divendres, 30 d’agost del 2019

SEREM ATLÀNTIDA



L’escriptor de Beneixama Josep Martínez Sanchis, després d’haver publicat la novel·la Intercanvi (Bromera, 2008), Premi Blai Bellver de Xàtiva 2007, es va replantejar en profunditat el que havia de ser el seu projecte personal de creació literària. Després d’un temps per a reflexionar decidí donar un colp brusc de timó, tornar a port i començar una nova ruta de navegació. Però de vegades és impossible desfer-te de tot el bagatge acumulat durant anys. És força complicat fer un punt final i començar un nou quadern de bitàcola. Així que no sols va canviar la seua manera de mirar la realitat i d’interpretar-la, sinó que es desfeu de Josep Martínez i es convertí en Joan Benesiu.
L’aposta era arriscada, però va comptar amb una editorial, Edicions del Periscopi, que va creure a ulls clucs en ell. Sota el braç portava una novel·la sorprenent i atípica dins de les lletres valencianes, Gegants de Gel (2015), amb la qual va obtindre el reconeixement del públic i de la crítica, com també els premis Llibreter 2015 i Crexells 2016.
Enguany, Joan Benesiu ha publicat una nova novel·la, Serem Atlàntida, una proposta ambiciosa d’un autor que es revolta, amb arguments sòlids, contra la mediocritat i el conformisme de la literatura de consum que envaïx els prestatges de les llibreries i biblioteques.
Soc de l’opinió que Benesiu va camí de convertir-se en un autor de culte. No sé si el mercat del llibre valencià és capaç d’assumir amb solvència creadors d’aquestes característiques.
Estem davant d’un escriptor intel·ligent al qual li agrada travessar les fronteres que separen els generes literaris, de la narrativa de ficció a l’assaig filosòfic, de l’apunt polític o històric a la crònica periodística, o emprar altres gèneres com ara la poesia al servici d’un relat. En la novel·la cap tot, sempre que hi haja un fil que faça de nexe.
En Serem Atlàntida el fil i l’agulla per a cosir l’enorme tapís que ha construït Benesiu els porta en la mà el protagonista, un individu de qui sabem poc i que va recorrent la geografia europea. Un individu que ens detalla la història de la gent amb què es troba i els seus anhels, i en especial la trobada amb un valencià de cognom italià i nom que pot ser italià però també croata. La seua és una relació amb la qual ens anirà descobrint la complexa història d’Europa, aquella Europa que era inclosa dins de les fronteres del desaparegut imperi austrohongarés i que aglutinava un gran nombre de pobles. Ciutats com Trieste o regions com la dels Balcans que han estat i són cruïlles de cultures, llengües i religions. Darrere d’un nom o d’un cognom hi ha un origen, una identitat de vegades oculta. Darrere de cada nacionalitat, a Europa hi ha una tragèdia dolorosa i purulenta, el drama d’una nació i dels individus que la conformen. Darrere del desig d’aconseguir la puresa nacional hi ha un escorxador.
El mal és dins de nosaltres, un mal que si no som capaços de reconéixer i denunciar ens portarà de cap a la catàstrofe, irremeiablement desapareixerem engolits per l’oceà de l’oblit, serem una nova Atlàntida.

dimarts, 20 d’agost del 2019

SOL DE MITJANIT



Rafael Estrada encapçala el que és el seu sisé llibre de poesia amb un oxímoron, Sol de mitjanit (Edicions del Sud, Piles, 2019). És clar que l’estrella de què ens parla, vull dir aquell (o aquells) que en l’hora fosca, quan la por i la inseguretat ens fa sentir dèbils i fràgils, li dona calor i li il·lumina el pedregós camí diari no és al firmament, sinó al seu costat.
De colp i volta, «una trucada freda, llunyana i plena de vaguetats» convertix el nostre autor i protagonista, després de tres dècades dedicades a l’ensenyament en el mateix centre escolar concertat i a uns pocs anys de la jubilació, en un número més en les llistes de l’atur, «un regust amarg em travessa la pell del record, m’aclapara i em trenca el cor». Ens ho conta d’una manera directa, amarga, en l’única prosa que trobem en el llibre. A l’autor no li resta altra opció que assumir-ho i passar pàgina, però per a poder-ho fer necessita l’ajuda de l’amor i de l’amistat. Entre els seus millors amics hi ha la música i els llibres, «que em commouen i em reconforten». Dos amics i dues passions que en Rafael Estrada convergixen, ja que a més de poeta és cantautor.


Sol de mitjanit, que ha estat prologat per l’escriptor Josep Manel Vidal, és un llibre que està ple, fins i tot m’atreviria a dir que sobrecarregat, de cites, de cançons i poètiques. La qual cosa ens parla de les seues influències musicals i literàries.
Al llarg dels quaranta poemes que conformen el volum trobem alguna lletra de cançó com ara Lo spettacolo d’arte varia i algun homenatge com ara el que li fa a un dels poetes que més l’ha influenciat i que situa Estrada en l’òrbita del realisme intimista, Miquel Martí i Pol, Per l’àmbit de tots els àmbits.
Entre línies trobem un individu que en soledat ix cada dia a pensar, a convocar la memòria per tal de trobar o retrobar el seu camí. Un home que ha viscut i que veu com el rostre se li ha omplit d’arrugues que li solquen la pell i com el padró de les absències augmenta. Se sap efímer, però no per això perd la fe, la seguretat i la llum amb la qual projectar en la foscor del camí els seus somnis i il·lusions.
Sol de mitjanit és un cant a l’esperança, a l’amor i a l’amistat, però també d’agraïment a tots els qui són al nostre costat quan realment fan falta. Un quadern de bitàcola on enumera els esculls dels enganys i els desenganys, dels dubtes i de les certeses que s’ha anat trobant en els darrers temps de la seua navegació.
Un llibre per a evocar i traure forces per a continuar el combat diari a pesar dels colps rebuts.

divendres, 9 d’agost del 2019

UN TROS DE CEL A LES BUTXAQUES



Aquest dies tòrrids del mes de juliol em trobe immers en la lectura d’un llibre de poesia que m’ha colpit, Un tros de cel a les butxaques, de Vicent Nàcher i Ferrero (Editorial Neopàtria, Alzira, 2019). La tardor passada, quan formava part del jurat del Premi de Poesia Josep Maria Ribelles, vaig fer una primera lectura als poemes que conformen aquest llibre, aleshores sota el títol de Trapatroles despitralat.
Des dels primers versos que obrien el llibre, vaig reconéixer la veu del seu autor. He llegit tota la seua obra. Des de Primavera de cartons, aparegut a l’editorial Germania l’any 1994, fins a Els incendis de l’ànima, editat també per Neopàtria l’any 2017. És fàcil identificar l’obra de Vicent Nàcher, té una veu poètica ben definida que ha anat modulant i perfeccionant amb cada nou llibre.
La seua és una poesia realista, en ocasions d’un realisme de la intimitat, biogràfic, confessiona, d’altres és de marcat caràcter social. Nàcher no es vol un ésser diví aïllat en la seua torre d’ivori creativa: «Soc un xicotet home enmig de la multitud» i se sent colpejat per les injustícies que l’envolten: «em costa viure cada vegada / més exposat a la crueltat sense límits / dels humans...».
Poesia amb una gran tendència discursiva, emparentada d’una manera directa amb la prosa.
Un dia, durant una conversa informal, vaig cometre l’error d’aconsellar-li que escriguera algun recull de contes, a la qual cosa, d’una manera taxativa i ara veig que intel·ligent, es va negar. Vicent Nàcher és poeta perquè, entre altres coses, sempre ha tingut la voluntat de ser-ho. És un individu que des de ben jove jurà consagrar la seua vida a la recerca de la bellesa i de la veritat a través de la paraula. I ho fa amb una honestedat aclaparadora i amb una gran claredat expositiva.
La seua és una poesia allunyada dels jocs d’espill, de l’hermetisme, del simbolisme, una poesia «sense colorants, ni conservants» dels petits i els grans drames quotidians. La figura de Nàcher la trobem allunyada de l’hermeneuta, del sibarita de les imatges, és un comunicador, un predicador laic.
En arribar a una certa edat, sentim la necessitat d’aturar-nos per tal de fer inventari de les hores viscudes, repensar-nos, carregar les bateries per a enfrontar-nos amb una certa seguretat als nous reptes. Un tros de cel a les butxaques és, entre altres coses, el balanç d’un home que ha arribat a la cinquantena: «Partit pel mig, fragmentat a trossos, construït / amb peces de recanvi pels colps de la vida» i que mira enrere i sent la necessitat de definir-se com a ésser humà i com a poeta. Aleshores redacta una declaració de principis, i també d’intencions, i es prepara per a una nova etapa vital que el portarà a la vellesa.
Aquest és un llibre de poemes densos, extensos i intensos, conformat per cinquanta-un poemes dos dels quals formen una introducció en què definix què és per a ell la poesia: «La poesia és comunicació», diu en un, i en l’altre afirma que sempre s’està escrivint el mateix poema. Els quaranta-nou restants, escrits com els altres dos en vers lliure, s’agrupen sota el títol de Cos.
Al llarg d’aquest poemari trobem diversos autoretrats d’un home ferit per la vida, un individu que busca respostes a les grans preguntes, un treballador de la paraula en plena maduresa creativa amb una mirada aguda.
Hi ha dolor, passió, amor i agraïment. Un agraïment constant a la vida, a la poesia que li dona sentit i a tota aquella gent que ha estat al seu costat compartint tantes i tantes coses.
Vicent Nàcher Ferrero és un cas únic en la poesia valenciana, un poeta que ha anat construint un univers poètic personal en el qual ell mateix, vull dir els seus sentiments, emocions, la seua biografia, però també el seu esguard, són la matèria primera de la seua obra. Es despulla modestament però sense vergonya, no oculta res, i es mostra fràgil, terriblement humà.
Per a Nàcher la poesia no és cap joc, és una ferida oberta i amb la sang que li’n raja escriu cada poema.
«Les ratlles que heu llegit són l’humil retrat / de l’home quotidià i vulgar que soc...».

divendres, 2 d’agost del 2019

UN BES FET A MIDA



La desaparició dels éssers estimats, d’aquelles persones que durant els nostres primers anys foren un referent, un puntal imprescindible, crea un buit enorme a la casa familiar on la mirada tèrbola per les llàgrimes ompli l’absència de presències. I uns noms són dits en veu alta i gravats en cada barandat amb un bes.
El dol i el consol, l’amor i la memòria, la solitud, la pèrdua, tot això és el material amb el qual la poeta de Beniopa (Gandia) M. Rosa Sabater i Soliva ha escrit el seu quart llibre de poesia, Un bes fet a mida (Editorial Fonoll, Juneda, 2019). Un volum de trenta-tres poemes de vers lliure, més dues proses poètiques inicials, que li va donar el XXII Premi de Poesia Alella a Maria Oleart.
La seua és una poesia de l’experiència, d’una experiència en aquest cas traumàtica, escrita des del dolor que provoca l’orfandat. Poemes íntims d’un lirisme cristal·lí, fresc, intens.
La casa familiar, al carrer del Mig, que ara resta buida, així com alguns elements del paisatge, el Mondúber, la serra Falconera, el camí de la Dula, la Marxuquera..., resten com a fites que delimiten la geografia de la memòria, un espai sentimental per a l’evocació: «Sostinc el vostre nom / perquè sou vius entre els absents».
M. Rosa Sabater és la filla del forner: «Sóc la filla del forner / i faig versos», al voltant del forn girava la vida dels seus pares. L’olor a pa acabat de fer impregnava l’aire de la seua infantesa.
La seua poesia és hereua d’un altre il·lustre fill de forner, Vicent Andrés Estellés, del que pren un cert to però també d’altres veus poètiques que li són geogràficament més pròximes, com ara Josep Piera, Enric Sòria, Maria Josep Escrivà o Francisco Brines.
El llibre compta amb un petit pròleg, en forma de glossa, de l’escriptora Josefa Contijoch: «El dol per les persones i les coses i el paisatge i tot allò no entés, que ens ha anat fent com som, conforma un poemari curull de mort i de resurrecció mentre la poeta: “En posició fetal esdevinc filla, / germana i mare”».
Un bes fet a mida, és un recull de poesia en el qual, davall de cada mot, hi ha la brasa encesa d’un sentiment que batega amb una gran energia, però que no ens crema sinó que ens reconforta perquè l’experiència biogràfica de què ens parla és alhora individual i universal.