Conec Enric Sanç
des de fa poc més de huit anys. Vaig tindre en les meues mans l’original que
acabaria conformant el seu primer llibre de poesia, El plany de les lletres ferides (Germania, 2012). Sé que és un home
tenaç, obstinat, una mica tossut i fort, a pesar que la vida li ha donat més
d’un colp baix dels que et buiden per dins. Un individu sensible i tendre que
s’oculta sota una màscara de tipus dur.
El mes de gener em
va enviar un exemplar del seu darrer títol, Vides
de vidre, un recull de poemes escrits entre els anys 2013 i 2018 editat per
Onada edicions.
Es tracta d’un
volum de poesia d’estètica diversa i dividit en quatre apartats que ha encaixat
entre un prefaci i un epíleg.
Els poemes naixen
de l’amor. De l’amor a la poesia, la vida, el proïsme, i de la reflexió sobre
el pas del temps i sobre la mort, per acabar component des del jo, el jo que
s’oculta darrere de la màscara de la qual els parlava fa un moment, uns
artefactes literaris sobre les grans qüestions que preocupen l’ésser humà, la
fragilitat de la vida, l’ànsia de perdurar, de sobreviure, l’estima, la fi...
(No, Enric, no
estic d’acord amb tu quan dius que: «L’única gran veritat és que no hi ha
úniques grans veritats». La gran veritat és que un dia ens morirem i en fer-ho
sabrem si després hi ha un déu que ens obri la porta a una vida eterna on ens
retrobarem amb els éssers estimats o només hi ha el no-res, l’oblit.).
Vides de vidre evoluciona des d’una poesia sintètica, concentrada, dels
primers apartats Terra eixuta, format
per deu haikus i vint-i-sis tankes, i El
cant del cant, amb quatre poemes de dos quartets cadascun, fins al vers
lliure de Vides de vidre, amb
vint-i-tres poemes i la prosa poètica Espill
dels dies amb quatre poemes, tots dos amb una tendència a la narrativitat.
En els poemes
d’Enric Sanç s’endevina la petjada que li ha deixat la lectura de l’obra de
poetes com ara el menorquí Ponç Pons.
Des de l’aparició
el 2013 de Les hores concèntriques
que no havia llegit res d’Enric Sanç, i la veritat és que la lectura de Vides de vidre m’ha sorprés gratament.
He trobat un autor més madur, lúcid, reflexiu, amb un bon domini de la llengua
i de les formes poètiques que utilitza. Més pragmàtic, menys rígid, més diàfan
i alhora més poeta.
El llibre no m’ha
deixat indiferent. Hi ha llibres que tècnicament són bons però que no tenen
ànima, amb els quals tens la sensació d’aguantar un marbre etrusc en les mans.
Aquest llibre sí que en té, d’ànima, i és d’agrair.
Les reflexions de
Sanç m’han portat també a pensar sobre diverses qüestions, entre les quals la
maleïda obsessió que tenim de voler perdurar a través de la creació poètica,
quan en el fons sabem que les nostres petjades les acabarà esborrant, tard o
d’hora, el vent.
