dissabte, 15 de març del 2014

ELS POESONS DE RAFAEL ESTRADA


En la persona del riberenc Rafael Estrada Puertos confluïxen tres grans passions, la docència, la música i la poesia. La relació del nostre protagonista amb les dues darreres és, per dir-ho d’alguna manera, bilateral i intensa, com a receptor entés (oient i lector) i com a creador. Estrada, en el seu darrer treball discogràfic, Poesons, un cedé amb cinc cançons que acompanya el seu llibre de poesia Ombres de memòria incerta, trau a la superfície aquests tres grans interessos personals per a oferir-nos un treball ric en sonoritats, eclèctic i amb grans dosis de lirisme. De les cinc cançons que el conformen, quatre són poemes d’autors com ara Vicent Andrés Estellés, Marc Granell i Josep Manel Vidal, aquest últim també ha col·laborat en el disc amb la seua veu de rapsode experimentat en la cançó Metamorfosi.
En Poesons hi ha dos temes dedicats als més menuts i on aquests prenen protagonisme a través dels cors, concretament en la nova versió de Moreneta del meu cor i en l’abans esmentada Metamorfosi, on la veu dels infants juga amb la veu del rapsode, la del mateix Estrada i un cor de veu femenines, conformat per Lina Reig, Mònica Salvador i Àngels Vidal, solista del grup Barbaritats.


Els disc s’enceta amb La paraula esperança, un tema magníficament interpretat a duet amb el cantautor de Cocentaina Andreu Valor, una de les veus que participen en el darrer tall del disc Seràs el rent, junt a Josep Gimeno “Botifarra” i Josep Nadal de La Gossa Sorda.
També hi ha un cant per al combat, Un dia tornaràs allà on deixares de ser, amb uns arranjaments i un tractament musical allunyats del so més clàssic de l’anomenada cançó protesta i més pròxims a la música d’arrel negra anglosaxona.
Els arranjaments i la direcció musical han estat a càrrec de l’experimentat Pau Chafer, que també toca els teclats. La producció i el so del disc són bons. Un disc que ens parla de les diverses vessants i afectes d’un home amb una veu sòlida i potent, amb una gran sensibilitat. 


Un home que, seguint el solc dels seus estimats Joan Manuel Serrat i Paco Muñoz, hauria d’oferir-nos de tant en tant algun espectacle, algun treball discogràfic pensat per als infants, estic segur que ho faria molt bé, té capacitat i sensibilitat de sobres.
Un dels grans defectes de Poesons és que a l’oient se li fa curt.


dimecres, 5 de març del 2014

SUR LE TAPIS VERT

XVI
Sur le tapis vert, sautent les dés du destin
et soudain, tout prend un autre relief:
la luminosité du ciel est plus transparent,
les battements deviennent plus intenses,
capture le regard les plus moindres détails
et les magnifie.
Tandis que les dés ivres
trébuchent et  roulent
une fois après l'autre
et rien ne semble les arrêter,
tu ignores si vous voulez quelqu'un pour les arrêter.
Le chance t'attend.
Devez-toi faire confiance.


XVI
Salten sobre el tapet els daus del destí                                                           
i de sobte tot pren un altre relleu:                                        
la lluminositat del cel és més diàfana,                                   
els batecs del cor es fan més intensos,                                 
la mirada capta fins el detall més petit                                 
 i el magnifica.                                                                     
Mentre els daus ebris                                                           
ensopeguen i redolen                                                           
una i una altra vegada                                                         
i no res sembla aturar-los,                                                      
ignores si vols que algú els ature.                                     
La ventura t’espera.                                                         
Confia en ella.                          

*****
(Traduction: Manuel Bellver Bayo
Du recueil de poemès Quadern per a Joan de Manel Alonso i Català )      

dissabte, 1 de març del 2014

CURACIÓ D'ÚLTIMA HORA


La família, conservadora ella en la seua totalitat, vist com evolucionava el malalt, havia cridat el sacerdot, un home amb idees preconciliars i de la mateixa secta catòlica que ells. El cap de família sabia que li quedaven poques hores de vida i volia, com la resta, salvar la seua ànima de les urpes del diable.
El malalt havia estat considerat durant anys una ovella negra, un descarrilat, un pervertit i un desviat.
Cerimoniós, el sacerdot, mentre deia unes oracions en llatí, s’acostà al llit on jeia aquell. Li féu, amb uns olis, el senyal de la creu en el front i després li va traure de damunt la roba del llit. Aleshores aparegué un cos quasi nu, esquelètic, demacrat per la llarga i cruel malaltia. El sacerdot li va palpar el cos fins que davall l’axil·la va trobar una ploma amb els colors de l’arc de sant Martí. La va extraure amb força i perícia, alhora que s’aclamava a Déu. Després, sobre la ferida, li aplicà un ungüent beneït.

El malalt va morir unes hores més tard, heterosexual com mai no ho havia estat.