LA FEBRE DELS DIES

Ramon Guillem acaba de publicar en Bromera Edicions La febre dels dies, llibre amb el qual va obtindre el Premi de Poesia Maria Beneyto dins dels XXXV Premis Literaris Ciutat de València.

La febre dels dies està conformat per vint-i-sis poemes de vers lliure que se’ns oferixen en dos apartats sense títol, de catorze i dotze poemes cadascun.

Trobem, com en altres volums de poesia d’aquest veterà autor nascut l’any 1959 a Catarroja (deixeu-me que òbriga un parèntesi per a dir-vos que aquesta ciutat de l’Horta Sud les darreres dècades ha donat a la literatura valenciana bons poetes i també narradors i dramaturgs de gran interés), trobem, dic, la obsessiva dualitat d’Eros i Tànatos, però també altres que apareixen tant en la seua obra en prosa com en vers, la dualitat pròpia, personal d’escriptor rigorós i lector exigent que en el seu cas, a més, es rebla amb la seua professió de bibliotecari inquiet. Hi ha també un altre aspecte que mai no es pot oblidar en la lectura de l’obra de Ramon Guillem, la seua passió per la música clàssica de la qual en tots els seus llibres apareixen d’una manera o altra referències.

En iniciar la lectura de La febre dels dies vaig notar uns canvis en la seua poesia respecte a llibres anteriors, vaig trobar un to més irònic, una manera més diàfana d’escriure, un acostament cap a una certa narrativitat que en alguns moments emparentava els poemes amb entrades d’un dietari pel toc reflexiu i confessional que tenien. En altres s’acostava al microrelat, Fugida o En algun lloc de València, i també a l’apunt filosòfic, Si no hi poses la pell.

En el llibre hi ha homenatges, alguns assenyalats pel mateix autor, com ara el que li fa a l’amic i poeta Jaume Pérez Montaner, Si un dia ha de venir l’odi, i altres aparentment ocults com el que li fa a Ausiàs March, Ja la pensa, no pot ser d’una altra manera en un autor que se sap lector i que ens arriba a oferir una instantània d’ell mentre llig en un dels seus poemes Lectura.

A més de la música, també trobem referències gastronòmiques, com ara als poemes en Un plat de llagostins, i al viatge: En tren.

En La febre dels dies trobem els grans temes que al llarg de la seua trajectòria han preocupat i han mogut Guillem a escriure, l’amor i el desig, la recerca de la bellesa a través de la paraula, la seua passió per gaudir-la i la constatació, una constatació que de vegades l’indigna: que la bellesa com la vida mateixa és efímera. També trobem el pas del temps i les incerteses que l’acompanyen i la mort. El to irònic del qual els parlava en un principi oculta una por espantosa al dolor, al patiment, a la fi.

Un llibre que traspua un gran amor per la vida, la paraula i la bellesa.

T'HO DONARÉ TOT

Si en la seua anterior novel·la, Temps de llum (Columna edicions, 2016), Sílvia Tarragó ens oferia una història que abastava quatre dècades de la segona meitat del segle XX a la ciutat de Barcelona, en la seua segona novel·la, T’ho donaré tot (Columna edicions, 2017), Tarragó ho fa dels trenta primers anys de la mateixa centúria. En aquesta ocasió l’excusa són els orígens de la urbanització de la muntanya del Tibidabo.

La imatge que ens oferix de Barcelona la nostra autora és la d’una ciutat cosmopolita, capdavantera i un tant bohèmia, una ciutat immersa en grans transformacions urbanes i socials, centre de reivindicacions nacionals i de lluita de classe. Una ciutat en constant creixement on els emprenedors gaudixen de grans oportunitats per a dur a bon port els seus somnis.

Aquesta transformació imparable corre paral·lela a la vida dels protagonistes de la narració, dues bessones, Àngela i Aurora, que naixen just quan l’impulsor del projecte d’urbanització de la muntanya del Tibidabo fa un brindis l’últim dia de l’any.

La novel·la, que en els primers capítols aporta un munt de dades sobre el Tibidabo, la urbanització i els seus impulsors, a mesura que avança i els personatges van prenent cos i creixent en edat i en protagonisme, crea un seguit d’històries que acabaran convergint. Encontres i desencontres, amor i desamor, intriga, passió, trencaments, reconciliació, bogeria i maldat, drama, però també final feliç, encara que no del tot, ja que hi ha dues relacions que per a poder ser han d’emigrar, i a una tercera li espera en menys d’una dècada el drama de la guerra civil.

Estem davant d’un relat sòlid, on l’autora ha creat una tensió narrativa que ha sabut mantindre i fer créixer. Un relat universal que ens parla d’algunes de les grans qüestions que de sempre han interessat l’ésser humà. Un relat intens emmarcat a la ciutat de Barcelona en el moment que es posava en marxa una gran empresa.

CARAGOLA

L’any 2017 es va commemorar el centenari del naixement de Miquel Peris i Segarra, un dels més grans i reconeguts poetes de Castelló del segle xx junt amb Bernat Artola, de qui es declarava admirador. La poesia de Peris i Segarra s’inicia dins dels cànons estètics del paisatgisme sentimental per a evolucionar cap a una poesia de caràcter més intimista. En homenatge a la seua memòria, des de fa vint-i-cinc anys l’Ajuntament de Castelló, en col·laboració amb l’Associació Cultural La Barraca, convoca un premi de poesia per a adults de temàtica marinera amb el seu nom, acompanyat d’un segon premi per a joves menors de setze anys dedicat a la memòria del desaparegut poeta Manuel Garcia i Grau. En la vint-i-quatre edició va obtindre el premi el llibre Caragola, del poeta i cantautor Artur Àlvarez Boix. Es dóna la casualitat que Àlvarez Boix és un dels majors difusors de l’obra de Miquel Peris i Segarra i també de la de Bernat Artola, als quals ha dedicat alguns dels seus treballs discogràfics.

Caragola ha estat publicat enguany per l’ajuntament de la capital de la Plana en la col·lecció Biblioteca de la Ciutat de Castelló. Acompanyant els vint poemes de vers lliure que conformen el recull, trobem una altra de les diverses vessants d’aquest autor polièdric, la d’artista plàstic, amb la reproducció a color de huit il·lustracions creades a partir de diverses imatges poètiques dels seus poemes.

Caragola porta com a subtítol Poemes d’amor i mar, que des del meu punt de vista està de sobra, amb el qual d’una manera exageradament explícita se’ns anuncia allò que ens trobarem en el seu interior. Els textos d’Artur Àlvarez Boix els acompanya un pròleg del poeta de la Vall d’Uixó Josep-Lluís Abad, El Príncep de les milotxes, el qual entre altres coses afirma “Un poemari triangular,..., entre la mar que esdevé catalitzador dels dos amants”.

Caragola és un poemari breu, de marcat realisme intimista, amb versos que naixen de l’experiència vital de l’autor. De fet, Àlvarez Boix és en el centre del poema, la seua actitud no és com la d’un mol·lusc tombat a vora mar, si no la d’un individu que viu amb intensitat el moment, la de l’esponja que xupla la bellesa que l’aclapara i l’envolta. Àlvarez Boix ha escrit vint poemes sensuals, suggerents, càlids i diàfans, que són travessats de dalt a baix per la llum i el color de la mar Mediterrània, i en els quals evoca, rememora, reflexiona sobre l’amor i el desig viscut i compartit.

El poeta es mostra preocupat pel ritme interior de cada poema, un ritme que ha de transcórrer d’una manera subterrània i que a ell de tant en tant, molt de tant en tant, li ix a la superfície, aproximant el poema a la lletra d’una cançó.

En la seua lectura trobem imatges poètiques ben aconseguides, algunes de les quals són d’una senzillesa aclaparadora i bella.

Aquest breu recull és com una caragola que ens acostem a l’orella per a escoltar la mar i tot l’amor i el desig que el poeta va viure amb intensitat a la seua vora.

TEMPS DE LLUM

L’any 2016 Sílvia Tarragó publicava la seua primera novel·la per a adults, Temps de llum (Columna edicions), fins aleshores ens havia oferit un parell de poemaris i diversos llibres de narrativa infantil.

En Temps de llum, Sílvia inicia una nova etapa com a escriptora en la qual se’ns mostra més madura i amb més ofici. La novel·la està situada a la ciutat de Barcelona, concretament en les que van ser les primeres galeries comercials subterrànies d’Europa, l’avinguda de la Llum. Allí es troben les tres joves que protagonitzen el relat. Seguint el batec de les seues vides, Sílvia ens fa un retrat de la ciutat de Barcelona durant la dictadura franquista. Però el relat va més enllà, ja que l’autora, amb una prosa fresca i dinàmica ens oferix un esbós fet a carbó de la condició humana, mostrant-nos d’una manera descomplexada fins a quin grau d’acarnissament pot arribar l’ésser humà contra aquells que més estima, i no és que els personatges de Sílvia Tarragó siguen una colla de psicòpates sense cap mena d’empatia pel dolor que causen, tot el contrari, però l’orgull ferit arriba a confondre’ls i a encegar-los de tal manera que acaben convertint l’estima en un odi que només busca fer mal a aquells que estimaven.

Sílvia Tarragó ens narra també  la terrible capacitat que tenim els humans per aprofitar-nos dels més febles, per a traure suc a les circumstàncies favorables passant per damunt de tantes i tantes coses. Així i tot, i a pesar del mal fet, l’autora caracteritza uns personatges que amb el pas del temps han sabut madurar i han estat capaços de reconéixer els seus errors, de demanar perdó, de no rendir-se i de retrobar l’oportunitat per a tancar el dolorós i trist parèntesi de l’odi i reprendre l’estima que es professaven.

RECORDANT LES NITS QUAN VAM SER GRANS

El cantant i músic Carles Pastor acaba de publicar un nou treball discogràfic: Andròmina (La Casa Calba, 2018). Un disc amb deu cançons més un cover enregistrat a Z Estudis de Mislata i mesclat, masteritzat i produït per Tony García i Josep Pérez (Ona nua), que deixa la seua petjada personal en alguna de les cançons.

En aquesta nova aventura ha comptat amb la col·laboració d’una banda de luxe formada pel ja esmentat Ona nua, que s’encarrega de la bateria i les percussions, i els cantautors Òscar Briz, que posa veu i guitarra elèctrica en Fràgil, i Abraham Ribas, que s’ha encarregat del piano i els teclats, així com el violinista Jordi Silvestre, el guitarra Ivan Espí i el baixista Nacho Villanueva, sense oblidar-nos de Sílvia Pérez Miret, que posa la veu a la versió enregistrada en directe d’Agárrate fuerte a mí, María, de Los Secretos, un tema que també interpretà Antonio Vega i a qui li l’ha dedicat.

Carles és un músic que ha rebut una notable influència de la música nord-americana, sobretot del blues, del soul, del rock, del pop i fins i tot del folk, una influència que després d’haver passat per les illes britàniques i en especial per Irlanda posa rumb a la Mediterrània. Hi ha dos personatges dels quals d’una manera o altra se sent deutor: Bob Dylan al que li fa una picada d’ull al tema Fràgil i Antonio Vega, i encara que no ho reconega, també hi ha en ell alguna cosa de l’Enrique Urquijo.

En Andròmina trobem un so més elèctric que en el seu anterior Dies de ràdio, un so que l’acosta en alguns moments en temes com ara T’acarone a un pop-rock que invita al ball, però a mesura que anem sentint el disc evoluciona cap al blues, el soul i el folk.

Andròmina, a més de la versió del tema de Los Secretos, conté una versió d’una cançó de la cantautora de Lousiana Lucinda Willians Concret and Barberd Wire, traduïda com Vaig fent camí. Un tema amb una lletra i una música emparentades directament amb la resta del disc i amb aires deliciosament country. També ens oferix en forma de blues una versió musical d’un poema de Vicent Andrés i Estellés, L’Hotel París.

La resta de les cançons són seues, i en elles ens retrobem el solitari de mirada trista, l’individu tendre i dur, vull dir endurit pels colps rebuts en el seu deambular per la vida i el món. Un home que, a pesar que està tocat per la nostàlgia i els records d’un temps on compartia l’entrepà de l’amor i de la passió, una passió que s’ha volatitzat, ha sabut alçar-se del terra després d’haver rebut un colp brutal, cordar-se fort els cordons de les sabates, agafar la seua inseparable guitarra i continuar el seu camí cap al seu sud mentre ella se’n va cap al nord.

El disc m’ha agradat molt. Tinc una certa debilitat per aquest cantautor. I entre les deu cançons m’han colpit d’allò més Teatres, Fràgil o Porto.

Carles Pastor no enganya ni s’enganya, no es deixa seduir pels llums de neó ni les vanitats pròpies d’una vedet, és un músic honest a qui li brollen les cançons en cada corba del camí, mentre es beu a glops lents una cervesa. És un home que a pres partit per la vida i per la música popular. La seua única pretensió és encendre una foguera que ens il·lumine en les nits fosques quan ens pega per recordar que un dia vam o poguérem ser grans. No, en realitat mai no ho van ser, és pura il·lusió. Ho sabem. Millor ser grans o sements de l’esperança, com ho és Carles Pastor.