisme el temps marca el ritme de l’escriptura. El pas de les hores, de la llum, tot allò inesperat que altera la nostra rutina, la nostra vida és la matèria de la qual es nodrix el gènere.

Raimon ha deixat escrit que tenia l’objectiu d’escriure un dietari de la dècada dels huitanta del segle passat, un moment en què intenta deixar enrere la imatge de cantant protesta que té el públic d’ell i oferir-ne una altra. És una etapa de grans canvis en la indústria musical i dels gustos de la gent. És un temps plens de dubte per a l’autor. He fet números i, almenys, encara li’n quedaria un altre volum per a publicar. Personalment, frise per llegir-lo.

En Punxa de temps trobem el creador, vull dir el poeta i el compositor de cançons preocupat per bona part de la seua obra. L’intèrpret que s’inventa cada dia la possibilitat de sobreviure sense haver de trair-se, se sent sovint incomprés, una qüestió que el porta a sospesar una vegada i una altra la idea de deixar-ho córrer. Trobem el lector d’assaig i poesia, de periòdics, un home crític i amb una gran curiositat intel·lectual. L’amic dels seus amics que gaudix de les seues trobades i amb la conversa intel·ligent.

Exigència, coherència i perseverança són els cognoms que més s’adiuen a Raimon.

Hi ha en el dietari la part humana, la part tràgica de la vida, el fill que assistix al deteriorament físic i mental de la seua mare que acabarà morint. L’home enamorat que ha convertit l’estimada en el pilar sobre el qual se sosté la seua existència i que, de colp i volta, es troba davant de la possibilitat de perdre-la per a sempre per culpa d’una greu i cruel malaltia. La mort d’un gran amic i gran escriptor, Salvador Espriu.

Hi trobem reflexions, alegries, preocupacions, tristesa en les més de cinc-centes pàgines del llibre, i també paisatges naturals i urbans. En aquest dietari més que en els altres dos, Raimon es recrea en alguns moments en el paisatge i el clima, en la bellesa sublim, ja siga a Xàbia o al bell mig del desert d’Algèria. Hi ha les ciutats: Barcelona, Roma, París, València, Sueca, Madrid, Xàtiva i Xàbia.

Escriu i reflexiona sobre música i la indústria musical, sobre literatura, escultura, pintura, sobre la situació política catalana, valenciana, espanyola, italiana i mundial.

Raimon ha estat un personatge privilegiat, ha tingut grans amics, que com ell mateix han estat protagonistes d’un temps i d’un país.

En Punxa de temps hi ha l’home Ramon Pelegero Sanchis i el seu personatge Raimon, amb els seus dubtes i les seues obsessions.

Soc de l’opinió que l’aparició de Raimon ha estat una de les millors coses que li ha passat al País Valencià durant el segle XX, junt amb Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i Manuel Sanchis Guarner.

ESTELLES SOTA LES UNGLES

 

El sociòleg, assagista i poeta de la ciutat de Castelló de la Plana Josep J. Conill ha publicat aquest mes de febrer un recull d’aforismes, dins de l’editorial Afers, agrupats sota el títol Estelles sota les ungles.

Un, com a espectador del moviment lector, té la sensació que en aquest país els aforismes se citen més que es lligen, convertint d’aquesta manera l’edició de reculls en un risc empresarial. Per aquesta i per altres raons, com ara l’important aposta per la qualitat, és d’agrair la tasca que fa l’editorial Afers.

Les estelles en el cos incomoden, torturen i ens obliguen d’una manera o altra a actuar per tal d’apaivagar el dolor que ens causen. Les estelles de Josep J. Conill són clarament metafòriques, però no per això inofensives, són situacions i idees que l’han incomodat intel·lectualment, i contra les quals s’ha vist obligat a plantejar una estratègia per a construir una resposta o un contraatac.

L’aforisme per a Josep J. Conill és una invitació a eixir de la nostra zona de confort i enfrontar-nos amb intel·ligència a una realitat que no ens agrada i ens deixa sovint perplexos. No trobarem en Estelles sota les ungles un autor complaent i complagut, sinó un escriptor amb ganes d’alterar la comoditat del lector, de llançar obusos per tal de sacsejar els fonaments sobre els quals s’han construït les grans veritats que sostenen els discursos socials.

La seua és una posició de crítica permanent, una aposta per l’heterodòxia davant d’un món que tendix a santificar els dogmes.

Josep J Conill és un escriptor que domina a la perfecció la claredat expositiva, els jocs del llenguatge, que modela amb traça la intensitat àcida de l’humor, del sarcasme i de la ironia, acoblant-los als seus interessos. Sap jugar amb l’energia del lirisme i és conscient que un aforisme que no encerta en la diana és una excrescència del tedi.

En Estelles sota les ungles trobem vertaderes troballes poètiques: «La justícia poètica, que poques vegades s’aplica als poetes!»; acudits: «El botxí humanista, partidari de l’execució personalitzada»; drama: «Per què hauria de tenir la història un desenllaç feliç si tots aquells que la protagonitzen tenen un destí irremeiablement tràgic?»; l’estocada verbal: «L’esperit olímpic és la variant biopolítica de la comunió nacionalista»; el sarcasme: «Gent que porten dins un llibre imprès, però no es rebaixen a manuscriure’l»; jocs del llenguatge: «Plaer amagat és plaer cobejat».

Un llibre que, si volem dormir tranquil·lament, no podem tindre en la tauleta de nit, sinó en aquell espai que ens reservem per a la reflexió. Que no en tenen cap? Doncs eixe és el seu problema.

ENTRE AMICS

 

Després d’oferir-nos dos llibres de relats, Mala sort per a la fusta si naix violí i D’amor res, l’escriptor de la ciutat de Carlet (Ribera Alta) Antoni Martínez Bonet publica en Onada edicions la novel·la Entre amics.

Entre amics és una narració que partix de la mort inesperada del seu protagonista que alhora és la veu narrativa, l’escriptor Bernat Benavent. Traslladades les seues restes mortals al tanatori, aniran desfilant per davant d’ell amics, parents i coneguts.

Antoni Martínez Bonet, amb una prosa tocada per un cert lirisme, afila el seu humor, la seua ironia i amb un to sarcàstic ens mostra una galeria de personatges amb una idea de l’amistat un tant esbiaixada. Individus que ens podem trobar un dissabte a la nit sopant en qualsevol restaurant, que es diuen amics però que en realitat no ho són i no ho han sabut ser mai, si és que alguna vegada ho intentaren. Personatges amb els quals es compartixen hores de lleure, que saps de les seues grans i petites deslleialtats i traïdories, i que continues enganxat a ells per inèrcia, per por a no tindre ningú o per simple mandra, com passa amb algunes parelles. Relacions de suposada amistat que suportes millor després de prendre’t unes copes.

Antoni Martínez Bonet ens els presenta un, d’una manera fragmentària, com si foren les seues històries narracions independents, però en realitat són peces del gran trencaclosques en el qual s’ha convertit la vida de Bernat Benavent.

El relat és un exercici de memòria, passat per la veu d’aquell que ja no té res a perdre, perquè ja ho ha perdut tot, però que abans d’anar-se’n definitivament necessita passar comptes. Hi ha també com una voluntat per part de l’autor de construir amb aquest material el possible futur de cadascun dels personatges.

Hi ha amargura i tristesa en el relat, el protagonista s’ha adonat de les diverses mentides sobre les quals ha bastit la seua vida i ha basat unes relacions socials buides, superficials i enganyoses. Hi ha en la seua veu narrativa altes dosis de desencant i un cert to de revenja que li donen al relat un toc d’humor.

La majoria dels personatges, en un grau o altre, són pocavergonyes plens de misèries, fins i tot el mateix Bernat Benavent.

Entre amics és una sàtira de les relacions humanes, una denúncia de la falsedat d’aquells que ens diuen que ens estimen mentre ens van traint. De tota aquesta desfeta salva uns pocs amics que sí que ho foren, i això al lector li dona un punt d’esperança.

FOC DE MAGRANES

La magrana és un fruit que per la seua composició interna es dona a ser emprada com a metàfora d’una col·lecció de textos més o menys breus que s’organitzen o no en diversos apartats. El seu color roig ens porta a pensar en la passió i si li sumem el groc de les seues membranes ens recorda el foc. La seua textura evoca algunes gemmes i pedres precioses.

El foc, amics i amigues, ens dona caliu i refugi davant de la intempèrie que regna en la societat i el suc de les magranes ens nodrix i ens fa forts.

El poeta Ramon Guillem, al qual aquest mes l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana li ha retut un homenatge per la seua trajectòria literària i també pel seu treball constant i perseverant com a agitador cultural, publica un nou llibre dins de l’editorial Vincle: Foc de magranes. Una vegada més, el poeta de Catarroja demostra que és sense cap mena de dubte també un bon prosista.

Foc de magranes és una col·lecció de textos breus en forma de dietari. Notes personals sobre música, art i, sobretot, literatura. Pensaments i reflexions sobre la creativitat humana, opinions de lector sobre els llibres gaudits i anècdotes i històries sobre llibres, escriptors i biblioteques.

He trobat en les pàgines d’aquest llibre la millor versió de Ramon Guillem, l’home apassionat, intel·ligent, sensible, irònic de vegades, un escriptor que domina a la perfecció el seu ofici; un prosista al qual el poeta enriquix la prosa. Hi ha poetes que quan escriuen narrativa resulten embafosos, pedants, laberíntics i pesats. Ramon Guillem no ho és, tot el contrari, narra amb eficàcia, amb agilitat, sense defugir la seua eterna recerca de la bellesa. Mai no es queda en la superfície, sinó que li agrada capbussar-se en cerca de les arrels de tot plegat.

Foc de magranes conté reflexions que obliguen el lector a fer una pausa i a respondre-li, iniciant d’aquesta manera un diàleg amb l’autor que aquest esperava que fora fructífer.

Ramon sap que el difícil camí de l’escriptor no és altre que el d’il·luminar la vida, de fer front a les grans i petites catàstrofes quotidianes que ens fan naufragar en la desolació i trobar un punt d’esperança que albira en la bellesa i en la capacitat de l’ésser humà per a recrear-la.

Foc de magranes, un llibre de maduresa d’un gran poeta i un bon narrador, un home que ha estimat els llibres com un refugi davant l’adversitat, però també com una trinxera contra el desamor i la barbàrie. Un llibre que es gaudix per allò que ens conta l’autor i, sobretot, com ho conta.

CADIRES BUIDES

Cadires buides no és el primer llibre de poesia d’Andreu Sevilla, encara que sí que és el primer que publica en valencià. L’escriptor nascut a Casas Benítez (província de Conca) i resident a l’Horta Sud, fins ara havia publicat la seua obra narrativa en valencià: les novel·les La penombra de la coloma (2010), Camins de dulcamara (2012) i Els inútils (2022), la col·lecció de relats Abans de callar (2015) i l’obra poètica en castellà El río (2018) i Los días oscuros (2022).

Andreu Sevilla, ja ho hem dit en altres ocasions, és un autor força independent al qual no li fa res, arribat el moment, d’arriscar-se i apostar per l’autoedició. Aquesta actitud l’ha portat a crear el seu propi segell: Sra. Llavi de Neu.

Així doncs, Cadires buides és el primer llibre de poesia que ens oferix en valencià. Un llibre que vaig tindre l’ocasió de llegir quan vaig ser membre del jurat d’un premi literari i que, entre la cinquantena d’originals presentats, em va cridar l’atenció pel to emprat i la mirada àcida de l’autor sobre diverses qüestions i en especial sobre la manera com ridiculitzava alguns poetes. Una col·lecció extensa de poemes diàfans, discursius i amb una gran narrativitat. Un llibre que naix de les experiències personals de l’autor davant dels esculls i tempestes amb les quals ha ensopegat en la seua navegació vital.

Hi ha en el llibre un seguit de qüestions protagonistes: la soledat, la tristesa, la decadència, la memòria i la mort, i sobre elles es mou amb elegància i un cert desencant.

Les cadires buides ens parlen d’absències, de vides que han transcorregut sense deixar empremta, l’empremta que pretén deixar el poema, un objectiu que va implícit des de la seua creació.

Comença el llibre amb poemes que ens parlen del drama de l’emigració i el desarrelament que patixen els emigrants. No parla d’actualitat, l’emigració a la qual es referix és la que van patir les famílies que deixaren els seus pobles de l’interior de la península i vingueren a les planes litorals. El dolor produït pel desarrelament i la nostàlgia, els primers anys de misèria i incomprensió, l’encaix amb la nova realitat.

L’amor, el desamor, el fet creatiu i com es viu són tractats amb fina ironia, tot creant uns textos d’una acidesa que ens fa dibuixar un somriure amarg en els llavis.

Una col·lecció de poemes nascuts d’una mirada curiosa i crítica amb les realitats que han envoltat sens dubte l’autor i els personatges que ha trobat al llarg de la vida.

Hi ha poemes que tenen l’estructura d’un microrelat i de fet funcionen com a tals. Una meravella d’orfebreria narrativa en forma de poema en què veiem l’Andreu Sevilla més sarcàstic, més humorístic. Però trobe que l’humor de què fa gala no és fill de l’alegria, sinó d’una profunda tristesa.

Cadires buides, que l’autor intenta omplir d’imatges que evoquen un present, però també un passat difícil, sinuós, com el mateix viure.

DE DÉUS EFÍMERS

 

Després d’haver-se capbussat en la tradició literària xinesa amb llibres com ara El bosc de bambú, La flauta de jade i La dinastia de terracota, el poeta de Calles (els Serrans) Jesús Giron Araque retorna a la Mediterrània originària i se submergix en la Grècia clàssica, els seus mites, els seus filòsofs, els seus escriptors i els seus déus, en un llibre en què reflexiona sobre la vida, el pas del temps i la mort, De Déus efímers.

Amb De Déus efímers Jesús Giron va obtindre el 27 Premi de Poesia Josep Maria Ribelles que organitza i patrocina l’Ajuntament de Puçol i edita Onada Edicions. Els poemes estan acompanyats per les il·lustracions de línies diàfanes i motius clàssics de l’artista plàstica Melanie Oliveira Andrade.

El llibre està dividit en quatre apartats: Admonicions, amb deu poemes, Suite per a esperits quasi inconsútils, amb díhuit poemes, Sota l’estoa de l’àgora, amb huit poemes, In medias res (complanta per a Aristarc), amb un llarg poema quasi com una epístola, i Deus exmachina, amb un poema més breu. En el conjunt trobem diversitat de formes que van des del vers lliure als quartets blancs, passant pels poemes en prosa, i una única veu clara que des del coneixement de la tradició hel·lènica reflexiona sobre els grans i petits temes que sempre han preocupat l’ésser humà.

Si la vida dels déus té una curta durada, sovint, fins que apareix una nova creença i la desplaça, la dels éssers humans, que els inventaren moguts pels nostres temors i per la necessitat de saber qui som, d’on venim i quin destí ens espera, és fugissera i fugaç.

El poeta es pregunta tot interpel·lant els déus i els mites grecs, aquells mites sobre els quals se sustenta la nostra cultura, sobre el pas del temps i els estralls que no sols causa en la nostra aparença física, sinó en la nostra ànima, en la font de les nostres emocions; o sobre la mort: «Em fa feredat, Aristarc, la mort: / la seua confusa geometria, / eixa inexpressiva immobilitat / que rau l’espessorall de la memòria»; o sobre l’eternitat.

Jesús Giron sap que és un ésser que limita per una banda amb el seu naixement i per l’altra amb l’hora de la seua mort, i és conscient que els éssers humans vivim en la creença que el món es va crear el dia que vam nàixer i s’acabarà el dia que morirem: «Quan morirem el món s’acabarà; / els estels i el sol romandran immòbils; nosaltres ja no hi serem, Aristarc», i la vida sense nosaltres continuarà el seu camí: «Hem sigut el centre de l’univers», ens diu. Alguns, molt pocs de nosaltres, potser gaudiran d’una certa posteritat que anirà diluint-se amb el pas de les generacions, però el cert que és que tots acabarem en el buit inextingible de l’oblit: «Els Déus efímers clouran el nostre relat / i l’ocultaran en l’oblidança».

Un llibre i un autor a tindre en compte.

AITANA TORRENT, CAÇADORA D'ESPANTACRIATURES

 

Alfons Pérez Daràs, l’home que està darrere de pseudònims com ara Malparlat i el Blue, és un personatge creatiu, polièdric, cantant, creador de continguts en les xarxes socials tant en vídeo com en àudio mitjançant podcasts. Ha publicat diversos treballs discogràfics de hip-hop com el Blue i també com a Malparlat i amb el disc Sentimental va obtindre el Premi Ovidi Montllor 2022 al millor àlbum de hip-hop en valencià, també ha publicat un llibre de poesia, Malparlar (2022).

L’any 2022 va obtindre el I Premi Diafebus de Novel·la Juvenil amb Aitana Torrent, caçadora d’espantacriatures, que va editar l’any següent Llibres de la Drassana. Un llibre que aquest 2024 ha obtingut el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en la modalitat de narrativa juvenil.

La novel·la l’acompanyen les il·lustracions d’Alba López Soler, d’un realisme brillant, plenes de detalls i efectistes, a més d’un mapa i un bestiari de Natxo Sánchez fets amb precisió en el traç i la fantasia.

Alfons Pérez Daràs convertix l’antic regne de València en un espai per a la fantasia i la llegenda, i ho fa utilitzant elements i personatges de les rondalles tradicionals i les llegendes pouades del passat històric del país, en especial dels ibers. Situa el relat en l’Edat Mitjana, una època on la força tel·lúrica dels antics déus pagans encara batega.

L’autor crea una heroïna, intel·ligent, forta, valenta i sensible a la bellesa, un personatge al qual li cedix la veu narrativa perquè siga ella qui ens narre la seua aventura per les terres del Regne de València a la recerca d’un assassí que mata seguint un ritual màgic. L’objectiu del criminal és despertar un vell dimoni iber per aconseguir un poder il·limitat.

Acompanya Aitana una petita gambosina i pel camí se’ls afegixen un joglar i una jove fetillera musulmana amb una personalitat enigmàtica.

Aitana Torrent travessarà les terres valencianes enfrontant-se a monstres fantàstics com ara dracs, serps monstruoses, cucaferes... Porta l’encàrrec del rei d’esbrinar qui és el brutal assassí, però té la sensació que el rei no juga net amb ella.

És una narració trepidant que reivindica el país dels valencians com un espai màgic. Alfons Pérez Daràs aprofita la novel·la per a retre un homenatge a la música valenciana: els dos cavalls i l’egua que munten els protagonistes porten els noms de Montllor, Carraixet i Montleoneta, i al llarg del relat trobem ací i enllà mostres de les lletres de les cançons d’un bon grapat de solistes i de grups.

Estem davant d’un llibre imaginatiu, amb una edició cuidada, en el qual la tensió i l’agilitat narrativa es mantenen al llarg de tot el relat, la qual cosa fa que el lector s’hi enganxe des de les primeres pàgines.

Un llibre divertit i pastat amb elements de la nostra herència cultural per a projectar-se en el present i, sobretot, en el futur.