EL CARRER DELS BONSAIS

EN EL TREN (IV)

Jaume va pujar dalt del tren amb les lleganyes encara pegades en les parpelles. Es va seure en el seu lloc habitual, va traure un llibre de la cartera, es va posar les ulleres i, abans de cabussar-se en la lectura, donà un colp d’ull al vagó. La mateixa fauna de tots els dies, i…, sobtat, va veure uns seients més enllà la rossa que baixava cada dia a l’Estació del Cabanyal-València completament nua. Es va traure les ulleres, es va fregar els ulls amb les dues mans i en obrir-los de nou la rossa continuava nua.

Va mirar els seus veïns cercant la complicitat que no hi va trobar. Va tornar a mirar la rossa i aquesta, com si res, li va somriure.
Què passava en el vagó? Una rossa escultural hi era nua, davant de tothom i ningú no li feia cas. Tan civilitzats ens havíem tornat? Jaume es va posar nerviós. Potser es tractava d’una al·lucinació. No hauria de pensar tant en el sexe!
La rossa es va alçar del seu seient i es va adreçar cap on era ell. Jaume va envermellir notablement. La rossa, dreta, caminant sobre aquells tacons d’agulla, resultava més impressionant encara.
–Es pot saber per què em mira vosté així?
Jaume va mirar a un costat i a l’altre esperant veure la resposta en la cara de la gent que l’envoltava, però tots el miraven fixament a ell. A la fi es va atrevir a contestar:
–M’encanta el vestit que porta i em preguntava on l’hauria comprat.
La rossa es va quedar mirant-lo i tot seguit, amb un to de veu molt sensual, li va dir:
–Està fet a casa, cosit amb el fil del teu desig.
Jaume es va quedar sense paraules. O potser les tenia totes i aquell matí no havia pujat al tren i ni tan sols havia eixit de casa?

(Publicat dins del llibre El carrer dels Bonsais -Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, col·lecció Literària Joan Escrivà, núm. 14, Catarroja, 2000- amb el qual vaig obtindre el Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999)

EL CARRER DELS BONSAIS

EN EL TREN (III)

Camil, el marit de la dona de la imaginació ocupada, es mirava totes les dones amb deliri. Al principi ho feia amb una certa timidesa, que deixà enrere a mesura que s’anava acostumant i acomodant al paisatge humà, per altra banda sempre canviant, del tren i de l’Estació del Nord.
Sempre duia un llibre en les mans, el qual utilitzava com un escut, com un amagatall darrere el qual guaitar.
A mesura que s’anava acostant l’estiu, el panorama millorava d’una manera ostensible. El dibuix d’unes bragues davall d’uns pantalons de color clar, un escot generós, uns mugrons endevinats…, tot això l’encisava.
Però va arribar un dia en què en alçar la vista del llibre per ataüllar el paisatge femení va començar a trobar-se no amb els cossos desitjats sinó amb els esguards de les seues propietàries.
En un primer moment va creure que era una dèria d’ell, però no, el miraven. Alçà de bell nou els ulls i allí estaven els esguards de totes posats sobre el seu cos, examinant-lo.
Baixà el cap, però continuava notant sobre la pell la fregadissa lasciva de les mirades que el despullaven d’una manera obscena, irònica.

Es va sentir nu i avergonyit al bell mig del vagó i va voler fugir. Suava, suava mars, oceans, vermell com un titot, no sabia on amagar-se, el llibre no era prou gran per a perdre’s entre les seues pàgines.

Baixà en la primera parada i va marxar a peu cap a casa fugint de la gent.
Ara sempre va al treball en cotxe. Condueix amb ulleres fosques.

(Publicat dins del llibre El carrer dels Bonsais -Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, col·lecció Literària Joan Escrivà, núm. 14, Catarroja, 2000- amb el qual vaig obtindre el Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999)

EL CARRER DELS BONSAIS

EN EL TREN (II)

Malgrat que els dos dies anteriors Jaume s’havia negat en redó a pegar una capcinada en el tren en eixir de l'estació es va adormir. No volia arriscar-se a somniar de nou, però aquests vint minuts extres de descans li eren necessaris per a enfrontar-se amb la força necessària a la faena. En arribar a la primera estació somniava amb la Maria. Quan tots dos s'estimaven qualsevol excusa era bona per abraçar-se i besar-se. Sempre buscaven llocs solitaris on parlar i prosseguir amb els jocs de la carn i de l'estima. Quan les carícies és convertien en una flama que recorria les seues epidermis ella solia descordar-li els botons de la bragueta i li tantejava els testicles i el penis fins que aquest darrer s’enduria com una pedra. Maria la dolça Maria… El pas d’un tren en direcció contrària al seu el va despertar. El vagó restava quasi buit. Una mica sobresaltat mirà a dreta i a esquerra i es creuà amb l’esguard de Maria, la seua Maria. Es quedaren mirant-se als ulls durant uns segons, els quals li van fer concebre noves esperances, fins que ella amb un gest li va assenyalar la bragueta. De nou la bragueta, pensà, però en mirar-se va poder comprovar que entre un botó descordat guaitava la punta flàccida del seu penis.
Desconcertat, no va saber què dir i envermellí.

(Publicat dins del llibre El carrer dels Bonsais -Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, col·lecció Literària Joan Escrivà, núm. 14, Catarroja, 2000- amb el qual vaig obtindre el Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999)

EL CARRER DELS BONSAIS

EN EL TREN (I)

Com cada matí, Jaume, es va adormir quasi bé en seure. Mentre el tren travessava la comarca camí de la gran ciutat va començar a somniar. No solia fer-ho, això de somniar, ni tan sols quan dormia en el seu llit, o almenys això era el que deia a la parròquia del Bar de la Cantonada. De la mà del somni li va aparéixer el rostre de Maria. Maria fou el seu primer gran amor. A penes uns mesos va durar el seu prometatge, poc de temps, però, això sí, viscut amb una gran intensitat. Què devia haver sigut de la Maria? Feia anys que li havia perdut el rastre. Joan Casanova li havia fet saber que havia coincidit amb ella en un restaurant de la ciutat. Jaume donaria el braç dret per tornar-la a trobar. Ara ho veia clar, Maria era el llum necessari per a il·luminar la fosca i monòtona estança en què s’havia convertit la seua vida.

De sobte, una salutació el va despertar. Va obrir els ulls i no s’ho podia creure: al seu davant era ella, Maria. «Gràcies, Déu meu!», mussità. Però abans que poguera obrir la boca i respondre la salutació, el veí de seient es va alçar i va besar en la boca la seua Maria.

(Publicat dins del llibre El carrer dels Bonsais -Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, col·lecció Literària Joan Escrivà, núm. 14, Catarroja, 2000- amb el qual vaig obtindre el Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999)

EL CARRER DELS BONSAIS (Microcontes)

RESIGNACIÓ

Estava acostumat a rebre punyalades i s’ho agafava amb paciència afirmant que tenia unes bones espatlles per a rebre’n. Només es queixava quan alguna d’elles li agafava un tendó i li feia difícil i sofert cadascú dels seus moviments.